La plaga

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 JUNY DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

A València, vivim la pitjor època de l’any: aire pesat, temperatures elevades als llavis, tempestes explosives, ambient asfixiant. I, cada volta més, insectes. Milers d’insectes malèvols que ens persegueixen i ens ataquen, pertot arreu i a tothora, i que la direcció política valenciana fa mesos que ens proporciona a cabassos i de tots els colors. Abans, les bestioles bramadores d’aquesta part del món es presentaven i es retiraven a toc d’urnes. Ara, però, siga pel canvi climàtic o per una justícia casolana delirant, venen, et claven les dents, fugen i tornen impunes, sense cap mirament ni requisit de perdó, quan els dona la santa gana. No m’agrada el maltractament animal, i em regiren l’estómac els matadors de bous i qualsevol altre torturador de mascotes, però també m’encenen de ràbia els moscards que intenten xuplar-nos la sang i degenerar-nos l’existència. 

Cal reconéixer que l’aparició de plagues tradicionals i ultraconservadores, només s’explica perquè, en realitat, els animalons ja duien dècades instal·lats entre nosaltres, infiltrats en càrrecs, periòdics, tribunals i càmeres. Alguns dels portaveus d’aquest vesper se solen mostrar tan agressius que ens recorden aquell Mai Honorable que prohibeix als periodistes expressar-se amb llibertat i els ordena de callar. I és que, sovint, ser demòcrates i lluir educació ens exposa a la ingratitud dels guilopos que ens volen dominar. 

Jo, com que em resistisc a ser aliment de les malànimes que no respecten ni costums ni territori, suggerisc mantenir-los a ratlla flitant-los amb nuvolades de manifestacions joioses i tenaces. Si eliminen premis literaris; els arruixarem amb fires. Si anul·len concerts, regarem els carrers amb la nostra música. Si esborren el valencià, conrearem manifestacions escrites i orals en la nostra llengua. Si ens esguiten amb insults, obrirem paraigües de versos. I protestarem. I reclamarem. I tot això en bucle. Fins que accepten respectar el que som i d’on venim. I aleshores, només aleshores, quan deixen l’atmosfera neta de violències i d’amenaces, de mossegades a la llibertat i de calbots a la intel·ligència, podrem celebrar de nou la placidesa de l’estiu.

Pública i en valencià

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 MAIG DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Jo he sigut professora. Una professora feliç. M’he passejat entre pupitres i pissarres de diversos centres i he conviscut amb desenes de directives, alumnes, claustres, programes, guàrdies i cerimònies d’adéu i molta sort. Del cofre de records que ha recorregut amb mi dècades i dècades, n’he tret dues coses bellíssimes: moments farcits d’estima, i amistats per a tota la vida. L’amor a la meua professió, però, no m’ha estalviat els inferns que hi hem viscut. Entre d’altres, la lluita incessant per una escola a l’abast de tot el món i en la nostra llengua. Cal reconéixer que ens hem sacrificat bona cosa per aconseguir alguns guanys i fer que el camí s’anara suavitzant però, des de fa uns mesos, ha tornat la foscor. 

Com era d’esperar, la nova llei (“educativa”?) de PP-VOX aspira a legislar contra el valencià i l’ensenyament lliure. Mentre la societat es manifesta en massa per defensar l’escola pública i reivindicar el dret a la llengua pròpia, la dreta i l’extrema dreta continuen mirant-ho tot de mal ull i activant zones de guerra a mansalva. Per exemple, fa uns dies, l’ajuntament de Meliana (Horta nord) ha suspés el Premi de Literatura Infantil i Juvenil, de brillant trajectòria. Que les criatures de la localitat, avesades a la festa anual de lliurament del guardó (enguany, a JoanJo Garcia que, amb la mateixa obra bandejada, acaba de guanyar el prestigiós Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians) i a l’edició d’un nou llibre a càrrec de l’editorial Andana, es queden sense res, no sembla important.

L’únic que els conservadors tenen entre cella i cella és amagar tant com puguen la llengua del poble. Així, cada alba ens saluda amb una llarga llista d’atacs al valencià i a allò que s’hi relaciona: música, literatura, exposicions, conferències, revistes... Tot i això, moltíssimes persones, col·lectius i associacions ho denuncien sense parar pertot arreu, començant amb les protestes multitudinàries al carrer. Hem de lluitar perquè la raó acabe fluint i ens permeta recuperar el respecte segrestat per qui habita la caverna de l’odi i la ignorància; una caverna on la majoria de nosaltres no hi acudirà mai. Perquè sempre preferirem l’educació. 

Pública. 

I en valencià.

A la fira no vages...

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 ABRIL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

“A la fira no vages, si no tens diners, que voràs moltes coses i no compraràs res!”, diu el refrany i m’avisava la iaia quan jo, de joveneta, li anunciava que me n’anava de compres a la capital o al mercat. En aquella època, l’única fira que t’oferia un gran ventall d’atraccions que et deixaven la butxaca ben llepada, era la festa que preparaven els firaires amb els seus cavallets de fusta i les pomes ensucrades. Ningú no associava aquell concepte amb l’exposició i venda de llibres de totes les temàtiques i gèneres. Un bon dia, però, llibreries i editorials van decidir organitzar-se i traure l’art al carrer. Gràcies a elles, dècades després continuem celebrant la Fira del Llibre de València. Enguany, la cinquanta-novena edició. Poca broma si tenim en compte els temps que corren, fuetejats per rostres grisos, braços en alt i brams repugnants. 

A la Fira del Llibre, és a dir, de la Cultura, és a dir, de l’Educació, s’hi haurien d’acostar els caràcters arrogants de crits i amenaces permanents, i els blocs de marbre de pensament únic, ja que és possible que enmig de tanta lletra reflexionada acaben entenent que al món hi ha opinions i creences a cabassos, però que només entren al debat respectuós aquelles que es defensen lluny de les violències verbals. 

També, ara més que mai, l’haurien de visitar les ments tancades perquè hi trobaran una infinitat de maneres d’explicar la vida. Sí, centenars de treballs escrits, moltíssims en valencià, la llengua que, segons aquells que fan de barrera, mereix que l’arraconen; a ella i a qui la parla, la llig, la canta, la literaturitza, la reivindica, la passa de generació en generació. En una paraula: l’estima. 

A la Fira del Llibre, som moltíssimes persones a anar-hi, any rere any, per ofrenar a les noves generacions la possibilitat de formar-se en el saber i de distanciar-se de la incultura i la intolerància governants en l’actualitat; per atorgar-nos el plaer de compartir el jardí on floreixen paraules centellejants i reflexions profitoses; i per deixar-nos seduir per cada una de les panoràmiques de la literatura, que ens proveeix i ens proveirà sempre de les claus de la honrosa llibertat de pensament.

Butonis

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 ABRIL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Sempre hi ha hagut Terminators que han transitat per la història de la humanitat invitant la mort a fer acte de presència i disfressant-la amb tots els colors del sofriment. Són éssers que han recorregut i recorren serralades mil·lenàries amb una escopeta a la mà per divertir-se a costa de la vida de la natura; mascles esgarriats que torturen esposes; militars que lliuren soldats-ofrena a la guerra; governants que disparen míssils o premen pistoles contra la població civil. 

Però hi ha una altra classe de personatges, procedent també de la foscor del temps que, malgrat el mal que causen, tampoc no hem aconseguit refrenar. Em referisc als butonis socials: individus que pretenen desfer-se d’allò que no els cau en gràcia, i com més prompte millor. És vox populi que se solen amagar darrere d’institucions democràtiques i d’una imatge de falsa tolerància, però resulten fàcilment detectables per l’obsessió a sotmetre qualsevol saber que no s’adherisca a la seua ideologia o a diluir tota manifestació cultural engendrada per una col·lectivitat amb la qual no s’identifiquen. En els seus intents desesperats de destruir i destruir i destruir, miren de cosir els llavis a les llengües, arrancar records, emmudir literatures i músiques, trair tradicions, és a dir eliminar tot el que ens fa diferents i que, alhora, ens uneix. Poden actuar des de Moscou, des de Madrid o des del poble del costat; vestir-se de cowboy o pentinar-se estil son goku. No importa. Són veterans i veteranes de l’odi, de ment estreta com un congost, que passen la vida barbotejant en fangars d’amenaces, de faltes de respecte, que s’abracen a l’insult i a la humiliació d’aquells o d’allò que consideren enemics del seu enteniment bonsai, i que se situen a les antípodes de l’intercanvi amable de pensaments.

Ho hem de cridar ben fort o xiuxiuejar-ho a les oïdes, o les dues coses a la vegada, però hem de fugir del silenci i repetir a cada segon, sense descans, que la gent civilitzada, la bona gent, abjurem de les violències, de les mofes, dels atacs personals. Que sabem evolucionar sense dits acusadors. I que som i serem sempre el més allunyat de qualsevol sicari de memòries, de qualsevol matador d’educació.

La meua llengua és

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 MARÇ DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La meua llengua és il·lustrada, ben afaiçonada i abraçada a la nostra memòria. Al llarg del temps ha anat deixant-nos petjades, amaratges i bagatges. En els atzucacs de l’horitzó ha creat camins que, malgrat els dimonis que pretenen desmantellar-los, nosaltres continuem recorrent. A qui l’estima, la meua llengua li xiuxiueja, l’amera. L’enlluerna. Quan et fa cosquerelles als llavis, ens confessa que “Res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat”. Quan se sent ben pagada, et diu que fas goig; a la inversa, quan té la castanya torta t’amolla que eres curt de gambals, fava o borinot. 

Així i tot, la meua llengua no agredeix perquè adora qui la parla i confia que qui la parle també li corresponga amb tones d’amor i de respecte. Com una gentil parella. “No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”. La meua llengua s’estira damunt d’uns versos amerats d’existències properes, de lluites i d’eternitats. “Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble”. També, per culpa d’una colla d’ingrats i desarrelats, de reivindicacions permanents de la identitat. “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”.

La meua llengua passeja pels segles contant rondalles, faules i romanços; i sobre un bon bancal de pentagrames, alimenta rius de cançons populars, jotes, albaes... perquè “d'avui és el cantar, d'avui és el cridar fins que tots els silencis podrem esgarrar”. I què vos sembla quan juga? A la meua llengua li cau la bava i va a bacs de tant de riure amb la trompa, el sambori i la mare carabassera. I quan té més fam que Garró, comença a bramar que vol un tallonet de Meló d’Alger, un arròs amb bledes o un plateret de postres de músic. 

Carrers, vent, ocells i mar, bellesa i lletjor, vida i mort... La meua llengua és tot això i més. Molt més. Com a resultat, diré que la meua llengua no calla mai ni callarà. Que encara que venim “d'un silenci antic i molt llarg”, ella clama que “ací em pariren i ací estic”. I es mantindrà viva. Entre tots nosaltres, la mantindrem viva. Perquè és nostra la terra i nostra la llengua. 

I jo tinc l’esperança intacta.

Un llibre i una poma

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 MARÇ DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa molt de temps, quan tenia sis o set anys, la meua existència girava al voltant de dues coses que m’embruixaven: els contes infantils i les pomes. No hi havia cap moment de la setmana comparable a aquell en què m’estirava al llit, al costat de les meues germanes, amb un llibre en una mà i la fruita en l’altra. Entre mos i mos, les històries se m’enduien i em mantenien amb l’ai al cor parlant de mascotes extraviades o d’aventures trepidants, fins a oferir-me, en l’últim instant, un final plaent que d’alguna forma em reconciliava amb la humanitat. Em sentia tan feliç en aquelles cerimònies de paper, m’hi trobava tan a recer de l’exterior, que pensava que el món, fora d’aquell on m’instal·lava quan obria un llibre, era igual d’assossegat. Amb el pas del calendari, evidentment, la vida deixà de presentar-se tan bondadosa com l’entreveia en els manuals il·lustrats de la infantesa, però jo ja disposava del recurs que m’havia de salvar del fangar de la realitat: la meua primerenca i fidel afició a la lectura. 

     La literatura infantil és necessària. Ho sabem, veritat? I la literatura infantil compartida entre un adult i un xiquet ho és encara més. Hem de conscienciar-nos que en l’edat tendra, cal ajudar les nostres criatures a descobrir i a submergir-se en la bellesa de la imaginació. Per què? Per moltes raons. La principal: per regalar-los, conte a conte, mossets de realitat amb tota la brillantor de les seues clarianes, però també per acostar-los a poc a poc als penya-segats que fuetegen l’horitzó. No hi ha res com abraçar-se junts, majors i menuts, a una obra escrita i alimentar-nos de riures amb gegants afables o anar a tot vent amb una colla de pirates despistats. I si algun personatge ens encisa, procurarem convocar-lo cada nit, com un membre més de la família.

    Llegir a/amb una criatura és regalar-li el nostre temps i adherir-lo al seu, afegir-hi emocions, mirades i dosis privades d’estima profunda. Res no ho supera. Sempre que puguem, preparem uns minuts de lectura conjunta. Respirem a fons. Agafem-nos d’una mà; amb l’altra, obrim el llibre. Després, enganxem-nos de pressa a les paraules que ja n’ixen volant, i deixem-nos capturar. Comença el viatge.

Intimitat sense preu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 MARÇ DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Veig un documental sobre l’humorista català Eugenio, i m’hi reafirme. Seguisc les múltiples temporades de la sèrie sobre la corona britànica, i m’hi reafirme. Fullege revistes que es dediquen a publicitar les minúcies vitals d’artistes o de figures de l’aristocràcia i la reialesa, i em reafirme: ni en somnis m’agradaria ser un personatge públic consagrat a rendibilitzar la seua vida. 

Per més diners que els abonen, com és possible exposar voluntàriament carn i esperit a les mirades, amb freqüència retorçudes, de qui ni tan sols et coneix fora de la pantalla o del photocall? Amb quina lleugeresa opten els famosets alimentar la humanitat amb la revelació de les seues ombres, derrapatges amorosos o fracassos econòmics? Una boda, una festa privada, un soterrament, són capaços de reportar-los cabassos i cabassos d’euros, a canvi, però, de càmeres en la seua habitació, micròfons infiltrats en els grups d’amistats o fotografies que amplien detalls compromesos. És això suportable? Psicològicament assumible?

El pitjor de tot, al meu entendre, és que en aquesta classe d’operacions no hi ha marxa enrere. Si un bon dia, enlluernat per la fortuna que et tempta, decideixes obrir la porta del teu cor a periodistes i fotògrafs, et resultarà impossible trobar la manera de tancar-ne el pany. Seràs, per a l’eternitat, carn de canó d’aquest tipus de premsa sense massa escrúpols ni decència. Quantes personalitats de galeria que exploten la seua imatge i la de la família, deuen haver pensat més de mil vegades que això no és manera de viure i, menys, de realitzar-se? La intimitat, unida a la discreció, és un refugi situat en una part profundíssima de la identitat, d’una privacitat espectacular, a la qual tan sols nosaltres tenim accés, mentre que el nostre perfil, real o teatralitzat, es manté circulant a cel obert. Cal que ens reservem sempre una porció de nosaltres mateixos per tal d’instal·lar-hi el jo que ningú més no controla i retirar-nos-hi en els moments de màxima necessitat.

Intentar acurtar fins a no poder més la distància entre aquest tresor únic i la nostra existència exposada a la resta del món podria ser el secret per ajudar a sanejar l’equilibri de la ment.