Papallones de llum

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 29 DE FEBRER DE 2020

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

De normal, hi solem arribar tard i ens n’estranyem. No ens expliquem com hem pogut desertar del compromís, posat que preteníem, amb tot el cor i la voluntat, fer costat al familiar desesperat o a la companya que aguarda, amb l’angoixa barrant-li el pas de l’aire, el resultat d’aquella prova definitiva. De fet, sí, de fet ja teníem preparada l’atenció sincera, i rastrejàvem els senders de tinta de l’agenda a la recerca d’una clariana que ens permetera acudir en ajuda de qui sucumbia de desesperació. Perquè sabem perfectament, per experiència pròpia, per la nostra carn torturada, pels temors que ens han esmicolat trossos de felicitats grans i menudes, que una paraula, un somriure o el contacte d’una mà aconsegueixen rescatar-nos del fons dels plors.

Tanmateix, ben sovint, la ferma intenció de repartir amor no desemboca enlloc i ens la quedem entre els llavis contrets per la mala consciència, balbucejant-la dia rere dia, perquè no és que no ens lleve la son l’amistat necessitada d’afecte, és només que l’abraçada conjugada només en futur no sol resistir l’etzibada d’una existència de presses, sense alé, ni contemplacions, ni espai per a més esperits, i s’acaba evaporant a la mateixa velocitat que els minuts que corren i corren per encabir-se en la nostra biografia.

De vegades, però, algú hi és a temps. Algú que no t’ha defraudat mai, que sabies a ciència certa que s’instal·laria, amb tu i per al que fora, a la vorera del drama. O algú que et sorprén armant amb relats enlluernadors la barca amb la qual hauràs de navegar entre aigües turbulentes. Fins i tot algú quasi desconegut fins aquell moment, un passant com qui diu, que enmig del teu desori, es posa a excavar una cavitat de bondat per instal·lar-vos-hi en l’instant en què la tempesta et pegue de ple i et qualle la sang.

Amb aquestes atencions, a tu, presonera estacional del regne del terror, et va acaronant a poc a poc l’alé de l’esperança. I et sents un poc més invencible, arraulida per tants cors que bateguen al teu ritme, tantes mirades sostenint-te, tants mots reivindicant per tu l’anhel de tornar al lloc seré on pertanys.

I així és com, esperonada per l’agraïment infinit a qui t’insufla estima mentre camines extraviada, et veus amb forces per començar a retallar, en la volta compacta que, de moment, encara és la teua condemna, les primeres papallones de llum.

Vols creure, i creus, que prompte tu també et llançaràs a volar.