diumenge, 25 d’octubre de 2020

Imprescindiblement inútil

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 D'OCTUBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quan ens expressem oralment, ens precipitem a acumular paraules, a escampar-les, a escapçar-les, si cal. I el resultat, de vegades, és una allau de sons espentant-se els uns als altres per ser els primers a penetrar l’oïda de qui escolta, perquè la paraula dita en veu alta és sabedora de la seua existència efímera; per nàixer ella ha de morir l’anterior.

Per contra, quan redactem algun text, tot s’alenteix. Ens prenem el temps d’excavar la llengua a la recerca del mot just, li busquem les companyies que el reemplacen. Si ens avorreix, juguem amb ell a substituir-lo o l’abillem amb tots els adornaments que admet el full en blanc. Ho sabem bé: el vocable reclinat sobre el paper reclama pauses generoses.

Però quan ens llancem a escriure poesia, obrim una altra dimensió encara més íntima i bella, si cap, que ens transporta a cavitats de l’esperit on ignoràvem que podíem arribar. En embastar versos, ens atorguem el plaer de cuinar les paraules a foc lent. Les deixem a remull durant dies a fi que s’estoven pels quatre cantons i que un senzill T’estime esdevinga una declaració d’amor que traspasse les fronteres del temps. Les posem en adob i els conferim tots els sabors, olors i colors inventats i per inventar. Les enfornem una a una, vigilant la cocció de cada element per separat, perquè en acabant hauran d’aguantar l’estructura poètica en un equilibri perfecte. I quan el vers se’ns enrosque al cor i ens eleve a llocs alhora desconeguts i familiars, quan siga capaç d’arrancar-nos l’espina que ens fa sagnar la carn o regirar-nos el pit i impulsar les llàgrimes allà on des de fa dècades que ja no plou, quan ens asserene l’esperit i ens permeta contemplar la vida des d’una balconada silenciosa i tova com si flotàrem en l’espai exterior, aleshores i només aleshores sabrem de l’encert de l’obra.

Ahir, 9 d’octubre, l’escriptor Marc Granell va rebre el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana. De la poesia, la seua passió i vocació, en diu:


És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.

 

Si el cant esquinça vels i fon les ombres”. Quin honor més gran per a nosaltres ser la pàtria del poeta, de “l’ésser més imprescindiblement inútil que hi ha sobre la terra”. Tan imprescindiblement inútil com ho és l’esperança. Gràcies, Marc Granell, per ser-ne la veu que ens la manté a flor de pell. 

dijous, 8 d’octubre de 2020

Ruth

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE SETEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Mirem al nostre voltant i no podem evitar topar-nos amb la part fosca de la humanitat. Ens sembla que som una civilització negra, com el carbó que alguns reben per Nadal, quan descobrim el caminar dolorós dels éssers humans que no tenen què, ni on, ni, sobretot, qui; el crepitar de la natura incendiada; la desesperança de les famílies desnonades; el lament esgarrifós dels animals maltractats. Sovint, l’esforç per prendre’ns la vida amb paciència és insuficient per congelar la pena, l’horror o la ràbia que aguaiten per les escletxes lúgubres de l’existència i, en ocasions, fins i tot esbossar un simple moviment de llavis que ens acoste al somriure esdevé una gesta dura.

Tot i això, de vegades ens arriba alguna veu amable però contundent que ens insufla coratge per a mobilitzar-nos contra les injustícies de tota mena. Fins a la setmana passada en què es va silenciar, una d’aquestes veus fou la de Ruth Bader Ginsburg. Nascuda el 1933 a Brooklyn al si d’una modesta família jueva, aquesta advocada va dedicar la vida a defensar la igualtat de gènere i els drets de la dona. Les seues profundes conviccions liberals, el sentit de la justícia i l’elegància verbal que la caracteritzaven van conduir el president Clinton a promoure’n la candidatura al Tribunal Suprem d’Estats Units, la institució judicial més alta del país. Fou la segona dona a ser-ne membre.

Aquests dies, hem vist i sentit infinitats de manifestacions donant fe de l’enormitat del seu carisma: partits polítics de tots els signes, intel·lectuals, múltiples sectors de la societat nord-americana han plorat el traspàs d’una de les seues icones més idolatrades, potent assot de Trump.

Certament, en ple segle XXI continuem assistint al sofriment de milers de dones, víctimes de cultures que les forcen a actuar en contra dels seus propis interessos i que les subjuguen a l’autoritat d’unes lleis imposades per una visió masclista i intolerant del món, i pensem que encara ens queda un llarg camí jalonat de perills per assegurar una igualtat entre sexes. Tanmateix, ens arrecera del desànim reconéixer que gràcies a persones compromeses com R. B. Ginsburg, anem avançant cap a l’horitzó igualitari que ens pertany perquè cada pas a favor de la llibertat, per minúscul que semble, és un pas enrere de la submissió en qualsevol de les seues manifestacions.

Gràcies RBG per tant. Que la seua herència siga sempre la nostra inspiració.

diumenge, 27 de setembre de 2020

Docents de cor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE SETEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No està escrit a la pissarra que l’ensenyant que acaba d’entrar a l’aula és d’una professionalitat exemplar. A les parets, res no ens parla de les ocasions en què ha impartit matèria en condicions poc propícies, ni de les que s’ha hagut de reinventar per mirar de resoldre allò que l’administració no ha satisfet. Els pupitres no faciliten pistes que il·lustren com al llarg dels anys el docent no ha cessat de reciclar-se, invertint-hi temps lliure, diners i voluntat ferma, perquè el domini de l’assignatura i la seua didàctica, creu fermament, són essencials per arribar a l’alumnat. Als estants, cap nota sobre l’esforç descomunal per estar al dia en lectures i en tècniques de treball, per desembrollar els misteris de l’ordinador o consultar la infinitat de fonts que l’ajuden a atendre els conflictes juvenils. Als armaris, ni una paraula sobre l’agenda de tasques burocràtiques o acadèmiques que l’acompanya durant els cap de setmana, o sobre les tutories que s’endú a casa amb la imatge del desesper del pare aturat o de l’estudiant que ha confessat el seu infern.

Quan un foraster deambula per un centre educatiu, li pot semblar que hi transita un silenci anònim però en realitat ni un sol racó queda exempt de l’empremta de la persona que, hora rere hora, se situa al capdavant del grup de joves per engrescar-lo a visitar els múltiples camins del saber. Ens referim a l’espina dorsal de l’educació: el professorat. El seu llegat, fet d’experiència i entusiasme, es deposita en cada centímetre quadrat i ho impregna tot. Sobretot l’esperit de qui en vol ser deixeble.

A pesar d’això, de vegades, alguns lladrucs intenten desacreditar la competència de l’educador o educadora. L’acusaran de no saber de, de ser recalcitrant a, de gaudir de privilegis o de no moure un dit si no és per fer més vacances. Aquest reguer d’espasmes, tanmateix, es dilueix en pocs segons per falta de consistència i qui els formula s’ha de retirar a llepar-se la vergonya.

No està escrit enlloc que qui ha entrat a l’aula és d’una professionalitat exemplar. No cal. Les persones conscients del repte al qual es veu abocat el món de l’ensenyament i del sacrifici dels seus membres, només pensaran a gaudir de la mestria dels homes i dones que dia a dia lluiten per elevar-se per damunt dels d’entrebancs i agrair-los, una vegada més, el seu compromís per formar ments riques i crítiques, que és com dir deixar-nos la llibertat a l’abast de la mà.

dissabte, 19 de setembre de 2020

La lletjor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 D'AGOST DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


“És molt lleig” afirmava la iaia, una dona de poble del segle passat, sense estudis ni món. Ho repetia sovint, sacsejant el cap i espolsant-se unes molles invisibles del davantal endolat. La dona no es referia als valors estètics d’una persona o d’un paisatge. De fet, en comptades ocasions l’he sentit comentar l’aspecte de ningú. A diferència d’altres, ella no tenia per costum pronunciar-se sobre els encants de tal o qual, o sentenciar si aquell, condemnat per la societat per culpa d’unes orelles de pàmpol o unes cames curtes, es quedaria per a vestir sants. La seua reflexió al voltant dels atributs del món es centrava, sobretot, en les actituds dels individus, en els seus comportaments.

“Açò que dius és lleig” o “Això que has fet ha estat molt lleig” significava per a ella que les paraules que acabaves d’emetre o l’acció que havies portat a terme no s’adeien a la teua bona educació, la qual tenies l’obligació moral d’exhibir a tothora i a tot arreu; significava que tota tu ofenies, en la forma, en el contingut o en ambdós.

Últimament, em pregunte què diria si haguera hagut de sofrir aquesta lletgesa que rovella els mecanismes de la nostra convivència. Estic convençuda que a la iaia, que va patir la dolorosa travessia d’una època terrible, la sobresaltaria la monstruositat del grapat de panxacontents de sempre que són més i més rics a costa dels milions de sempre que s’enfonsen, més i més pobres. Illetrada però educada en la supervivència, identificaria sense pestanyejar aquells que enganyen, emparats en la seua pretesa noblesa de cor i que, per no respondre del delicte, peguen a fugir perseguits per la deshonra; i no li passaria per alt l’aberració de l’empresonament o l’exili de qui tan sols ha volgut fer ús de la llibertat d’expressió. A ella, esposa i mare enfortida en mil batalles i una guerra, li faria oix descobrir com es permet a quatre desgraciats castigar una família mitjançant un escarni sostingut, amb el vistiplau d’uns i d’altres.

I jo li faria saber que fa temps que la decència es va extraviar en els revolts del dia a dia i que el més trist és haver de continuar escrivint textos que denuncien la lletjor dels voltors de caus infectes, els mateixos que ella va suportar en vida. Tanque els ulls i m’arriba el xiuxiueig de la seua veu quan començava a enfosquir. “Ja s’ha fet de nit, teta. No donaries una miqueta de llum?”.

I tant que sí, iaia, i tant que sí. En això estem.

diumenge, 13 de setembre de 2020

Ancoratge

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 D'AGOST DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Diu Annie Ernaux, a la primera frase del seu magnífic llibre Els anys, que “Totes les imatges desapareixeran”. Quan ens arribe l’hora, sosté, no solament haurem deixat d’existir sinó que ben prompte no haurem existit mai.

Els records que bastim amb tant d’esforç en cada parpelleig no ens protegiran de l’oblit per més que gràcies a ells, nosaltres, organismes alhora dèbils i aterridors, éssers amb data de caducitat impossible d’alterar, ens forgem un autèntic miracle: viure per segona vegada allò que ens atrapà, i reviure-ho mentre passegem pel present. Durant uns instants, la reminiscència dels fets ens regala el poder de superposar vida sobre vida i així, des de l’ahir i l’ara a l’uníson, aconseguim la màgia de rememorar qui som i on som.

Certament, en l’últim sospir ens emportem els records que hem anat acumulant i que són únics en tant que única i intransferible és la percepció que posseïm del tacte de la vida i dels esdeveniments que hi ocorren. Es difuminen les fotografies de la nostra realitat, certes o imaginàries, de moments entranyables o insignificants, de personatges estimats o que ens van esborronar la pell. S’esfuma la memòria de l’olfacte, que ens colpeja de ple al mig del pit per transportar-nos a la ferum de la vaqueria on fumejava la llet munyida, a l’aroma que desprenien els cabells de la iaia, a l’aire humit de les nits d’estiu, a la flaire olorosa d’aquella sopa modesta... Morim i amb nosaltres mor la memòria de farina, volàtil i mal·leable.

Ernaux, però, va més enllà i ens avisa que sobre l’absència, a poc a poc, s’anirà teixint el silenci, es fondran les paraules pronunciades i s’esvairan per sempre més les imatges del nostre pas pel món. No quedaran ni les restes del nostre nom per parlar de nosaltres.

Aleshores, ens preguntem, com és que l’autora ens ofereix a continuació centenars de pàgines farcides de records privats i col·lectius? “Per salvar allò que no tornarà a ser”, respon. Per això escriu la narració del viatge de la seua vida, travessat pels recorreguts d’altres individus i habitat per múltiples paisatges de la història recent, perquè vol conservar la seua experiència ben amarrada a la terra ja que de forma quasi immediata haurà de servir d’ancoratge a les generacions següents. Perquè creu, i nosaltres amb ella, que per formar l’esquelet d’allò que un dia s’erigirà en futur, és vital reclamar una memòria heretada, respectada i compartida.

dilluns, 17 d’agost de 2020

Joves a cara descoberta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 D'AGOST DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

La joventut és tan irresponsable com ens mostren les notícies de les últimes setmanes on hem vist adolescents (i no tan adolescents) apilonats, sense protecció, durant hores i hores?  De cap de les maneres. Cal recordar d’immediat que no tot el jovent s’ha revelat així d’immadur. És de justícia fer referència ací al que suporta la pandèmia en la mateixa mesura que ho fa la resta de la població, convivint amb el disgust per la quantitat de limitacions que els acoten la vida però esforçant-se a no perdre el ritme dels estudis o del treball. Els trobem cada dia al nostre voltant: joves exemplars i incansables en els seus reptes, educats en la defensa d’uns valors que inclouen, per damunt de tot, el respecte pel proïsme. És aquesta ciutadania novella, i no l’altra, qui ha de servir de model per al futur al qual aspirem.
Perquè és molt trist, efectivament, adonar-se que convivim amb una part de la joventut que no està a l’altura d’allò que la situació requereix. Quan els veiem actuar en l’anomenat oci nocturn, descobrim un meninfotisme exacerbant i un infantilisme capritxós, i ens preguntem d’on procedeixen aquests comportaments. Per què ignoren les advertències, i corren riscos i ens en fan córrer a la resta, barata una nit de festa amb la colla? És l’edat? Estàs realment incapacitat per respondre als compromisos socials que se’t reclamen si tens entre 16 i 35 anys, per posar les edats que es repeteixen al llarg dels dies? Sucumbim tard o d’hora, de jove, a alguna bogeria col·lectiva semblant? Per què, de les múltiples formes de reaccionar, han adoptat una actitud centrada només en el seu minúscul univers i les seues necessitats més elementals? Es calfen el cap a enginyar maneres de defugir l’autoritat i les penalitzacions; per sumar pocs estius, es creuen éssers especials, dotats del privilegi de viure sense que la resta de la humanitat gose molestar-los; opinen que tot és castració de la llibertat i, com a tal, cal revoltar-s’hi, i demostren que els conceptes de responsabilitat i maduresa els venen massa grans.
Quan el drama passe i recuperem el batec de la convivència global, haurem d’estudiar com en un moment en què el planeta perilla i les crisis econòmiques i sanitàries se succeeixen, ha pogut sorgir aquest univers d’homes i dones sense cap curiositat per entendre com funciona el món. Ni a costa de qui. Ni què fer per millorar-lo.

diumenge, 9 d’agost de 2020

Bagatge d'anar per casa

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 DE JULIOL DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Acabem de viure una eternitat de reclusió, un temps de ritme desconegut, de pinzellades de companyies (el veïnatge del replà, els balcons de les huit, la fornera cada tres dies, el repartidor...), de contactes virtuals, d’esperances fervents i de pesars reprimits. Ara, de nou al carrer, observem amb desconcert l’infern creat i entenem que cal canviar, d’una vegada per totes, la nostra manera de viure i de conviure. A mi, la irrealitat que ens ha revoltat el cor m’ha anat confeccionant un xicotet farcell de pensaments. Per als viatges que encara hem de fer.
- Els partits polítics, de qualsevol color, haurien d’emprar un sol logotip: l’honradesa.
- Hem sobreviscut gràcies a les persones que s’han endeutat en valor i vida pels altres. No n’hi cap que no reverencie.
- La nostra generositat és la salvaguarda de qui ens acompanya. I vice-versa.
- L’agraïment hauria de ser, des de ja, la nova moneda en curs.
- L’amor és l’única força que ens atorga sempre la victòria.
- Quan eres jove t’empasses la vida a mos redó. En envellir, te l’escudellen a culleradetes. No oblidem mai que la saba n’és igual de perfumada.
- Reconeixem les amistats vertaderes perquè sempre es presenten un segon abans que les reclamem.
- Sé molt de quasi res i poc de quasi tot.
- Posseir una posició intel·lectual sòlida no confereix el dret a la crítica esbojarrada. De vegades, és millor fer un pas al costat i exercitar la cautela.
- La modèstia és un pastís que solem repartir generosament. Nosaltres, ben sovint, només ens en quedem quatre molles.
- La solitud resulta agradable si no és forçada ni eterna.
- Les idees naixen i maduren en un viver anomenat silenci.
- Veure no és mirar, ni mirar és contemplar. Per gaudir de l’entorn, conjuguem sinònims abans que se’ns acaben.
- És cert: a la vida només hi ha un parell o tres d’elements essencials. La resta ens interessa perquè algun dia ens podria frenar la caiguda. Esforcem-nos, per si de cas, a confeccionar-nos un bon matalàs.
- La felicitat depén de coses veritablement diminutes; si no afluixem el pas ens passaran desapercebudes. I les esclafarem.
- Estem adherits a una col·lectivitat. La necessitem tant com ella a nosaltres.
- Abraçar, besar, rebre la llum del sol al rostre, submergir-nos en el cel i contemplar un horitzó perdut en la llunyania encapçalen la llista de totes les meravelles del món.
- La natura no defrauda mai.