Passen coses a les classes que no creuríeu: fantasmes que impregnen l'aula amb la seua presència corpòria però que en realitat no es troben allí; xiuxiuejos constants que no aconseguixes localitzar mai; objectes identificats que volen per l'aire, llançats per mans invisibles; escrits anònims que salten de taula en taula; estranys dibuixos en forma de cors que atapeïxen pàgines senceres; mirades extraviades en l'horitzó, boques que aspiren badalls descomunals, peus i cames sacsejats per convulsions irrefrenables, caps i llengües que s'entortolliguen com la xiqueta de l'Exorcista i que, amb el perol girat a l'inrevés, et juren que t'estan escoltant...

Enteneu per què ensenyar, per a mi, és una il·lusió del dimoni?

Rebel·lió a les saunes

http://opinions.laveupv.com/maria-jesus-bolta/blog/4218/rebellio-a-les-saunes

Som roselles, no ovelles

I demà, 3 de setembre, per ordre de l'autoritat, comencen les classes. Bé! Als centres públics serà a més de 30 graus sense refrigeració ni mandangues, atapeïts a les aules, menyspreant les mínimes mesures d'higiene i de salut, amb grups insuportablement nombrosos, retallades en professorat, en material, factures per abonar, centres per construir, persecució del valencià, barracons a cabassos, beques miserables...
La sort que tenen els governants és que el professorat de l'ensenyament públic és responsable, treballador i increïblement, inexplicablement, de vegades, sacrificat. 
Per això, demà a les 9 del matí, una vegada més, obrirem les portes dels centres educatius, aclaparats pels problemes i indignats, però llestos per plantar llavors i abonar el jardí de les idees en el nostre alumnat.
Que els vents de llibertat que bufen ens ajuden a arribar a bon port i ens salvaguarden dels llimacs tan populars per aquestes contrades.
I recordem-ho: som roselles, no ovelles.
Farem que torne la primavera.

M'estire a terra, preparada per a l'espectacle. De sobte, els malves, els roses pàl.lids, els grocs desmaiats il.luminen l'escenari. Davant de mi, en una processó infinita, comencen a desfilar éssers fabulosos: dos elefants de potes punxagudes i trompa transparent caminen a recules i acaben entrant de ple en la panxa d'un gat enorme que mou unes orelles tremoloses; una flauta color lila es desfa lentament entre les dents d'un monstre redó com una bola de canó; una lluna esdevé serp; una mà de quatre dits grata el cap d'un homenot color taronja, un ventall obert s'esmuny a poc a poc cap al rostre barbut d'un pirata.
Lentament, les formes es van enfosquint i es diluïxen les unes en les altres, destinades a constituir un sol cos, un sol horitzó. 
Tot d'una, es fa fosc: la funció ha acabat. Extasiada, m'alce d'un bot i aplaudisc amb tot el cos. Els grills, avesats a la cerimònia, enceten la melodia nocturna.

No hi ha res de més màgic que un capvespre d'estiu.

És cert: anit vaig perdre l'esperança. Caminant pels carrers foscos de les injustícies, l'alegria i la vida em van caure de les mans i no vaig trobar forces per recollir-les: nazis exculpats, corruptes que no se'n penedixen, infants assassinats, la terra socarrada, famílies devorades per la banca, pasteres enfonsades, reis de vergonya, gurús de la decència estafant, fortunes amagades, periodistes incendiaris, nacions violades...
Aquest matí, però, la meua xicoteta esperança m'esperava als peus del llit, fidel, modesta, quasi tímida, però llesta per caminar i encabir el dolor i la pena que han de bombardejar-nos els cors. Com cada dia. Com cada vida.

M'acabe de fer un coixí de xicotetes memòries i hi he recolzat el cap. És bo, sovint, reviure els records menuts; són la capa càlida que ens arrecera dels hiverns de la vida.