Per tots els déus! Estic feta un porc! Estic coberta, de cap a peus, de brutícia, de fang, de sang, d'excrements, de vòmits, de diarrees i de cadàvers podrits. He estat tot el dia escorcollant en un abocador infecte. Què voleu? Sabia que si regirava bé les deixalles de la societat, al remat, el trobaria. Des de l’alba, he alçat restes d’ànimes pudentes de delinqüents de guant blanc, he obert bosse...s putrefactes d’exaltacions a una Espanya d’alcanfor, he buidat botelles de baves xenòfobes, he esclafat restes de dignitat i he respirat els vapors enverinats dels nous governants. I, de sobte, quan el sol estava a punt de girar-me l’esquena, l’he vist, resplendent en aquella immundícia. Aleshores, he recuperat la confiança en la meua espècie i he donat les gràcies al món per posar-me davant dels ulls la seua imatge reposada i digna, al costat de les oïdes les seues paraules de lluita pacífica, i dins del cor l’orgull de sentir-me part d’una comunitat resolta a no deixar-se engolir per la grolleria.
Gràcies, senyor Sampedro.

Heu vist mai una platja prendre el sol? I trons de riures esclatar enmig d'una pluja de llàgrimes o d'una tempesta de besos? Pots desitjar records futurs? Et pots tornar a enamorar mil vegades al dia de la mateixa persona? I pintar un paisatge amb els colors dels teus pensaments?
Que la fantasia ens acompanye. Sempre.

Ha mort Danielle Miterrand i la recorde en una pantalla d'una televisó dels anys 70, a París, amb el meu pare explicant-me amb la satisfacció de l'emigrant, de l'exiliat d'una Espanya miserable i franquista que ha aterrat a un país on es mastega la llibertat, que el marit, François, el socialista per antonomàsia, és quasi bé el seu heroi. És curiós com, cada volta més sovint, gent que ni tan sols he conegut personalment, se'n va i m'arranca bocins valuosos de records privats. Estan desmuntant l'escenari de la meua vida i cada vegada hi ha menys llum per il·luminar-ne els racons.

M'ha costat 24 hores de pair, però crec que ja puc parlar amb la ment clara i el verb reposat.
Me'n vaig a Madrid.
Me'n vaig a Madrid per dir-los que parle una llengua diferent a la seua, però amb una tradició de versos i herois que els posaria la pell de gallina;
per presentar-los la meua terra i mostrar-los els altres colors i valors que intenten amputar-li;
per declarar-los la fidelitat als meus llinatges;
per ensenyar-los a pentinar esperances amb els dits nugosos dels llauradors;
per parlar-los dels meus amics i dels meus veïns que tenen les arrels en el passat, el cos submergit en el torbellí del present i el cap en el futur;
per envernissar el seu cel amb llàgrimes salades de la mar i perfumar-los la ciutat amb flaire de flors de tarongers;
i per animar-los a escoltar-nos sense prejudicis, sense ràbia, sense altivesa.
Me'n vaig a Madrid, amb 125 000 valencians i valencianes més.

Un peu s’ha posat a caminar, mentre l’altre, absolutament excitat, encetava uns passos de salsa. La cama dreta se n’ha anat a córrer una marató, però la seua bessona ha dit que no, que preferia estirar-se sobre uns escalons i gaudir mirant el vianants. He procurat, aleshores, que les meues mans m’obeïren; tanmateix, no han volgut saber res de carregar carpetes i bosses i s’han dedicat tot el dia a tancar i obrir els dits per saludar la gent que passava. En un intent de dominar el meu cos, he ordenat als ulls que s’esforçaren per mirar endavant. Ha sigut del tot inútil: el dret ha clavat la mirada en el cel i s’hi ha quedat, embadalit, quatre hores seguides; mentrestant, l’esquerre recorria amb deler tots els rostres que inundaven el carrer. De sobte, la cintura ha començat a dibuixar cercles cada vegada més amples i el pit s’ha posat a tremolar pels riures que s’espentaven per eixir-ne. Ha sigut quan la meua boca, oberta en un somriure blanc com una vela, s’ha llançat a cantar a plena veu, quan he entés que el meu cos celebrava, ell també, l’alegria de la terra que, per fi, desperta.

Agafaria unes tisores i retallaria lentament els contorns del meu país. El desenganxaria amb delicadesa i l'alçaria per espolsar-lo ben fort i fer caure la porqueria acumulada en els segles d'immobilitat. Amb unes pinces, arrancaria, un a un, els paràsits que hi han niat i l'han fet malbé a força de xuclar-li les entranyes. Unes agulles i els fils de la memòria m'ajudarien a repassar el passat i a embastar les costures del futur. En acabant, depositaria el territori, renovat i lliure, sobre la mar turquesa, lluny de les tempestes violentes de l'odi. Finalment, en cada cruïlla, en cada muntanya, en cada porta, brodaria el nom d'un avantpassat per deixar-hi escrit a la llum del dia el nom dels amos del meu país.

Ho promet: aprendré a cosir.

Equipatge

En quina llar t’esperen?
Quin cel udola per la teua absència?
Quines branques anhelen el pes del teu cos?
Quin aire s’ha perdut buscant-te?
Qui t’ha cridat en la foscor?
On vas abandonar els teus somnis?
Quins amics van naufragar en les teues tempestes?
Quants braços t’han arrecerat del fred de la vida?
Qui et va regalar la seua serenitat a canvi de la teua ràbia?

Fes-te aquestes preguntes i respon-les. Són el fardell que contindrà les teues memòries.