Ser respecte o no ser

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 JULIOL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ahir, passejant per València, vaig observar que en una de les parets d’un edifici impol·lut, algú hi havia fet una pintada. Tot i que sempre he pensat que la majoria dels grafits que visualitzem per les ciutats solen reflectir eslògans, reivindicacions o versos com una manera més de llibertat d’expressió, en el cas que comente, el dibuix semblava inacabat i resultava insuls, buit. Però el que més em va xocar va ser el llenç triat per amollar-lo: a la porta d’un tanatori. En un espai on habita la tristesa. En un refugi construït per fer costat al dolor de la nostra gent. Es veu que a aquest indret sagrat per a mi, com ho són una escola, una residència d’ancians, un hospital o, simplement, la casa d’algú, arribà una persona, destapà l’esprai i atacà la superfície verge que se li presentava davant dels morros sense plantejar-se què representava el lloc. 

Soc conscient que pintar quatre ratlles en un mur no altera el rumb de la vida que s’oculta al voltants de la pedra, però no deixarà mai d’atabalar-me l’absència enorme de consideració que circula entre nosaltres, les desenes i desenes de conductes irrespectuoses que presenciem a diari, de graus, intencions i conseqüències diferents encara que lligades per la mateixa falta d’empatia per tot i per tots. Tenim qui, en el tren, ocupa un seient amb els peus; qui orina en les parets d’un monument; munta Ferias de música que marginen la cançó en valencià; qui, en un museu, agredeix obres d’art en nom d’alguna lluita; qui menysprea gent pel color de la pell o la llengua; aterra al món de la política per escopir sobre la llibertat; organitza festes a altes hores de la nit;  o passeja gossos sense corretja. Són els comportaments que s’allunyen anys llum del respecte i els que, per desgràcia, més practiquem: meninfotisme, intolerància, incultura, incivisme... 

Tal volta caldria obrir tots els diccionaris i posar en negreta la paraula “respecte” per recordar que si l’obviem estem perduts; que una societat que aspire a “ser” (íntegra, bella, justa) haurà de basar els seus fonaments, defenses, i presents i futurs de convivència en l’actitud d’estima generosa de la seua ciutadania. 

Malsons a vora mar

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 JULIOL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La nit de Sant Joan és, per definició, bellesa, alegria i calidesa. El llenç nocturn esguitat d’estrelles i de llunes representa tot allò que esperem de l’estiu i, per què no, de la vida. En un ambient festiu, juguem amb el foc, el foc amb l’arena, l’arena amb la mar fins que, en unes hores, flames, terra i aigua s’apropien de nosaltres i ens porten amunt i avall d’un univers de sensacions ben particulars.

Però, igual que tot en la vida, arriba el moment en què es fa la llum, s’esfuma la màgia i tornem a tenir davant dels ulls la nostra realitat, aquella que procurem configurar dia a dia. Enguany, l’alba també ens ha abocat a les retines encara enfebrades per la celebració, les imatges d’un panorama que es repeteix any rere any, cada colp més fosc i provocador. Parle de les deixalles dels milers d’individus que han passat una nit entre els braços de la natura, amfitriona generosa, i que, quan se n’han hagut de separar, li han donat les gràcies obsequiant-la amb quilos de botelles, plàstics, papers, cendres i algun que altre vòmit. Una manera miserable d’agrair la bondat d’una costa marina que s’esforça per sobreviure a la nostra maldat. A pesar d’això, allí tenim, a primeríssimes hores del matí, el sacrificat personal de la neteja que s’afanya per recollir la immundícia de l’atac de pirates de totes les edats, sexes i procedències. 

Evidentment qui ha de carregar amb la culpa d’emporcar el territori és, d’entrada, qui participa en l’esdeveniment. Per què cada persona no recull la ronya que genera i se l’enduu a casa? Perquè li falta mirament. Quina en seria la solució? Educar. Com sempre. Qui se n’ha de fer càrrec? Els adults, les famílies, les administracions públiques, les autoritats, els mitjans de comunicació, l’escola, la col·lectivitat en general... Mira que posseïm agents que podrien conformar un canvi d’actitud en qui abusa del món, però no ho fem perquè ocupem el temps en l’amfiteatre dels egoismes i dels insults permanents per tal d’aconseguir poder i estovar-nos sobre els caps dels altres. 

Després protestem si entropessem amb gossos a vora mar, perquè lladren, embruten, molesten... Queda demostrat que, de moment, preferim una altra classe de malsons.

Si jo...

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 JUNY DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Què hauria ocorregut, ens preguntem sovint, si aquell dia, en aquell instant, amb aquella persona, en lloc de creure’ns els seus arguments, haguérem dubtat; en lloc de girar cap a l’esquerra, haguérem entrat al carreró de la dreta? Què hauria sigut de nosaltres si haguérem alterat una sola paraula, un gest mínim, en la narrativa de la nostra existència passada? 

El destí està fet d’un continu de tries i de descarts, i és evident que és impossible saber quins efectes haurien tingut les decisions que vam deixar anar. Perquè des que ens alcem fins que tornem al llit, des que comencem a tenir ús de raó fins que amollem l’últim sospir, recorrem el calendari elegint una de les múltiples opcions que la vida ens posa a l’abast. No som sabedors dels milers de milions de disjuntives que s’obrin davant de nosaltres i que ens pressionen per resoldre en una fracció de segon: quin vestit em pose? M’endinse en la hipoteca? Hi vaig o m’espere? En la majoria dels casos, no disposem de temps per parar-nos a reflexionar en la nostra resolució. I això és un regal dels déus: l’habilitat per no ser conscients que sempre, sempre, estem garbellant, escollint, excloent a tota velocitat, sense quasi alé per analitzar la situació. De vegades, però, convertida aquella decisió en un passat remot, som capaços de penedir-nos-en.

Fa uns dies, en un concurs de televisió, una de les participants es lamentava que si haguera sabut que havia de compartir el joc amb un autèntic mascle d’escullera que havia intentat humiliar-la, no hi hauria acudit. I jo pense en la quantitat de circumstàncies en què canviaríem de paréixer si haguérem pogut tornar enrere, si tinguérem segones oportunitats. Qui seria jo ara, on viuria, en quin ambient, amb quina salut... si haguera acceptat aquella faena o mirat abans de travessar el carrer. Perquè així és la navegació vital, temptejant, optant i, al remat, esforçant-nos per assumir, un darrere l’altre, els nostres veredictes i les seues conseqüències de la manera més valenta possible.

Si jo... és la teoria de les ocasions arraconades. Si jo... deu ser també la teoria  de les vides diverses, de les vides perdudes i, per damunt de tot, de les vides viscudes. 

La plaga

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 JUNY DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

A València, vivim la pitjor època de l’any: aire pesat, temperatures elevades als llavis, tempestes explosives, ambient asfixiant. I, cada volta més, insectes. Milers d’insectes malèvols que ens persegueixen i ens ataquen, pertot arreu i a tothora, i que la direcció política valenciana fa mesos que ens proporciona a cabassos i de tots els colors. Abans, les bestioles bramadores d’aquesta part del món es presentaven i es retiraven a toc d’urnes. Ara, però, siga pel canvi climàtic o per una justícia casolana delirant, venen, et claven les dents, fugen i tornen impunes, sense cap mirament ni requisit de perdó, quan els dona la santa gana. No m’agrada el maltractament animal, i em regiren l’estómac els matadors de bous i qualsevol altre torturador de mascotes, però també m’encenen de ràbia els moscards que intenten xuplar-nos la sang i degenerar-nos l’existència. 

Cal reconéixer que l’aparició de plagues tradicionals i ultraconservadores, només s’explica perquè, en realitat, els animalons ja duien dècades instal·lats entre nosaltres, infiltrats en càrrecs, periòdics, tribunals i càmeres. Alguns dels portaveus d’aquest vesper se solen mostrar tan agressius que ens recorden aquell Mai Honorable que prohibeix als periodistes expressar-se amb llibertat i els ordena de callar. I és que, sovint, ser demòcrates i lluir educació ens exposa a la ingratitud dels guilopos que ens volen dominar. 

Jo, com que em resistisc a ser aliment de les malànimes que no respecten ni costums ni territori, suggerisc mantenir-los a ratlla flitant-los amb nuvolades de manifestacions joioses i tenaces. Si eliminen premis literaris; els arruixarem amb fires. Si anul·len concerts, regarem els carrers amb la nostra música. Si esborren el valencià, conrearem manifestacions escrites i orals en la nostra llengua. Si ens esguiten amb insults, obrirem paraigües de versos. I protestarem. I reclamarem. I tot això en bucle. Fins que accepten respectar el que som i d’on venim. I aleshores, només aleshores, quan deixen l’atmosfera neta de violències i d’amenaces, de mossegades a la llibertat i de calbots a la intel·ligència, podrem celebrar de nou la placidesa de l’estiu.

Pública i en valencià

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 MAIG DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Jo he sigut professora. Una professora feliç. M’he passejat entre pupitres i pissarres de diversos centres i he conviscut amb desenes de directives, alumnes, claustres, programes, guàrdies i cerimònies d’adéu i molta sort. Del cofre de records que ha recorregut amb mi dècades i dècades, n’he tret dues coses bellíssimes: moments farcits d’estima, i amistats per a tota la vida. L’amor a la meua professió, però, no m’ha estalviat els inferns que hi hem viscut. Entre d’altres, la lluita incessant per una escola a l’abast de tot el món i en la nostra llengua. Cal reconéixer que ens hem sacrificat bona cosa per aconseguir alguns guanys i fer que el camí s’anara suavitzant però, des de fa uns mesos, ha tornat la foscor. 

Com era d’esperar, la nova llei (“educativa”?) de PP-VOX aspira a legislar contra el valencià i l’ensenyament lliure. Mentre la societat es manifesta en massa per defensar l’escola pública i reivindicar el dret a la llengua pròpia, la dreta i l’extrema dreta continuen mirant-ho tot de mal ull i activant zones de guerra a mansalva. Per exemple, fa uns dies, l’ajuntament de Meliana (Horta nord) ha suspés el Premi de Literatura Infantil i Juvenil, de brillant trajectòria. Que les criatures de la localitat, avesades a la festa anual de lliurament del guardó (enguany, a JoanJo Garcia que, amb la mateixa obra bandejada, acaba de guanyar el prestigiós Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians) i a l’edició d’un nou llibre a càrrec de l’editorial Andana, es queden sense res, no sembla important.

L’únic que els conservadors tenen entre cella i cella és amagar tant com puguen la llengua del poble. Així, cada alba ens saluda amb una llarga llista d’atacs al valencià i a allò que s’hi relaciona: música, literatura, exposicions, conferències, revistes... Tot i això, moltíssimes persones, col·lectius i associacions ho denuncien sense parar pertot arreu, començant amb les protestes multitudinàries al carrer. Hem de lluitar perquè la raó acabe fluint i ens permeta recuperar el respecte segrestat per qui habita la caverna de l’odi i la ignorància; una caverna on la majoria de nosaltres no hi acudirà mai. Perquè sempre preferirem l’educació. 

Pública. 

I en valencià.

A la fira no vages...

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 ABRIL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

“A la fira no vages, si no tens diners, que voràs moltes coses i no compraràs res!”, diu el refrany i m’avisava la iaia quan jo, de joveneta, li anunciava que me n’anava de compres a la capital o al mercat. En aquella època, l’única fira que t’oferia un gran ventall d’atraccions que et deixaven la butxaca ben llepada, era la festa que preparaven els firaires amb els seus cavallets de fusta i les pomes ensucrades. Ningú no associava aquell concepte amb l’exposició i venda de llibres de totes les temàtiques i gèneres. Un bon dia, però, llibreries i editorials van decidir organitzar-se i traure l’art al carrer. Gràcies a elles, dècades després continuem celebrant la Fira del Llibre de València. Enguany, la cinquanta-novena edició. Poca broma si tenim en compte els temps que corren, fuetejats per rostres grisos, braços en alt i brams repugnants. 

A la Fira del Llibre, és a dir, de la Cultura, és a dir, de l’Educació, s’hi haurien d’acostar els caràcters arrogants de crits i amenaces permanents, i els blocs de marbre de pensament únic, ja que és possible que enmig de tanta lletra reflexionada acaben entenent que al món hi ha opinions i creences a cabassos, però que només entren al debat respectuós aquelles que es defensen lluny de les violències verbals. 

També, ara més que mai, l’haurien de visitar les ments tancades perquè hi trobaran una infinitat de maneres d’explicar la vida. Sí, centenars de treballs escrits, moltíssims en valencià, la llengua que, segons aquells que fan de barrera, mereix que l’arraconen; a ella i a qui la parla, la llig, la canta, la literaturitza, la reivindica, la passa de generació en generació. En una paraula: l’estima. 

A la Fira del Llibre, som moltíssimes persones a anar-hi, any rere any, per ofrenar a les noves generacions la possibilitat de formar-se en el saber i de distanciar-se de la incultura i la intolerància governants en l’actualitat; per atorgar-nos el plaer de compartir el jardí on floreixen paraules centellejants i reflexions profitoses; i per deixar-nos seduir per cada una de les panoràmiques de la literatura, que ens proveeix i ens proveirà sempre de les claus de la honrosa llibertat de pensament.

Butonis

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 ABRIL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Sempre hi ha hagut Terminators que han transitat per la història de la humanitat invitant la mort a fer acte de presència i disfressant-la amb tots els colors del sofriment. Són éssers que han recorregut i recorren serralades mil·lenàries amb una escopeta a la mà per divertir-se a costa de la vida de la natura; mascles esgarriats que torturen esposes; militars que lliuren soldats-ofrena a la guerra; governants que disparen míssils o premen pistoles contra la població civil. 

Però hi ha una altra classe de personatges, procedent també de la foscor del temps que, malgrat el mal que causen, tampoc no hem aconseguit refrenar. Em referisc als butonis socials: individus que pretenen desfer-se d’allò que no els cau en gràcia, i com més prompte millor. És vox populi que se solen amagar darrere d’institucions democràtiques i d’una imatge de falsa tolerància, però resulten fàcilment detectables per l’obsessió a sotmetre qualsevol saber que no s’adherisca a la seua ideologia o a diluir tota manifestació cultural engendrada per una col·lectivitat amb la qual no s’identifiquen. En els seus intents desesperats de destruir i destruir i destruir, miren de cosir els llavis a les llengües, arrancar records, emmudir literatures i músiques, trair tradicions, és a dir eliminar tot el que ens fa diferents i que, alhora, ens uneix. Poden actuar des de Moscou, des de Madrid o des del poble del costat; vestir-se de cowboy o pentinar-se estil son goku. No importa. Són veterans i veteranes de l’odi, de ment estreta com un congost, que passen la vida barbotejant en fangars d’amenaces, de faltes de respecte, que s’abracen a l’insult i a la humiliació d’aquells o d’allò que consideren enemics del seu enteniment bonsai, i que se situen a les antípodes de l’intercanvi amable de pensaments.

Ho hem de cridar ben fort o xiuxiuejar-ho a les oïdes, o les dues coses a la vegada, però hem de fugir del silenci i repetir a cada segon, sense descans, que la gent civilitzada, la bona gent, abjurem de les violències, de les mofes, dels atacs personals. Que sabem evolucionar sense dits acusadors. I que som i serem sempre el més allunyat de qualsevol sicari de memòries, de qualsevol matador d’educació.