dijous, 7 de març de 2019

Tantes com n'hem sigut

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE MARÇ DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Paraules d’un altre temps que ressonen fresques en l’aire del nou mil·lenni. Guerreres de primera línia o damisel·les rebels d’alcova. Lluitadores descarnades de carrers i pancartes. O discretes, de boca a oïda.
Tantes com n’hem sigut, i que dolorós que se’ns fa el silenci que prové de les planures de la història. Els segles han vist passar moltes dones de pensament just que han quedat expulsades de la memòria del temps. Humiliades davall del brocat corcat de les imposicions masculines, ens han abillats amb colors deslluïts: gris mediocritat, groc inoperància, negre rendició. Goles femenines lligades a cudols i enfonsades a l’oceà de la desmemòria. Durant existències senceres. Aquelles pioneres de la llibertat van assumir reptes i van bastir somnis de llana gruixuda; es van alçar com ones encrespades contra l’amenaça, i en van sofrir les conseqüències: anul·lades, i bandejades del record.
Però la nostra paciència és similar a la de qui ve d’una travessia llarga i assumeix que l’horitzó és llunyà, sí, però immòbil, i algun dia hi arribarà. Amb esforç, anem restituint la llum sobre el nom de les dones que ens han precedit: pensadores, artistes, polítiques, científiques... A pesar dels intents de cosir-nos l’esperit als sudaris masculins, recuperem allò que els seus intel·lectes van parir en un món que les abominava i les va emmudir.
Tantes com n’hem sigut, i continuem preguntant-nos en quin moment el patriarcat es va erigir com a únic model de societat? Què seria de l’univers si les dones haguérem governat la nostra parcel·la de vida? Des d’èpoques immemorials, hem donat besos i arraps, abraçades i dentades; hem sigut comunes, extraordinàries, miserables i potents; i ens han agredit amb mil estratagemes, però ens mantenim en peu. Hem sobreviscut a la fredor que ha intentat recloure’ns a les cuines on es coïa la desesperança. No som espills clivellats; unint solituds, teixim la corda que ens trau del pou de l’ostracisme.
I ara ens presentem davant del món per dir que convoquem a esgarrar les ombres que han pretés engolir-nos; que no enyorem cap paradís perdut perquè encara l’estem construint; i que el nostre pas és imparable, que les dones que ens marcat el camí no han mort i les que ens asseuran a la taula del futur ja han nascut.
Per cada mà alçada contra nosaltres, mil punys al cel. Per cada boca tapada, clams i riures als llavis. Tantes com n’hem sigut i en som... Endavant.
Sabem on anem.

dissabte, 23 de febrer de 2019

Veritats disfressades

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 DE FEBRER DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Ja ha arribat Carnestoltes i, amb ell, la llibertat per denunciar amb el dit els abusos, i l’humor per fer-ho amb el somriure als llavis i la picardia salada al cor. Per començar, alcem a l’armari les màscares que disfressen la nostra quotidianitat, les que ens permeten construir-nos imatges fantasioses o les que ens arreceren de les intromissions dels altres. Màscares de cinisme, seriositat, fins i tot violència, que amaguen les nostres inseguretats. Després, amuntegats pêle-mêle, éssers humans i passions formen parelles que ja no ens semblen insòlites perquè les hem vistes sovint confraternitzar. Així i tot, ara tenen permís per passejar de la mà, a la llum del sol, davant dels nassos dels al·ludits, i no hi ha autoritat que els en puga privar. Som tot llibertat, canta el poble. I molts s’ho creuen. La toga del jutge conviurà amb el tors d’una justícia despullada d’honor; la gorra d’un agent coronarà el cos d’un captiu; els savis parlaran de política; els dimonis perseguiran àngels per espolsar-los els àcars de les ales; els pobres faran de rics i els rics se’n mofaran des del seu paradís sempitern.
Va, canviem-ho tot, pensem, mentre saltironem per les artèries de la ciutat. Ni que siga per una vegada, alterem l’ordre que asfixia, les lleis que sotmeten i els cossos que empresonen. Subvertim el que ens emmanilla. Obrim les portes i que tot isca volant cap a l’olla del cel bullint de confetis. El rei Carnestoltes regala disbauxa i permissivitat. És magnànim, enemic de la severitat i poc complaent amb l’autoritat, com només ho són els reis de fantasia. Trenquem reglaments i rebentem de felicitat, crida. Amunt la llibertat. Avall la repressió.
Nosaltres, Pierrot de llàgrima fàcil, enamorats d’una lluna inabastable, ho acceptem com qui agraeix un got d’aigua en ple desert. Perquè també venim d’una llarga travessia per un territori cada dia més inhòspit, ple de perills i silencis; un paisatge que alguns ja han vist i que d’altres comencem a reconéixer. I tremolem en aquesta foscor que tanca la mandíbula sobre els nostres anhels cada colp més esquifits. Per això, durant un dia, ens arranquem la pell dels ulls i ens abracem i supliquem que no se’n vaja el rei de la Veritat de la Bona, que es quede i ens ajude a reconstruir-nos.
Mentrestant, allà on s’amaga la llum, un clam recorre el capvespre: vida llarga a les veritats disfressades del Carnaval. I curta, molt curta, a les fal·làcies del món.  

dissabte, 9 de febrer de 2019

La llibreria

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE FEBRER DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Fa temps, vaig llegir La llibreria, de Penelope Fitzgerald, editada el 1978 i adaptada al cinema per Isabel Coixet. L’obra recrea la misèria d’un minúscul món hermètic de mitjans segle XX, en el qual l’obertura d’una llibreria posa en estat d’alerta les mentalitats immobilistes i les activa a provocar-ne el tancament.
Si fa no fa, el mateix que ara i ací.
Fa uns dies, hem hagut d’assistir a una renovada versió de Bookshop: Espai Mariola Nos acaba de baixar la persiana. S’ha permés que es cloga una casa de llibres. A la majoria els és indiferent que milers de preguntes i respostes infinites emmudisquen, que els fulls condemnats a la foscor ens barren l’accés al somni, que cap idea no ens provoque o que la música dels versos no sone. Per a denunciar aquesta mort esfereïdora poques mans s’han alçat demanant una demora immediata a tan magna sangria. No s’ha celebrat cap reunió d’emergència. No hi ha hagut rescat. Solament un poc més d’afonia per a la gola d’una societat que ja no té quasi aire per respirar. Per opinar. Per rebel·lar-se.
Cada dia contemplem la desaparició d’espais dedicats a la lectura: grans superfícies que en redueixen els estants, biblioteques que agonitzen... Què ocorreria si ens hi rebel·làrem, si apostàrem per fomentar la creació i manteniment de les ferramentes intel·lectuals que ens fan sobrevolar la vida, ben sovint, incompleta? Fàcil: decreixeríem en neciesa i servilisme, i aniríem a més en reflexió i actuació.
Però no escarmentem. Venim de períodes d’incultura suprema que ens han fet vomitar odi en les trinxeres. Sabem, a base de llaços a les solapes, que el fang nauseabund de la ignorància és l’olla on es couen els egoismes. I hem aprés en les batalles perdudes que, a pesar de tot, la il·lustració furga sense descans en la panxa de l’univers per desentrellar-ne els monstres. Així i tot, com una gossada rastrejadora, tornem a buscar la manera d’enfosquir-nos i avivar els prejudicis sempre a punt per soterrar les llibertats. I illetrats com som, desallotgem manuscrits de les seues llars, incapacitats per entendre que ens estem desnonant a nosaltres mateixos de la humanitat.
Les llibreries són els forns on es pasta la curiositat necessària per dibuixar l’horitzó que ens mereixem. Ens són imprescindibles, més que mai, per recollir-nos-hi, per escorcollar les restes d’humanitat que algú va deixar escrites i oferir-les a l’enteniment.
Després, si de cas, ja podrem viure.   


dissabte, 26 de gener de 2019

Tocats de l'urna

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 19 DE GENER DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si no fóra perquè és tràgic, em farien somriure alguns partits polítics quan parlen de respecte des de la seua tribuna d’odi. Vociferen, amb el musell ple de navalles, que aquell o aquella és l’enemic. Que qualsevol és susceptible, en l’instant que ells ho diguen, de convertir-se en objectiu de la seua croada sanejadora de pecats aliens.
Aquests individus tenen una tara extraordinàriament greu: no saben estimar. N’estan incapacitats. Per tant odien a perpetuïtat. Sense revisió. Odien la diferència. El debat, la llibertat, el pensament, la crítica. Se sulfuren amb l’humor satíric; en realitat, amb qualsevol humor, excepte el que inclou l’ofensa. Odien les arrels que no beuen de la seua terra que consideren santíssimaamén. Abominen del que consideren inferior. O superior. Del que tenen a la vora i també del que ve de lluny. Odien les paraules que fan volar. I les que cruixen de bones intencions. Odien la poesia. L’art, en general. Volen silenciar-lo, decapitar-lo, per fer fora les ments que donen vida a idees. Ja ho he dit, odien a tothora. Respiren odi, beuen odi, treballen l’odi i viuen d’odi. La seua raça, nacionalitat, ofici, tendència sexual, esport, plat preferit i pràctica religiosa només té un nom: odi. Són odiadors de cap a peus.
Van pel seu món lil·liputenc clamant que s’avergonyeixen de la llengua dels seus avantpassats, perquè odien els seus avantpassats. Castiguen la terra que xafen maltractant-la i venent-la per quatre xavos perquè en volen assecar les arrels. Persegueixen la llibertat dels horitzons perquè no saben viure lluny de la foscor que els alimenta els budells.
I si odien la seua terra, la llengua i la gent, és perquè en el fons s’odien a ells mateixos. I això és molt trist. I això no pot ser mai un programa de vida, molt menys un programa polític per oferir a una societat que vol avançar sense renunciar a qui és i a qui ha sigut.
Per sort, només hi ha un model d’odi: aquell que pretén destruir l’altre. Davant, un cabàs extraordinari de maneres de conjugar afectes, de refregar-nos sentiments pels cossos, d’atrapar-nos en abraçades fraternals. Per això, a pesar del verí escampat, al món domina l’amor, perquè estimar(-se) és la consigna de qui es respecta i vol créixer.
Pareu, gent de l’odi perenne, deixeu de vomitar bilis sobre les persones de bé. Encara hi esteu a temps. O acabareu tocats de l’urna. I les vostres entranyes se’n ressentiran.
Si és que encara en teniu. 

dissabte, 12 de gener de 2019

Gràcies

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 5 DE GENER DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Fa uns dies, uns amics benvolguts ens invitaren, a uns quants devots de Händel, a Polinyà del Xúquer, al concert de Nadal que el cor A Capella oferia a l’església parroquial, junt amb la Camerata Silentivm. Podria parlar llargament de l’acollida càlida que ens van deparar, de la gran assistència de públic, de la bellesa del temple i de les cases senyorials que l’envolten, de la precisió dels instruments o de l’harmonia del cant. I em faltarien adjectius per celebrar la nit perquè de vegades no hi ha vocables que aconsegueixen donar fe del moment únic: del fred que ens assetjava i de l’escalfor de la música, de l’incendi cromàtic de les flors de Pasqua i de la pal·lidesa dels llums, del recolliment de l’acte i dels riures al sopar. La llengua, ben sovint, s’ha de rendir a la potència que impregna la vida. Tanmateix, des del primers moviments de batuta, hi va haver una paraula que se’m va instal·lar al mirador dels llavis i que va observar amb emoció l’espectacle de sons. És un dels mots més bells i alhora més civilitzats amb què la humanitat ha desitjat autoobsequiar-se: gràcies.
Gràcies és un diminut cofre de sensacions que cap en la palma d’una mà però d’una immensitat tal que és capaç de dissoldre el mur del ressentiment. Del gràcies, en podem abusar tant com vulguem perquè és igual d’il·limitat que les galàxies de sentiments de gratitud que arrecera.
I jo desitge aprofitar-me’n per agrair a Polinyà i al seu grapat d’habitants l’esforç sostingut que els deu haver costat el regal d’aire que ens esperava aquell capvespre i que condensà les veus del cor, els laments de l’orquestra i la nostra respiració en suspens davant de la màgia. Quina classe de poble és capaç de comprometre’s amb projectes que requereixen tants sacrificis? De quina pasta estan fets els éssers humans que viuen pendents de reintegrar a la societat una part d’allò que han rebut? No haurien de ser ells les figures a reverenciar, els altars on abdicar de maldats?
Gràcies als déus i deesses de cada dia que s’esmercen a construir llars entranyables, que tronen pels palaus de la dignitat i que fan cosquerelles a les fosses de l’oblit. Gràcies als herois i heroïnes d’anar per casa, enormes i discrets, enlluernadors però, malhauradament, en moltes ocasions, invisibles. Vull que siga el vostre exemple, rellotgers i rellotgeres de llum generosa, qui done corda al món i qui encapçale la resistència als temps foscos que ja s’acosten. 

dilluns, 31 de desembre de 2018

La taula de la vida

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 DE DESEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Entres al menjador i allí està. Engalanada com cada final d’any, generosa en brillantors i vidre, la taula parada espera pacientment la celebració. La seua visió t’encongeix el cor. Vols mantenir-te seré i gaudir de l’harmonia de l’àpat, però els records et liqüen la realitat.
Si hagueres de concentrar la teua biografia en un didal d’imatges, per damunt dels fets més significats, les contrarietats i les siluetes que t’han fet costat, destacaries les taules al voltant de les quals has anat xarrupant el temps. Encara tens present la de fòrmica on desdejunaves de menut. La redona del pis d’estudiant que fou escriptori i melic de sopars oberts a la matinada. Conserves el tacte fresc de l’enorme pedra coberta de taulells ceràmics, cor de la casona dels iaios, que t’oferia gots d’orxata fresquíssima en aquells estius gloriosos. I ara, la de la teua llar, moble immaculat abraçat a un ventall d’amistats reposades i tertúlies profundes.
Però, d’entre totes les taules que t’han esperat, n’hi ha una on continuaràs sempre assegut. És la senyorial de fusta de caoba, fosca i pesant com un dimoni, estovada al mig de la casa dels pares des que es van casar fa mil capvespres, on heu festejat, amuntegats i feliços, naixements, èxits, festivitats i esperances. És la taula que ha organitzat els cossos: a una punta, les criatures; al costat, els progenitors. Després, adolescents, adults i, finalment, a la banda oposada de qui acaba de nàixer, els ancians. Aquesta disposició, semblant a l’esdevenir de la vida, és la que et facilita sovint el record: la cadira del centre l’ocupava la tia; en l’extrem dret, com de costum, el iaio. I t’adones que el calendari varia, i les existències, i els oratges, però la taula, la pista per on transitem els éssers humans, es manté inalterable, indiferent als llocs perduts, als coberts reduïts, al plor entretallat en redibuixar un gest de qui ja no tornarà mai.
De sobte, veus i passos et tornen a la realitat de l’indret. Entre abraçades, seieu a taula i de pressa convoqueu la memòria i el seu poder de contenir l’univers de l’amor en un sospir. Per això, al cap d’un instant, ja hi sou tots: els qui viviu el present i aquells que un dia el van compartir amb vosaltres. I a pesar de les llàgrimes atrapades en els rostres silenciats que vas estimar tant, somrius perquè saps que enguany, una vegada més, a la taula familiar, tampoc no hi faltarà ningú.

dissabte, 15 de desembre de 2018

Pescadors de vides

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE DESEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Pascual Durà és el capità del Nuestra Madre Loreto que fa uns dies rescatà 12 immigrants de la mar. Pascual Durà i el seu pare, José Durà, que en anys passats també va haver d’atendre nàufrags, no tenien per què haver-se jugat la vida. Ben mirat, només són uns simples i sacrificats treballadors de la mar. No estaven obligats a fer-ho, certament, però els Durà no semblen d’aquest món, almenys no del que s’està forjant, cada dia més insolidari i vergonyant, i que ara mateix té l’epicentre a Andalusia.  
Pascual Durà, sense pensar en les conseqüències, recull en aigües internacionals, prop de la costa de Líbia, uns nàufrags. El govern espanyol s’atabala amb l’acció però perquè no es diga que els defensors de llibertats de tots els colors i usos no estan disposats a tirar una mà, es lleven ràpidament el problema de damunt: que els descarreguen a Líbia, que és el port pròxim més segur -ordenen els panxacontents de polítiques migratòries de sofà. El Loreto s’hi nega. Només desembarcaran en territori europeu: Líbia no garanteix els drets humans. El govern valencià ofereix el port. Madrid ho rebutja. Pascual, forçat per la situació extrema al pesquer, posa rumb a casa. Atònits pel gest, per fi i com per art de màgia, Salvament Marítim afirma que Malta els acollirà.
Hi havia a la mar, una nau de decència que buscava un port on arrecerar-se... Podria ser el principi d’una bella havanera que contara l’heroïcitat d’uns pescadors generosos. O una metàfora de la malaltia que rosega les entranyes de la democràcia. Perquè durant una setmana eterna de terror i privacions, el govern espanyol ha donat llargues al crit d’auxili del Loreto i ha jugat amb la seua seguretat. Per una falta d’empatia i de compromís seriós, han vorejat la tragèdia uns homes que s’han sacrificat per uns desconeguts que suplicaven ajuda. I ho han fet moguts només pels principis de solidaritat, fraternitat i humanitat, principis que en aquestes latituds es van enterbolint més i més.
Una vegada a recer els emigrants, Pascual s’ha afanyat a posar rumb cap al calador: la vida continua i ell sap, millor que ningú, que no és fàcil i que costa mantindre el cap fora de l’aigua. I mentre des del sud avança una tempesta que retruny d’odi, nosaltres portem gravada a la retina la gran lliçó del mariner que pesca vides: mentre hi haja vaixells carregats de decència, sempre es dibuixaran horitzons de llibertat que ens rescataran del mal oratge.