La meua llengua és

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 MARÇ DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La meua llengua és il·lustrada, ben afaiçonada i abraçada a la nostra memòria. Al llarg del temps ha anat deixant-nos petjades, amaratges i bagatges. En els atzucacs de l’horitzó ha creat camins que, malgrat els dimonis que pretenen desmantellar-los, nosaltres continuem recorrent. A qui l’estima, la meua llengua li xiuxiueja, l’amera. L’enlluerna. Quan et fa cosquerelles als llavis, ens confessa que “Res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat”. Quan se sent ben pagada, et diu que fas goig; a la inversa, quan té la castanya torta t’amolla que eres curt de gambals, fava o borinot. 

Així i tot, la meua llengua no agredeix perquè adora qui la parla i confia que qui la parle també li corresponga amb tones d’amor i de respecte. Com una gentil parella. “No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”. La meua llengua s’estira damunt d’uns versos amerats d’existències properes, de lluites i d’eternitats. “Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble”. També, per culpa d’una colla d’ingrats i desarrelats, de reivindicacions permanents de la identitat. “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”.

La meua llengua passeja pels segles contant rondalles, faules i romanços; i sobre un bon bancal de pentagrames, alimenta rius de cançons populars, jotes, albaes... perquè “d'avui és el cantar, d'avui és el cridar fins que tots els silencis podrem esgarrar”. I què vos sembla quan juga? A la meua llengua li cau la bava i va a bacs de tant de riure amb la trompa, el sambori i la mare carabassera. I quan té més fam que Garró, comença a bramar que vol un tallonet de Meló d’Alger, un arròs amb bledes o un plateret de postres de músic. 

Carrers, vent, ocells i mar, bellesa i lletjor, vida i mort... La meua llengua és tot això i més. Molt més. Com a resultat, diré que la meua llengua no calla mai ni callarà. Que encara que venim “d'un silenci antic i molt llarg”, ella clama que “ací em pariren i ací estic”. I es mantindrà viva. Entre tots nosaltres, la mantindrem viva. Perquè és nostra la terra i nostra la llengua. 

I jo tinc l’esperança intacta.

Un llibre i una poma

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 MARÇ DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa molt de temps, quan tenia sis o set anys, la meua existència girava al voltant de dues coses que m’embruixaven: els contes infantils i les pomes. No hi havia cap moment de la setmana comparable a aquell en què m’estirava al llit, al costat de les meues germanes, amb un llibre en una mà i la fruita en l’altra. Entre mos i mos, les històries se m’enduien i em mantenien amb l’ai al cor parlant de mascotes extraviades o d’aventures trepidants, fins a oferir-me, en l’últim instant, un final plaent que d’alguna forma em reconciliava amb la humanitat. Em sentia tan feliç en aquelles cerimònies de paper, m’hi trobava tan a recer de l’exterior, que pensava que el món, fora d’aquell on m’instal·lava quan obria un llibre, era igual d’assossegat. Amb el pas del calendari, evidentment, la vida deixà de presentar-se tan bondadosa com l’entreveia en els manuals il·lustrats de la infantesa, però jo ja disposava del recurs que m’havia de salvar del fangar de la realitat: la meua primerenca i fidel afició a la lectura. 

     La literatura infantil és necessària. Ho sabem, veritat? I la literatura infantil compartida entre un adult i un xiquet ho és encara més. Hem de conscienciar-nos que en l’edat tendra, cal ajudar les nostres criatures a descobrir i a submergir-se en la bellesa de la imaginació. Per què? Per moltes raons. La principal: per regalar-los, conte a conte, mossets de realitat amb tota la brillantor de les seues clarianes, però també per acostar-los a poc a poc als penya-segats que fuetegen l’horitzó. No hi ha res com abraçar-se junts, majors i menuts, a una obra escrita i alimentar-nos de riures amb gegants afables o anar a tot vent amb una colla de pirates despistats. I si algun personatge ens encisa, procurarem convocar-lo cada nit, com un membre més de la família.

    Llegir a/amb una criatura és regalar-li el nostre temps i adherir-lo al seu, afegir-hi emocions, mirades i dosis privades d’estima profunda. Res no ho supera. Sempre que puguem, preparem uns minuts de lectura conjunta. Respirem a fons. Agafem-nos d’una mà; amb l’altra, obrim el llibre. Després, enganxem-nos de pressa a les paraules que ja n’ixen volant, i deixem-nos capturar. Comença el viatge.

Intimitat sense preu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 MARÇ DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Veig un documental sobre l’humorista català Eugenio, i m’hi reafirme. Seguisc les múltiples temporades de la sèrie sobre la corona britànica, i m’hi reafirme. Fullege revistes que es dediquen a publicitar les minúcies vitals d’artistes o de figures de l’aristocràcia i la reialesa, i em reafirme: ni en somnis m’agradaria ser un personatge públic consagrat a rendibilitzar la seua vida. 

Per més diners que els abonen, com és possible exposar voluntàriament carn i esperit a les mirades, amb freqüència retorçudes, de qui ni tan sols et coneix fora de la pantalla o del photocall? Amb quina lleugeresa opten els famosets alimentar la humanitat amb la revelació de les seues ombres, derrapatges amorosos o fracassos econòmics? Una boda, una festa privada, un soterrament, són capaços de reportar-los cabassos i cabassos d’euros, a canvi, però, de càmeres en la seua habitació, micròfons infiltrats en els grups d’amistats o fotografies que amplien detalls compromesos. És això suportable? Psicològicament assumible?

El pitjor de tot, al meu entendre, és que en aquesta classe d’operacions no hi ha marxa enrere. Si un bon dia, enlluernat per la fortuna que et tempta, decideixes obrir la porta del teu cor a periodistes i fotògrafs, et resultarà impossible trobar la manera de tancar-ne el pany. Seràs, per a l’eternitat, carn de canó d’aquest tipus de premsa sense massa escrúpols ni decència. Quantes personalitats de galeria que exploten la seua imatge i la de la família, deuen haver pensat més de mil vegades que això no és manera de viure i, menys, de realitzar-se? La intimitat, unida a la discreció, és un refugi situat en una part profundíssima de la identitat, d’una privacitat espectacular, a la qual tan sols nosaltres tenim accés, mentre que el nostre perfil, real o teatralitzat, es manté circulant a cel obert. Cal que ens reservem sempre una porció de nosaltres mateixos per tal d’instal·lar-hi el jo que ningú més no controla i retirar-nos-hi en els moments de màxima necessitat.

Intentar acurtar fins a no poder més la distància entre aquest tresor únic i la nostra existència exposada a la resta del món podria ser el secret per ajudar a sanejar l’equilibri de la ment.

Tenim veus

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 FEBRER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Segons la majoria dels mitjans de comunicació, l’últim lliurament dels Premis Goya va destacar sobretot pel seu caràcter enormement reivindicatiu. S’hi van donar infinitats d’ocasions en què representants del seté art van fer públiques denúncies de situacions injustes i van convertir el festival en un constant clam verbal i visual (amb el pai-pai del “Se acabó” o adhesius amb la paraula Gaza), en bé d’una comunitat més humana. El tema principal, sens dubte, fou la condemna de la violència sexual i la necessitat d’una igualtat de gènere efectiva, però també es van sentir protestes contra la precarietat de les persones que viuen de la indústria del cinema, al·legats a favor de la diversitat de cossos, desitjos d’atorgar visibilitat al col·lectiu LGTBI, repulsa al genocidi d’Israel sobre Palestina, entre d’altres.

Aquestes intervencions em van semblar totes molt robustes, però n’hi va haver una que em va deixar bocabadada i que, d’alguna forma, englobava algunes de les demandes de la nit. Em referisc a la dedicatòria de la intèrpret homenatjada, Sigourney Weaver, a l’actriu de doblatge que li ha prestat la veu en vora 40 pel·lícules, Maria Lluïsa Solà. En un instant tan privilegiat on el teu discurs ressona per mig planeta, la famosa estrella va agrair a la seua eterna dobladora el meravellós compromís i va lamentar que no estiguera dalt de l’escenari amb ella. La senyora Solà encara no s’ha recuperat de l’emoció. Opina que és el primer reconeixement a la seua tasca i una manera de fer visible un dels oficis cinematogràfics més oblidat. 

Dona, veterana, treball excel·lent però allunyat dels focus i dels elogis... Això m’ha fet pensar en quantes dones majors esplèndides hem conegut o coneixem, que continuen amarades de silenci per culpa d’un món que solament es deixa arrossegar per falsos brilli-brilli. No seria hora, tal com ens va ensenyar l’artista americana, de dir ben fort el nom de totes les Maria Lluïsa Solà? Perquè, tot i que hem de venerar les nostres deesses, el que necessitem ara més que mai és un senzill i alhora ensordidor aplaudiment a les perles humils que han mantingut, durant generacions i generacions, els autèntics pilars de la nostra societat.

Sense edat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 FEBRER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ningú no s’escapa de l’alliçonament del temps que passa. Ningú no assoleix l’edat madura sense una bona maleta de penediments, encerts, renúncies i perdons. En una paraula: d’ensenyaments ben apresos. Qualsevol ésser, pel simple fet d’haver seguit el trajecte de la vida, és posseïdor d’una experiència vital que li confereix el domini d’un grapat de secrets sobre l’existència humana. De segur que ha sofert situacions de tirania o d’honor; ha conegut la traïció o la bondat; ha ensumat l’enveja; ha buscat durant anys la justícia i l’estima i, tal vegada, les ha trobades. La pell i la mirada, mapes del seu recorregut, semblen marcides, però, si ens hi acostem, descobrirem que brillen amb tot allò que han aconseguit arreplegar de la humanitat freqüentada.

Així i tot, en la nostra societat no sovinteja topar-se amb manifestacions d’admiració envers les persones que, per un motiu o un altre, considerem ja majors. És com si el fet d’haver xafat més caselles en el tauler del temps, les empresonara en una espècie de campana de vidre que els permetera observar què ocorre al seu voltant i rebre’n les diverses sensacions, però sense l’oportunitat d’intervenir-hi. Qui determina que tal o qual ja ha perdut el tren de l’actualitat i, per tant, de la vida? Qui escolta hui en dia amb interés les històries del passat que arreceren molts ancians i ancianes? Qui dona pas en les assemblees de partits polítics, de veïnatge, d’associacions, a les seues veus i en respecta les aportacions? No deu ser que en molts casos, per culpa d’un calendari i d’una falta d’empatia per la nostra part, hem col·locat una barrera difícil de franquejar que aïlla les vivències humanes més riques que posseïm? Com pretenem, joves i no tan joves, travessar desajusts, misèries i foscors si hem decidit voluntàriament desfer-nos de qui ja ha transitat per allí i n’ha recollit solucions o, almenys, reflexions que ens ajudarien a alleugerir els nostres passos? 

Idolatrem atletes que s’esforcen a superar obstacles per pujar al cim del pòdium, però ignorem la ciutadania que ha viatjat durant dècades per la vida i  arriba a la meta. No hauríem de donar veu a qui llueix el trofeu de la saviesa més íntima?

Temps perdut

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 GENER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

2024. Enguany celebrem el centenari de Vicent Andrés Estellés, el poeta més important en la nostra llengua després d’Ausiàs March. De sempre, els seus versos ens han acompanyat en el rescat del nostre patrimoni gràcies a un bon grapat de persones que s’han esforçat, des de múltiples fòrums, a mantenir-ne viva l’obra. Ara mateix hi ha en actiu diferents projectes amb la intenció que tota la gent puga llegir les seues declaracions d’estima per la terra i reconéixer-s’hi. La Coordinadora Pro Fundació Estellés ha posat en marxa la campanya “Cent d’Estellés” que pretén activar la societat civil a retre homenatge al poeta. Publicacions, teatre, exposicions, taules redones, festes, sopars, recitals, iniciatives d’ajuntaments, associacions o particulars, tot servirà per enaltir la imatge del cronista de Burjassot i la de qui som i qui volem ser.

Mentrestant, el conseller de Cultura, només desembarcar al càrrec, va anunciar que no hi hauria cap cobertura institucional per a la celebració de l’any Estellés. L’home, a més, va començar a censurar sense miraments revistes, actes culturals, centres de difusió d’obres literàries dels nostres autors i autores, etc...; és a dir, es va llançar a aplicar a toc de corneta el primer manament del seu govern: eliminar qualsevol mostra de promoció del valencià. Però l’animadversió que supura dels dirigents de dreta i d’extrema dreta, i que pretén conduir-nos a una batalla permanent, ha rebut una resposta tan contundent com pacífica. Qui no s’avergonyeix dels avantpassats, ni d’allò que van construir i ens van llegar, ni de la llengua que ens van transferir des de la intimitat, aquesta part de la societat que es manté fidel als seus orígens, segueix adherida amb força a l’art i la literatura que ens dibuixen la història, a la música que ens atorga oxigen i a totes les actuacions en valencià que portem ancorades al cor.

És una pena que uns pocs hagen decidit renunciar a tan belles manifestacions i castigar qui les defensa. Però és temps perdut. Perquè nosaltres continuarem abraçant l’herència rebuda i mirant-nos en els versos d’Estellés, un dels espills on queda reflectida la nostra autèntica identitat.

Confetis

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 GENER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Al llarg dels anys som testimonis de situacions extraordinàries que ens pinten un somriure als llavis i ens engrandeixen el cor de l’alegria. Són aquells successos que no oblidarem mai perquè ens van marcar positivament i ens feren madurar: des del naixement d’una criatura a la superació d’una malaltia; des de l’obtenció d’un diploma a la firma del primer contracte laboral o a l’aparició d’algun ésser humà que ens segresta l’esperit i ens fa volar de felicitat. Qualsevol d’aquests fets, i molts altres, són els que acabaran perfilant, grosso modo, la nostra línia biogràfica més alegre.

Així i tot, a banda, en cada persona també hi ha una infinitat d’actes igual de fascinants i prodigiosos però més quotidians, abundants i, per això, més ignorats. Solen ser manifestacions tan integrades en la nostra existència, que ens hi hem acostumat i hem extraviat la capacitat de veure’n la brillantor o de sentir-ne la dolça aroma.

No em referisc a la parafernàlia d’aparells elèctrics i electrònics que busquen suplantar-nos en el món, ni als moderns mitjans de transport que alternen amb l’automòbil, ni als exèrcits de drons que solquen l’horitzó a la recerca d’informació privada o per dibuixar figures sobre el firmament. Parle de fragments de gestes, de confetis d’accions meravelloses que ens arriben de tot arreu, a tothora, i que nosaltres tractem sovint, en el millor dels casos, amb una indiferència absoluta.

Una anciana busca i troba la mà de la filla. Un jove et crida i et lliura la bufanda que acabes de perdre. Un ocell s’instal·la al balcó i canta per a tu. Un vianant dona les gràcies al vehicle que s’ha detingut per deixar-lo passar. Algú aguanta, pacientment, la porta d’un local mentre la gent n’ix. Al cel, els núvols formen una galeria de personatges i t’entretens a identificar-los. Una amiga et fa un obsequi perquè sí, per pura estima. L’amable caixera d’un supermercat t’ajuda a omplir la bossa. Al metro, un senyor major ofereix el seu seient a un xicot que coixeja.

Fem visibles tots aquests moviments que aparenten ser insignificants. Elogiem-los. Atorguem-los cos i força; són els que ens regalen la bellesa de vida a què aspirem sempre.