A la fira no vages...

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 ABRIL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

“A la fira no vages, si no tens diners, que voràs moltes coses i no compraràs res!”, diu el refrany i m’avisava la iaia quan jo, de joveneta, li anunciava que me n’anava de compres a la capital o al mercat. En aquella època, l’única fira que t’oferia un gran ventall d’atraccions que et deixaven la butxaca ben llepada, era la festa que preparaven els firaires amb els seus cavallets de fusta i les pomes ensucrades. Ningú no associava aquell concepte amb l’exposició i venda de llibres de totes les temàtiques i gèneres. Un bon dia, però, llibreries i editorials van decidir organitzar-se i traure l’art al carrer. Gràcies a elles, dècades després continuem celebrant la Fira del Llibre de València. Enguany, la cinquanta-novena edició. Poca broma si tenim en compte els temps que corren, fuetejats per rostres grisos, braços en alt i brams repugnants. 

A la Fira del Llibre, és a dir, de la Cultura, és a dir, de l’Educació, s’hi haurien d’acostar els caràcters arrogants de crits i amenaces permanents, i els blocs de marbre de pensament únic, ja que és possible que enmig de tanta lletra reflexionada acaben entenent que al món hi ha opinions i creences a cabassos, però que només entren al debat respectuós aquelles que es defensen lluny de les violències verbals. 

També, ara més que mai, l’haurien de visitar les ments tancades perquè hi trobaran una infinitat de maneres d’explicar la vida. Sí, centenars de treballs escrits, moltíssims en valencià, la llengua que, segons aquells que fan de barrera, mereix que l’arraconen; a ella i a qui la parla, la llig, la canta, la literaturitza, la reivindica, la passa de generació en generació. En una paraula: l’estima. 

A la Fira del Llibre, som moltíssimes persones a anar-hi, any rere any, per ofrenar a les noves generacions la possibilitat de formar-se en el saber i de distanciar-se de la incultura i la intolerància governants en l’actualitat; per atorgar-nos el plaer de compartir el jardí on floreixen paraules centellejants i reflexions profitoses; i per deixar-nos seduir per cada una de les panoràmiques de la literatura, que ens proveeix i ens proveirà sempre de les claus de la honrosa llibertat de pensament.

Butonis

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 ABRIL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Sempre hi ha hagut Terminators que han transitat per la història de la humanitat invitant la mort a fer acte de presència i disfressant-la amb tots els colors del sofriment. Són éssers que han recorregut i recorren serralades mil·lenàries amb una escopeta a la mà per divertir-se a costa de la vida de la natura; mascles esgarriats que torturen esposes; militars que lliuren soldats-ofrena a la guerra; governants que disparen míssils o premen pistoles contra la població civil. 

Però hi ha una altra classe de personatges, procedent també de la foscor del temps que, malgrat el mal que causen, tampoc no hem aconseguit refrenar. Em referisc als butonis socials: individus que pretenen desfer-se d’allò que no els cau en gràcia, i com més prompte millor. És vox populi que se solen amagar darrere d’institucions democràtiques i d’una imatge de falsa tolerància, però resulten fàcilment detectables per l’obsessió a sotmetre qualsevol saber que no s’adherisca a la seua ideologia o a diluir tota manifestació cultural engendrada per una col·lectivitat amb la qual no s’identifiquen. En els seus intents desesperats de destruir i destruir i destruir, miren de cosir els llavis a les llengües, arrancar records, emmudir literatures i músiques, trair tradicions, és a dir eliminar tot el que ens fa diferents i que, alhora, ens uneix. Poden actuar des de Moscou, des de Madrid o des del poble del costat; vestir-se de cowboy o pentinar-se estil son goku. No importa. Són veterans i veteranes de l’odi, de ment estreta com un congost, que passen la vida barbotejant en fangars d’amenaces, de faltes de respecte, que s’abracen a l’insult i a la humiliació d’aquells o d’allò que consideren enemics del seu enteniment bonsai, i que se situen a les antípodes de l’intercanvi amable de pensaments.

Ho hem de cridar ben fort o xiuxiuejar-ho a les oïdes, o les dues coses a la vegada, però hem de fugir del silenci i repetir a cada segon, sense descans, que la gent civilitzada, la bona gent, abjurem de les violències, de les mofes, dels atacs personals. Que sabem evolucionar sense dits acusadors. I que som i serem sempre el més allunyat de qualsevol sicari de memòries, de qualsevol matador d’educació.

La meua llengua és

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 MARÇ DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La meua llengua és il·lustrada, ben afaiçonada i abraçada a la nostra memòria. Al llarg del temps ha anat deixant-nos petjades, amaratges i bagatges. En els atzucacs de l’horitzó ha creat camins que, malgrat els dimonis que pretenen desmantellar-los, nosaltres continuem recorrent. A qui l’estima, la meua llengua li xiuxiueja, l’amera. L’enlluerna. Quan et fa cosquerelles als llavis, ens confessa que “Res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat”. Quan se sent ben pagada, et diu que fas goig; a la inversa, quan té la castanya torta t’amolla que eres curt de gambals, fava o borinot. 

Així i tot, la meua llengua no agredeix perquè adora qui la parla i confia que qui la parle també li corresponga amb tones d’amor i de respecte. Com una gentil parella. “No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”. La meua llengua s’estira damunt d’uns versos amerats d’existències properes, de lluites i d’eternitats. “Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble”. També, per culpa d’una colla d’ingrats i desarrelats, de reivindicacions permanents de la identitat. “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”.

La meua llengua passeja pels segles contant rondalles, faules i romanços; i sobre un bon bancal de pentagrames, alimenta rius de cançons populars, jotes, albaes... perquè “d'avui és el cantar, d'avui és el cridar fins que tots els silencis podrem esgarrar”. I què vos sembla quan juga? A la meua llengua li cau la bava i va a bacs de tant de riure amb la trompa, el sambori i la mare carabassera. I quan té més fam que Garró, comença a bramar que vol un tallonet de Meló d’Alger, un arròs amb bledes o un plateret de postres de músic. 

Carrers, vent, ocells i mar, bellesa i lletjor, vida i mort... La meua llengua és tot això i més. Molt més. Com a resultat, diré que la meua llengua no calla mai ni callarà. Que encara que venim “d'un silenci antic i molt llarg”, ella clama que “ací em pariren i ací estic”. I es mantindrà viva. Entre tots nosaltres, la mantindrem viva. Perquè és nostra la terra i nostra la llengua. 

I jo tinc l’esperança intacta.

Un llibre i una poma

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 MARÇ DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa molt de temps, quan tenia sis o set anys, la meua existència girava al voltant de dues coses que m’embruixaven: els contes infantils i les pomes. No hi havia cap moment de la setmana comparable a aquell en què m’estirava al llit, al costat de les meues germanes, amb un llibre en una mà i la fruita en l’altra. Entre mos i mos, les històries se m’enduien i em mantenien amb l’ai al cor parlant de mascotes extraviades o d’aventures trepidants, fins a oferir-me, en l’últim instant, un final plaent que d’alguna forma em reconciliava amb la humanitat. Em sentia tan feliç en aquelles cerimònies de paper, m’hi trobava tan a recer de l’exterior, que pensava que el món, fora d’aquell on m’instal·lava quan obria un llibre, era igual d’assossegat. Amb el pas del calendari, evidentment, la vida deixà de presentar-se tan bondadosa com l’entreveia en els manuals il·lustrats de la infantesa, però jo ja disposava del recurs que m’havia de salvar del fangar de la realitat: la meua primerenca i fidel afició a la lectura. 

     La literatura infantil és necessària. Ho sabem, veritat? I la literatura infantil compartida entre un adult i un xiquet ho és encara més. Hem de conscienciar-nos que en l’edat tendra, cal ajudar les nostres criatures a descobrir i a submergir-se en la bellesa de la imaginació. Per què? Per moltes raons. La principal: per regalar-los, conte a conte, mossets de realitat amb tota la brillantor de les seues clarianes, però també per acostar-los a poc a poc als penya-segats que fuetegen l’horitzó. No hi ha res com abraçar-se junts, majors i menuts, a una obra escrita i alimentar-nos de riures amb gegants afables o anar a tot vent amb una colla de pirates despistats. I si algun personatge ens encisa, procurarem convocar-lo cada nit, com un membre més de la família.

    Llegir a/amb una criatura és regalar-li el nostre temps i adherir-lo al seu, afegir-hi emocions, mirades i dosis privades d’estima profunda. Res no ho supera. Sempre que puguem, preparem uns minuts de lectura conjunta. Respirem a fons. Agafem-nos d’una mà; amb l’altra, obrim el llibre. Després, enganxem-nos de pressa a les paraules que ja n’ixen volant, i deixem-nos capturar. Comença el viatge.

Intimitat sense preu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 MARÇ DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Veig un documental sobre l’humorista català Eugenio, i m’hi reafirme. Seguisc les múltiples temporades de la sèrie sobre la corona britànica, i m’hi reafirme. Fullege revistes que es dediquen a publicitar les minúcies vitals d’artistes o de figures de l’aristocràcia i la reialesa, i em reafirme: ni en somnis m’agradaria ser un personatge públic consagrat a rendibilitzar la seua vida. 

Per més diners que els abonen, com és possible exposar voluntàriament carn i esperit a les mirades, amb freqüència retorçudes, de qui ni tan sols et coneix fora de la pantalla o del photocall? Amb quina lleugeresa opten els famosets alimentar la humanitat amb la revelació de les seues ombres, derrapatges amorosos o fracassos econòmics? Una boda, una festa privada, un soterrament, són capaços de reportar-los cabassos i cabassos d’euros, a canvi, però, de càmeres en la seua habitació, micròfons infiltrats en els grups d’amistats o fotografies que amplien detalls compromesos. És això suportable? Psicològicament assumible?

El pitjor de tot, al meu entendre, és que en aquesta classe d’operacions no hi ha marxa enrere. Si un bon dia, enlluernat per la fortuna que et tempta, decideixes obrir la porta del teu cor a periodistes i fotògrafs, et resultarà impossible trobar la manera de tancar-ne el pany. Seràs, per a l’eternitat, carn de canó d’aquest tipus de premsa sense massa escrúpols ni decència. Quantes personalitats de galeria que exploten la seua imatge i la de la família, deuen haver pensat més de mil vegades que això no és manera de viure i, menys, de realitzar-se? La intimitat, unida a la discreció, és un refugi situat en una part profundíssima de la identitat, d’una privacitat espectacular, a la qual tan sols nosaltres tenim accés, mentre que el nostre perfil, real o teatralitzat, es manté circulant a cel obert. Cal que ens reservem sempre una porció de nosaltres mateixos per tal d’instal·lar-hi el jo que ningú més no controla i retirar-nos-hi en els moments de màxima necessitat.

Intentar acurtar fins a no poder més la distància entre aquest tresor únic i la nostra existència exposada a la resta del món podria ser el secret per ajudar a sanejar l’equilibri de la ment.

Tenim veus

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 FEBRER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Segons la majoria dels mitjans de comunicació, l’últim lliurament dels Premis Goya va destacar sobretot pel seu caràcter enormement reivindicatiu. S’hi van donar infinitats d’ocasions en què representants del seté art van fer públiques denúncies de situacions injustes i van convertir el festival en un constant clam verbal i visual (amb el pai-pai del “Se acabó” o adhesius amb la paraula Gaza), en bé d’una comunitat més humana. El tema principal, sens dubte, fou la condemna de la violència sexual i la necessitat d’una igualtat de gènere efectiva, però també es van sentir protestes contra la precarietat de les persones que viuen de la indústria del cinema, al·legats a favor de la diversitat de cossos, desitjos d’atorgar visibilitat al col·lectiu LGTBI, repulsa al genocidi d’Israel sobre Palestina, entre d’altres.

Aquestes intervencions em van semblar totes molt robustes, però n’hi va haver una que em va deixar bocabadada i que, d’alguna forma, englobava algunes de les demandes de la nit. Em referisc a la dedicatòria de la intèrpret homenatjada, Sigourney Weaver, a l’actriu de doblatge que li ha prestat la veu en vora 40 pel·lícules, Maria Lluïsa Solà. En un instant tan privilegiat on el teu discurs ressona per mig planeta, la famosa estrella va agrair a la seua eterna dobladora el meravellós compromís i va lamentar que no estiguera dalt de l’escenari amb ella. La senyora Solà encara no s’ha recuperat de l’emoció. Opina que és el primer reconeixement a la seua tasca i una manera de fer visible un dels oficis cinematogràfics més oblidat. 

Dona, veterana, treball excel·lent però allunyat dels focus i dels elogis... Això m’ha fet pensar en quantes dones majors esplèndides hem conegut o coneixem, que continuen amarades de silenci per culpa d’un món que solament es deixa arrossegar per falsos brilli-brilli. No seria hora, tal com ens va ensenyar l’artista americana, de dir ben fort el nom de totes les Maria Lluïsa Solà? Perquè, tot i que hem de venerar les nostres deesses, el que necessitem ara més que mai és un senzill i alhora ensordidor aplaudiment a les perles humils que han mantingut, durant generacions i generacions, els autèntics pilars de la nostra societat.

Sense edat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 FEBRER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ningú no s’escapa de l’alliçonament del temps que passa. Ningú no assoleix l’edat madura sense una bona maleta de penediments, encerts, renúncies i perdons. En una paraula: d’ensenyaments ben apresos. Qualsevol ésser, pel simple fet d’haver seguit el trajecte de la vida, és posseïdor d’una experiència vital que li confereix el domini d’un grapat de secrets sobre l’existència humana. De segur que ha sofert situacions de tirania o d’honor; ha conegut la traïció o la bondat; ha ensumat l’enveja; ha buscat durant anys la justícia i l’estima i, tal vegada, les ha trobades. La pell i la mirada, mapes del seu recorregut, semblen marcides, però, si ens hi acostem, descobrirem que brillen amb tot allò que han aconseguit arreplegar de la humanitat freqüentada.

Així i tot, en la nostra societat no sovinteja topar-se amb manifestacions d’admiració envers les persones que, per un motiu o un altre, considerem ja majors. És com si el fet d’haver xafat més caselles en el tauler del temps, les empresonara en una espècie de campana de vidre que els permetera observar què ocorre al seu voltant i rebre’n les diverses sensacions, però sense l’oportunitat d’intervenir-hi. Qui determina que tal o qual ja ha perdut el tren de l’actualitat i, per tant, de la vida? Qui escolta hui en dia amb interés les històries del passat que arreceren molts ancians i ancianes? Qui dona pas en les assemblees de partits polítics, de veïnatge, d’associacions, a les seues veus i en respecta les aportacions? No deu ser que en molts casos, per culpa d’un calendari i d’una falta d’empatia per la nostra part, hem col·locat una barrera difícil de franquejar que aïlla les vivències humanes més riques que posseïm? Com pretenem, joves i no tan joves, travessar desajusts, misèries i foscors si hem decidit voluntàriament desfer-nos de qui ja ha transitat per allí i n’ha recollit solucions o, almenys, reflexions que ens ajudarien a alleugerir els nostres passos? 

Idolatrem atletes que s’esforcen a superar obstacles per pujar al cim del pòdium, però ignorem la ciutadania que ha viatjat durant dècades per la vida i  arriba a la meta. No hauríem de donar veu a qui llueix el trofeu de la saviesa més íntima?