Rebel·lió a les saunes

http://opinions.laveupv.com/maria-jesus-bolta/blog/4218/rebellio-a-les-saunes

Som roselles, no ovelles

I demà, 3 de setembre, per ordre de l'autoritat, comencen les classes. Bé! Als centres públics serà a més de 30 graus sense refrigeració ni mandangues, atapeïts a les aules, menyspreant les mínimes mesures d'higiene i de salut, amb grups insuportablement nombrosos, retallades en professorat, en material, factures per abonar, centres per construir, persecució del valencià, barracons a cabassos, beques miserables...
La sort que tenen els governants és que el professorat de l'ensenyament públic és responsable, treballador i increïblement, inexplicablement, de vegades, sacrificat. 
Per això, demà a les 9 del matí, una vegada més, obrirem les portes dels centres educatius, aclaparats pels problemes i indignats, però llestos per plantar llavors i abonar el jardí de les idees en el nostre alumnat.
Que els vents de llibertat que bufen ens ajuden a arribar a bon port i ens salvaguarden dels llimacs tan populars per aquestes contrades.
I recordem-ho: som roselles, no ovelles.
Farem que torne la primavera.

M'estire a terra, preparada per a l'espectacle. De sobte, els malves, els roses pàl.lids, els grocs desmaiats il.luminen l'escenari. Davant de mi, en una processó infinita, comencen a desfilar éssers fabulosos: dos elefants de potes punxagudes i trompa transparent caminen a recules i acaben entrant de ple en la panxa d'un gat enorme que mou unes orelles tremoloses; una flauta color lila es desfa lentament entre les dents d'un monstre redó com una bola de canó; una lluna esdevé serp; una mà de quatre dits grata el cap d'un homenot color taronja, un ventall obert s'esmuny a poc a poc cap al rostre barbut d'un pirata.
Lentament, les formes es van enfosquint i es diluïxen les unes en les altres, destinades a constituir un sol cos, un sol horitzó. 
Tot d'una, es fa fosc: la funció ha acabat. Extasiada, m'alce d'un bot i aplaudisc amb tot el cos. Els grills, avesats a la cerimònia, enceten la melodia nocturna.

No hi ha res de més màgic que un capvespre d'estiu.

És cert: anit vaig perdre l'esperança. Caminant pels carrers foscos de les injustícies, l'alegria i la vida em van caure de les mans i no vaig trobar forces per recollir-les: nazis exculpats, corruptes que no se'n penedixen, infants assassinats, la terra socarrada, famílies devorades per la banca, pasteres enfonsades, reis de vergonya, gurús de la decència estafant, fortunes amagades, periodistes incendiaris, nacions violades...
Aquest matí, però, la meua xicoteta esperança m'esperava als peus del llit, fidel, modesta, quasi tímida, però llesta per caminar i encabir el dolor i la pena que han de bombardejar-nos els cors. Com cada dia. Com cada vida.

M'acabe de fer un coixí de xicotetes memòries i hi he recolzat el cap. És bo, sovint, reviure els records menuts; són la capa càlida que ens arrecera dels hiverns de la vida.

Baixa la nit i jo li dic que se'n vaja, que necessite la claror del dia per veure-hi la vida. La nit de gesmil em respon que, de vegades, la vida no cal veure-la, només beure-la. I banye els llavis en la copa nocturna plena de somnis.

Huit anys

Huit anys. 
Éssers estimats que van fer una última ullada a la vida darrere dels vidres d'un tren mortífer.
Huit anys d'un 3 de juliol que s'emportà, per sempre més, l'estiu d'aquesta terra, convertida, des d'aleshores, en un cementeri foradat de tombes per soterrar tanta ràbia, tanta vergonya, tanta impotència.

Tenien un papa repartint bondat pels carrers de València, i uns dirigents de crucifixos incrustrats en els pits negres. Però no posseïen el cor per sentir el lament esferreïdor de les famílies, ni el clam del poble reclamant justícia. I en el regne de foscor on habiten, van intentar segrestar la veritat i violar l'honradesa.

No hi ha distància més enorme que la mort; però vosaltres heu estat ací cada segon. Vos hem recordat, amb les mans tremoloses i la veu trencada, quan hem vetlat els vostres noms davant d'una catedral i d'un govern que han romàs sords a la nostra desesperació. Vos hem recordat, familiars, amics, ciutadans malalts d'ira, cada 3 de juliol, perquè no vos oblidarem mai. I per això lluitem, sense repòs, sense violència, plens de la força que ens donen les vostres memòries, per aconseguir, algun dia, frenar el vostre tren, obrir-ne les portes de bat a bat i, finalment, saber què i qui vos va impedir baixar en la parada de la vida.

Hui, l'horitzó on habiteu des de fa huit anys, trenarà els seus núvols de solitud amb les nostres llàgrimes eternes. Hui no hi haurà sol, ni riures; només una boira espessa d'atordiment sobre la gent de bona voluntat. Estigueu tranquils, però; demà tornarem a omplir l'alba amb les vostres absències. Tornarem a eixir, igual que hem fet durant huit anys, per intentar retrobar-vos, ni que siga una sola vegada més, en el camí de la veritat.