Costa de dir

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 25 DE JUNY DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No l’ha vista arribar, i el cor li fa un salt i se li encongeix de pura tristesa. S’adona que estan a punt de trobar-se de cara en aquella vorera buida de gent d’una vesprada de juny i, de pressa, busca unes paraules per fer-li saber que ja li ha arribat el rumor de la seua malaltia i que està amb ella. Tanmateix, com més ho intenta més se li resisteixen els mots, perquè en realitat no sap què es pot dir a una persona que acaba de rebre un diagnòstic fulminant que la portarà, lentament, a la immobilitat més cruel.

Se li acudeixen tots els llocs comuns que ha anat aprenent al llarg de la vida per suavitzar situacions d’alt risc com aquesta, però ara, ara que ho necessita com mai, no gosa actuar. I si amb la seua actitud benintencionada, però probablement inoportuna, l’alarma encara més? Quina classe de paraules, es pregunta, poden arribar allà dins on el terror excava les entranyes?

Mentre camina cap a la silueta fràgil, somrient obertament perquè ara aquella també l’ha vista, pensa en allò que realment li agradaria confessar-li. De vegades, la vida és una merda, li xiuxiuejaria abraçant-la ben fort, allí enmig de tot i de tots, i estic tan dolguda amb el destí que t’ha tallat l’alé que m’has de permetre que plore amb tu, perquè les llàgrimes compartides són barques etèries que esquiven el paisatge accidentat de la vida i dels penya-segats profunds. M’agradaria que em permeteres acompanyar-te tan lluny com vulgues, amb les meues mans que esdevindran les teues crosses, i amb el so de la meua veu que farà volar el teu cos inert.

Sí, això és exactament el que li diria si no fóra per aquest nuc a la gola, pel pudor que la fa emmudir, per la por a sentir-se fora de lloc, pel convenciment que el seu entorn ja es farà càrrec de consolar-la, i perquè en el fons qui és ella per...?

I quan paren, l’una davant de l’altra, li pregunta que com va tot. Regular, contesta l‘amiga. A veure quan quedem per parlar. Sí, bé. Et trucaré, bonica. És clar que sí. Adéu. Adéu.

L’amiga reprén el seu camí descendent amb els ulls banyats de solitud. Ella recupera el pas amb un forat immens entre el seu jo més íntim i el món que li ha modelat la misèria que va repartint. I es queda maleint-se per no haver sabut, per no haver gosat, i no entén per què es reserva sempre, davall de tones de vergonyes, de respectes enganyosos i d’egoismes dispars, allò que ara li bull per dins amb tots els focs del penediment.

Era tan fàcil dir-li que l’estimava.

Per totes les violències que han de desaparéixer.
Per totes les diferències que ens unixen.
Descanseu en pau.

Apocat

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 11 DE JUNY DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hui hi ha tensió a l’aire: he convocat examen i les criatures, tendres encara, tenen els nervis encesos. Distribuïsc les còpies de la prova, repasse en veu alta els possibles dubtes, n’aclarisc el vocabulari i demane silenci, per favor. Arranca la prova i unes desenes de caps s’inclinen àvidament sobre el full, sospiren, escriuen, miren amunt, es rasquen el cap, trauen la llengua i...

... un, dos, tres segons...

Alumne 1 i 2 em pregunten què significa "apocat". Els dic que esperen un moment perquè he d’acabar de passar llista.

Alumne 3 espera, impacient, i m'ho torna a preguntar. Li ho aclarisc. Als dos minuts, alumna 4 em pregunta què vol dir " apocat". Li ho faig saber.

Alumna 5 i alumne 6 riuen perquè han coincidit a alçar la mà alhora per preguntar-me què vol dir " apocat ". Pose els ulls en blanc i els ho definisc. Passen deu segons i alumne 7 em demana si “apocat” significa “advocat”. Li dic que no, home, no, ara t'ho resolc.  

Alumne 8 i alumna 9 xarren en veu baixa. –Eh! –els interpel·le–, esteu copiant? -No, és que no sabíem què volia dir " apocat ". –Ah! –retruque jo–, però això m'ho heu de preguntar a mi. I els ho faig saber.

Alumne 10 fa: –Com? Com? Repetix-ho, per favor, que no ho he sentit. Li ho consentisc.

Alumna 11 bufa i m’hi acoste: –Què passa? –Res, que no entenc açò. –Quina cosa? –Açò; em pots definir “apocat”? I ho faig.

Alumne 12 alça la mà per dir-me que ha acabat l’examen. –Bé, tot no –detalla–, perquè no entenc què vol dir “apocat”. M’hi acoste i li’n done la definició.

Alumne 13 pega un crit “Apocat!”. El mire, astorada: s’ha adormit i ha tingut un malson, em diu.

Alumna 14 riu i jo li pregunte per què. “Perquè ha dit una paraula rara que no entén ningú.”

Alumna 15, futura mestra, mira el cel i sent que està a punt d’abandonar els estudis.

Alumne 16 s’alça per buscar la paraula “apocat” al diccionari. Passat un temps em diu que la paraula no existeix. M’enfade. Ell hi insisteix. “Això deu ser una paraula inventada... o un barbarisme”, em diu, tot milhomes. Li arranque el diccionari de les urpes. “Tros de suro! Aquest és castellà!”.

Alumna 17 i alumne 18 es passen una noteta. “”apocat” vol dir “ombligo””, hi ha escrit. Me la quede. I me l’engul.

Alumna 19 alça el braç: – Puc posar “tímid” com a sinònim de “apocat?”.

Alumnes 20, 21, 22, 24, 25... esclaten: “Ei, gràcies, alumna 19!” –diuen amb un somriure als llavis.

I així cada hora de cada curs de cada vida meua.

Un cert desordre

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 28 DE MAIG DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Nàixer i morir. Desdejunar, dinar i sopar. Callar, escoltar, pair i opinar. Sembla que en aquest món tot té una regulació, un ordre, un 1, 2 i 3. I sembla, a més, que aquesta seguida d’accions és la clau per a aconseguir l’èxit en la vida. Almenys, això és el que pensa Marie Kondo i el seu mètode KonMari.

Segons l’autora nipona, organitzar-nos els armaris o les carpetes ens duu inequívocament a posar trellat a les nostres vides. Si aconseguim entendre i acceptar que tal o qual objecte ja ha complit la seua funció i, per tant, que li ha arribat l’hora de passar de llarg cap a altres horitzons, ens adonarem també de les xacres de la nostra existència que hem de deixar córrer: persones, dolors, sentiments, ofenses... En definitiva, per a assolir la felicitat, afirma la dona, cal  netejar, i netejar a base de bé.

Alguns, però, es pregunten si realment resulta tan terrible subsistir amarrat al desordre. Un moment! No seré jo qui defense el caos perquè em veig incapaç d’adaptar-m’hi. M’agrada una certa organització de les coses i una cortesia entre persones i pertinences. Tanmateix, opine que un lleuger desori amera de tendresa l’ambient i li confereix un esperit personal. No són aquelles capses polsegoses i mig desmuntades, farcides de fotografies color sépia, les que ens calfen el cor i el fan bategar més de pressa? I la bufanda que malviu sense la meitat dels punts? I els patins dels cinc anys? I el cinturó sense sivella que abraçava el cos del pare?

Cada objecte que s’acomoda al nostre costat porta lligat amb un cordó invisible un paquet de vivències insubstituïbles. Cada cartera, cada peça de roba, cada llibre té un carnet d’identificació i una biografia que coneixem fil per randa. Podríem fer-ho amb la majoria de la gent que ens envolta?

Sovint, acumulem objectes en la mateixa mesura que amunteguem pensaments en els calaixos de la ment. I què? La nostra carcassa vital està formada per les molles de l’existir de cada dia.

Jo habite en un desordre metòdic i en un ordre capgirat. Posseïsc una memòria que, igual que els meus armaris, conserva joies brillants i també punxegudes i doloroses. Així i tot, no me’n voldria desfer, de cap, perquè en l’instant en què les porte a la llum del present, els concedisc la part de realitat que els pertoca. I aleshores és quan tornen a mi aquells fragments de vida que, com una pell escatada, anem perdent pel camí de les hores.

Uns àrabs que porten una botiga de fruites i verdures. Una família francesa que apunta el fill a l'ensenyament en valencià. Una dona marroquina que refà la seua vida. Parelles sud-americanes passejant per la plaça. Uns xinesos a la porta del seu basar. Un italià que fa de joier i recita Petrarca. Ucraïneses de tertúlia. Una americana que treballa de professora.

És l'Europa del meu carrer.
Bella, veritat?

Llegim, llegirem

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 14 DE MAIG DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Si acabes de nàixer i els teus ulls entelats encara no han entés que la llum és companya, t’haurien de llegir els noms dels teus avantpassats per instal•lar-te còmodament en el bressol de la història. Posant-li edats, cabells blancs o arrugues a les mans, un arriba a intimar amb el passat que l’ha dut al present. Si eres tall tendre, t’haurien de llegir les arrels del teu arbre.
Quan esdevingues una criatura de pocs hiverns i busques en els pits dolços de la mare el cau on nia l’amor infinit, t’haurien de llegir llegendes dels boscos i dels rius. I tu, instal•lat sobre l’estora màgica de la innocència, aprendries a volar ben alt, sol però segur, a través d’un cel espurnejant de fantasia. Si eres infant de llet escumosa, t’haurien de llegir tots els horitzons.
A mesura que vages creixent i que comences a menjar-te la joventut a mossos, amb modals provocatius de mariner de taverna o mirades i gestos que es recullen cap endins, hauries d’anar llegint aquells qui t’han precedit perquè et xiuxiuegen com s’obrin les portes del món, les que intueixes i les que ignores però que un dia t’apareixeran en algun revolt del camí. Si eres jove, hauries de llegir les claus que faran camí amb tu.
Quan arribe el moment en què comences a carregar al llom promeses i il•lusions socarrades, però també victòries en diminutiu, afectes arran de pell del cor i fidelitats entre tu i molts o entre tu i pocs, hauries de llegir per descobrir que el teu món s’amaga en tots els altres mons, i tots els mons dormiten a la vora del teu. Qui vulga ser infinit, hauria de llegir fragments de temps.
Si al remat et fas oficinista o cantant, dentista o netejavidres, també hauries de llegir. Entre les onades de paraules que t’esperen dòcilment recolzades sobre les pàgines blanques, et retrobaràs, igual que en l’espill que passegem davant del rostre, i et reconeixeràs i t’estimaràs. Quan et sentes a l’altra banda de la vida, hauries de llegir mapes d’amor.
I quan finalment, de puntetes, vages retrocedint en el calendari que tot ho marca i t’acostes a poc a poc a l’inici del no-res; quan la solitud et reclame l’abraçada de la humanitat sencera, hauries de llegir per saludar les imatges color sèpia més íntimes i encendre brases d’antigues passions. Hauries de llegir per acabar tenint la convicció profunda d’haver estat sempre ací, i per pegar la volta a la vida, tota la volta, i poder tornar a començar.

L'home de les tres motxilles

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 30 D'ABRIL DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Per la vorera camina un home amb el cap cot i el pas contingut, aparentment absorbit en la complicada maniobra que suposa col·locar un peu davant de l’altre sense eixir-se’n del traçat imaginari que el guia carrer amunt.

Té la pell grisa i els cabells esborrifats d'aquells que dormen al ras. Tot en ell ens porta a creure que fa temps algun revolt del camí el va refilar amb una violència inusitada fora del món, i el sabor amarg de la derrota li deformà els gestos per sempre més.

Sobre l'esquena encorbada, reposa amb dificultat una motxilla pesant i vetusta que sembla voler imitar la figura del seu portador. A les mans tacades pels mil olis brunzents de la vida en duu unes altres, com si foren pesos de niló situats de manera estratègica per mantindre l’equilibri precari del seu cos esquifit. La de la dreta és mitjana i poc contundent; la de l’esquerra, minúscula però tibant.

És probable que l’individu que avança sense mirar els ulls de la humanitat té secrets de sucre que en una existència passada li van endolcir el cor, o records de rumors que el van enfurismar i li unflaren les venes del coll. Tal vegada ha conegut la traïció més aterridora. O el va contaminar la covardia. O la mala sort que tot ho llança a l’infern. Tal vegada.

Perquè ben mirat, el personatge grenyut que arrossega aquella càrrega no ens permet penetrar el seu territori. No és d’ací, deduïm per la forma en què ens ignora i per la roba de cicatrius obertes. No és com nosaltres, volem creure, per la mirada mig desvariada.

De sobte, però, para, i un espurneig en les pupil·les respon a la bombolla de felicitat que li esclata enmig del pit. Ha vist un gos vell i coix com ell; trist i sol, com ell; al marge de tots els presents i de tots els futurs, com ell.

Aleshores, amb un gest lent, l’home de les tres motxilles amolla molt a poc a poc, primer la que li ocupava la mà dreta, després la de la mà esquerra, i també, com al ralentí, s’apropa a l’animal, que es desfà d’afecte per l’escalfor de l’abraçada. I durant un minut llarg, així queden els dos rodamons, aïllats enmig del rogle de terra cremada que les persones vergonyosament honrades han cavat al seu voltant.

Quan l’individu reprén la marxa amb la bestiola als braços, convertits ja en companys inseparables de dolors, pocs s’acostaran a les dues bosses abandonades per recuperar-les. De la mateixa manera que pocs senten la necessitat de recuperar els cors extraviats dels vagabunds de la vida.