Ella ho sap

Des de fa un temps, viu encollida, com si el fet d’empetitir-se, de fer-se invisible, la posara a recer del seu destí cruel. Fins fa uns anys, encara s'alçava, orgullosa, i feia valdre la seua bellesa i aquella aroma que trasbalsava tots els éssers vius de la zona. Era la reina del poble, la que despertava primera, la que es rendia l'última, quan els darrers raigs de sol suplicaven, agonitzants, des d'un horitzó diluït, uns instants més de vida.
Però d'això ja fa molt de temps. Ara té els membres rígids de viure reclosa,d'habitar només en ella mateix.
Sap que li queda poca vida.
No és que li ho hagen dit, així, a boca de canó, perquè tothom evita de pronunciar-se sobre la mort d'un altre, ni que siga pel temor que desperta la pròpia mort. No, ningú no ha vingut a xiuxiuejar-li, en un racó del cor, que la línia de l'infinit està a punt de travessar-la. Tanmateix, ella ho nota. És gat vell i reconeix l’olor de la mort perquè l’ha ensumada a base de bé al llarg de la seua existència.
Malgrat la certesa que la posseeix del final que s’acosta inexorable, ella no es lamenta. Se sent gastada, anciana, vulnerable: res no és com abans. Sap que el seu temps ha acabat. Ni tan sols els amics, que s'estremeixen
quan la veuen en aquest estat, que lluiten per salvar-la, no poden evitar apartar els ulls del seu cos putrefacte i corromput. Sent, a l’exterior, el clam de dolor de la gent que ja evoca el seu nom com una llegenda.
El diagnòstic és inequívoc: morirà per asfíxia. Ella hi hauria afegit “I per cobdícia”.

Des de fa un temps, la meua horta viu encollida, esperant l’abraçada infinita del temps.

De sobte, l'olor a carrer acabat d'arruixar m'ha afluixat els records. Quantes matinades estiuenques! Quantes tertúlies a la fresca amb el veïnatge mentre els xiquets jugàvem per carrers i places! Quantes nits abandonats al ritme dels carros que passaven! Només ha sigut un instant però m'ha perfumat l'ànima per a tot el dia. És bo que els records ens hagen d'ajudar a transitar per la vida?

Imagine

“Imagine” cantava John Lennon. I nosaltres imaginàvem que les guerres acabaven, que les persones esdevenien justes i fidels, que els pobles s’estimaven uns als altres. Però en l’últim instant de vida, el cantant es va adonar que la imaginació, de vegades, no ens protegeix de la vulgaritat, del terror ni del dolor. I el planeta sencer es va rendir a la evidència, amb les llàgrimes als ulls i el cor gros, que la fantasia ja no formaria part mai més de les nostres grises existències.

Fins que vam descobrir el PP. Com és possible que el llibre dels Guinness, no reculla per cap lloc, els rècords d’aquests Master de la Fantasy? Quan jo creia que estaven a punt de capturar Heidi i Marco per ser dos il·legals del copó, quan estava convençuda que detindrien Baloo per segrestador i pederasta, Tintín per homosexual, Astèrix i Obèlix per ídem, la Ventafocs per acceptar regals de la fada, el País de les Meravelles per estar tots sota l’efecte d’al·lucinogens, i els pares d’ET per posar el menut de captaire... quan realment plorava i enyorava amb un dolor asfixiant aquells temps de la meua infantesa tan purs i tan color betxamel, va i apareixen ells, els Senyors Fantasiosos i tornen el meu món a les fronteres de l’impossible, de la paròdia, de la idea extravagant aplaudida, del miratge que tot és possible en aquesta terra del nostre bon senyoramén. Tot d’una, apareix el Faba aquell amb un aeroport sense avions, sense ordres de vol, quasi, diria el més agosarat, sense torre de control. Per a què? dic jo, si en el món de la fantasia els avions amaren en les piscines infantils, i les famílies patinen per les pistes d’aterratge. I en acabant, intervé un altre personatge, alt i prim i fred com una llança sense mànec i et munta una maqueta blanca, blanquíssima, com la llet que ha mamat, i et diu que és un hospital. Per què un hospital? Perquè ho veu, redéu, perquè és visionari. Però podria haver sigut un spa mancomunat o un tanatori per a centpeus o vés tu a saber què... Açò és el que té la imaginació. Que tu veus el que vols vore o el que volen que tu veges. I què em dieu de l’altre? Sí, aquell que recorda la tetera de “La Bella i la bèstia”, baixet i redonet, encara que jo, que tinc molta fantasia, el veig llefiscós com aquell bitxo que era el 8é passatger. Aquest és el millor: deu tindre un cap com una cisterna d’ocurrències de les seues. Igual et diu que ell et porta la mar a la serra, com et regala un cotxàs, com et munta un jardí per a escaladors impedits. I damunt es pixa de riure el guerrer de tot a cent. Oh, sí, sí, sí. M’esborrona la pell tanta creativitat. Gràcies, admirats artistes de llanda, m’heu tornat el color a la vida i sobretot a les galtes.

Ja ho deia aquell català que no sabia ni cantar: “Qualsevol nit pot sortir el sol”. Que així sia. No perdrem l’esperança.



.

L'homenet que no volia TV3

Mireu aquest homenet, untat per davant i per darrere, enverinat d'odi a la seua terra, de boca i de moral monstruosament torçudes, de cor gelatinós que només fa bategar quan s'emborratxa de poder, però que manté hibernant quan el dolor i el sofriment de la mort el reclamen. Mireu la seua calavera cerosa, groga de vòmits i deposicions de la seua ment. Sí, és la mateixa imatge que recorre el planeta des de fa setmanes: la del governant fatu, rodejat de becs de voltors assedegats, com el seu amo, de riqueses, i que amb les seues baves corrosives han rovellat tots els engranatges de la llibertat.

Mireu aquest homenet, amb el cap guarnit amb la corona de menyspreus, d'oblits voluntaris i de traicions que ha anat atresorant.

Guarda bé les teues ales negres de ferum, homenet untat; algun dia, la foguerada del teu poble te les podria socarrar.

Sent la mascletada, amb el seu poder retrunyidor, i no puc evitar el pensament: en altres latituds, aquest mateix soroll, multiplicat fins a l'infinit, manté un poble sotmés a un assassí.
Que la pau arribe prompte a Líbia.

Tot és possible (1)

Va ensenyar al lloro a parlar valencià. Al cap d'uns mesos, l'home va morir. Als llibres de sociolingüística, consta que l'últim parlant de la nostra llengua és un pardal.

Hui, coincidint amb l'inici de les Falles, ens deixa un amic. Ho fa de manera silenciosa, igual que ha viscut, sense rebombori, dolçament. Amb ell, he viscut moments inoblidables, de tertúlies pausades ribetejades de riures. Amb ell, he escoltat la mar, he gaudit de les ciutats, he compartit amistats. T'enyoraré. Amb tot el cor.
Com a mínim fins que s'acaben aquestes maleïdes,imposades i salvatges festes. Fins sempre, amic Silenci.