A la fira no vages...

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 ABRIL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

“A la fira no vages, si no tens diners, que voràs moltes coses i no compraràs res!”, diu el refrany i m’avisava la iaia quan jo, de joveneta, li anunciava que me n’anava de compres a la capital o al mercat. En aquella època, l’única fira que t’oferia un gran ventall d’atraccions que et deixaven la butxaca ben llepada, era la festa que preparaven els firaires amb els seus cavallets de fusta i les pomes ensucrades. Ningú no associava aquell concepte amb l’exposició i venda de llibres de totes les temàtiques i gèneres. Un bon dia, però, llibreries i editorials van decidir organitzar-se i traure l’art al carrer. Gràcies a elles, dècades després continuem celebrant la Fira del Llibre de València. Enguany, la cinquanta-novena edició. Poca broma si tenim en compte els temps que corren, fuetejats per rostres grisos, braços en alt i brams repugnants. 

A la Fira del Llibre, és a dir, de la Cultura, és a dir, de l’Educació, s’hi haurien d’acostar els caràcters arrogants de crits i amenaces permanents, i els blocs de marbre de pensament únic, ja que és possible que enmig de tanta lletra reflexionada acaben entenent que al món hi ha opinions i creences a cabassos, però que només entren al debat respectuós aquelles que es defensen lluny de les violències verbals. 

També, ara més que mai, l’haurien de visitar les ments tancades perquè hi trobaran una infinitat de maneres d’explicar la vida. Sí, centenars de treballs escrits, moltíssims en valencià, la llengua que, segons aquells que fan de barrera, mereix que l’arraconen; a ella i a qui la parla, la llig, la canta, la literaturitza, la reivindica, la passa de generació en generació. En una paraula: l’estima. 

A la Fira del Llibre, som moltíssimes persones a anar-hi, any rere any, per ofrenar a les noves generacions la possibilitat de formar-se en el saber i de distanciar-se de la incultura i la intolerància governants en l’actualitat; per atorgar-nos el plaer de compartir el jardí on floreixen paraules centellejants i reflexions profitoses; i per deixar-nos seduir per cada una de les panoràmiques de la literatura, que ens proveeix i ens proveirà sempre de les claus de la honrosa llibertat de pensament.

Butonis

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 ABRIL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Sempre hi ha hagut Terminators que han transitat per la història de la humanitat invitant la mort a fer acte de presència i disfressant-la amb tots els colors del sofriment. Són éssers que han recorregut i recorren serralades mil·lenàries amb una escopeta a la mà per divertir-se a costa de la vida de la natura; mascles esgarriats que torturen esposes; militars que lliuren soldats-ofrena a la guerra; governants que disparen míssils o premen pistoles contra la població civil. 

Però hi ha una altra classe de personatges, procedent també de la foscor del temps que, malgrat el mal que causen, tampoc no hem aconseguit refrenar. Em referisc als butonis socials: individus que pretenen desfer-se d’allò que no els cau en gràcia, i com més prompte millor. És vox populi que se solen amagar darrere d’institucions democràtiques i d’una imatge de falsa tolerància, però resulten fàcilment detectables per l’obsessió a sotmetre qualsevol saber que no s’adherisca a la seua ideologia o a diluir tota manifestació cultural engendrada per una col·lectivitat amb la qual no s’identifiquen. En els seus intents desesperats de destruir i destruir i destruir, miren de cosir els llavis a les llengües, arrancar records, emmudir literatures i músiques, trair tradicions, és a dir eliminar tot el que ens fa diferents i que, alhora, ens uneix. Poden actuar des de Moscou, des de Madrid o des del poble del costat; vestir-se de cowboy o pentinar-se estil son goku. No importa. Són veterans i veteranes de l’odi, de ment estreta com un congost, que passen la vida barbotejant en fangars d’amenaces, de faltes de respecte, que s’abracen a l’insult i a la humiliació d’aquells o d’allò que consideren enemics del seu enteniment bonsai, i que se situen a les antípodes de l’intercanvi amable de pensaments.

Ho hem de cridar ben fort o xiuxiuejar-ho a les oïdes, o les dues coses a la vegada, però hem de fugir del silenci i repetir a cada segon, sense descans, que la gent civilitzada, la bona gent, abjurem de les violències, de les mofes, dels atacs personals. Que sabem evolucionar sense dits acusadors. I que som i serem sempre el més allunyat de qualsevol sicari de memòries, de qualsevol matador d’educació.