De vegades correria de puntetes sobre la platja immensa de la vida i em deixaria caure pel balcó de l'horitzó. Faria garlandes amb els última raigs de sol i la bromera de la lluna impacient.
De nit fosca, m'encendria abocada a la llum d'un far i esperaria, entre abraçades de sirena, el retorn de l'alba dels meus anys.
De vegades em sent tot allò que se'n va i torna.
De vegades renasc.

Un carrer amable

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 23 DE JULIOL DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

És una deliciosa vesprada de juny i isc a passejar pel poble, sense rumb. Només m’envaeix el plaer de deixar caure els peus sobre voreres que conec de sempre i que han format el decorat dels meus dies. Passe per davant de façanes centenàries que fa temps amagaren algun cavall en el corral d’allà dins, i en l’andana oberta, fulles de tabac pessigades a cordills, apergaminant-se al ritme dels vents.

M’esforce per contemplar-ho tot amb una mirada per estrenar, com ho faria una turista que descobreix, per primera vegada, un racó del món. Però ni sóc turista, ni aquests carrers són novells per a mi; al contrari. Cada porta, cada llindar té perfilats uns rostres i, fins i tot, el ressò de moltes veus. Tanmateix, no reconec en aquella plaça del Pou o en l’estretor del carreró de l’estació, els colors i les flaires que m’embolcallaven quan hi jugava de menuda. Qui hi juga ara? On són aquelles partides de sambori, aquelles corregudes, els tallerets de costura, nines incloses, que retenien els riures de les criatures a l’exterior de les cases fins que la lluna mateix començava a badallar?  Quanta imaginació es concentrava a l’aire lliure! Inventàvem jocs, contàvem mil històries, preparàvem malifetes innocents...

Nous costums i noves inquietuds han alterat el ritme de les nostres existències. Ja no hi ha temps per prendre la fresca a la porta de casa, asseguts en el bancalet, i teixir confidències que s’enfonsaven en la matinada. I davant mateix dels adults, les criatures, lliures, fins que algú avisava que venia un cotxe, però sense temor a la veu perquè sabíem que el vehicle entraria lentament en un territori que encara no era seu. En quin moment aquell crit que representava una alegre alteració de la rutina va emmudir? En quin instant vam recollir hamaques i botiges i vam posar el forrellat a aquella manera d’existir?

Som el que creem; també el que destruïm. Venim d’una època fosca que ha intentat esborrar els nostres paisatges i la raó per viure’ls; és hora de recuperar-los, de tornar a dibuixar-los, si cal. Hauríem d’obrir panys i eixir a buscar estratègies per rehabilitar l’horta i els llauradors, redefinir jardins i obrir espais urbans comuns. És factible una nova manera de ciutadania. Podem, entre tots, alentir el temps, allargar les converses i estrényer les abraçades.

Hauríem de fer possible que una nit qualsevol, una lluna de nata il·lumine les rialles d’uns infants  jugant en un carrer amable.

(El mateix article el podeu llegir a la web del Levante-EMV en aquest enllaç).

Vosaltres que ja no hi sou, empresonats, assassinats, soterrats enmig del menyspreu d'un poble genocida.
Vosaltres que vau perdre una guerra, una vida, una llibertat...
I nosaltres que encara hi som, removent terra i consciències per retornar els vostres cossos als llavis de qui vos han estimat sempre.
Conservem l'orgull, en forma de corona florida, per perfumar les vostres tombes.

Hui fa 80 dolors que sofrim anys.

Festa

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 9 DE JULIOL DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Un peu s’ha posat a caminar, mentre l’altre, excitat i gelós del germà, encetava uns passos de salsa enmig de la plaça. Avergonyida, he intentat de mantindre'ls tancats en les sabates però els ditets han aguaitat l'ungla per fora i ja no hi ha hagut manera de recuperar-los.

            Quan encara no m'havia refet de la mitja sessió de ball forçada, la cama dreta se n’ha anat a córrer una marató; la seua bessona, però, m'ha procurat tranquil·litzar i m'ha assegurat que ella no m'abandonava. No cal dir que me n'he alegrat molt perquè almenys tenia un membre per continuar el meu passeig programat, però la mandrosa m'ha deixat sense recursos quan s'ha estirat sobre uns escalons, a ple sol, per gaudir mirant els vianants.

            He procurat, aleshores, que les mans m’obeïren; tanmateix, no han volgut saber res de carregar carpetes i bosses, i s’han dedicat tota l'estona a moure els dits per saludar efusivament els vehicles que circulaven amunt i avall.

            En un intent desesperat per salvar la meua dignitat i dominar el que em quedava de cos, he ordenat als ulls que s’esforçaren per mirar endavant per tal d'anticipar-me qualsevol obstacle. Ha sigut del tot inútil: el dret ha clavat la vista en el cel i s’hi ha enganxat quatre hores seguides, embadalit, contemplant com quatre nuvolets de crema tacaven el turquesa infinit; mentrestant, l’esquerre recorria amb deler tots els gesmilers dels voltants.

            Jo que pretenia estirar-me sobre la gespa del parc i gaudir dels primers instants de plaer de l'any, arrossegant-me i mig encegada, he hagut de buscar el recer d'un arbre gegant per apartar-me de les insolències dels veïns que ja m'assetjaven. A poc a poc, el cos ha anat tornant a l’obediència absoluta i he notat, per fi, com em deixava anar i queia en una somnolència d'allò més agradable.

            Quan pensava que aquella rebel·lió corporal havia passat a la història, de sobte, la cintura ha començat a dibuixar cercles cada vegada més amples i el pit s’ha posat a tremolar pels riures que s’espentaven per eixir-ne. Les convulsions han pujat d'intensitat fins que, tot d'una, he esclafit a riure i a riure davant de la mirada atònita del món sencer.

            Ha sigut quan la meua boca, oberta en un somriure blanc com una vela llatina, s’ha llançat a cantar a plena veu una ària contundent en una llengua que ni jo mateix  reconeixia, quan he entés que el meu cos celebrava l’alegria de la terra que, per fi, despertava. 
             Començava l'estiu.

(El mateix article el podeu llegir a la web del Levante-EMV en aquest enllaç). 

Costa de dir

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 25 DE JUNY DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No l’ha vista arribar, i el cor li fa un salt i se li encongeix de pura tristesa. S’adona que estan a punt de trobar-se de cara en aquella vorera buida de gent d’una vesprada de juny i, de pressa, busca unes paraules per fer-li saber que ja li ha arribat el rumor de la seua malaltia i que està amb ella. Tanmateix, com més ho intenta més se li resisteixen els mots, perquè en realitat no sap què es pot dir a una persona que acaba de rebre un diagnòstic fulminant que la portarà, lentament, a la immobilitat més cruel.

Se li acudeixen tots els llocs comuns que ha anat aprenent al llarg de la vida per suavitzar situacions d’alt risc com aquesta, però ara, ara que ho necessita com mai, no gosa actuar. I si amb la seua actitud benintencionada, però probablement inoportuna, l’alarma encara més? Quina classe de paraules, es pregunta, poden arribar allà dins on el terror excava les entranyes?

Mentre camina cap a la silueta fràgil, somrient obertament perquè ara aquella també l’ha vista, pensa en allò que realment li agradaria confessar-li. De vegades, la vida és una merda, li xiuxiuejaria abraçant-la ben fort, allí enmig de tot i de tots, i estic tan dolguda amb el destí que t’ha tallat l’alé que m’has de permetre que plore amb tu, perquè les llàgrimes compartides són barques etèries que esquiven el paisatge accidentat de la vida i dels penya-segats profunds. M’agradaria que em permeteres acompanyar-te tan lluny com vulgues, amb les meues mans que esdevindran les teues crosses, i amb el so de la meua veu que farà volar el teu cos inert.

Sí, això és exactament el que li diria si no fóra per aquest nuc a la gola, pel pudor que la fa emmudir, per la por a sentir-se fora de lloc, pel convenciment que el seu entorn ja es farà càrrec de consolar-la, i perquè en el fons qui és ella per...?

I quan paren, l’una davant de l’altra, li pregunta que com va tot. Regular, contesta l‘amiga. A veure quan quedem per parlar. Sí, bé. Et trucaré, bonica. És clar que sí. Adéu. Adéu.

L’amiga reprén el seu camí descendent amb els ulls banyats de solitud. Ella recupera el pas amb un forat immens entre el seu jo més íntim i el món que li ha modelat la misèria que va repartint. I es queda maleint-se per no haver sabut, per no haver gosat, i no entén per què es reserva sempre, davall de tones de vergonyes, de respectes enganyosos i d’egoismes dispars, allò que ara li bull per dins amb tots els focs del penediment.

Era tan fàcil dir-li que l’estimava.

Per totes les violències que han de desaparéixer.
Per totes les diferències que ens unixen.
Descanseu en pau.

Apocat

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 11 DE JUNY DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hui hi ha tensió a l’aire: he convocat examen i les criatures, tendres encara, tenen els nervis encesos. Distribuïsc les còpies de la prova, repasse en veu alta els possibles dubtes, n’aclarisc el vocabulari i demane silenci, per favor. Arranca la prova i unes desenes de caps s’inclinen àvidament sobre el full, sospiren, escriuen, miren amunt, es rasquen el cap, trauen la llengua i...

... un, dos, tres segons...

Alumne 1 i 2 em pregunten què significa "apocat". Els dic que esperen un moment perquè he d’acabar de passar llista.

Alumne 3 espera, impacient, i m'ho torna a preguntar. Li ho aclarisc. Als dos minuts, alumna 4 em pregunta què vol dir " apocat". Li ho faig saber.

Alumna 5 i alumne 6 riuen perquè han coincidit a alçar la mà alhora per preguntar-me què vol dir " apocat ". Pose els ulls en blanc i els ho definisc. Passen deu segons i alumne 7 em demana si “apocat” significa “advocat”. Li dic que no, home, no, ara t'ho resolc.  

Alumne 8 i alumna 9 xarren en veu baixa. –Eh! –els interpel·le–, esteu copiant? -No, és que no sabíem què volia dir " apocat ". –Ah! –retruque jo–, però això m'ho heu de preguntar a mi. I els ho faig saber.

Alumne 10 fa: –Com? Com? Repetix-ho, per favor, que no ho he sentit. Li ho consentisc.

Alumna 11 bufa i m’hi acoste: –Què passa? –Res, que no entenc açò. –Quina cosa? –Açò; em pots definir “apocat”? I ho faig.

Alumne 12 alça la mà per dir-me que ha acabat l’examen. –Bé, tot no –detalla–, perquè no entenc què vol dir “apocat”. M’hi acoste i li’n done la definició.

Alumne 13 pega un crit “Apocat!”. El mire, astorada: s’ha adormit i ha tingut un malson, em diu.

Alumna 14 riu i jo li pregunte per què. “Perquè ha dit una paraula rara que no entén ningú.”

Alumna 15, futura mestra, mira el cel i sent que està a punt d’abandonar els estudis.

Alumne 16 s’alça per buscar la paraula “apocat” al diccionari. Passat un temps em diu que la paraula no existeix. M’enfade. Ell hi insisteix. “Això deu ser una paraula inventada... o un barbarisme”, em diu, tot milhomes. Li arranque el diccionari de les urpes. “Tros de suro! Aquest és castellà!”.

Alumna 17 i alumne 18 es passen una noteta. “”apocat” vol dir “ombligo””, hi ha escrit. Me la quede. I me l’engul.

Alumna 19 alça el braç: – Puc posar “tímid” com a sinònim de “apocat?”.

Alumnes 20, 21, 22, 24, 25... esclaten: “Ei, gràcies, alumna 19!” –diuen amb un somriure als llavis.

I així cada hora de cada curs de cada vida meua.