L'habitació

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 DE NOVEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Dels llocs que habitem al llarg de la nostra existència, n’hi ha un que, emulant un atrapasomnis, ens reté la memòria per sempre: em referisc a l’habitació de la nostra joventut.

Si tanque els ulls i esvare pel pendent dels meus escenaris vitals, la veig nítidament: gens espaiosa i pobra en mobiliari, ensenyava unes parets blaves de cel de principi d’estiu foradades ací i allà per pòsters amb rostres adorats que em miraven sense parpellejar. Aquella estança íntima, compartida a estones amb la meua gent, era la cova d’Alí Babà on guardava tresors, la caixa forta dels meus estats d’ànim més inconfessables, el búnquer en el qual preservava els somnis anhelats. Representava el meu indret al món i hi tenia dipositada l’essència d’allò que havia sigut, era i desitjava ser en algun horitzó futur. Cada objecte que dormitava als estants, cada peça de roba atrapada a l’armari, cada llibre reclinat sobre el pupitre eren en realitat els guardians que em recordaven que jo era una figura feta de ferides mal cosides i un projecte de vida encara per determinar que començava tot just a encarrilar-se a la recerca del seu nord. No vaig poder evitar-ho: en aquell oasi entraren un parell de monstres i moltes pors. Alguns s’ofegaren en la calidesa del cau; d’altres, però, s’hi van quedar enganxats com a llepasses durant anys.

No obstant això, el que realment va enfortir-me van ser aquells moments en els quals m’imbuïa del corrent de màgia serena i poderosa que ja em circulava a dolls pel cor. Parle de les vesprades abandonada als braços de la literatura que em bressolava dins d’aquella xarxa meravellosa de mots i imatges. Parle de la música i dels concerts que protagonitzava, micro imaginari en mà, que m’insuflaven una càrrega sentimental que em rebentava els sentits. Parle de les cartes escrites sobre el pupitre blau, meticulosament llaurades i sofertes com ho són els camins de l’amor o de l’enyor més aclaparadors.

Com trobe a faltar aquelles hores amb mi mateix, temptejant sense parar la manera d’acoblar el meu pas al de la resta de l’univers! Com enyore aquell niu on tot naixia, bullia de promeses i podia morir. No he tornat mai més a sentir-me tan sola i alhora tan plena de món.