dissabte, 15 de setembre de 2018

Arrelada als núvols

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 DE SETEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si hi vas, te n’adonaràs a l’instant mateix de marcar la terra amb la teua petjada: Euskadi es respira. El seu aire de clorofil·la et penetra els pulmons i, com una clau perduda que acabes de recuperar, t’eixampla la felicitat, et desborda d’esperança i et torna al punt on vas ser feliç per primera vegada.
Aquesta terra que posseeix “tots els colors del verd”, com canta el gran poeta que és Raimon, t’embolcalla igual que ho faria una molsa acollidora i et transporta a llocs i èpoques remotes que van parir una gent dura però de mirada afable, eixuta però de cor tendre.
Dels cims bromosos t’arriba el ressò dels passos dels avantpassats que un dia van abandonar la frondositat dels arbres i es van llançar a la planura inexplorada de la vida. I perceps, com poques vegades has tingut ocasió de fer-ho, que aquesta també és la teua casa.
Cada capvespre, puntual, un desmai de pluja t'humiteja la pell. El plor d’aquest cel baix, alhora dolç i immensament poderós, és capaç de silenciar el món sencer per poder bressolar-te l'esperit. No, aquesta terra no té pressa per viure’t. De fet, no és ella qui et reclama; eres tu qui la necessita per recuperar records a flor de pell. Euskadi és un déu que esculpeix paisatges per conservar-hi els somnis. Per això, encara hi trobes esculls de pau que fan encallar les teues presses i que t’alliberen de la càrrega que t’ha enfonsat en altres desnivells. I aquests camins que transiten pertot arreu, escrits sobre l’aigua o sobre la terra molla, t’obliguen a obrir les ales dels ulls per aguaitar pels penya-segats i buscar-hi les llegendes de mariners perduts i de naus rescatades.
Si vas a Euskadi, no et resistisques a la conjura de les forces de la Natura: enganxa’t al vent i alça el vol per damunt de les onades que s’abraonen sobre la badia; eleva’t l’ànim al ritme dels tambors; abraça trons i llamps amb les mans àvides de sensacions; rellisca per damunt dels prats i, de nit, confessa els teus temors als guardians de les coves i a les bruixes de Zugarramurdi. Si vas a Euskadi, atorga’t temps per encetar converses amb les pedres antigues. I per assaborir amb lentitud cada petxina de mar. Fes per recuperar el sabor de la sal. Fes per abandonar-te al vaivé de les ones diminutes, pèndol atzur del Temps, i buscar els vestigis de les sirenes que un dia fórem.
Perquè tot es possible en aquesta terra que creix, generosa i humil, arrelada als núvols.

dijous, 6 de setembre de 2018

Com si fórem vent

TEXT PUBLICAT
DIJOUS 2 D'AGOST DE 2018
AL LLIBRE DE FESTES MELIANA 2018


Admirem la natura. La reverenciem. De vegades, la temem. I, ben sovint, la imitem. Edifiquem fonts que recorden els salts d’aigua entre muntanyes. Escampem llavors i ens meravella la nostra selva domèstica. Encenem un llum perquè un sol brille a l’habitació. Construïm un far pensant que hem col·locat una estrella vigilant a la punta de la roca. Però, i el vent? Qui és capaç d’emular-lo?
Diuen que el vent és el millor ballador del món. És ell qui dibuixa els paisatges de la Terra arrossegant-se de duna en duna, de mar a oceà, de bosc a desert. Amb els seus dits desllavassats de brisa tòrrida o amb les urpes salvatges dels huracans, destrueix, amassa, aplana o encimbella. Ha desgastat penya-segats majestuosos que ara, al cap de milers d’anys, han esdevingut cales que s’estiren com estores d’or als peus de les ones. Amb la seua llengua rasposa, ha llepat cims esvelts i n’ha rebaixat l’orgull. Ha format barreres d’arena. Ha vinclat troncs mil·lenaris.
El vent es mou. Sempre.
El vent balla.
Per això nosaltres també ballem. Perquè volem ser aire.
Dansadors
Els desplaçaments de les colles de dansadors i dansadores són sospirs tènues i delicats a ras de terra. De plaça i de carrer. A ras d’horta.
Des de les primeres notes de dolçaina, els cossos s’enlairen al ritme de les postisses, lleugers, quasi ingràvids, per assolir la forma perfecta, amunt i avall, ara girar, ara recollir cames i braços. Mentrestant, al seu voltant, la roba s’esponja i s’expandeix, com una bugada humida estesa en ple vendaval. Tot levita alhora en una autèntica comunió de cors, sedes i instruments.
El peu punteja el recorregut, una vegada i l’altra, i esdevé rellotge que marca l’evolució de la coreografia. Punta, tacó, punta, tacó. Un, dos, dos ,tres. Dreta, esquerra, esquerra, dreta. Sobre el terra o la murta es tornen a repassar els trets dels geoglifs que han saltat de generació en generació i que fan d’eco a l’esforç de la humanitat. És l’U i el Dos. Són jotes, malaguenyes, seguidilles, fandangos, boleros o valencianes que ens narren les penúries dels nostres avantpassats. Balls antiquíssims que ens refresquen la memòria adormida sobre els flancs de la quotidianitat. 
La colla de ballarins és el mosaic humà que entreteixeix les històries més tristes del nostre poble; també les més nobles. És la narració en moviment que ens parla de l’esperit de qui ens van precedir, de qui va pretendre alçar aquest tros de terra que habitem i acostar-lo al cel. Els homes i les dones que dansen al vent, en parelles, rogles, fileres o quadres,  fent cadenes o encreuaments, tant es val, són els pinzells que dibuixen l’ésser humà convertit en veu del temps, pacífic i alegre.
Pilotaris
D’altres, però, han volgut reproduir l’ímpetu de l’aire. Exhibició feta de força bruta que esgarra l’atmosfera i s’abraona sobre els reptes, que arrossega el que troba al seu pas per arribar allà on vol. Alhora, bellesa desproveïda d’artificis: verge i primitiva. Ser pilotari és oferir una llengua de mans que s’obrin per caçar la presa i fer-la seua.
Arrecerats en un trinquet o recorrent amunt i avall el llarg carrer a cel obert, els passos de l’espectacle es diuen Escala i Corda, Raspall, Galotxa o Llargues.
Davant d’un altar de pedra blanca, es mouen els oficiants llançant i retenint l’ofrena a colps de crits. En un altre lloc, la corda o unes ratlles a terra esdevenen l’horitzó que cal traspassar per entreveure la victòria. Passos donats per acostar-se o allunyar-se, per buscar, quasi rastrejar la pista. Ballet fet a l’uníson, vaivé acordat entre companys.  Els batedors de l’aire saben que cada gest pertany a una coreografia que ve de lluny, confiada i reproduïda de generació en generació per mestres i deixebles. El guió ha variat poc; l’exigència, gens. La cavallerositat, la humilitat i el respecte han de tenyir el joc de blanc.
La pilota. Primera figura de l’espectacle. De vaqueta, badana o tec, dura o flonja, s’enlaira, redola, rebota i torna a enlairar-se, solcant l’espai, camí d’una mà. La mà. Ritual de calçar els dits i arrecerar-los de les agressions. Preparada per atrapar el repte al vol. Pilotaris amb carisma. Carisma de campions i campiones. Gràcies al seu esforç, la dansa que arrapa l’aire ha ressorgit de les cendres i se’n senten els batecs que recorren el nostre territori.
Homes i dones dansen amb el vent i, com ell, tenen el poder de rescatar veus antigues i escampar llavors de futur. Celebrem cada dia i cada setembre que amb l’ajuda de l’art i emparada en el corrent del temps que corre com un riu, Meliana continue sent poble i festa. Perquè envegem la natura. Perquè somiem ser com ella: cau de vida majestuosa.
I, ben cert, que hi ha qui ho aconsegueix.

dimecres, 29 d’agost de 2018

Negra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 D'AGOST DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Tot va començar amb una gata negra rondant per davant de casa. Res de l’altre món si tenim en compte que l’empatia i la dedicació d’una part del veïnatge n’havien fomentat l’aparició d’una xicoteta colònia.
En aquell moment, jo no requeria de cap companyia que m’allunyara d’una solitud enganxosa, ni desitjava reconciliar-me amb la Natura a través de cap karma especial. Més encara; jurava als quatre vents que, després d’unes quantes experiències doloroses amb gossos i hàmsters, mai de la vida tornaria a agenciar-me una mascota; encara menys un felí de barri. Ni pensar-ho!
L’animal, però, es va apostar a la meua porta amb els ullets negres rastrejant-me de cap a peus, immutable al fet que jo ni l’olorava. Durant setmanes, em va  vigilar a pesar que m’esforçava per deixar-li clar, dia rere dia, que no m’interessava gens ni miqueta. Ni això la va parar. Al contrari: com més l’evitava més augmentava les seues mostres d’afecte amb mi. Com era possible? No notava el meu rebuig cap a ella i els seus? Errava en la lectura dels meus crits? Malinterpretava els meus gestos d’impaciència? Si fóra així, no hauríem de concloure que Negra té l’olfacte d’una post de planxar?
Però un bon dia, sense saber amb exactitud ni com ni per què, vaig abaixar la guàrdia. Emocionada pels mèus i roncs contra les meues cames, per aquella tendresa que em feia somriure, li vaig acaronar lleugerament el llom. Fou la meua perdició: la resabuda de set vides acabava de trobar l’escletxa que porta en línia recta al fons del cor. I per allí es va infiltrar.
No vaig tardar a convéncer-me que no hi havia millor partit per a mi que deixar-me estimar per aquell animal sigil·lós que amolla pèls a grapats, independent, d’un egoisme exasperant i posseïdor d’una capacitat de comunicació facial copiada de la millor esfinx. A canvi d’un plat de cereals diari, d’aigua fresca, visites al veterinari, raspalls especials, caixa privada, manta d’hivern i estora d’estiu, ella m’ofereix un minúscul musell d’ònix negre que sembla que olora els meus pensaments, i una veritat absoluta que m’ha ajudat a il·luminar una miqueta l’inframón dels sentiments humans: quan algú t’ignora ostentosament, quan et fa sentir invisible, no perdes l’esperança. Has de saber que darrere de la immutable màscara de desinterés, hi pot haver ocult un autèntic remolí  d’amor i amistat. Sí, l’hi pot haver. O no. En done fe.

divendres, 10 d’agost de 2018

Racons de la pena

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 D'AGOST DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No hauríem de parlar mai de la mort. No s’ho mereix, ho sé. Quan una nit de gener em va tocar trobar-la de cara i ens va descarregar la dalla amb la seua força definitiva, vaig prometre’m que la silenciaria, que no li donaria el goig de barrejar-la amb la meua saliva, que no m’impregnaria més les paraules amb el seu alé parasitari. Però la mala pècora viu de nosaltres i s’estova en les nostres existències sense cap mirament pel desesper de les víctimes i dels seus familiars. Ací i allà, engrapa presents, futurs i juraments eterns, i se’ls emporta per no tornar-los mai. Mai: quin sospir de paraula per a un absolut tan infinit! 

En l’espai d’unes poques hores, he perdut dues persones que estimava. Dues dones, amigues intel·ligents, treballadores, cultes, i dolces, com només arriben a ser-ho els éssers humans especialment generosos amb els altres.  Cadascuna amb la seua manera d’enraonar i de viure, em van ensenyar que el rostre de la bondat sempre somriu i que es mantindrà somrient mentre el tinguem ben a la vora dels ulls per donar llum als records que desfilen, una vegada i altra, entre els vapors del dolor.

Estimada Rosa; benvolguda Lola, la meua xica, promet que intentaré portar-vos en la meua veu i en cada vivència que m’atorgue el cor. No miraré enrere ni al futur; vos retindré ací, amb mi, ara, en el meu present que compartiré amb vosaltres perquè no conec una altra manera de retornar-vos als paisatges que vau conéixer, d’oferir-vos l’instant fugisser però viscut i de sentir-vos al meu costat, entre els batecs de les parpelles de cada un dels dies que estan per nàixer.

En aquest matí d’estiu que s’encabota a il·luminar els atzucacs de la pena, m’adone que, a pesar de la mort, la vida tira endavant, i que aquesta és la victòria més dolorosa i alhora esperançadora que posseïm. Que a pesar de l’aflicció, el vent insolent continua alçant les cortines per deixar al descobert els cossos abandonats a la recerca d’un descans. Que malgrat les llàgrimes que enterboleixen la resplendor del sol, el cel, d’un blau avariciós, s’entreté una vegada i una altra a esquivar els núvols. I que encara que vos reclamem amb totes les nostres forces, el món lluita per ancorar la quotidianitat còmoda d’un fil encetat en els albors de la Humanitat, un fil que algú va anomenar Vida.
La vostra, amigues inoblidables, caminarà eternament per l’horitzó entelat del nostre enyor.

dissabte, 21 de juliol de 2018

Paradisos

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DE JULIOL DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Ni la unió entre el formatge de cabra i la confitura de tomata. Ni la combinació del Bloody Mary. Ni el matrimoni entre l’antiga vigilant de la platja, Pamela Anderson, i el futbolista francés, Adil Rami. No hi deu haver al món una química més deliciosa que la que fa confluir l’estiu i les vacances, i que ens inunda d’eufòria.
El primer pas, que complim amb devoció, és acatar l’impuls irracional de traslladar la vida a l’exterior. Seiem a la fresca, ens estirem sobre la gespa, col·loquem l’estoreta de ioga davant de la mar... Ho acceptem tot, sempre que se situe davall del cel turquesa, el firmament estelat o la branca d’algun arbre generosament ombrívol. Busquem, i estem convençuts que trobem en aquestes dates, la felicitat total formada per la suma de la nostra gent, l’univers i nosaltres.
Una vegada assumit això, encetem el pas següent. Cal localitzar el paradís perdut que perviu en el nostre imaginari estiuenc: una cala, una vall que fa eco, uns camps acolorits, un mercat a l’altra punta del món... I ens posem en marxa. En totes les direccions. Usant tots els mitjans al nostre abast. Arribar a lloc esdevé l’obsessió: si és que portem tot l’any somiant-hi! Aquest oasi íntim és la bombolla d’oxigen que portem enganxada a les pupil·les, que ens alleugerirà la realitat diària i ens permetrà relativitzar els conflictes de l’oficina o les crisis dels nostres adolescents. Ni que siga una vegada a l’any, ens submergim en les imatges i sensacions que hem estat projectant-nos durant onze mesos: aigües turqueses, festa, natura i llibertat. Llibertat absoluta per fer el que vulguem quan vulguem. Ningú (ens obliguem a creure-ho) decidirà per nosaltres durant aquest parèntesi adorat. I, això, és el taló d’Aquil·les del somni. Perquè si resulta que aterrem al paradís amb una cua de familiars, si l’oratge ens traeix o una vaga de controladors ens deixa en terra les il·lusions, s’esfumen la felicitat, les expectatives de redempció casolanes i els recanvis d’humor per a l’any següent.
Per això, per protegir-nos de l’infortuni, hem d’entendre que no som éssers d’un sol paradís; que en necessitem uns de ben grans per fer-nos avançar, sí, però que ens són vitals els més modestos, els que se situen a la vora del cor, com ho són els regnes de l’amistat, de les coses ben fetes, de les minúscules alegries, perquè seran aquests territoris humils qui conformaran l’univers per on transitarà la màgia de la vida diària.  

dissabte, 7 de juliol de 2018

A la fresca

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE JULIOL DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Juny 2015: una multinacional instal·lada a València festeja el seu aniversari regalant hamaques al veïnat. Salvem la fresca, diu la campanya que pretén celebrar el costum mediterrani d’eixir a la porta de casa quan amaina la calor.
En realitat, poc queda d’aquell hàbit ancestral. I mira que el concepte mateix de “prendre la fresca”, és a dir, servir-se’n gratuïtament, abraçar l’aire fresc que corre per davant de la teua porta, és una de les expressions més felices de l’estiu. En el passat no tan llunyà quan, orfes d’aire condicionat, havíem de buscar l’oxigen a la via pública, les famílies s’hi abocaven amb deler i els carrers s’omplien d’engronsadores i cadiretes de boga arrenglerades a la paret o de cul al trànsit, amb les potes davanteres sobre la vorera i les posteriors a la calçada, en un joc d’equilibri digne del Cirque du Soleil.
De vegades algú narrava contes per als més menuts, però normalment les converses que s’hi coïen eren territori acotat dels adults. La jovenalla preferia córrer amunt i avall cridant com bèsties a punt de degollar perquè tot era bo per posar-nos el cor a mil i envernissar-nos la pell de suor.
Ara, si pel que fóra ens afegíem al rogle, sabíem que podíem escoltar però que teníem prohibit posar-hi el nas. Va ser en aquesta escola d’oratòria improvisada que vam aprendre a callar i interpretar les paraules misterioses dels majors que exposaven raonaments compromesos davant d’un públic infantil aparentment innocent. Quin exercici lingüístic tan subtil i ric en matisos aquell que forçava els narradors a contar sense ferir sensibilitats, a senyalar sense dir noms, a indignar-se sense escandalitzar-nos! Quants contacontes els haurien volgut de mestres! I quants polítics!
Amb esforç, les criatures vam anar desxifrant els codis que ens serviren per entendre els amors i desamors de mitja comarca, els negocis bruts de molts, els abusos dels governants o com era que el senyor rector vivia amb una neboda que se li pareixia com una gota d’aigua beneïda a una altra.
Actualment, els carrers d’estiu van plens d’enormes concentracions festives o musicals, però han anat buidant-se de minúscules vides compartides, d’aquelles que cosien el teixit social i cuinaven, qui sap, un futur millor. Quan el planeta llangueix i ens suplica xicotetes revolucions per salvaguardar-lo, no seria hora de tornar a eixir al carrer a compartir secrets de lluita? Ni que fóra prenent la fresca.

dissabte, 30 de juny de 2018

Mirades contra l'oblit

ARTICLE PUBLICAT
NÚM. 2 ESTIU DE 2018
A LA REVISTA CULTURAL DE L'HORTA NORD "ESPAICARRAIXET" 

Deu ser per culpa de la falta crònica de temps, ganes o curiositat. Deu ser perquè n’hem abusat molt i ara ens n’excedeix l’interés. Deu ser perquè, en realitat, ja fa temps que hem perdut la capacitat d’admirar-la.  No sabríem concretar-ne la causa, però la qüestió és que ens passegem per la vida ignorant una bona part de la bellesa del món. Sembla com si el nostre esperit s’encabotara a refusar les formes artístiques que ens situen a l’illa de la saviesa i n’impregnen el paisatge.
Travessem les biografies a la velocitat d’un vent huracanat, encegats, veloços, només atents al rendiment compensatori o a l’aplaudiment immediat. Fins que, un bon dia, algú ens diu que això o allò mereix una mirada reposada, i ens detenim. I passem de veure a mirar i a observar. Amb la retina esponjosa d’emocions i les parpelles bategants com si foren ventalls d’aire perfumat atrapem, per fi, la forma ondulant d’una construcció, el colorit d’una pintura, el ritme d’un text prometedor, la respiració sedosa d’un instrument o els arabescos d’una dansa. I ens en quedem embadalits. Com és possible que l’alba i el crepuscle ens hagen estat oferint tan bell espectacle de llums, des del principi del temps, en una funció privada i universal alhora? Com se’ns han passat aquests camps de verdor que porten els seus cavallons fèrtils a esclafir-se contra les sèquies, com si d’un oceà de terra es tractara? Per què no hem quedat atrapats pel deliri tortuós d’un tronc d’olivera? Quin vel d’ignorància ens ha estat silenciant la llengua de l’aigua, el plany del violí o el crepitar d’una foguera, una nit de juny?
Habitem un racó de món bastit principalment amb peces de terra, cel i aigua que alguns han intentat convertir en motiu d’art. Parle de l’extraordinària i alhora humil gernació d’artistes que n’ha capturat bocins amb l’ajuda d’un pinzell, d’uns mots, unes notes musicals, una fotografia o un tros de fang. La contemplació i el descobriment de l’essència més íntima, la recreació de la realitat i la seua figuració... Tot aboca a l’estima, punt d’eixida i punt final de l’art.
Necessitem mirades que caminen pels nostres carrers, que s’enfonsen entre els tarongerars, acaronen façanes i sostrades dels edificis. Venerem les pupil·les que aguaiten entre les barques de la mar, escodrinyen ponts, covetes i pous per deixar-ne constància al país de la memòria del poble.
Serà, la garantia de l’estima al territori i a la seua gent, la protecció més ferma contra la indiferència. Contra l’oblit.
Contra la desaparició de la nostra bellesa com a poble.