dissabte, 21 de març de 2020

Versos lliures

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 DE MARÇ DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si els éssers humans fórem d’una altra pasta permetríem que la poesia descendira sobre les ciutats, s’enroscara als fanals, escalara façanes i entrara a les alcoves per cantar-nos les passions que ens empresonen o ens eleven, i perfumar-nos l’aire de vida i la vida de llibertat. I si encara tinguérem la capacitat d’eriçar-nos la pell, ens hauria d’enlluernar la majestuositat del mot pessigat en unes lletres senzilles.
Incomprensiblement, però, la majoria de nosaltres vegeta molt lluny del tocar tebi dels versos. En desconeixem la cadència que bressola, les rimes que ens fan ascendir com una onada subtil, i les veus múltiples que clamen, en el nostre nom, allò que no gosem confessar-nos.
Per què aquesta renúncia voluntària a la bellesa, disposada a parlar per nosaltres, si la tenim tan a l’abast de la mà? Perquè les paraules rimades no provenen de muses foranes, sinó d’homes i dones que viuen ben a la vora de casa interrogant-se perpètuament sobre el rerefons secret de les nostres existències. Són mags refugiats a la porta veïna, a la trinxera enfangada o a la cel·la de la presó grisa.
Sempre hem sabut de la seua voluntat per sobreviure. Els hem vist batallar contra vent i marea per apropiar-se del dolor de la vida i retornar-nos-el impregnat amb el seu alé càlid, sovint pertorbador. Ningú no ho podrà negar: la poesia purifica allà on es deixa caure.
Així i tot, al llarg de la història sempre hi ha hagut qui ha temut la paraula escrita i ha maldat per silenciar-la. En coneixem la raó; òbviament pel missatge. Quin perill majúscul pot enarborar una modesta estrofa? Veritats. Així de clar. Que el destí trontolla quan és capaç d’enfrontar-se a l’amor vertader. Que al desterrat sempre li queda la força de la lluita per salvar-se de l’enyor. Que l’ésser humà s’ha de rebel·lar sempre.
Fa poc, l’Ajuntament de Madrid va esborrar uns versos de Miguel Hernández del cementeri de l’Almudena. El poeta, perseguit i represaliat pel franquisme, morí el 1942. Passades unes huit dècades, la seua obra terroritza els mateixos individus i per les mateixes raons: la por visceral a la veritat.

Ara que altres pors ens tenallen, caldria recordar a qui advoca per convertir la societat en un desert de cendra, que el desig indomable de llibertat ens atorgarà tantes vides com anhelem. Fins i tot, igual que al poeta de memòria viva, la immortalitat.  “Porque soy como el árbol talado, que retoño: porque aún tengo vida”.

dissabte, 7 de març de 2020

Papallones de llum

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 DE FEBRER DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

De normal, hi solem arribar tard i ens n’estranyem. No ens expliquem com hem pogut desertar del compromís, posat que preteníem, amb tot el cor i la voluntat, fer costat al familiar desesperat o a la companya que aguarda, amb l’angoixa barrant-li el pas de l’aire, el resultat d’aquella prova definitiva. De fet, sí, de fet ja teníem preparada l’atenció sincera, i rastrejàvem els senders de tinta de l’agenda a la recerca d’una clariana que ens permetera acudir en ajuda de qui sucumbia de desesperació. Perquè sabem perfectament, per experiència pròpia, per la nostra carn torturada, pels temors que ens han esmicolat trossos de felicitats grans i menudes, que una paraula, un somriure o el contacte d’una mà aconsegueixen rescatar-nos del fons dels plors.
Tanmateix, ben sovint, la ferma intenció de repartir amor no desemboca enlloc i ens la quedem entre els llavis contrets per la mala consciència, balbucejant-la dia rere dia, perquè no és que no ens lleve la son l’amistat necessitada d’afecte, és només que l’abraçada conjugada només en futur no sol resistir l’etzibada d’una existència de presses, sense alé, ni contemplacions, ni espai per a més esperits, i s’acaba evaporant a la mateixa velocitat que els minuts que corren i corren per encabir-se en la nostra biografia.
De vegades, però, algú hi és a temps. Algú que no t’ha defraudat mai, que sabies a ciència certa que s’instal·laria, amb tu i per al que fora, a la vorera del drama. O algú que et sorprén armant amb relats enlluernadors la barca amb la qual hauràs de navegar entre aigües turbulentes. Fins i tot algú quasi desconegut fins aquell moment, un passant com qui diu, que enmig del teu desori, es posa a excavar una cavitat de bondat per instal·lar-vos-hi en l’instant en què la tempesta et pegue de ple i et qualle la sang.
Amb aquestes atencions, a tu, presonera estacional del regne del terror, et va acaronant a poc a poc l’alé de l’esperança. I et sents un poc més invencible, arraulida per tants cors que bateguen al teu ritme, tantes mirades sostenint-te, tants mots reivindicant per tu l’anhel de tornar al lloc seré on pertanys.
I així és com, esperonada per l’agraïment infinit a qui t’insufla estima mentre camines extraviada, et veus amb forces per començar a retallar, en la volta compacta que, de moment, encara és la teua condemna, les primeres papallones de llum.
Vols creure, i creus, que prompte tu també et llançaràs a volar.

dissabte, 11 de gener de 2020

Riure

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 DE GENER DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Riure. De tot i de res. Sola o acompanyada. En la intimitat de casa o al bell mig d’una plaça. Així vull encetar i recórrer el 2020. Òbviament, no pretenc que la meua vida esdevinga un Flashdanse o un La La Land, per posar només un parell d’exemples de felicitats perennes, però sí que estic disposada a escorcollar el món per trobar les bones vibracions, aquelles que et fan cosquerelles a la glotis uns segons abans d’esclafir a carcallades tota tu, igual que un enorme globus d’heli en estat d’erupció.
Coneixent com conec la meua gràcia limitada, acceptaré qualsevol ajuda per aconseguir-ho. Això sí, posada a demanar, reclame que l’humor siga fresc, respectuós i colorista. Resumint: intel·ligent. M’incomoden les bromes bròfegues i els comentaris humiliants. De més a prop, avorrisc aquell sentit de l’humor anomenat “típicament d’ací”, que consisteix a evocar les barbaritats d’uns personatges que es repeteixen, sense renovar-ne ni el nom, des d’abans de formar-se els oceans, això és, un llauraor, una sogra manifassera o un pobrissó Paquito maltractat per una esposa que sempre, sempre, sempre se’ns presenta com una tirana amb galons de general. Tot això en un valencià farcit d’incorreccions perquè s’entén que un registre lingüístic erroni, barbarismes i tres o quatre mots malsonants asseguren un èxit majúscul. I si, damunt, hi afegim un bon accent amb les vocals ben espatarrades, premi!
Ho lamente; aquest espectacle només em remou el disgust. Deu ser perquè, com a dona, m’hi sent, una vegada més i ja en van mil milions, vulgarment representada. Deu ser perquè, com a ciutadana del segle XXI, em resulten retrògrads. Deu ser perquè, com a valencianoparlant, m’indigna que la meua llengua, maltractada en tantes altres conjuntures, servisca per a deixar mal sabor de boca.
Digueu-me estiradeta, però on hi haja un acudit ben pensat, un joc de paraules estimulant, una situació de causalitats extraordinàries, una narració suculenta, que s’aparten les figues i els xevinepacací!, i tot allò que, tard o d’hora, ens farà plorar de vergonya. Perquè riure no és cap broma. Riem per obrir-nos a l’univers feliç. Per forjar i recuperar complicitats. Riem per adherir-nos un poc més a la senda de la vida. Per estimar a glopades. Per enfortir-nos.
Enguany, hauríem de fer vibrar l’aire amb riures honestos, perquè el món, el vostre i el meu, transitara, per fi, al ritme de milers d’esclats de sincera alegria.

dissabte, 28 de desembre de 2019

El rebost de la memòria

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DE DESEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No sap ben bé per què però, durant aquestes darreres hores de l’any, l’envaeix una nostàlgia que l’espenta a recórrer els horts de terra generosa que ha sigut el seu temps viscut. De normal, quan es recorda en pretèrit, en la llum o en la fosca, sola o envoltada d’altres solituds, s’hi reconeix i experimenta novament els mateixos delers i les mateixes pors. Algunes vegades, però, ja no. Ja no.
Perquè l’acidesa dels episodis que li van corcar l’esperit es quede penjant en aquest últim revolt de l’any, s’esforça a garbellar rastres de la millor memòria, la més bella, aquella que, encara hui, després de dies i nits, li il·luminen l’alé i li sanen el cos.  Així i tot, és incapaç de renunciar a la foscor del seu passat i, de cada fragment tenebrós, un a un, procura suavitzar-ne les estelles que li van foradar la pell, rascar-ne les crostes de les ferides i rentar-ne les llàgrimes de fang, per fer-ne sobreeixir l’essència, l’únic que es permet de rescatar.
Reviu cada record en el punt just on va brollar, en el mateix solc de desesper o en la mateixa branca elevada, i contempla els contorns borbollejants d’allò viscut; ara, però, amb un vel de distanciament cosit a les pupil·les que l’enforteix i l’ajunden a elevar-se.
Després, desvesteix totes les batalles d’excuses cuirassades i de perdons mai atorgats i les guarda ben juntes en la copa de la vida que, cada soterrar d’any, sembla buidar-se quan tot mor per tornar a omplir-se quan diuen que tot renaix. Cuites a foc lent, les borumballes del passat deixen anar la dolçor i l’amargura que les impregna. I a ella se li embafa la mirada amb milers de relíquies que la sacsegen de dalt a baix: aquell tren de matinada, l’esclat de riure de qui ja no riu, un tro violent fet de paraules, una tardor que fou primavera, un plat que es trenca, un nom perdut, unes mans trobades...
L’hivern li xiuxiueja que entrem en els últims instants d’aquest mos de temps encavalcat entre dos braços, i que molts d’aquells esguards han quedat immobilitzats per sempre més en un sol esclat. No. No hi ha via ni vida que permeta recórrer el mateix calendari. I ella, tendrament, dolorosament, es posa a fer conserves. Conserves de sospirs minúsculs, immensos, íntims, universals, entranyables, turmentadors. De tantes belleses impossibles de rememorar. De tantes penes ancorades, punyents com urpes en la carn, que no oblidarà.
Conserves de records per al rebost de la memòria.

dissabte, 14 de desembre de 2019

Els descosits de la decència

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE DESEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

La mare era modista. En el panorama desolador de la seua joventut, fet de franquisme, catolicisme omnipresent i atmosfera asfixiant de poble, va assistir amb gust a les classes de doña Isabel, una mestra del fil i l’agulla, que li ensenyà a fer patronatge i cosir botons. Eren mitjans del XX i les dones podien optar a poca cosa més. Ni tan sols es va plantejar estudiar. Impensable; era de família modesta. Seria costurera. Decidit. Quin remei.
Poc després emigrà, i aquella forastera que cosia com els àngels barata uns francs, aconseguí enlluernar una clientela exigent. La recorde inclinada, els ulls encesos d’esgotament, sublimant canesús a un vestit o un abric de pel·lícula trets del Burda. Quina precarietat! Quants anys confinada als peus de la seua Singer! Encara hui, en rememorar-ho, una tristesa infinita m’encongeix el cor. Aquell fou el seu cosmos durant dècades: el menjador minúscul d’un habitatge en una barriada modesta de la banlieue de París. Sí, ella va ser l’ama de la casa i del corral. Fins ací els límits dels seus horitzons.
Les dones com ma mare quedaren atrapades entre quatre parets per falta d’oportunitats, mentre a l’exterior el present esdevenia passat a un ritme trepidant, sense reclamar-les ni enyorar-les. Ombres encadenades a una llar, a la cura de criatures o d’ancians o al servei abnegat a un marit. O tot alhora.
Ara, alba del segon mil·lenni, una (insistisc: una!) representant política, suposem que madura, suposem que sabedora de les reivindicacions femenines, ens amolla que com a assignatura obligatòria prefereix costura a feminisme, perquè cosir un botó empodera molt.
Ma mare m’ensenyà a fer traus, a embastar, a fer punt de cadeneta i a repuntar vores. Però, per damunt de tot, a la dona que es va sacrificar cosint botons sense sentir-se empoderada, li dec haver-me facilitat les eines per enderrocar sostres i volar alt, i haver-me depositat en el camí de l’educació, l’únic passatge cap a la llibertat.
Senyora diputada mal formada i mal informada, no imposarà mai un règim de clausura a la meitat de la societat. El nostre clam, el passat 25 de novembre, ho deixà clar: les dones conjuguem en present i futur. I no hi pensem renunciar.
Per això, quan dispose d’un segon de lucidesa, repasse els seus arguments. Hi trobarà tanta arna que, de no fer-hi retocs a l’acte, se li acabaran de descosir les juntes de la dignitat i d’esfilagarsar-se les vores de la seua malmesa decència.

dissabte, 30 de novembre de 2019

Un núvol blanc

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 DE NOVEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


M’agrada el so de les campanes enmig de la quietud d’un capvespre. El dringar cristal·lí que esclata en cada toc de batall sembla una piga tremolosa adherida al silenci, que aprofita el fregament del temps veloç per desfer-se en l’aire. En aquest moment, sent com el volteig de campanes m’estira amunt, amunt, i em deixe arrossegar, i m’eleve, i arribe per fi allà on tot és possible.
El cel és el meu cau, el vel que tamisa la realitat més crua i l’oceà assossegador on no m’enfonse mai. Aquesta immensitat d’atzur, allunyada de l’abraçada però a l’abast dels llavis que xiuxiuegen secrets, esgarrada per cues d’avions que passen com fletxes per no fer tard al destí, és la casa on atresore els parracs de vida consumida.
He rondat sovint la pau; tanmateix, poques vegades he somiat a buscar-la al cim d’una muntanya, ni en una illa deserta, ni tan sols en l’habitacle minúscul d’un far solitari. El meu lloc al món es troba exactament on sóc. Just sobre mi. No hi ha dia en què no alce els ulls i busque en el sostre pur les absències enyorades, els records grumollosos que només jo convoque, aquells fragments d’esperances esdevinguts pols de desert, les estimes engolides, algunes victòries i moltes desfetes ancorades al pit... Tot ho tinc allà dalt, a l’andana del planeta.
El cel nítid em bressola i m’asserena, però el tempestuós també em parla. Hi identifique, arrecerades entre rajos i llamps, figures terrorífiques, bèsties de mandíbula oberta a punt de caure’ns al damunt per devorar-nos les misèries. No obstant això, sé que els autèntics monstres creixen ací, a la Terra, exposats indecentment a la llum, alimentant-se i unflant-se de la nostra debilitat. Perquè no és la nostra por allò que els enforteix; és la nostra covardia.
Sí, contemple el firmament tant com puc i m’hi aïlle sovint per recuperar-hi la memòria dels meus, per entretindre’m a contar-los que la vida continua esvarant pel pendent que du a l’abisme, com quan era seua també, unes vegades per senders tortuosos, d’altres resseguint cascades refrescants i jardins perfumats.
L’immens Lluís Llach va capturar un núvol humil i ens el va oferir per obsequiar-nos el seu amor etern a la vida: “Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d’alguna branca”, canta. Jo, per rescatar els meus paisatges de la intempèrie de l’oblit i per enviar paraules tendres a qui ja no les pot sentir, m’he ensenyorit de tot un cel.
Açò és el que té la poesia. 

dissabte, 16 de novembre de 2019

Miracles d'anar per casa


ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DE NOVEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Acabe de tocar el cel. Em sol ocórrer quan m’encega la bellesa absoluta. En aquesta ocasió, però, no em referisc a l’estètica; ni tan sols a l’auditiva. Parle de la bellesa que esclata en la boca i s’expandeix pel cos com un delta de sensacions: la bellesa del sabor.
Fa uns minuts tenia al davant una senyora carabassa al forn, esplèndida, que exhibia la gamma d’ocres que el foc li havia tatuat sobre la pell. No duia cap ornament que li restara modèstia; ni un gram de sucre, ni una gota de mel. Conscient que iniciava una cerimònia irrepetible, he agafat la cullera amb delicadesa i l’he submergida en la massa estovada, preparada per sucumbir al meu deler. Ha sigut en l’instant en què les meues papil·les gustatives han detectat l’aliment cobejat i els sentits han quedat concentrats en l’ambrosia caramel·litzada, quan, de sobte, m’han assetjat els dubtes universals. Quines mans són capaces de convertir una modesta llavor en el mos ensucrat i cremós d’una fruita? Quina màgia amassa l’esquelet de l’arbre i el fa escultura? En quin taller ensenyem al fang a inclinar-se respectuosament per deixar-se tòrcer?
Els dits allargassats d’uns núvols esgarrant un capvespre o un combat ferotge d’ones i vent són espectacles que celebrem amb fervor perquè la Natura és magnífica en la seua virginitat i majestuositat. Tanmateix, els arabescos d’una llana teixida o el gra polit d’una pedra tallada ja no ens desperten quasi crits de goig. Per què? Què ens passa? Sempre ens hem comportat de manera tan descortesa amb la Natura? Sembla que durant un temps sí que ens hi hem acoblat i hem modelat herbes, vidre, plata i or, cordells, petxines, pedres, branques... El resultat han sigut miracles diminuts, sublims, que ara, però, els nostres sentits anestesiats rebutgen o, si més no, ignoren. És com si estiguérem a punt de perdre la sensibilitat per valorar les coses senzilles, nascudes de la nostra simbiosi més primitiva amb el planeta que ens acull.
No sé si en aquesta època fosca que augura l’agonia del futur seria possible restablir el sentiment d’orgull, pueril si voleu, de pertànyer a una espècie dotada per emocionar-se davant d’un tall de carabassa melosa. Ens serviria per recuperar la capacitat d’admirar la simplicitat i, alhora, magnificència de la vida. Ni que fóra per retrobar el nostre lloc al món, insignificant i fràgil, sí, però també insubstituïble, que se’ns va concedir.
Encara hi som a temps.