diumenge, 20 d’agost de 2017

Encontre

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 19 D'AGOST DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Ens la van presentar fa molts anys, quan segurament encara no en teníem ni 20, no ho recorde amb exactitud. Començava una nova primavera valenciana i diàriament els grups d’universitaris recorríem les diferents facultats d’aquella època, entrant-ne i eixint-ne en funció de l’atracció de les seues cafeteries. Estudiàvem, és clar que sí, i molt, però aquells moments compartits al voltant d’una taula que anava canviant de components a mesura que discorria el matí, és un dels records més entranyables que posseïm dels anys de carrera universitària.
            Ens la va dur Maite, una amiga fidel de derrotes i victòries. Feia temps que ens en parlava i semblava tan entusiasmada a fer-nos coincidir que al remat vam donar el vist-i-plau a l’encontre. I un dia, sense previ avís, a l’hora confiada de l’esmorzar, en alçar el cap, vam contemplar com s’acostava a la nostra taula. La llum dolça que desprenia contrastava de manera espectacular amb el turbant immaculat que li cenyia el cap. Per a nosaltres va ser com si, de sobte, un ventijol de tardor entrara a diluir la xafogor precoçment estiuenca.
            Tot i que hi havia hagut unes quantes trobades visuals de lluny, ací i allà, ara que la teníem tan a la vora, ens va copsar el seu aspecte. No podíem ni volíem negar-ho: era bellíssima. De seguida li vam envejar l’efecte dels esclats daurats que li cobrien la pell i que provocaven un efecte hipnòtic que ens va enlluernar per sempre més.
            Amb la presència de la invitada, la taula es va animar com per art de màgia. Maite somreia, orgullosa, en el seu paper d’amfitriona exitosa. Jaume s’esforçà per presentar adequadament la nouvinguda i encetà un monòleg sobre els seus orígens. Antoni ens en va descobrir la família extensa i ben repartida al llarg del planeta. I la resta... la resta no podíem deixar de contemplar-la. Tot d’una, vam tindre ganes de no separar-nos-en més i de viatjar amb ella on fóra que volguera per reprendre, d’alguna manera, la seua història de segles.
            Amb els pas dels dies vam descobrir que podia ser única i múltiple alhora, freda o càlida, de vellut o d’espart, i que el seu cap emboirat era un imant del qual no podíem ni volíem defugir.
            Hui, a pesar dels anys transcorreguts i de la fidelitat dels nostres encontres, suspesos només pels curts hiverns d’aquestes latituds, l’estimem igual que aquell matí que ja es perd en els records; la nostra daurada, fina i refrescant cervesa d’estiu.

dissabte, 5 d’agost de 2017

Punt i final

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 5 D'AGOST DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Cavallers, senyores, la tristesa ens desborda: se’ns mor el punt. Els seus companys de trajecte, la coma, els signes d’interrogació i d’exclamació, les majúscules, els guionets… reunits als peus del seu llit, esperen l’adéu definitiu.
            La taqueta redona, la piga que ens ha acompanyat tota la vida per rematar les nostres súpliques, la mandonguilleta fosca que ens salva de l’asfixia quan llegim la redacció d’algun alumne, diu que ha quedat encallada en un temps remot i idíl·lic en el qual posseïa l’última paraula, però que ara no el necessita ningú. I el puntet ja no vol viure.
            Jure que hem intentat dissuadir-lo repassant algunes novel·les eternes, diversos juraments de fidelitat, diaris personals… però res no l’ha fet canviar de parer. ”Un ha de saber quan sobra” ha manifestat, tolerant. Ell comprén la situació. De veres.
            I és que el món nou ho escampa als quatre vents: ”Escriure, d’acord, quin remei, però redactar? Això ja és excessiu!” Pocs volen doblegar el llom sobre el full per ajuntar-hi paraules i, per si no en tenies prou, perquè tinguen algun sentit. On s’ha vist, sostenen alguns, un esforç tan titànic i inútil? Han buscat solucions per a lluitar contra aquest sotmetiment a la paraula, per estalviar-se’n unes quantes maniobres. I ací és on comença l’agonia del puntet.
            Les noves generacions, vos ho dic literalment, han enviat el puntet a pastar fang. Bon vent, i passem a una altra cosa! Es llancen a escriure línies i línies sense cap zona de descans, sense cap parada per prendre aire, sense cap remat entre oració i oració. Per a què?, protesten. Tu vés llegint i si sents que t’ofegues, que se t’enterboleix la mirada i l’enteniment, pega quatre glopades d’aire, com si fores una sardina fora de l’aigua, i recupera el ritme cardíac.
            Va al gra, el món nou. I, això, el punt ho intueix. Sap que a poc a poc deixarem les oracions obertes i eliminarem les barreres que ens impedeixen ajuntar paraules, una darrere de l’altra, o una damunt de l’altra, a qui li importa, sense punts, però també sense comes, ni mandangues.
            Ficats a no estressar-se, diu el punt sorneguer, per què no eliminem directament les paraules? De veres. Totes. Total, en el món hi ha tan poc per comentar/debatre/protestar/defensar, no?
            Per això el puntet se’n vol anar. Per deixar enrere el que creu que s’aproxima; un món sense veu, sotmés al silenci. I això, això sí que és per a plorar.
            Adéu, punt. I final.

dissabte, 22 de juliol de 2017

Mendieta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 DE JULIOL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hi ha vides que romanen ancorades a un instant de claudicació o de rebel·lió. I camins que arranquen quan sembla que tot acaba.
Ascensión Mendieta tenia 13 anys. 13 anys és encara una edat de llet tèbia i dits despentinant-te amb tendresa. És l’entrada a la vida amb les venes obertes als somnis. Per a la xiqueta Ascensión, però, 13 anys fou un dolor que li llaurà una ferida impossible de sargir. Aquell dia, l’Espanya de Franco va trucar a la seua porta; buscaven el seu pare, Timoteo Mendieta, sindicalista republicà. Els botxins se l’emportaren i l’afusellaren. Era 1939.
Ascensión Mendieta té 91 anys. 91 anys és una edat de xiuxiuejos en una vesprada d’estiu, de mirada apaivagada i somriure esponjós. És el final d’un recorregut carregat de serralades fredes, però també de dunes daurades. Per a Ascensión, però, 91 anys és l’arribada d’una carrera contra l’oblit i la intolerància i l’instant en què, per fi, ha pogut cosir-se a la pell el fragment de vida que li van arrabassar sense pietat.
Perquè Timoteo Mendieta fou assassinat pels franquistes i el seu cos llançat a una fossa comuna, com el de tants altres acusats de desafecció al règim, en aquells temps en què la dictadura decidia qui havia de morir, quan i com. I Ascensión, els germans i la mare van haver de sobreviure al dolor immens de no saber on buscar l’abraçada del pare, al silenci que els envoltà, fet de terror i tortures, i a una estigmatització social que llastrà totes les esperances.
Ascensión, però, no es va rendir. Mentre a l’estat espanyol, el govern de Rajoy atacava la llei de memòria històrica, la justícia argentina, a la qual van recórrer la filla de Mendieta i un grup de famílies, instruïa una querella contra els crims del franquisme. L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica s’implicava, una vegada més, en la tasca titànica de recuperar les restes d’homes i de dones assassinats pel règim de Franco.
El 31 de maig del 2017 s’exhumava el cos de Mendieta. La xiqueta de 13 primaveres retrobava son pare; havien passat quasi 80 anys.
Fa uns dies, el cementeri civil de l’Almudena de Madrid acollia una multitudinària manifestació d’estima envers Timoteo i Ascensión. Fou un clam per esgarrar el silenci que encara cobreix les fosses anònimes i la pena d’un poble atroçment torturat.
Perquè no. Perquè obrir fosses no és reobrir ferides; és tancar el dolor d’aquella gent que mai no es va deixar véncer.

diumenge, 9 de juliol de 2017

Secrets

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE JULIOL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


            Xicotets fragments de vida ocults entre els plecs de l’honradesa i la desvergonya, a recer del feix de llum de la veritat. Això són els secrets. Tan habituals com extraordinaris. Tan útils com innecessaris.
            No volem contar-ho i no ho farem, n’estem segurs, parapetats darrere del convenciment que res ni ningú no ens pot obligar a confessar allò que un dia vam identificar amb un calfred.
            Hi ha els secrets primerencs, brots tendres que es desfan al contacte d’una veu amiga o una mirada suplicant. És el primer amor, és el pecat que furga la cartera dels pares o la borratxera encoberta per la capa de l’amistat. Ningú no es salva d’aquestes escletxes de penombra innocent per on circula la saba de l’edat primerenca.
            A poc a poc, però, la partida sostinguda de ping-pong que és la vida va marcant l’horitzó més enllà del qual no hi ha perdó. Qui traspasse la línia de l’honestedat adoptarà un hoste parasitari. Ja no serà l’aire qui ocuparà el seu diafragma; serà la mentida per ocultar el secret monstruós.
            Si en algun moment el secret perilla, ho negarà. Negar-ho tot, aquesta és l’autèntica veritat que ara regirà la seua vida. No, no s’ha beneficiat d’informacions avantatjoses, no ha violentat cap cos innocent, ni ha burlat la justícia, ni saquejat, menyspreat, empobrit qui s’haja interposat entre ell i el territori  d’Eldorado. Justament, és tot el contrari; adduirà que ell ha eixit a la trona pública per impulsar la lluita contra l’espoli i els abusos. I mentre representa el sainet, la veritat oculta se li podrirà a les entranyes i el convertirà en la indecència agenollada davant de la cobdícia.
            Fins que dia, un jutge el senyalarà amb el dit. Aleshores tot eixirà a la llum i reglotarà com un riu pudent que empastifa l’aire amb l’olor agra del vòmit. I no quedarà més remei que abocar la veritat. Sí, ha traficat amb vots, amb armes, amb promeses, amb vides... Durant unes hores, algú s’escarotarà davant de la confessió impúdica. Després, a poc a poc, la capa fangosa del temps i de la conformitat ho recobrirà tot. La ira encesa mudarà a brasa; després a cendra, i tot recobrarà el lloc de sempre. Mirarem cap a un altre costat, ens abstraurem buscant-nos pelusses al melic o al del nostre veïnatge i, lentament, vinclarem cap i cos per tornar a acomodar-nos als batecs que marca la corrupció.
En silenci.
En secret.
Com quan, a l’edat de la innocència, callàvem el nom del nostre primer desig.


diumenge, 25 de juny de 2017

Estiu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE JUNY DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Passàvem tot l’any en aquella terra eternament grisa del nord d’Europa. Hi havia dies que hauríem esgarrat, si haguérem pogut, la boira elàstica que ens furtava la vista. Vivíem en un paisatge d’ocàs permanent i poques coses ens acostaven a la llum de la primavera. I la vida, quan no pot respirar, es reclou a les catacumbes de la tristesa.
Jo era una xiqueta del sud del món que habitava a París perquè era filla d’emigrants. Per tant, carregava amb una bona part de l’enyor que consumia els pares.
L’ésser humà fa art amb les seues necessitats i deficiències i es reordena els àtoms per adaptar-se a allò que l’ha d’arrecerar. Amb el temps i la rutina, vaig adorar la tardor que ens llançava contra les grans estufes que rebien mans i peus gelats i ens els convertien en bescuits tebis. Reia el ple hivern de carrers que s’estiraven tant com podien per travessar la neu nívia i el cel plomís, com ho faria una fletxa alliberadora.  I quan podia, aspirava amb recel la blavor d’un cel de primavera i en repetia l’alegria en les llargues vesprades plujoses. Vaig créixer en una closca de llana esponjosa.
Per tot això,  sovint m’envolava alt, molt alt, i travessava tempestes, cavalcava vents encabritats i, darrere dels meus ulls tancats, acabava deixant-me caure sobre una planura de tarongers a la vora de la Mediterrània. 
Arribava a la meua terra, a València. A la meua terra d’estiu.
I, tot d’una, notava que els porus de la pell rebentaven com qui arranca la porta de fusta gruixuda que ha barrat el pas a la llum. I em penetrava la desesperança del paisatge i de les seues ombres, sí, però també l’aroma de la sal de la mar, del camp, de la llet acabada de munyir, de les gallines desplomades, del carrer arruixat, de les cadires de vímet tombades contra les parets i que sostenien cossos disposats a encetar una nit a la fresca, dels geranis omnipresents,  de la dolçor de les ensaïmades ensucrades, de la tomata vermella d’insolència, i de les olives picades, ferides en la seua pell sucosa.
De sobte, endevinava quins eren els hostes generosos d’aquesta banda del món que havien parat aquesta taula de sensacions per a mi. Eren unes siluetes fosques retallades per l’espart del temps, unes vides que anhelava abraçar i uns rostres marcats per les llàgrimes d’alegria, ara, i per les de l’adéu, al cap d’unes setmanes. Eren els iaios que acollien els refugiats del nord. Eren el nostre sol.
Ells eren l’estiu.



diumenge, 11 de juny de 2017

Conca

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 DE JUNY DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Una de les meues millors amigues és de Conca, ella i la família llarguíssima de la qual prové. De menuda, van emigrar a València on van depositar moltes esperances. Continuen estiuejant al poble dels ancestres, ara un xicotet paradís de pedra apartat del món però que temps enrere fou bressol d’existències sense futur i poc donades als excessos.
            Sempre té present la terra que la va acollir com una mare. Era València l’autèntica mater i Conca l’altra? O a l’inrevés? Era conscient la meua amiga que, de la mateixa manera que adorem per igual els fills, també podem complementar dues procedències sense menysprear-ne cap ni una? No ho sabria dir. El que sí que sé a ciència certa, perquè la vaig conèixer en aquell mateix instant, és que el dia que va arribar a la Universitat, va decidir entrar-hi parlant en valencià. Com si l’hagueren criada als carxofars de Meliana o prop de les arenes de Dénia; ella, arrancada d’una terra eixuta, oest enllà.
            Excitats com estàvem amb aquella convivència estudiantil incipient, no li detectàrem ni dubtes, ni fonètiques impròpies que ens feren sospitar. Tampoc no vam apreciar el seu esforç. Ara ella se’n riu, però els qui per circumstàncies de la vida hem hagut d’adaptar-nos a altres cultures i, per tant, òbviament, a altres realitats lingüístiques, sabem que acostar-nos a una llengua nova suposa esforç i sacrifici. Aleshores, per què aquesta autoimposició? La meua amiga no ho ha dubtat mai: ella és valenciana i parla valencià. De la mateixa forma que quan es desplaça a Conca parla castellà. Ho entén com una demostració de fidelitat però també de compromís. Fidelitat a qui ens ha precedit i ha vetlat llengua i territori fins a la nostra arribada. Compromís amb allò que ens toca mantindre per a les generacions que han de nàixer.
            Ser de Conca i parlar valencià és la major ofrena que pots fer a la teua pròpia història. Ser de qualsevol punt del planeta i fer l’esforç per expressar-te com ho fa la societat que t’acull és un agraïment etern a qui t’ha parit i a qui t’ha criat, i una voluntat personal de progrés.
            I en això estem: apostant pel futur. No admetrem més laments de boques torçudes que busquen ferir de mort allò que som. Volem sentir l’alé de la nostra llengua per damunt de les nostres existències i de les que vindran. 
            Embruix, llavis de canyella, aborronar, bàlsam, alba i capvespre, xiuxiueig, tendresa...
            Com vos direm que vos estimem si ens mateu la llengua?


diumenge, 28 de maig de 2017

Cap a la Universitat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 DE MAIG DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’estudiant de segon de batxillerat pega manotada al despertador i sense permetre’s ni un segon de dubte s’alça i aparta les cortines. Es queda un instant així, immòbil, mirant el carrer que s’esforça per fondre la foscor de la nit. Primera hora de llum per al món, primer instant del futur anhelat per ella.
S’asseu a la taula d’estudi i s’adona que seria capaç de dibuixar-la, centímetre a centímetre, perquè és allí on ha bressolat sempre les il·lusions i els temors més íntims. Lentament, amb una mà distreta, recol·loca uns fulls que aguaiten entre les pàgines del llibre d’Història, amuntona llapis, gomes i records, i ajusta la cremallera de la memòria.
Ressegueix amb el dit la silueta d’una taca i li ve al cap aquella matinada de fa poc quan la mare la va trobar treballant amb les companyes i el cigarret, sorprés in fraganti, va saltar del cendrer i va marcar a foc la superfície de la taula. La dona no li va fer cap retret perquè no es pot renyir algú que espera l’alba amb els ulls oberts de deler.
Repassa els llibres que s’acumulen als estants i n’identifica la biografia i com van arribar a la seua vida. Com, quan, per què i per qui. Quantes hores llegint, subratllant, anotant, revisant i resumint sense pietat pàgines de saber per ingerir-les i pair-les! És ella el resultat de tots aquells pensaments de la humanitat? I tant que sí, però també és fruit de la seua quotidianitat i, sobretot, de la seua gent.
I ara es posa a mirar les fotografies que sempre han estat allí: ella, acabada de nàixer. Ella, amb trenes. Ella, disfressada. Ella jugant a bàsquet. I ells: els pares, una instantània discreta, però que, ara ho sap bé, ha omplit sempre l’espai de l’habitació i de la seua vida. I entén que ha arribat el moment de dir-los-ho, de demostrar-los-ho.
Per això es vesteix, decidida, i es penja al muscle la seua fidel motxilla que per una vegada   l’acompanyarà lleugera d’equipatge. Ben poc necessita ja; només la convicció que ha arribat el moment de saltar del niu. Se sent forta i capaç de superar tots els obstacles perquè l’han preparada per fer-ho. Dóna les gràcies a qui l’ha duta a aquest moment i es dóna les gràcies a ella mateixa per haver-se valorat i estimat.
Amb el cor desbocat, pega una ullada al seu palau privat. Tot està a punt de canviar. S’entendreix una última vegada absorbint l’energia del lloc estimat i tanca la porta.

En una hora ix el primer vol cap a la Universitat.