diumenge, 14 de juliol de 2019

Desobeïm!

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 DE JULIOL DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si un va nàixer ésser humà, i no botija, pizza Margarida o taula de menjador, i respira a glopades l’oxigen que ascendents i confrares han cultivat des de la memòria del temps, s’hauria de dedicar a la pràctica desbocada de l’agraïment etern.
Si fullejà les pàgines de la infància amb un ditet remullat en llet perfumada amb canyella, amb la seda d’abraçades acaronant-li la pell, i l’escalfor d’un sostre per recollir-li llàgrimes i mocs, hauria de recórrer la resta de la vida donant les gràcies a l’atzar generós per haver-lo situat en la part de la civilització que bull d’esperança.
Si els anys volcànics de l’adolescència l’atraparen en les seues erupcions i laves d’alt voltatge, el van fer dubtar del sentit de la seua existència i l’acostaren als penya-segats dels laments, ara hauria de somriure, alleugerit per no dur el cos travessat per barrots, fusells, i credos i banderes de sang que són la ració d’estima diària de tantes i tantes ombres arraconades en els confins del món. I si quan va arribar al tendre revolt de la primera maduresa, li van permetre passar a la terra del seu futur i veure desfilar centenars d’oportunitats per davant de sa casa perquè en poguera caçar una o totes, ara s’hauria d’inclinar, humil i agraït, en homenatge a qui s’alimenta del fang de la pobresa.
Perquè per més que el nostre racó d’univers siga lluminós, no hem de creure que el que posseïm ha caigut del cel per ser nós qui som, ni pensar que en som els amos ni que ens mereixen la nostra bona sort perquè som la llet, la repera. El súmmum.
Així i tot, alguns transiten les hores, panxacontents pel fet d’estar vius i de continuar vius, menyspreant l’altra banda dels continents que sofreix injustícies i mort. I fan l’impossible per fortificar el seu jardí de l’Edén privat amb una muralla enorme de prohibicions, intransigència, penalitzacions i ressentiment per mantenir-se, ignorants!, a recer dels desemparats que viuen per sobreviure o moren per viure.
I ara que als practicants de l’odi els han violat l’espai sagrat del búnquer, ara que un xicotet vaixell solidari que capitaneja, per si no en tenien prou amb la humiliació, una dona, els ha quedat escrit clarament sobre la línia dels horitzons de totes les nacions lliures que l’amor i la solidaritat no són cap delicte.
Sí, senyor Salvini, Carola l’ha desobeït: ha arrancat 42 vides de la viscositat sinistra de la mar. I de vosté.
Beneïda rebel·lia, capitana!

diumenge, 30 de juny de 2019

Digueu-li amor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 DE JUNY DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

T’estreny les mans entre les meues. Atrape la teua essència i me la deixe a la vora del pit per tornar a sentir l’alé que ens compassava els sospirs i ens transportava amunt i avall de les dunes del calendari. No em recordes? De veritat que m’has oblidat? Dia a dia m’esforce per mantindre en peu la construcció que vam alçar quan el cel navegava sense nuvolades, quan créiem que les roses creixen amb l’afecte i que tu i jo seríem els jardiners de tots els universos.
Hui, la teua mirada vaga per boirines desconegudes. I em dol l’ànima, i el dolor em sacseja les entranyes, però no t’hi puc acompanyar: sense voler, vas traspassar una porta que es tancà per sempre més darrere dels teus passos insegurs, i jo no sé trobar-ne la clau, ni tan sols descobrir on se n’amaga el pany.
És possible que no t’inspire res el meu nom? Tantes vegades com me l’has xiuxiuejat a cau d’orella. No reconeixes la meua veu, la que et reclamava i que ara s’ha convertit en una minsa canya de pescar òrfena d’ham? I el rostre que se t’acosta per fregar-hi un bes mullat en llàgrimes, vida, no és ja el remolí que et sacsejava el cor?
A l’alba, netege els vidres de casa per deixar entrar-hi els flocs de llum que arrancaves a la crinera del sol per a mi. I quan s’anuncia el capvespre, recull dolçament les llavors que t’he anat sembrant sobre els llavis secs i les deposite a l’armari de l’esperança, per si un dia em tornes a mirar amb el desig i la urgència dels primers focs de l’amor.
Ara em dic Memòria. He esdevingut una meitat d’un tot, sola. Sola amb tu. Sola. A poc a poc em reconcilie amb el destí que t’ha devorat la feblesa del temps desagraït. M’he multiplicat. Sóc més poderosa. Visc per tu i per mi. Estime per tu i per mi. Ric i plore per tu i per mi, maldic per dues veus i cride per quatre goles, però avance. Avance perquè cada pas que tu no fas, jo te’l dibuixe a les ninetes dels ulls i així, només així, crec que aconsegueixes intuir de què va el món i aquesta existència que passa silenciosa al teu costat. I no pararé. Teixiré somnis renovats que acomplirem en la intimitat que ens deixa l’oblit, per arribar al lloc on vius ara i on sé que m’esperaràs eternament. Serem una història que es va refent, un trencadís de vivències bell i vell. Te’n recordes, company? Sóc tu i jo. Jo i tu. Sóc nosaltres per cada instant que ens ha d’unir.
No li digueu Alzheimer. Digueu-li amor sostingut. Amor en carn viva. Amor de per vida.

diumenge, 16 de juny de 2019

L'últim toc

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE JUNYDE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Ho diré clar i ras: els humans se’n foten de la mort. Com sona. Hi ha qui defensarà que no, que la Dama negra ens té ben agafats pel bescoll i això ens paralitza. Abans, sí, en el passat. Hi va haver un temps en el qual ens preocupava el nostre últim sospir i també el de la llengua i el del territori d’on descendíem o el de les rondalles que xiuxiuegen herències. Sofríem amb l’amenaça del final absolut i, temorosos i cauts, reivindicàvem proteccions. En l’actualitat, però, ja no temem el xantatge que suposa saber que sí o sí acabarem encollits en un jaç de cucs afamats. Ens hem tirat literalment la mort a l’esquena. Que ha de vindre? Que vinga! No l’esperarem entretinguts en lluites o cerimònies que no ens salvaran del taüt; la rebrem esprement el suc de la vida com si no hi haguera demà.
Que una vintena de Premis Nobel alerten de l’impacte del canvi climàtic en tots els racons de la Terra? Nosaltres a plastificar cada galló de mandarina per no ensucrar-nos els dits. Que els incendis estiuencs ens devoren cases i patrimoni natural? A tallar, aterrar i construir, que el món s’acaba. Que algú s’estavella en un vehicle llançat a més de 200 per hora? Lamentem-ne la desventura i exigim cotxes coets a cabassos. Que un ajuntament somia una ciutat sostenible? A maleir la invasió de bicicletes que altera els nervis de la ciutadania. Que aprovem una llei antitabac per amor als pulmons? Volant a encendre cigarrets i recuperar-ne els altíssims índexs de consum.
Posem a la vora de l’extinció desenes d’espècies animals i vegetals que són els nostre suport vital, assequem zones humides, embrutem paratges irrepetibles, abandonem la gent necessitada a la seua sort, ens incomuniquem darrere de pantalles, reneguem de qui som o, simplement, no ens interessa saber-ho. I des de l’apatia genètica, deixem fer i que ens facen. De què serveix?, exclamaran algunes veus. I continuem abduïts per la nostra minúscula existència sense ser conscients que seguim al peu de la lletra un manual invisible que ens duu cap al desenllaç.
No tenim dos dits de front. Ens considerem tan divins i ens hem traslladat tan endins de nosaltres, allà on no arriba la claror que tot ho ensenya, que som incapaços de veure la corda que portem al coll i que ens va col·locar la Parca una nit de borratxera egòlatra. Una corda que, alimentada per la indiferència suïcida, s’estreteix més i més. No sentim l’últim Tic? L’últim Tac? 
No sentim ja l’últim toc?

dissabte, 1 de juny de 2019

De banda en banda

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 DE MAIG DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Definitivament, som un país de pentagrames; una terra construïda sobre escales musicals que pugen i baixen resseguint el paisatge. Repartides pertot arreu, sobre les arenes que saluden la mar, prop dels tarongerars o als peus de castells i serralades, les bandes de músics ens vellutegen el cor amb les seues veus d’aire i basteixen arpegis que recorren les vèrtebres de la memòria.
D’on ens naix aquesta necessitat de fer ballar el vent? Qui va ensenyar als nostres avantpassats a domesticar la fusta i fer-la parlar, o a ajuntar corda i dits perquè es feren cosquerelles compassadament? Seria molt agosarat preguntar-nos si no som un poble elegit, tocat per la batuta d’alguna deessa de l’harmonia?
En són milers els ulls clavats al faristol i als arabescos de la clau de sol; milers les oïdes que s’exerciten des de menudes per captar al vol el puntejat del violí, el sospir greu del trombó o la rialla de la flauta; milers els esperits que s’esforcen per interpretar partitures. És difícil copsar d’on procedeix la força de cada home i dona que lluita per dominar aquest llenguatge universal i bellíssim, capaç de fondre’ns les cèl·lules més granítiques, un llenguatge que fermenta sentiments i ens fa plorar, riure, recordar, reviure.
Som un parterre florit de redones, semicorxeres i fuses que els músics arreglen en rams multicolors i ofereixen en qualsevol racó on l’aire ens permeta esdevenir auditori. Allí, ens abandonem a la cadència musical que ens atrapa de sobte i ens llança amunt, ben amunt, per recollir-nos a mitjan caiguda i tornar a enlairar-nos o depositar-nos amb delicadesa a la vora dels llavis d’un clarinet o en els braços forçuts d’una tuba.
I quan arriba el final i ens reincorporem lentament als batecs del nostre temps, obrim els ulls i ens acullen els artífexs del miracle: homes i dones uniformats i abraçats a l’obra d’antics luthiers que somriuen amb la satisfacció de qui acaba de regalar esforç i sacrifici titànics a canvi d’un viatge al cor de la felicitat íntima.
Fa uns dies, el Centre Artístic Musical Santa Cecília de Foios i la Banda Juvenil de la Societat Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera guanyaren el 43é Certamen de Bandes de la Diputació de València en les categories respectives. Gràcies per alimentar-nos amb tanta bellesa. I gràcies per recordar-nos que, malgrat la infinitat de turbulències, el món encara és capaç d’anhelar la veu serena i sinuosa de la música.

dissabte, 18 de maig de 2019

Dones de pergamí

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 DE MAIG DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Puge l’escala de pressa; estic a punt de fer tard a la cita amb el club de lectura de la Biblioteca de Meliana. Nou dones (sí, cap home) han llegit la meua novel·la A l’altra banda de les muntanyes, i volen compartir amb mi opinions, dubtes i preguntes que el relat els ha generat. Salude i m’assec. Les observe discretament.
Pilar B., la bibliotecària, una professional de cap a peus, em presenta amb passió desmesurada, i jo sent com les brases del foc de l’agraïment m’escalfen el cor. De seguida, Pilar C., la responsable de la reunió, obri l’encontre i, una rere l’altra, Xelo, Merxe i Merxe, Cristina, Trini, Magali i Susi hi entren amb determinació. Als pocs minuts, ja s’ha conformat un ambient amable i ple de complicitats.
Es nota que han reflexionat el text. Molt. Algunes tenen el llibre a les mans, com si fóra l’entrada obligada per accedir a la festa. Però prompte comprove que el manegen amb determinació, buscant els senyals que hi han depositat per localitzar-ne un passatge o alguna imatge que els ha fet gràcia. Lligen anotacions, m’interroguen sobre el com i el perquè, parlen de les seues experiències, i es teixeix ràpidament la molla de confiança necessària pequè jo m’òbriga sense condicions.
Em trobe còmoda en la seua companyia perquè són consumidores de literatura per gust i per voluntat; pel gust de gaudir d’una llengua, tot i que, de vegades, no siga la pròpia, i d’una narració que les fa evadir-se sense haver de posar la clau al pany; per la voluntat de descobrir maneres noves d’implicar-se en les realitats del món. Posen en quarantena la seua rutina de compromisos i sotmetiments, s’emboliquen la mirada en somnis de paper i pretenen arribar més enllà de l’horitzó que ataüllen des de la finestra de les seues vides. Aquestes dones que naden entre onades d’arabescos, s’alimenten del fluid dens de la lectura i confessen a altres sirenes de pàgines allò que les ha commogut, són criatures màgiques. Són éssers fets de desenes d’històries, viscudes o no, reals o no, properes o no, que integren el seu ADN literari i, per tant, vital.
Em bressolen les seues veus i els relats entendridors que s’assemblen estranyament al meu. I pense que som afortunades d’estar ací, alimentant-nos de creativitat en majúscula i en minúscula, nosaltres, lectores apassionades que, com els relats sembrats per la humanitat segle rere segle, ja tenim el cor de pergamí i l’alé de qui vol viure eternament.

dissabte, 4 de maig de 2019

Hem vingut a parlar

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 D'ABRIL DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

I have a dream, va dir Luther King en el discurs on reivindicava un futur d’harmonia per a negres i blancs. I milers de persones s’apuntaren al repte de construir una societat a la mesura de la bondat que vencera l’odi i entonara càntics de llibertat. Lluny queda aquell 1963, però proper l’anhel de canvi que s’hi respirava perquè els éssers humans han continuat bregant per un tros de terra o un déu de resina, i sembla que ja integra la nostra natura buscar en l’altre l’escletxa per clavar-hi les urpes i esgarrar-li la identitat. No hi ha forma de trobar una mínima correcció en res i corren temps terribles per al consens.
Però comencen a despuntar veus que demanen un recés en l’atmosfera àcida on vivim, que reclamen condicions propícies per atendre sense irritació les idees de l’interlocutor i defensar sense acritud les pròpies. Perquè alguns també tenen un somni i estan posant les bases per arribar-hi.
Des de fa uns anys, Xarxa Vives i Escola Valenciana celebren la Lliga de debats, un projecte enfocat a centres de secundària, batxillerat i universitat que consisteix a plantejar una pregunta i invitar-los a intervindre-hi en la nostra llengua. En aquesta edició (“Calen fronteres entre països?”), 5000 joves han adoptat alternativament el pro i el contra de la qüestió. Durant setmanes, assessorats per uns 300 ensenyants, els oradors i oradores han aprés a exposar, argumentar, rebatre..., sense alçar la veu ni faltar al respecte.
Enguany, he tingut la sort de seguir el camí encetat pel professor Enric Senabre i Alba, Paula, Maria, Berta i Amparo, l’equip de l’institut Ramon Llull. Ha sigut encomiable la preparació meticulosa de cada sessió de treball. Ha sigut espectacular el grau d’implicació de cada membre. I han sigut brillants els resultats obtinguts: ús dels recursos expressius, seguretat, rapidesa en la presa de decisions, augment de l’autoestima... És un esforç titànic que té com a objectiu preparar individus implicats en el dia a dia del seu entorn, antítesi de qui ignora el valor de la pròpia veu i malviu al ritme dels ecos de la ignorància.
Els membres de la Lliga han sigut generosos en temps i sacrificis perquè saben quina classe de ciutadania necessitem urgentment. Ens sobren Màsters de l’univers i al·ligàtors de ribera, i la manera segura de fossilitzar-los és canviar-ne les baves verinoses per ponts dialèctics de cultura i tolerància. Necessitem entendre’ns per avançar. Parlem-ne, doncs.

dilluns, 22 d’abril de 2019

Elegància

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 D'ABRIL DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


No hi narració que m’atrape més que la que pessiga sospirs de vida, la que situa davall del microscopi de l’anàlisi els comportaments íntims; en definitiva, la que dissecciona frustracions i esperances i les posa a remull en el líquid amniòtic del pas del temps.
Per això estic a l’aguait del comentari que amplifica la minúcia que, d’una altra manera, se’ns haguera passat per alt. Perquè, ben mirat, la vida és una successió sense fre de decisions ínfimes (i de ben grosses), que el cervell va prenent incessantment, sense donar-se temps, moltes voltes, per replantejar-se’n el sentit. Tot el que fem, diem, deixem de fer o dir, està supeditat durant una mil·lèsima fracció de segon a una avaluació del fet i de les seues conseqüències.
És obvi que la immensa majoria de les ocasions no som conscients del procés; seria complicat viure si a cada incertesa ens haguérem de parar a estudiar-la, valorar-ne les derivacions, optar i, finalment, felicitar-nos o enutjar-nos pel resultat. Bec una altra copa de vi? Faig com si no el vera? Deixe el tovalló sobre la taula? A dreta? A esquerra? Tot acaba quasi sempre en un sí o un no. Avancem per la vida exercitant-nos a una velocitat de creuer a respondre en positiu o negatiu els milers de preguntes diàries. Encara com el temps és generós i ens presta els anys d’infantesa, els de l’adolescència, i fins i tot, en alguns casos, els de la inauguració de la maduresa, per aprendre a gestionar ràpidament les opcions.
Per això, en l’edat adulta, s’espera que ja tinguem controlat aquest procés íntim i que les decisions que adoptem tendisquen a ser encertades o, si més no, prudents. Molt prudents. Perquè és només quan aconseguim aprovar amb cum laude l’etapa de la bondat, l’empatia i la generositat, que és com dir, de l’elegància, quan podem afirmar que hem arribat a la majoria d’edat. I l’elegància per aquestes terres és saber opinar de les coses justes en el moment propici, amb les paraules adequades i els arguments veraços. És no frivolitzar amb el sofriment dels altres i no apostar per la provocació fàcil. És callar, escoltar i pair. Respectar.  

Per desventura, hi ha qui no arriba a la fase adulta i es consumeix en la volatilitat d’una adolescència perillosament descervellada. No vos fieu d’aquesta gent pobra en generositats, primitiva i fosca. I si pretén representar-vos, fugiu-ne. Que no vos convoque a les urnes. Mai. O la societat sencera n’eixirà ben escaldada.