diumenge, 7 de gener de 2018

L'antídot

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 DE GENER DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


És sabut que la cultura és la base de l’educació i que, independentment que tracte temes universals o banalitats quotidianes, que versione biografies anònimes o fets històrics, és una guia per a la nostra existència. Ens submergeix en mons on evolucionem sense necessitat d’oxigen perquè ells són l’aire que alimenta la mirada i l’enteniment. Aquest regal entranyable és el que configura una ciutadania amb recursos per entendre, reflexionar i decidir.
La nostra societat, ara per ara, sembla refractària a qualsevol immersió intel·lectual. Les estadístiques ho confirmen: llegim poc, ignorem el cinema, el teatre, la música en viu, els debats... Què ens queda si passem de puntetes davant de l’expositor dels nostres artistes, si fugim de les aromes que perfumen els pensaments? Una experiència eixuta, sense els regalims de fantasia que endolceixen la vida, on acabarem abduïts per la boira lletosa del no-res.
Els agents implicats en aquests serveis es queixen de la manca d’ajudes, del feble reconeixement i de la quasi nul·la resposta del públic potencial. Resultat: llangueixen llibreries, sales de concerts, festivals, i se soterren projectes.
Més enllà dels recents esforços de les institucions públiques, hem d’aplaudir qui intenta revertir aquest erm descoratjador des de la societat civil. Em referisc a les associacions formades per persones que, de manera desinteressada, ideen activitats culturals per a qui les vulga gaudir. Parle de l’Àgora de Tavernes Blanques o de l’Ateneu de Bétera, exemples admirables entre els centenars de col·lectius que malden per dibuixar horitzons nous presentant novetats literàries, projectant pel·lícules, organitzant festes per als menuts...
Un bon dia, un grapat de veïns i veïnes van posar en comú temps i esforços. Era hora d’arrancar la maquinària que buscava suplir els cràters intel·lectuals creats per dirigents polítics gens avesats a consumir productes que induïren a la reflexió. Les seues convocatòries són colps de puny amables, alés frescos encabotats a capgirar la mediocritat i a oferir altres paisatges que ens sacsegen les bastides de les creences. Són anhels per a excavar túnels que ens permetran trobar la porta d’eixida a tanta ignorància.
La cultura és l’antídot al fanatisme. És el territori on habita la tolerància i on creix la llavor de les minúscules però transcendentals revolucions. I allí és on hauria de trobar-se una ciutadania que es vol lliure.



diumenge, 24 de desembre de 2017

Per vosaltres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 DE DESEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Si poguera regalar-vos allò que no existeix, amics estimats, amigues benvolgudes, giraria el temps de l'inrevés i convertiria les hores negres en façanes lluminoses darrere de les quals ens protegiríem de la foscor que sovint ens devora.
            Si poguera restituir-vos el que no tinc, ombres boiroses que ja no sou, vos atorgaria cos i cor per compartir els records que m’assetgen i se m’emporten cap al passat. Buscaríem de nou les paraules que conten la nostra història i, una vegada més, una última vida més, abraçaríem el nostre afecte segellat i n'expulsaríem les nostàlgies. Cantaríem a l’uníson que rememorar és tornar a fer lliscar la brotxa untosa sobre la paret pintada dels nostres instants, és afegir el vent a la massa de la memòria servida des de la llunyania dels anys. Per vosaltres, enyorances meues, inundaria els rius de riures i les valls de balls, i cosiria xarxes d'artèries fluides que llançaria allà on habiten les esperances marcides.
            Si poguera deixar-vos brins de benestar, amors meus, buscaria uns quants capvespres de tardor, d’aquells que el sol arruixa de taronges i violats. Després, els passejaria sobre els trons de les tempestes quotidianes que ens semblaven tifons desaforats i que, en la distància, se'ns han desdibuixat i han esdevingut febles ratxes de sospirs enrabiats.
            Si em permeteren regalar allò que no posseïsc, atraparia el moviment dansant de les ones de la mar i ballaria, insolent, per damunt dels hiverns que ens paralitzen, posaria noms als somnis ocults i ocultats, refrescaria amb aigua els llavis ressecs i abrasaria, en el foc del volcà, les malediccions i les supèrbies que ferixen.
            Per vosaltres, que sou part de la vida de la meua vida, seduiria els dits que trenen les llàgrimes i la veu que silencia els temors, obriria la panxa de les dunes per extraure’n les darreres brases d’un oceà que un dia fou verger, i empaquetaria garbellades de l’aire de vidre que cau redolant de les muntanyes nevades de la pena.  
            Per vosaltres, que em vau traçar el camí, i per qui ara m’hi acompanya, gràcies per repoblar el meu univers amb les vostres presències. Sou la força que lluita per mi. I jo, arrambada a tots vosaltres, amics, amigues, éssers perduts i retrobats eternament, confidents, sentinelles dels batecs que marquen el meu pas, jo continue caminant.
            Per les hores que ja s’acosten, preparades per estrenar-se.
            Perquè demà sempre és futur.
            Per vosaltres. 

dissabte, 9 de desembre de 2017

Mestres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DE DESEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Vinc d’una escola pública i laica que em va inculcar un desig rabiós per trobar els ingredients que fertilitzaven el món. Recorde amb estima la mestra que m’obsequià les primeres vocals; amb delecte aquell mestre que ens parlava llatí; amb respecte qui m’ensenyà que el saber et protegeix i que l’estultícia acurta els batecs dels somnis.
            Van ser els meus primers educadors els qui em van acompanyar de lletra en lletra fins a permetre’m que m’esmunyira sola pels tobogans de tinta. Alguns m’elevaren al firmament i em feren entendre que som un modest pessic de pols estel·lar; d’altres em cuinaren les paraules perquè poguera alimentar-me de la saviesa i fantasia dels qui ens havien precedit. Va ser l’escola pública qui em descobrí altres pobles, altres mons i altres déus i qui em reforçà l’orgull per la singularitat i el respecte a la diferència. Al llarg de molts anys, maldaren per il·luminar-me la mirada amb el cresol de la cultura en un intent d’esgarrar la cortina fosca de la ignorància.
            Si mire enrere, veig una corrua de classes on es barregen desenes d’idees nobles aplicades a les actituds quotidianes. Hem de ser lliures -vingueren a dir-me aquells qui em formaren com a ciutadana compromesa i dona independent-, has de sentir-te lliure, per damunt de tot. I si no t’hi sents -m’insistien en anglés, en ciències, educació física o matemàtiques-, ací tens les eines per aconseguir-ho. I em van regalar l’habilitat de dialogar i la d’expressar-me respectuosament. El dret a l’interrogant. El poder de la resolució. I, per damunt de tot, l’oxigen que no m’ha de faltar: la llibertat de pensament.
            Què és, en el fons, un mestre? Què, una mestra? És un viver que t’habita. Algú que et recita, una vegada i una altra, el relat de l’univers. Que trosseja curiositats per embolicar la ignorància tenebrosa i que t’eixampla els horitzons barrats. Que embelleix els esperits minúsculs i els converteix en àguiles capaces de convéncer-se que els camins que duen a l’infinit estan oberts per a elles.
            Enhorabona, ensenyants involucrats. Enhorabona, escola pública, laica i plural.
Continueu parlant sempre i insufleu-nos la rebel·lia serena, diguen el que diguen els podadors de voluntats lliures i els manyans de portes cegues. Sacsegeu-nos amablement i provoqueu-nos les conviccions adormides perquè esclaten en un exuberant foc d’artificis. Feu-ho.
            O estem sentenciats. Condemnats. Destinats.
            A morir de silenci.

dissabte, 25 de novembre de 2017

Mala persona

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 DE NOVEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Mala persona, deia mon pare a qui se n’eixia de la fraternitat humana. Amb aquesta sentència devastadora concloïa un dictamen que s’anunciava ferm fins a l’infinit. No deia estafador, gelós, venjatiu. No. Ell anava més enllà i furgava en la mateixa essència de l’individu. Eres mala persona; altrament dit, el teu delicte arranca de les entranyes del teu temps, quan et van malparir, i t’ha acompanyat fins a l’instant mateix del perjuri. Eres mala persona i cada cèl·lula del teu organisme estarà corrompuda, viciada i podrida.
Uns carronyers, autoanomenats Manada, han violat una dona. Pressumptament. Esperem que la senyora de la balança, en qui ja pocs creiem, jutge de manera exemplar la barbàrie. Tanmateix, siga quin siga el veredicte, no serà mai proporcional a la vida que han destruït, per més que els energúmens adduïsquen que la víctima del calvari va al cinema, navega per les xarxes o somriu.
Maleïts canalles, aquells que atempten contra les dones i les xiquetes! Qui els atorga el dret a apropiar-se’n?  Quina societat els fa creure que en tenen la vida a la punta del sexe excitat? Com es pot corrompre els somnis d’una criatura tendra i innocent?
Hòmens roïns, deia mon pare. Si eres lladre, traïdor o mentider, tard o d’hora acabaràs sent mal fill, mal pare, mal company, mal veí, mal amic...
Em consola saber, però, que del que mai no es podran refer aquells que ens maltracten és del fet de ser considerats males persones, perquè algun dia, aquests masclistes ho seran amb les seues mares. Seran males persones amb les germanes, nebodes i amigues. Amb les col·legues que tinguen la desgràcia de treballar amb ells. Seran males persones amb la parella. Fins i tot amb la filleta.
Tendra. Innocent.
No hi ha lloc al món civilitzat per a bèsties com ells. No els volem passejant les urpes pels cossos i la dignitat de les dones. Que es retiren. Que abaixen el cap i que no tornen a mirar-nos a la cara. Que desapareguen en l’ostracisme més absolut.
Ara bé, el pitjor dels càstigs el porten lligat al cos com unes manilles. És la imatge del rostre de la perfídia que els retornarà l’espill cada vegada que hi aguaiten la mirada. És la condemna a viure amb ells mateixos, amb la carronya que emana de les clavegueres del seu interior, cada segon de la seua vida miserable.
Per no oblidar que són més que éssers execrables. Més que la ferum de la societat.
Són el pitjor de la no-evolució.
Són. Unes. Males. Persones.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Des de la presó

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 DE NOVEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’home no ho sap, però de vegades parla en veu alta dels seus enemics, de l’exèrcit d’enemics de tantes i tantes coses que s’ha anant forjant al llarg de la vida. Perquè no n’accepta les maneres de dir o el color de la pell o la llengua o, senzillament, el seu projecte de futur. I amb el dit n’assenyala les diferències, els amenaça amb les deu plagues d’Egipte i pot arribar a condemnar-los a esborrar dels seus llavis les paraules, les de tinta sobre el full blanc, les que prenen forma de pentagrama o les que es llancen al cel.
Tapar una boca per encegar un món.
Està convençut que es mereixen la pitjor de les càrcers, aquella que apareix reforçada amb barrots d’acers i braçalets de vergonya als canells. La cel·la lúgubre que s’arrapa al cos i a l’esperit com una mortalla al cadàver. El pati de murs elevats que pretén tancar-se sobre la llum del sol i els sons de la vida i segrestar cada exhalació, cada inspiració i cada batec del cor de qui hi passeja la seua condemna.
Ignora, però, que quan parla amb fúria d’allò que tant odia, ell també ho fa des de la presó. Des de la presó de la seua ignorància. La que l’acompanya pertot arreu: quan s’instal·la davant de la televisió i llança a la pantalla brams esguitats de baves contra tot allò que li sacseja les arrels de les seues conviccions; al carrer, mentre passeja les hores lànguides de vida conservada al buit; a la barra d’un bar, palpant periòdics que ni tan sols obri; al cotxe, amb la ràdio incrustada en una única emissora de partits de futbol o de tertúlies vociferants; cara a cara amb els fills, quan llança clams a favor de pàtries mòrbides o credos fossilitzats.
Ell viu en una presó estanca i obscura com un tanc de guerra, sense escletxes,  ni matisos, ni titubejos. El seu univers és un món de buits i de mancances. No sap res de res, però això no el fa callar. I passa la vida opinant res de tot. O tot de res. O tot de tot. Quina importància té?
És ignorant perquè li falta paciència per escoltar, reflexionar i emfatitzar. Per això deixa que els altres elucubren en el seu nom. Mentrestant, en la seua comoditat vital, ell sols atén a consignes, igual que l’animal que algun amo malintencionat ha ensinistrat per obeir ordres humiliants a canvi d’una carícia efímera.
L’home no ho sap però, de vegades, quan parla dels enemics, la muralla de la seua ignorància li retorna, com un eco mortífer, la seua veu enverinada. Solitària. Estèril. 

dissabte, 28 d’octubre de 2017

La Plaça del Llibre

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 D'OCTUBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

I un bon dia, ella va dir que tenia fam. Però fam de la grossa.
D’aquella que t’inunda els pulmons i el cor. T’anul·la el present. T’encega el futur. T’emmudeix i t’esborra de la Terra.
Va dir que tenia fam de saber i que si no li alimentaven l’esperit moriria com una mala herba a la vora d’un camí perdut.
I la van portar a la plaça. A la Plaça del Llibre.
Va obrir els ulls com taronges: una multitud de taules parades per sadollar la gana de qualsevol ventre delerós li oferien paraules en la seua llengua cuinades de mil maneres diferents.
Famolenca, es llançà a tastar unes delicioses il·lustracions que acolorien relats pescats de la realitat més quotidiana o rescatats de la imaginació fructífera d’algun enamorat de les lletres. També s’oferí unes queixalades de poemes que en la tebiesa de la boca adquirien el sabor del vi macerat, igual que el sucre vira a caramel quan olora el foc.
Un poc més enllà, un llibreter la invità a una olla exuberant feta amb desenes de novel·les d’ací i allà. L’home aprofità l’avinentesa per cantar-ne les excel·lències, clamant als quatre vents que qui es nodreix de màgia viu cent vides i mil amors.
Continua el seu recorregut i caminant, caminant, pessigà alguns capítols d’històries menudes, de faules antigues, tragèdies contemporànies i pensaments multicolors, fins que va topar amb un vaixell immens fet de pergamí que semblava flotar en l’aire. D’un salt, pujà a la coberta just a temps per gaudir de les narracions que pirates i baleners maldaven per perfumar de rom. I l’atmosfera es va omplir d’epopeies en illes exòtiques. De tresors amagats. De lluites per la llibertat.
Quan tornà a terra, la va acollir un rotgle de comensals ancians que xiuxiuejaven, amb veu de pa, oli i sal, rondalles habitades per fades d’aigua i dimonis perversos.
Tot d’una, un parell d’editores li van presentar unes safates d’aspecte sever farcides de llibres gruixuts. Són assajos ―murmurà un conte infantil, tremolant de la impressió. Ella va somriure: la literatura d’idees li omplia l’estómac de  papallones i el cap de vida. Va estar una estona espigolant entre els centenars de qüestions apassionants que contenien, fins que va descobrir que la lluna s’havia enganxat al sostre nocturn i que era hora de retirar-se.
Sospirà de pur plaer: es trobava plena a rebentar, assaciada. Però feliç com mai.
I va saber que l’endemà tornaria a la Plaça del Llibre.
Perquè tenia fam.

Encara tenia molta fam.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Llibertat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 D'OCTUBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


M’agrada la llibertat. Llibertat per ser qui vulga ser, on vulga i amb qui vulga. Llibertat per apagar els cresols quan l’univers s’encén, per cridar quan tots emmudeixen o per posar-me a recer quan el món sencer ix al carrer. M’eriça la pell sentir veus antagòniques provocant-se mútuament de forma amable, només per atorgar-me el goig de tastar la diferència i la singularitat. No trobe millor manera de viure que poder córrer en qualsevol direcció, evitant a tota costa xocs i molèsties a qui haja optat per quedar-se parat.
M’atrapen els núvols que van a la seua, les edats que es barregen en l’amor, els sexes que es donen a conéixer a la llum de l’honestedat i els colors de l’arc-iris que se salten totes les normes establertes a l’hora de combinar-se. Sóc addicta a l’autonomia de pensament, de tria i de somnis. Amb els anys, m’he afeccionat a col·leccionar llicències. En tinc de totes les grandàries, musicalitats, idiomes i credos, i procure ensenyar-les a qui encara s’esgarrifa de la seua existència.
Passem la vida intentant crear complicitats per defugir la solitud. Anhelem conservar les amistats lligades als nostres moments més vitals, sospirem per gaudir de les estimes i reforçar les fidelitats fins a extrems inconcebibles. Tanmateix, el preu a pagar, la premissa per a guanyar aquests contractes és, contràriament a allò que es pot pensar, el lliure albir, la llibertat de criteris. Sinònim de decisió pròpia, d’elecció personal i intransferible, d’oportunitat oberta, la independència dels éssers humans és l’antítesi de la genuflexió i la por.
Ho hem demostrat de forma reiterada al llarg del nostre esdevenir. Revestits d’uniformes més o menys fantasiosos, de cota de malles o de poder atribuïts per no se sap quin déu, hem invocat milers de fantasmes per intentar guillotinar llibertats. Tanmateix, el resultat, en qualsevol escenari de qualsevol època, sempre ha resultat ser el mateix: un enorme univers erm.
La llibertat és una escala que porta a l’impossible, una mà que obri totes les portes del futur o unes ales desplegades al vent. És un cos posseïdor del temps i de l’espai, que té l’opció de determinar sobre quin horitzó pretén caminar o fer equilibris. Per això, és higiènic recordar-nos que ningú no s’hauria d’atribuir el dret a violentar els pensaments o els moviments lliures, per la simple raó que la llibertat no s’administra, ni s’adjudica, ni es limita.
La llibertat només es respecta.