dissabte, 27 d’octubre de 2018

Per si demà...

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 D'OCTUBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No sé si alçar les persianes o acabar d’abaixar-les. No sé si esborrar la pissarra o deixar-hi les darreres paraules. Amb la mirada acarone les parets que arreceren pupitres, carpetes i el meu cor agitat que s’esforça per no defallir. Estic sola i el silenci del passat m’atrapa.

Recorde la primera vegada que em vaig presentar davant d’un grup d’alumnes. Tenia l’estómac barrat pels nervis però somreia perquè exercir de docent era el meu somni.
Prompte vaig entendre que aquells adolescents festius i inconsistents serien un dia els futurs guerrers de l’economia, els rescatadors de tristeses o les escaladores de pentagrames que dirigirien el món. Què esperen de la vida?, em preguntava. I de mi? Em costà endevinar que més que ensenyant, demanaven que en fóra guia; més que càstigs, que implantara reptes; i més que reforços, que els procurara forces.

Des d’aquell dia de fa tants i tants anys, he pessigat tantes imatges i sensacions que ara en tinc un coixí estovat de records. Quantes anècdotes caben en dècades de complicitats, miracles diminuts i, per què no dir-ho, frustracions? Quina quantitat extraordinària de noms, malnoms i rostres duc cosits a la memòria? Quantes històries individuals? Quants esforços per fer fugir la rendició? Si lluites per una vida bella i lliure, els he animat sovint, la majoria dels somnis es compleixen.

Contemple la pissarra, el prat verd on he plantat desenes de llavors, i juraria que un plany pàl·lid de guix s’esmuny per la superfície tremolosa. Hui tot em resulta màgic i trist. Passe la mà per l’estant on reposen narracions que no m’enyoraran i em retrac que podia haver il·luminat la finestra amb plantes o haver penjat algun quadre. Ho faré demà, promet. I somric a contracor: demà el meu horitzó serà diferent. El temps d’un altre temps em reclama.

M’encamine cap a l’eixida i fantasiege: si poguera tornar enrere ni que fóra un instant, modificaria allò, seria menys, intentaria no... I mentre els pensaments es trenen amb veus i rostres dels centenars d’estudiants que m’han ajudat a créixer, em convenç que a pesar que hui tanque un cicle, que acabe d’impartir l’última classe de la meua vida i que no tornaré a llançar un bon dia ple de reptes a una gernació de criatures encara per despertar, hui no posaré la clau al pany i deixaré oberta la porta de l’aula. Oberta a les oportunitats, a la il·lusió que cal per canviar el món. Al futur.
Per si de cas.
Per si demà...

Article al Levante-EMV

dissabte, 20 d’octubre de 2018

Maneres de desaparéixer

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 D'OCTUBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Fa uns dies, el Museu Nacional de Rio de Janeiro fou engolit per un incendi terrible. Milers de tresors que rastrejaven segles de la història del Brasil s’esfumaren en uns minuts. Ara, el país, extraviat, es pregunta com sobreviurà a la memòria silenciada.
Hi ha moltes maneres de perdre’s: abandonar camins familiars i aventurar-se per geografies insegures, cultivar revenges, renunciar a l’amor, cosir-se la dignitat a la sola de la sabata... Sortosament, són majoria els qui aconsegueixen reconstruir les coordenades que ens amarren a les gestes íntimes; gestes diminutes, certament, però immenses per a cada un de nosaltres, que conformen, junt amb milions d’altres, la base de la gran Història de la humanitat.
De vegades, però, no es torna del desviament. Perquè no es pot, no se’n sap o no es vol; maneres diferents de perir. Aleshores, l’estel del nostre pas per la vida és recollit per altres éssers de la col·lectivitat que n’esdevenen guardians. És allò que anomenem memòria.
La memòria individual, brodada sobre el llenç del temps que se’ns ha atorgat i formada per veus, formes, descosits involuntaris o ferms, repunts de fragments que endureixen el teixit i el preparen per al desgast, no necessita finestres per respirar perquè l’aire de què s’alimenta som nosaltres mateixos.
En canvi, la memòria col·lectiva creix cap enfora, s’expandeix, busca el ressò de l’univers per fer sentir la seua veu i ocupar un lloc en l’assemblea del món. Aquesta memòria es nodreix de cada un dels membres del clan i és, mentre duren els bàtecs de qui l’alimente, un element de cohesió viu i infinit.
Tant l’una com l’altra són com les pedres del riu que asseguren el nostre pas i ens ajuden a travessar el corrent del temps i a continuar existint.
Per tot això, deixar en blanc les mirades, aniquilar records i provocar oblits és l’obsessió majúscula dels intolerants, dels pobres d’esperit i dels adoradors dels sepulcres culturals.
Aquest 9 d’octubre, com cada any, el poble valencià ha homenatjat la memòria amb una festa immensa, perquè les alforges del nostre passat estan farcides de noms i efemèrides que ens parlem d’on i de qui venim i ens recorden què s’espera de nosaltres.
Conservar viva la memòria és atorgar-nos el miracle de connectar amb qui ens ha precedit o amb qui ens substituirà. És garantia de continuïtat, de presència fora del temps i dels cossos. De vida eterna.
Recordem fidelment. I avancem.

dimarts, 16 d’octubre de 2018

Fletxes d'amor infinit que apunten a tu.


dissabte, 6 d’octubre de 2018

Per elles

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 DE SETEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Dimarts 25 de setembre, mentre el dia s’estira, mandrós, sobre les parpelles  que es resisteixen a obrir-se, el sentim. És el crit d’un cor ferit, la veu de la mort i de la vida foses en uns ulls oberts de pur terror, en una respiració que queda en suspens, en un ventre i una memòria esgarrats de dolor. És l’udol desesperat d’una mare davant dels cadàvers de les filles assassinades per un pare incapaç d’estimar.
A l’instant, un riu de pena infinita enfosqueix la llum d’un matí gloriós de principi de tardor. Com sempre, ens costa assimilar que un ésser humà tan abominable i alhora tan fidel a les nostres convencions, horaris i gestos, haja pogut confondre’ns d’aquesta manera i ens haja fet creure que era amic entranyable, company fidel. Pare amable.
Com hem arribat fins ací? Per què no ens hem avançat a la tragèdia? Què pensava la jutgessa quan va denegar l’ordre de protecció a la víctima? En quin moment hem decidit assumir el cost de tanta violència?
Cada un de nosaltres participa d’alguna manera del manteniment del feminicidi que continua matant, a pesar de l’esforç d’algunes polítiques i grups socials. Si no, per què suportem la hipersexualització de la dona, les bromes bròfegues sobre el perímetre del nostre cos o els espais de predomini masculí?
Ens han assassinat tantes vegades! Tenim acumulats a la glotis tants errors judicials, apaties, incompetències, insolències i desídies de qui hauria de vetlar per nosaltres, que ja se’ns ha acabat el temps i hem d’espavilar-nos per salvar vides. Sabem que el camí és llarg, enormement complex i d’un abast grandiós; així i tot, des del nostre àmbit més privat, podem ajudar a frenar els comportaments salvatges o, almenys, arraconar-los. Denunciem actituds amenaçadores, abominem de convocatòries que ens ignoren, concerts que silencia les artistes, congressos on només intervenen especialistes masculins, iniciatives esportives que ens giren l’esquena. Qualsevol actuació, per mínima i discreta que siga, pot permetre’ns recuperar el nostre lloc a la societat. I ho hem de fer. Per elles. Per cada dona i xiqueta assassinada. I n’hem de recordar els trets llastimosos de patiment en solitari, el rastre de fracassos i esperances que han mort amb elles, i el nom dels seus botxins. 
Fa uns dies, uns homes van segrestar la vida de totes les edats de la innocència. La tardor les plorarà en cada desmai de pluja. Nosaltres, en les primaveres que ja no vindran.

dimarts, 25 de setembre de 2018

Inhumà

ARTICLE PUBLICAT
DILLUNS 24 DE SETEMBRE DE 2018
AL DIARI LA VEU

Senyor Sánchez, les bombes maten. Imagine que ja ho sap i que les seues declaracions, les del ministre d’Afers Estrangers o les de la portaveu del Govern, en les quals asseguren que les bombes són d’una precisió tan extrema que no provocaran danys col·laterals, que no afectaran (a quin sant!) la població del Iemen o que el que el comprador, l’Aràbia Saudita, faça o deixe de fer amb aquest material són figues d’un altre paner que a vostés no els importen, forma part d’un guió macabre d’algun Club de la Comèdia on el govern socialista sembla encabotat a participar.

400 bombes.
400.000 vegades l’infern.
I la destrucció. I cossos esquarterats. I criatures de pocs anys esventrades. I llars plenes de vides i de presents riallers esborrades de la faç de la Terra.
I per què, senyor Sánchez? Per a què?
Per diners. Per assegurar contractes milionaris i aliances nauseabundes. Per continuar navegant per damunt de les vides de persones que es pregunten com, que ignorem com, defensar-se de l’horror que s’activa cada dia, amb qualsevol excusa, d’un i altre costat.
Vostés fabriquen armament bèl·lic i el venen a clients poc recomanables, i afirmen que no n’hi ha per a tant. Es graduen en màsters que no han pagat ni cursat, i pretenen representar una ciutadania que malviu fent malabarismes econòmics. Controlen tribunals de justícia, mitjans de comunicació i grans empreses, i decideixen, amb un somriure als llavis, qui paga cara la llum i qui n’obtindrà beneficis de per vida, qui té dret a ocupar l’espai públic i qui no, qui pot violentar la llibertat d’expressió amb impunitat i qui acabarà a la presó o a l’exili.
Ens coneixem, cavallers; portem segles aguantant servidors del diable deshonrats. Sabem perfectament qui viu amb la daga de la mort entre els dits repartint dolor i els tenim identificats, amb noms, cognoms i sigles de partits.
I ja en tenim prou; no més olor de carn cremada, ni infants marcats de per vida, ni territoris engolits per la inhumana actitud de qui posa els diners i els privilegis personals per damunt de la vida dels altres. Ha arribat l’hora d’eliminar tanta putrefacció. Volem aire de menta i romaní.
Senyor president, per favor, reserve’s les seues lliçons de justícia o d’honradesa. La pròxima vegada que algú els pregunte per l’armament mortífer que el seu país fabrica i reparteix, tinguen la decència de confessar la veritat: necessiten cadàvers, molts, moltíssims, a cabassos, com més millor. Perquè els cadàvers els fan rics.  
O millor: callen i deixen de vomitar estupideses tan extraordinàriament indecents. Busquen el valor per acostar-se a un barri qualsevol de cases modestes i gent aterrada i escolten atentament com explota una bomba de les seues, d’aquelles que diuen que són brisa de primavera i acaronen el cor. Perquè és ben possible que entre esclats de llum mortífera, retrunys ensordidors i cossos rebentats, entenguen, a la fi, què significa per a la majoria de les persones decents la paraula humanitat.


dissabte, 22 de setembre de 2018

Por

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 DE SETEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


De vegades la gent et fa por. Alguna gent. La que emana efluvis d’odi cada colp que mou una pestanya. La que alça la mà per agredir un innocent, i la que alça el braç, ben alt, contra la democràcia i la tolerància. La que no sap, perquè no vol saber. La que, sense obrir la boca, és capaç de fer eco a l’odi dels altres i, sense matar una mosca, espenta amb el seu silenci el puny dels altres. La que veu la desesperació fer estralls al seu voltant però somriu perquè pensa, tota ufana, que ells s’ho han buscat, que haver-se quedat al seu país. La que accepta la brutalitat de la justícia oficial perquè té raó, que carai, que una mare no pot fugir amb els fills per protegir-los del marit furiós, i que aquella manada són bons xicots i millors fills... I continua fent acudits, entre mascles, sobre esposes enganyades, i culs i mamelles exuberants i secretament anhelats.
 Com que alguna gent et fa por, de vegades també et fa por la societat en la qual vius. Massa vegades. Acabes trobant-la un lloc insegur i hostil, farcit de paranys on et pots enganxar les ales.
Una mar, bressol de joies literàries que han parlat de les grans virtuts morals a les quals havia d’aspirar la humanitat, ha mudat la pell i ara és mortalla per a centenars d’éssers, volutes del gran incendi que devora mig planeta; un monument a un dictador és en realitat un fossat de dignitats assassinades; un simple mur pintat que reclama una justícia neta, desperta els odis i les covardies més soterrades, i un poble que arranca a caminar pacíficament cap al seu somni, és dut a l’ostracisme. Sembla com si ja no hi haguera res d’innocu. Com si, des de fa un temps, una incommensurable i sulfúrica boca intentara desmembrar, a dentades, la innocència de les coses i de les paraules.
 Com que de vegades la gent et fa por i la societat en la qual vius et fa por, passa que, al remat, el món sencer et fa por. El món que condueix l’aladre que esclafa colors, formes i actituds diferents per convertir la vida en un erm social. El que ofega la llibertat de proclamar en veu alta el que sentim. El que enverina per enriquir-se. El que justifica l’horror.
Sí, moltes coses t’atemoreixen, tot i que ignores en quin moment començares a témer els titelles monstruosos que es mouen en la foscor. I et preguntes, amb tota urgència: qui he de ser per evitar que emmanillen el que em queda de pensament lliure?
Què he de fer per esborrar la por que ja em petrifica?
  


dissabte, 15 de setembre de 2018

Arrelada als núvols

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 DE SETEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si hi vas, te n’adonaràs a l’instant mateix de marcar la terra amb la teua petjada: Euskadi es respira. El seu aire de clorofil·la et penetra els pulmons i, com una clau perduda que acabes de recuperar, t’eixampla la felicitat, et desborda d’esperança i et torna al punt on vas ser feliç per primera vegada.
Aquesta terra que posseeix “tots els colors del verd”, com canta el gran poeta que és Raimon, t’embolcalla igual que ho faria una molsa acollidora i et transporta a llocs i èpoques remotes que van parir una gent dura però de mirada afable, eixuta però de cor tendre.
Dels cims bromosos t’arriba el ressò dels passos dels avantpassats que un dia van abandonar la frondositat dels arbres i es van llançar a la planura inexplorada de la vida. I perceps, com poques vegades has tingut ocasió de fer-ho, que aquesta també és la teua casa.
Cada capvespre, puntual, un desmai de pluja t'humiteja la pell. El plor d’aquest cel baix, alhora dolç i immensament poderós, és capaç de silenciar el món sencer per poder bressolar-te l'esperit. No, aquesta terra no té pressa per viure’t. De fet, no és ella qui et reclama; eres tu qui la necessita per recuperar records a flor de pell. Euskadi és un déu que esculpeix paisatges per conservar-hi els somnis. Per això, encara hi trobes esculls de pau que fan encallar les teues presses i que t’alliberen de la càrrega que t’ha enfonsat en altres desnivells. I aquests camins que transiten pertot arreu, escrits sobre l’aigua o sobre la terra molla, t’obliguen a obrir les ales dels ulls per aguaitar pels penya-segats i buscar-hi les llegendes de mariners perduts i de naus rescatades.
Si vas a Euskadi, no et resistisques a la conjura de les forces de la Natura: enganxa’t al vent i alça el vol per damunt de les onades que s’abraonen sobre la badia; eleva’t l’ànim al ritme dels tambors; abraça trons i llamps amb les mans àvides de sensacions; rellisca per damunt dels prats i, de nit, confessa els teus temors als guardians de les coves i a les bruixes de Zugarramurdi. Si vas a Euskadi, atorga’t temps per encetar converses amb les pedres antigues. I per assaborir amb lentitud cada petxina de mar. Fes per recuperar el sabor de la sal. Fes per abandonar-te al vaivé de les ones diminutes, pèndol atzur del Temps, i buscar els vestigis de les sirenes que un dia fórem.
Perquè tot es possible en aquesta terra que creix, generosa i humil, arrelada als núvols.