dissabte, 18 de maig de 2019

Dones de pergamí

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 DE MAIG DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Puge l’escala de pressa; estic a punt de fer tard a la cita amb el club de lectura de la Biblioteca de Meliana. Nou dones (sí, cap home) han llegit la meua novel·la A l’altra banda de les muntanyes, i volen compartir amb mi opinions, dubtes i preguntes que el relat els ha generat. Salude i m’assec. Les observe discretament.
Pilar B., la bibliotecària, una professional de cap a peus, em presenta amb passió desmesurada, i jo sent com les brases del foc de l’agraïment m’escalfen el cor. De seguida, Pilar C., la responsable de la reunió, obri l’encontre i, una rere l’altra, Xelo, Merxe i Merxe, Cristina, Trini, Magali i Susi hi entren amb determinació. Als pocs minuts, ja s’ha conformat un ambient amable i ple de complicitats.
Es nota que han reflexionat el text. Molt. Algunes tenen el llibre a les mans, com si fóra l’entrada obligada per accedir a la festa. Però prompte comprove que el manegen amb determinació, buscant els senyals que hi han depositat per localitzar-ne un passatge o alguna imatge que els ha fet gràcia. Lligen anotacions, m’interroguen sobre el com i el perquè, parlen de les seues experiències, i es teixeix ràpidament la molla de confiança necessària pequè jo m’òbriga sense condicions.
Em trobe còmoda en la seua companyia perquè són consumidores de literatura per gust i per voluntat; pel gust de gaudir d’una llengua, tot i que, de vegades, no siga la pròpia, i d’una narració que les fa evadir-se sense haver de posar la clau al pany; per la voluntat de descobrir maneres noves d’implicar-se en les realitats del món. Posen en quarantena la seua rutina de compromisos i sotmetiments, s’emboliquen la mirada en somnis de paper i pretenen arribar més enllà de l’horitzó que ataüllen des de la finestra de les seues vides. Aquestes dones que naden entre onades d’arabescos, s’alimenten del fluid dens de la lectura i confessen a altres sirenes de pàgines allò que les ha commogut, són criatures màgiques. Són éssers fets de desenes d’històries, viscudes o no, reals o no, properes o no, que integren el seu ADN literari i, per tant, vital.
Em bressolen les seues veus i els relats entendridors que s’assemblen estranyament al meu. I pense que som afortunades d’estar ací, alimentant-nos de creativitat en majúscula i en minúscula, nosaltres, lectores apassionades que, com els relats sembrats per la humanitat segle rere segle, ja tenim el cor de pergamí i l’alé de qui vol viure eternament.

dissabte, 4 de maig de 2019

Hem vingut a parlar

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 D'ABRIL DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

I have a dream, va dir Luther King en el discurs on reivindicava un futur d’harmonia per a negres i blancs. I milers de persones s’apuntaren al repte de construir una societat a la mesura de la bondat que vencera l’odi i entonara càntics de llibertat. Lluny queda aquell 1963, però proper l’anhel de canvi que s’hi respirava perquè els éssers humans han continuat bregant per un tros de terra o un déu de resina, i sembla que ja integra la nostra natura buscar en l’altre l’escletxa per clavar-hi les urpes i esgarrar-li la identitat. No hi ha forma de trobar una mínima correcció en res i corren temps terribles per al consens.
Però comencen a despuntar veus que demanen un recés en l’atmosfera àcida on vivim, que reclamen condicions propícies per atendre sense irritació les idees de l’interlocutor i defensar sense acritud les pròpies. Perquè alguns també tenen un somni i estan posant les bases per arribar-hi.
Des de fa uns anys, Xarxa Vives i Escola Valenciana celebren la Lliga de debats, un projecte enfocat a centres de secundària, batxillerat i universitat que consisteix a plantejar una pregunta i invitar-los a intervindre-hi en la nostra llengua. En aquesta edició (“Calen fronteres entre països?”), 5000 joves han adoptat alternativament el pro i el contra de la qüestió. Durant setmanes, assessorats per uns 300 ensenyants, els oradors i oradores han aprés a exposar, argumentar, rebatre..., sense alçar la veu ni faltar al respecte.
Enguany, he tingut la sort de seguir el camí encetat pel professor Enric Senabre i Alba, Paula, Maria, Berta i Amparo, l’equip de l’institut Ramon Llull. Ha sigut encomiable la preparació meticulosa de cada sessió de treball. Ha sigut espectacular el grau d’implicació de cada membre. I han sigut brillants els resultats obtinguts: ús dels recursos expressius, seguretat, rapidesa en la presa de decisions, augment de l’autoestima... És un esforç titànic que té com a objectiu preparar individus implicats en el dia a dia del seu entorn, antítesi de qui ignora el valor de la pròpia veu i malviu al ritme dels ecos de la ignorància.
Els membres de la Lliga han sigut generosos en temps i sacrificis perquè saben quina classe de ciutadania necessitem urgentment. Ens sobren Màsters de l’univers i al·ligàtors de ribera, i la manera segura de fossilitzar-los és canviar-ne les baves verinoses per ponts dialèctics de cultura i tolerància. Necessitem entendre’ns per avançar. Parlem-ne, doncs.

dilluns, 22 d’abril de 2019

Elegància

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 D'ABRIL DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


No hi narració que m’atrape més que la que pessiga sospirs de vida, la que situa davall del microscopi de l’anàlisi els comportaments íntims; en definitiva, la que dissecciona frustracions i esperances i les posa a remull en el líquid amniòtic del pas del temps.
Per això estic a l’aguait del comentari que amplifica la minúcia que, d’una altra manera, se’ns haguera passat per alt. Perquè, ben mirat, la vida és una successió sense fre de decisions ínfimes (i de ben grosses), que el cervell va prenent incessantment, sense donar-se temps, moltes voltes, per replantejar-se’n el sentit. Tot el que fem, diem, deixem de fer o dir, està supeditat durant una mil·lèsima fracció de segon a una avaluació del fet i de les seues conseqüències.
És obvi que la immensa majoria de les ocasions no som conscients del procés; seria complicat viure si a cada incertesa ens haguérem de parar a estudiar-la, valorar-ne les derivacions, optar i, finalment, felicitar-nos o enutjar-nos pel resultat. Bec una altra copa de vi? Faig com si no el vera? Deixe el tovalló sobre la taula? A dreta? A esquerra? Tot acaba quasi sempre en un sí o un no. Avancem per la vida exercitant-nos a una velocitat de creuer a respondre en positiu o negatiu els milers de preguntes diàries. Encara com el temps és generós i ens presta els anys d’infantesa, els de l’adolescència, i fins i tot, en alguns casos, els de la inauguració de la maduresa, per aprendre a gestionar ràpidament les opcions.
Per això, en l’edat adulta, s’espera que ja tinguem controlat aquest procés íntim i que les decisions que adoptem tendisquen a ser encertades o, si més no, prudents. Molt prudents. Perquè és només quan aconseguim aprovar amb cum laude l’etapa de la bondat, l’empatia i la generositat, que és com dir, de l’elegància, quan podem afirmar que hem arribat a la majoria d’edat. I l’elegància per aquestes terres és saber opinar de les coses justes en el moment propici, amb les paraules adequades i els arguments veraços. És no frivolitzar amb el sofriment dels altres i no apostar per la provocació fàcil. És callar, escoltar i pair. Respectar.  

Per desventura, hi ha qui no arriba a la fase adulta i es consumeix en la volatilitat d’una adolescència perillosament descervellada. No vos fieu d’aquesta gent pobra en generositats, primitiva i fosca. I si pretén representar-vos, fugiu-ne. Que no vos convoque a les urnes. Mai. O la societat sencera n’eixirà ben escaldada. 


dissabte, 6 d’abril de 2019

Més de Falles

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 DE MARÇ DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Han passat les Falles i malgrat l’esforç de tantíssimes persones i col·lectius, ens ha quedat el mal sabor de boca que et deixen les actuacions que t’han ferit o que t’han avergonyit.
Durant uns dies, hem sigut testimonis de la indecència. Després d’hores de revetles, d’ingesta d’alcohol i d’aliments, de crits i de cants, quan els noctàmbuls consideraven que era hora d’abandonar els escenaris cedits generosament per l’ajuntament, pel barri, pel carrer, en definitiva per la ciutadania, la ciutat desplegava la seua cara més nauseabunda. Monuments xops de pixum. Muntanyes de deixalles abandonades per qui no ho permetria de cap manera a sa casa. Explosions de sorolls d’alta intensitat orquestrades per salvatges que exigeixen silenci d’ultratomba quan volen veure el partit, bressolar la criatura o, senzillament, reposar després d’un dia de treball. Per què ho consentim? És falta d’autoritat? D’educació? D’estima? O una barreja de tot plegat?
Sovint, l’espai públic s’assembla a un territori salvatge, com aquelles enormes planures que Europa va trobar en la seua conquesta de l’oest americà i on va creure que tot hi estava permés. És això, València en Falles? Un espai on hem de conviure una ciutadania que vol continuar amb la seua vida quotidiana i festiva, i uns miserables que aprofiten l’ocasió per vomitar a l’aire la seua indecència? Haurem de reclamar més mesures de contenció cada vegada que el calendari festiu ens amolle a la via pública amb les nostres borratxeres i converses a brams a altes hores de la nit? Què passara quan algú exigisca mà dura per evitar que l’any que ve torne l’infern de Dant a les nostres portes? Protestarem per les prohibicions i el control? Parlarem de llibertat perduda? Direm que la ciutat ha esdevingut una presó?
Què esperem per canviar la direcció del vent? Qualsevol intent d’anàlisi profunda serà benvingut. Ens calen urgentment mesures sensates i generoses per sanejar una celebració que corre el risc de morir d’èxit. Ja no ens val desinhibir-nos de les responsabilitats ni buscar els culpables fora; ja no ens fan profit els desaires ni les rebequeries. En aquesta magna obra que són les Falles, cada actor i actriu ha d’assumir el seu paper i unir esforços amb la resta de l’elenc perquè el públic quede satisfet de l’espectacle.
Pensem-ho bé i actuem de pressa. No siga que un dia, la immundícia que hem anat acumulant pels carrers acabe rebotant-nos a la cara.

divendres, 29 de març de 2019

Per tu.
Pels passos ferms que encara no han fet camí.
Per les llunes futures, arrecerades darrere de les nostres mirades.
Per l'amor que ens balla al cor, que serà l'aire, l'aigua i la paraula.
T'estime. Sempre més.

dissabte, 23 de març de 2019

No pararem

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 DE MARÇ DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Sé que el meu últim article també versava sobre el tema de la dona. No tinc per costum repetir-me però hui necessite reprendre el fil del que publicava fa uns dies. Per què? Per molts motius.
En primer lloc, per la celebració del Dia de la dona, el 8 de març, amb unes manifestacions multitudinàries que han inundat els carrers de les ciutats clamant contra les injustícies grans i minúscules que patim una gran part de la societat. A València ha sigut una demostració pacífica de força i coratge que ha superat la d’anys anteriors i no oblidarem fàcilment els milers de veus exigint igualtat de drets i oportunitats per a la dona.
En segon lloc, per haver presenciat una vegada més, astorades i impotents, com la violència contra nosaltres ha continuat com si res, amb més agressions i més assassinats. Uns malànimes han considerat justificat agredir les seues companyes, guiats i sostinguts per un còctel d’incultura, masclisme, brutalitat, permissivitat i silencis, adobat amb tesis de dreta i d’ultradreta.
Finalment, en tercer lloc, pel Partit Popular, qui, desatenent el clam universal a favor dels drets de les dones, oferia una negociació bruta, mesquina i inhumana a les dones emigrants sense papers: si estàs embarassada, t’allarguem l’estada en aquesta terra de bondat, a condició que quan parisques, ens quedem el teu fill. En acabant, t’expulsem. Sense vergonya. Sense empatia. Amb una crueltat insuportable. La dona com a fàbrica d’éssers humans; l’emigrant com a esclava.
En comparació, El conte de la criada de Margaret Atwood sembla una cançó de bressol. De segur que l’autora, que va recrear literàriament l’ambient asfixiant de l’explotació sexual femenina, s’estremiria davant dels propòsits del senyor Casado, desitjós de representar una societat del segle XXI. Aquest personatge ha demostrat que ignora què se sent quan naix una criatura. Les persones decents sí que ho sabem i plorem a la sola idea de veure’ns forçades a renunciar a qui acaba d’abandonar les nostres entranyes. Com és possible que es defense una idea tan aterradora? Com pot creure, Casado, que algú renunciaria als fills? Ni per tot l’or del món! Ni per un miserable permís de residència! Ni tan sols per un grapat de màsters de veritat! O no?
Enteneu ara per què necessite totes les paraules per repetir fins a l’extenuació que ens volem vives i lliures, que no pararem? Enteneu per què el 8 de març no s’acaba mai? Perquè juntes, ho podem tot.

dijous, 7 de març de 2019

Tantes com n'hem sigut

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE MARÇ DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Paraules d’un altre temps que ressonen fresques en l’aire del nou mil·lenni. Guerreres de primera línia o damisel·les rebels d’alcova. Lluitadores descarnades de carrers i pancartes. O discretes, de boca a oïda.
Tantes com n’hem sigut, i que dolorós que se’ns fa el silenci que prové de les planures de la història. Els segles han vist passar moltes dones de pensament just que han quedat expulsades de la memòria del temps. Humiliades davall del brocat corcat de les imposicions masculines, ens han abillats amb colors deslluïts: gris mediocritat, groc inoperància, negre rendició. Goles femenines lligades a cudols i enfonsades a l’oceà de la desmemòria. Durant existències senceres. Aquelles pioneres de la llibertat van assumir reptes i van bastir somnis de llana gruixuda; es van alçar com ones encrespades contra l’amenaça, i en van sofrir les conseqüències: anul·lades, i bandejades del record.
Però la nostra paciència és similar a la de qui ve d’una travessia llarga i assumeix que l’horitzó és llunyà, sí, però immòbil, i algun dia hi arribarà. Amb esforç, anem restituint la llum sobre el nom de les dones que ens han precedit: pensadores, artistes, polítiques, científiques... A pesar dels intents de cosir-nos l’esperit als sudaris masculins, recuperem allò que els seus intel·lectes van parir en un món que les abominava i les va emmudir.
Tantes com n’hem sigut, i continuem preguntant-nos en quin moment el patriarcat es va erigir com a únic model de societat? Què seria de l’univers si les dones haguérem governat la nostra parcel·la de vida? Des d’èpoques immemorials, hem donat besos i arraps, abraçades i dentades; hem sigut comunes, extraordinàries, miserables i potents; i ens han agredit amb mil estratagemes, però ens mantenim en peu. Hem sobreviscut a la fredor que ha intentat recloure’ns a les cuines on es coïa la desesperança. No som espills clivellats; unint solituds, teixim la corda que ens trau del pou de l’ostracisme.
I ara ens presentem davant del món per dir que convoquem a esgarrar les ombres que han pretés engolir-nos; que no enyorem cap paradís perdut perquè encara l’estem construint; i que el nostre pas és imparable, que les dones que ens marcat el camí no han mort i les que ens asseuran a la taula del futur ja han nascut.
Per cada mà alçada contra nosaltres, mil punys al cel. Per cada boca tapada, clams i riures als llavis. Tantes com n’hem sigut i en som... Endavant.
Sabem on anem.