dimecres, 18 de novembre de 2020

Com tu vulgues

ARTICLE PUBLICAT
DIVENDRES13 DE NOVEMBRE
A NOSALTRES LA VEU 

Les llibreries són cabanyes de tinta i paper. O palaus de pergamí. També hi ha qui afirma que són coves de parets il·lustrades. Com tu vulgues. 

Quan plou, però, no es desfan, ni es cremen amb la calor que socarra les pedres, ni s'envolen quan bufa la tempesta. Perquè la pluja, el sol i el vent, també la neu i el llamp, fins i tot el cel, la mar i la terra sencers habiten entre les seues parets. O no. Com tu vulgues.

Les llibreries tenen milers de portes i finestres sempre obertes que t'ensenyen el món i, al sostre, fumerals que hi aboquen boires enigmàtiques o rajos estel·lars. De vegades, però, tan sols són humils refugis de fusta que, en la penombra, t’abriguen les mans amb focs imaginaris. Com tu vulgues. 

A les llibreries, no fa ni fred ni calor perquè allí dins les estacions i el temps esdevenen aire perfumat que t'embriaga i et fa viure i reviure els teus somnis. I t'envoles, capitaneges caravel·les, t'emociones fins a les llàgrimes, o seus serenament a xarrar amb els personatges que t'han fer ser qui eres. Com tu vulgues.

Quan entres a una llibreria, amb l’ajuda inestimable del llibrer o de la llibrera, esdevens automàticament Gran Jurat. I tries i atorgues confiança al llibre, a l’autor o a l’autora, a l’editorial que li ha donat forma, a les il·lustracions que et conten la mateixa història d’una manera diferent. O complementària. Com tu vulgues.

En aquesta casa ets tan important que tot el que hi viu, hi viu per tu i per a tu. La llibreria et conta la vida. La teua. O totes les altres. Com tu vulgues.

La llibreria és la llar on naixem, una vegada i altra. Per això si un dilluns o un dijous, posem per cas, t’abelleix viatjar a través del temps i dels cors, ser immortal o sentir-te deliciosament mortal, no ho dubtes: travessa el llindar d’una llibreria. No hi ha ésser humà que es resistisca a la fantasia de viure des de sempre fins sempre. O la de viure la fantasia des de sempre fins sempre.

Com tu vulgues.



divendres, 13 de novembre de 2020

Visca la cultura

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE NOVEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


S’acaba de celebrar a València la Plaça del Llibre on cada any es presenten les lletres escrites en valencià: les obres premiades, els autors novells i les autores consolidades, o a l’inrevés, el treball titànic de les editorials per continuar en la bretxa, la poesia cantada, les revistes d’ací, els còmics... En resum, durant uns dies tenim l’oportunitat de submergir-nos en el riu, cada vegada menys cabalós, certament, però no per això menys torrencial, de la literatura en la nostra llengua.

Em reconforta saber que hi ha persones que escriuen per a mi. Que un bon dia una revelació (una paraula, un núvol, una olor) els accelera el pols i els aboca sobre el full blanc, aquell continent fred que, més prompte que tard, hauran de travessar de punta a punta corrues de paraules, enganxades les unes a les altres com una gossada que estira el trineu de l’argument. Així, per arribar a bon port, al llarg de mesos, l’artista s’haurà d’extraure de la boca de l’estómac o del fons del cor el cordell que bastirà la trama del text, igual que l’aranya escup el fil trèmul que acabarà formant la sòlida i alhora elàstica i harmoniosa teranyina.

Encara que, per falta de temps i d’un compte bancari més sucós, només puc consumir una ínfima part d’allò que es produeix, em considere afortunada de tindre accés a la màgia de la literatura en concret i de l’art en general. Ja siga des del teatre, la dansa, la pintura, la música o la mateixa escriptura, la creativitat sempre ha sigut el regal més generós de la humanitat a la humanitat. He conegut esperits il·luminats capaços de recrear una multiplicitat de paisatges i personatges que d’alguna manera tan sols existiran al meu interior; de presentar-me protagonistes que, sense demanar res a canvi, em descobreixen les seues angoixes i esperances a fi que jo hi retrobe també les meues; d’atorgar-me el coratge de llançar-me al buit, lliure de temors,  perquè en la seua fantasia obsequiada em recollirà un jaç de fulles tendres. I de tots aquests bells encontres, en resulte sempre tan extasiada, enfortida o pensarosa que, a voltes, no he volgut eixir-ne.

Tot és possible amb la cultura, i poc farem si ens n’allunyem. Per això, a mossets o tota d’un glop, hem d’aprendre a assaborir-la en cada una de les seues manifestacions per poder mirar-nos en la resta de la humanitat i obrir-nos a les seues existències. Ni que fora, tan sols, per aconseguir entendre la nostra pròpia.  

 

dissabte, 7 de novembre de 2020

Comèdia sense fi

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 D'OCTUBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Em solia dir que hi havia llocs al món que t’ajudaven a riure. No es referia a cap Club de la broma ni a la projecció de cap obra dels Marx, ni molt menys a una sessió parlamentària en la qual els monòlegs surrealistes d’alguns extremats ens fan cosquerelles alhora a la faringe i a l’estómac, i comences somrient i acabes perbocant. No, ell em parlava d’on habita la felicitat de forma perenne i dels indrets espurnejants de gràcia escumosa; aquella que només reconeix qui escorcolla l’existència amb avidesa. Els carrers baixen sempre plens de riures, repetia sovint mentre passejàvem agafats de la mà. La meua, infantil i vellutada; la seua, nerviüda i de pell pansida.

No ho he oblidat mai. I tal vegada per això sempre he vist el carrer com un teatre extremadament generós on uns figurants representen multituds d’esquetxos en una sessió contínua però no lineal, solapant-se, interferint-se, silenciant-se, de manera que si mires de prop i amb ulls àvids de rialla qualsevol racó d’espai públic, pots aconseguir que et projecten una comèdia sense fi. Un fragment de conversa tret de context, el crit operístic d’una dona que entropessa amb una amistat, uns ancians que s’aguanten la dentadura de tant de riure, una parella que s’enrotlla amb la corretja del gos, un grup d’adolescents calcats els uns als altres, un repartidor que intenta abandonar el seu vehicle sense llevar-se el cinturó, un xiquet instal·lat en el carro de la compra, una porta que s’obri i es tanca quan no toca... En cada vorera o en cada plaça, entrant a una casa o eixint d’un supermercat, de dos en dos o en solitari, des d’un balcó o des de la finestra d’un cotxe, en són milers els escenaris, els protagonistes i els guions que s’ajunten i es desfan a una velocitat digna d’una pel·lícula d’acció extrema, i que ens serveixen en safata moments d’hilaritats sanadores.

I és que el trellat ens suplica amb urgència dosis enormes d’alegria. Sabem que viure pot arribar a ser monstruosament dur i que el nostre interior és la trinxera predilecta de llàgrimes i temors, però també hem experimentat que, en ocasions, la vida posseeix una bellesa que cal ensumar i destapar. I ací és on ens hem d’esforçar per augmentar la reserva de bombolles d’oxigen, aquelles que van dret al cor i l’eixamplen. Perquè en això, en el fet que els nostres cors es mantinguen oberts i receptius malgrat els temps que corren, en això simplement ens hi va la vida.

 



diumenge, 25 d’octubre de 2020

Imprescindiblement inútil

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 D'OCTUBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quan ens expressem oralment, ens precipitem a acumular paraules, a escampar-les, a escapçar-les, si cal. I el resultat, de vegades, és una allau de sons espentant-se els uns als altres per ser els primers a penetrar l’oïda de qui escolta, perquè la paraula dita en veu alta és sabedora de la seua existència efímera; per nàixer ella ha de morir l’anterior.

Per contra, quan redactem algun text, tot s’alenteix. Ens prenem el temps d’excavar la llengua a la recerca del mot just, li busquem les companyies que el reemplacen. Si ens avorreix, juguem amb ell a substituir-lo o l’abillem amb tots els adornaments que admet el full en blanc. Ho sabem bé: el vocable reclinat sobre el paper reclama pauses generoses.

Però quan ens llancem a escriure poesia, obrim una altra dimensió encara més íntima i bella, si cap, que ens transporta a cavitats de l’esperit on ignoràvem que podíem arribar. En embastar versos, ens atorguem el plaer de cuinar les paraules a foc lent. Les deixem a remull durant dies a fi que s’estoven pels quatre cantons i que un senzill T’estime esdevinga una declaració d’amor que traspasse les fronteres del temps. Les posem en adob i els conferim tots els sabors, olors i colors inventats i per inventar. Les enfornem una a una, vigilant la cocció de cada element per separat, perquè en acabant hauran d’aguantar l’estructura poètica en un equilibri perfecte. I quan el vers se’ns enrosque al cor i ens eleve a llocs alhora desconeguts i familiars, quan siga capaç d’arrancar-nos l’espina que ens fa sagnar la carn o regirar-nos el pit i impulsar les llàgrimes allà on des de fa dècades que ja no plou, quan ens asserene l’esperit i ens permeta contemplar la vida des d’una balconada silenciosa i tova com si flotàrem en l’espai exterior, aleshores i només aleshores sabrem de l’encert de l’obra.

Ahir, 9 d’octubre, l’escriptor Marc Granell va rebre el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana. De la poesia, la seua passió i vocació, en diu:


És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.

 

Si el cant esquinça vels i fon les ombres”. Quin honor més gran per a nosaltres ser la pàtria del poeta, de “l’ésser més imprescindiblement inútil que hi ha sobre la terra”. Tan imprescindiblement inútil com ho és l’esperança. Gràcies, Marc Granell, per ser-ne la veu que ens la manté a flor de pell. 

dijous, 8 d’octubre de 2020

Ruth

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE SETEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Mirem al nostre voltant i no podem evitar topar-nos amb la part fosca de la humanitat. Ens sembla que som una civilització negra, com el carbó que alguns reben per Nadal, quan descobrim el caminar dolorós dels éssers humans que no tenen què, ni on, ni, sobretot, qui; el crepitar de la natura incendiada; la desesperança de les famílies desnonades; el lament esgarrifós dels animals maltractats. Sovint, l’esforç per prendre’ns la vida amb paciència és insuficient per congelar la pena, l’horror o la ràbia que aguaiten per les escletxes lúgubres de l’existència i, en ocasions, fins i tot esbossar un simple moviment de llavis que ens acoste al somriure esdevé una gesta dura.

Tot i això, de vegades ens arriba alguna veu amable però contundent que ens insufla coratge per a mobilitzar-nos contra les injustícies de tota mena. Fins a la setmana passada en què es va silenciar, una d’aquestes veus fou la de Ruth Bader Ginsburg. Nascuda el 1933 a Brooklyn al si d’una modesta família jueva, aquesta advocada va dedicar la vida a defensar la igualtat de gènere i els drets de la dona. Les seues profundes conviccions liberals, el sentit de la justícia i l’elegància verbal que la caracteritzaven van conduir el president Clinton a promoure’n la candidatura al Tribunal Suprem d’Estats Units, la institució judicial més alta del país. Fou la segona dona a ser-ne membre.

Aquests dies, hem vist i sentit infinitats de manifestacions donant fe de l’enormitat del seu carisma: partits polítics de tots els signes, intel·lectuals, múltiples sectors de la societat nord-americana han plorat el traspàs d’una de les seues icones més idolatrades, potent assot de Trump.

Certament, en ple segle XXI continuem assistint al sofriment de milers de dones, víctimes de cultures que les forcen a actuar en contra dels seus propis interessos i que les subjuguen a l’autoritat d’unes lleis imposades per una visió masclista i intolerant del món, i pensem que encara ens queda un llarg camí jalonat de perills per assegurar una igualtat entre sexes. Tanmateix, ens arrecera del desànim reconéixer que gràcies a persones compromeses com R. B. Ginsburg, anem avançant cap a l’horitzó igualitari que ens pertany perquè cada pas a favor de la llibertat, per minúscul que semble, és un pas enrere de la submissió en qualsevol de les seues manifestacions.

Gràcies RBG per tant. Que la seua herència siga sempre la nostra inspiració.

diumenge, 27 de setembre de 2020

Docents de cor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE SETEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No està escrit a la pissarra que l’ensenyant que acaba d’entrar a l’aula és d’una professionalitat exemplar. A les parets, res no ens parla de les ocasions en què ha impartit matèria en condicions poc propícies, ni de les que s’ha hagut de reinventar per mirar de resoldre allò que l’administració no ha satisfet. Els pupitres no faciliten pistes que il·lustren com al llarg dels anys el docent no ha cessat de reciclar-se, invertint-hi temps lliure, diners i voluntat ferma, perquè el domini de l’assignatura i la seua didàctica, creu fermament, són essencials per arribar a l’alumnat. Als estants, cap nota sobre l’esforç descomunal per estar al dia en lectures i en tècniques de treball, per desembrollar els misteris de l’ordinador o consultar la infinitat de fonts que l’ajuden a atendre els conflictes juvenils. Als armaris, ni una paraula sobre l’agenda de tasques burocràtiques o acadèmiques que l’acompanya durant els cap de setmana, o sobre les tutories que s’endú a casa amb la imatge del desesper del pare aturat o de l’estudiant que ha confessat el seu infern.

Quan un foraster deambula per un centre educatiu, li pot semblar que hi transita un silenci anònim però en realitat ni un sol racó queda exempt de l’empremta de la persona que, hora rere hora, se situa al capdavant del grup de joves per engrescar-lo a visitar els múltiples camins del saber. Ens referim a l’espina dorsal de l’educació: el professorat. El seu llegat, fet d’experiència i entusiasme, es deposita en cada centímetre quadrat i ho impregna tot. Sobretot l’esperit de qui en vol ser deixeble.

A pesar d’això, de vegades, alguns lladrucs intenten desacreditar la competència de l’educador o educadora. L’acusaran de no saber de, de ser recalcitrant a, de gaudir de privilegis o de no moure un dit si no és per fer més vacances. Aquest reguer d’espasmes, tanmateix, es dilueix en pocs segons per falta de consistència i qui els formula s’ha de retirar a llepar-se la vergonya.

No està escrit enlloc que qui ha entrat a l’aula és d’una professionalitat exemplar. No cal. Les persones conscients del repte al qual es veu abocat el món de l’ensenyament i del sacrifici dels seus membres, només pensaran a gaudir de la mestria dels homes i dones que dia a dia lluiten per elevar-se per damunt dels d’entrebancs i agrair-los, una vegada més, el seu compromís per formar ments riques i crítiques, que és com dir deixar-nos la llibertat a l’abast de la mà.

dissabte, 19 de setembre de 2020

La lletjor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 D'AGOST DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


“És molt lleig” afirmava la iaia, una dona de poble del segle passat, sense estudis ni món. Ho repetia sovint, sacsejant el cap i espolsant-se unes molles invisibles del davantal endolat. La dona no es referia als valors estètics d’una persona o d’un paisatge. De fet, en comptades ocasions l’he sentit comentar l’aspecte de ningú. A diferència d’altres, ella no tenia per costum pronunciar-se sobre els encants de tal o qual, o sentenciar si aquell, condemnat per la societat per culpa d’unes orelles de pàmpol o unes cames curtes, es quedaria per a vestir sants. La seua reflexió al voltant dels atributs del món es centrava, sobretot, en les actituds dels individus, en els seus comportaments.

“Açò que dius és lleig” o “Això que has fet ha estat molt lleig” significava per a ella que les paraules que acabaves d’emetre o l’acció que havies portat a terme no s’adeien a la teua bona educació, la qual tenies l’obligació moral d’exhibir a tothora i a tot arreu; significava que tota tu ofenies, en la forma, en el contingut o en ambdós.

Últimament, em pregunte què diria si haguera hagut de sofrir aquesta lletgesa que rovella els mecanismes de la nostra convivència. Estic convençuda que a la iaia, que va patir la dolorosa travessia d’una època terrible, la sobresaltaria la monstruositat del grapat de panxacontents de sempre que són més i més rics a costa dels milions de sempre que s’enfonsen, més i més pobres. Illetrada però educada en la supervivència, identificaria sense pestanyejar aquells que enganyen, emparats en la seua pretesa noblesa de cor i que, per no respondre del delicte, peguen a fugir perseguits per la deshonra; i no li passaria per alt l’aberració de l’empresonament o l’exili de qui tan sols ha volgut fer ús de la llibertat d’expressió. A ella, esposa i mare enfortida en mil batalles i una guerra, li faria oix descobrir com es permet a quatre desgraciats castigar una família mitjançant un escarni sostingut, amb el vistiplau d’uns i d’altres.

I jo li faria saber que fa temps que la decència es va extraviar en els revolts del dia a dia i que el més trist és haver de continuar escrivint textos que denuncien la lletjor dels voltors de caus infectes, els mateixos que ella va suportar en vida. Tanque els ulls i m’arriba el xiuxiueig de la seua veu quan començava a enfosquir. “Ja s’ha fet de nit, teta. No donaries una miqueta de llum?”.

I tant que sí, iaia, i tant que sí. En això estem.