dissabte, 16 de novembre de 2019

Miracles d'anar per casa


ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DE NOVEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Acabe de tocar el cel. Em sol ocórrer quan m’encega la bellesa absoluta. En aquesta ocasió, però, no em referisc a l’estètica; ni tan sols a l’auditiva. Parle de la bellesa que esclata en la boca i s’expandeix pel cos com un delta de sensacions: la bellesa del sabor.
Fa uns minuts tenia al davant una senyora carabassa al forn, esplèndida, que exhibia la gamma d’ocres que el foc li havia tatuat sobre la pell. No duia cap ornament que li restara modèstia; ni un gram de sucre, ni una gota de mel. Conscient que iniciava una cerimònia irrepetible, he agafat la cullera amb delicadesa i l’he submergida en la massa estovada, preparada per sucumbir al meu deler. Ha sigut en l’instant en què les meues papil·les gustatives han detectat l’aliment cobejat i els sentits han quedat concentrats en l’ambrosia caramel·litzada, quan, de sobte, m’han assetjat els dubtes universals. Quines mans són capaces de convertir una modesta llavor en el mos ensucrat i cremós d’una fruita? Quina màgia amassa l’esquelet de l’arbre i el fa escultura? En quin taller ensenyem al fang a inclinar-se respectuosament per deixar-se tòrcer?
Els dits allargassats d’uns núvols esgarrant un capvespre o un combat ferotge d’ones i vent són espectacles que celebrem amb fervor perquè la Natura és magnífica en la seua virginitat i majestuositat. Tanmateix, els arabescos d’una llana teixida o el gra polit d’una pedra tallada ja no ens desperten quasi crits de goig. Per què? Què ens passa? Sempre ens hem comportat de manera tan descortesa amb la Natura? Sembla que durant un temps sí que ens hi hem acoblat i hem modelat herbes, vidre, plata i or, cordells, petxines, pedres, branques... El resultat han sigut miracles diminuts, sublims, que ara, però, els nostres sentits anestesiats rebutgen o, si més no, ignoren. És com si estiguérem a punt de perdre la sensibilitat per valorar les coses senzilles, nascudes de la nostra simbiosi més primitiva amb el planeta que ens acull.
No sé si en aquesta època fosca que augura l’agonia del futur seria possible restablir el sentiment d’orgull, pueril si voleu, de pertànyer a una espècie dotada per emocionar-se davant d’un tall de carabassa melosa. Ens serviria per recuperar la capacitat d’admirar la simplicitat i, alhora, magnificència de la vida. Ni que fóra per retrobar el nostre lloc al món, insignificant i fràgil, sí, però també insubstituïble, que se’ns va concedir.
Encara hi som a temps.


dissabte, 2 de novembre de 2019

100

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 D'OCTUBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Hui publique l’article número 100. Ja sé que no significa molt, però la humanitat sempre ha tingut tendència a posar xifres a les coses, fets, fins i tot als éssers humans. Amagava 6 milions d’euros a Suïssa. Duu més de 4 dècades soterrat a l’infern. Terceres eleccions. 5 dones assassinades.
Sembla ser que des del minut 0 necessitàrem organitzar el caos que ens va parir. I així, de 365 en 365 dies, de 1000 en 1000 anys, hem anat catalogant-nos, la intenció evident de tindre’ns ben controlats.
Vaig encetar aquesta secció al gener de 2016 i han transcorregut quasi 4 anys. 100 columnes donen per a comentar no poques realitats. Revisant-les, m’adone que hi he abocat part de les meues angoixes i esperances: la defensa de la llengua, el pas del temps, l’enyor, l’emergència climàtica, l’educació o la seua falta, els llibres, l’amistat, la conservació del paisatge, els viatges, els plaers de l’existència. Un escrit en particular em va marcar més que cap altre: Per si demà, on m’acomiadava, amb una barreja de pesar i expectació, de les aules i dels centenars d’alumnes que m’havien acollit al llarg de tota una vida.
Tanmateix, el tema que més espai m’ha ocupat han sigut les persones. Algunes hi apareixen identificades, com en Art, en honor a Carmen Ros, una de les últimes artesanes del brodat; Màgica, que és Pilar, model de bibliotecària; Mendieta, filla d’una víctima del franquisme; Societat civil valenciana, dedicat a Mercé Viana, escriptora magnífica. D’altres fan referència a actituds que embruten la societat: Salvatge, el mal veí; Costa, política i indecència; Por, la maldat o Des de la presó, conseqüències de la falta de diàleg. També m’he preocupat per qui viu en risc d’exclusió: captaires (L’home de les tres motxilles), emigrants (Paraules que fan camí), malalts (Costa de dir), ancians desemparats (A la vora del temps). I he escrit, una vegada i una altra, sobre les dones, perquè després de quatre anys, poc ha canviat el panorama. Per això, tants títols reclamant els nostres drets i condemnant els atacs que sofrim contínuament: Si tu vols, No del teu sexe, No és suficient, Depredadors, Per elles...
100 articles que m’han permés rebre mostres d’afecte i suggeriments de lectors i lectores. Gràcies; només per açò ha valgut la pena cada paraula. Com deia Kavafis, desitge amb fervor que el viatge encara siga llarg, ple d'aventures i ple de coneixences. Amb la vostra estima, tot és possible. 

dissabte, 19 d’octubre de 2019

Perla

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 D'OCTUBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No heu percebut, aquestes últimes setmanes, un silenci resinós que s’adhereix a l’esperit? No vos ha faltat, en algun moment del dia o de la nit, en la solitud d’un camí o en el guirigall d’una festa, una alenada d’aire transparent?  Els especialistes afirmen que aquestes sensacions són pròpies d’un fenomen que engul les ganes de viure i apaga l’alegria. Es diu tristesa.
Perla, em saludava Llorenç Giménez sempre que ens trobàvem. Les dues síl·labes, embolcallades com una mocadorada d’octubre en un somriure dolç i una mirada que cruixia de bon humor, t’esborraven de soca-rel la remor grisenca del dia a dia. Dissolta en aquell núvol, jo em deixava caure sobre el balancí que formaven les seues paraules i m’abandonava al bressoleig de les anècdotes que contava, encadenades les unes a les altres, en una lletania deliciosa.
Llorenç estava fet de paraules. Rondalles, acudits, històries de tota mena, contes i embarbussaments li corrien per les venes i li alimentaven el cos de fantasia. Per si no en tenia prou, qualsevol fet que li acabara d’ocórrer o li arribava a les oïdes, ell el trenava amb tal o qual llegenda per donar vida a un espectacle de mots. Perquè Llorenç era, per damunt de tot, un artista de la llengua. I un recitador de la memòria de poble.
Parlar amb ell et situava en el registre lingüístic que la majoria oblida quan abandona la infantesa i que, tanmateix, resulta vital per a consolidar una societat amable: aquell en què la llengua, qualsevol llengua, serveix per parlar de sentiments nobles, per atraure sense violència, per aliar-se sense cadenes, per estimar. Per a ell, tots i totes érem perles i et feia sentir exactament així, com un ésser especial que mereixia tota la seua atenció.
Malgrat els homenatges de diferents sectors de la societat, l’enyor i la ràbia continguda que sentim per la seua pèrdua ens prem el cor i ens paralitza el pas. Però Llorenç no ha marxat perquè ens quedem inclinats de pena. Hem de reprendre la rondalla allà on la va haver de deixar. Per mantindre’n en alt el llegat, hem de tornar a acostar a grans i menuts, les aventures sucoses dels éssers màgics que habiten les nostres llars, i hem de vigilar que ressone pertot arreu el nom de l’home bo que somreia a la terra i a la gent.
Descansa en pau, amic, però no deixes de xiuxiuejar-nos les paraules màgiques, aquelles amb les quals ens feies creure que no hi haurà mai cap esperit dolent capaç de véncer la bondat. 

dissabte, 5 d’octubre de 2019

Som horta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 DE SETEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

En realitat, sóc poca cosa: un grapat de pedres i quatre herbes. Alguns m’anomenen terra, així, en minúscula, per diferenciar-me de l’altra, la Terra, la gran, la que va cedir innocentment el seu ventre fa milions d’anys perquè uns éssers volubles l’ocuparen, sense imaginar que esdevindrien el corc que li rosegaria les entranyes.  
Jo, per si de cas, em quede amb la terra en miniatura, la dòcil, la que es deixa abordar. Hi ha qui, en un excés de sensibilitat als meus encants, em diu horta. M’agrada. Aquesta paraula vibrant com l’aigua que em recorre les artèries, em remunta lluny enrere quan els humans començaren a rascar-me el llom, ara una passada ara una altra, i jo, agraïda, hi vaig voler correspondre. Des d’aquell instant, vam teixir una simbiosi única en aquest racó de món. El mèrit, això sí, ha sigut només dels homes i dones que segle rere segle s’han sacrificat per extraure’m la saó. Les onades de cavallons, els arraps dels canals, l’alenar dels animals acoblat a l’alé cíclic de les estacions són l’obra dels qui van suar per esculpir-me.
He sigut horta que ha alimentat, i horta que ha protegit. No solament he atret la corbella i el cabasset; en mi també s’han acomodat cabanyes, barraques i masies, que han arrecerat existències duríssimes, endolcides pels xanglots de raïm penjats dels canyissos. Ignore quanta gent m’ha habitat però en tinc la memòria coberta d’empremtes inesborrables. He fet créixer milers d’arrels amb la suor de cada aixada, amb les llàgrimes de vi primerenc de cada bota i amb les gotes d’aigua de les botiges a l’ombra, davall de les figueres. També amb la saliva dels crits de fam i desesper quan el cos se m’ha assecat. Sóc poca cosa, però els braços de qui em treballa han sabut fer-me deessa generosa. Per ells continue viva.
I ara, alguns individus intenten retallar-me la cabellera de branques que fa poc espolsava aire perfumat pertot arreu, i pressionar-me el cor davall capes d’asfalt. Sóc vella i la sé llarga: no cal que m’amagueu que hi ha qui cantusseja, fregant-se les mans de pura golafreria, que horta rima amb morta.
Tanmateix he sentit tambors convocant a la resistència. De nit, veig les fogueres que vigilen les alqueries centenàries i m’arriben veus de joves i no tan joves que defensen, amb cants i mots, la meua dignitat. Són la força de les causes nobles i la seua lluita va carregada de raons.
Sóc horta. Simplement. El futur no em pertany.
El vostre, però, sí.

dissabte, 21 de setembre de 2019

Senyor Estellés

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 DE SETEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Perdone’ns, senyor Vicent Andrés Estellés, que el molestem en el seu descans etern però hem  d’anunciar-li que la mort que portem adherida a la vida, la que vosté convertí en un plany literari dolorós de pair, l’enemiga maleïda que tot ho esborra, ha perdut la batalla: vosté continua viu entre nosaltres, molt viu.
No li negarem la nostra condició de poble oblidadís que s’encabota a trair el llegat, que s’avergonyeix de qui l’ha precedit en aquest tros de terra arrapat a la mar, i que s’ha venut, en múltiples ocasions, a assaltadors de camins que li han promés riqueses i èxits. No li discutirem tampoc que ens hem esmerçat per renunciar a tot passat i que duem, enganxada a l’esquena de la nostra història, una foscor que amenaça d’esdevenir la nostra tomba.
Vosté ens deixà un mural enorme d’allò que érem, som i hauríem de ser, on parlava de l’amor i de la mort petita, del sexe i del pimentó torrat, del dolor i de les renúncies. Ai, les renúncies! Quantes n’hem exercitat! Aleshores i ara. Els Sí senyor! A disposar, senyor!, de l’enyorat Ovidi, cabotades que continuem pegant davant de les màquines que mosseguen la carn de l’horta o les tradicions seculars engolides per Halloween comercials. I què dir dels buits que cada dia són més profunds: el de l’estima per la llengua, pels paisatges heretats, pel país que volem veure créixer...?
A voltes resultem lamentables. Què li he de contar?
Tanmateix, a pesar de tot i d’uns quants, en som moltíssims més els qui fem camí amb determinació i coratge. I la seua veu ens hi acompanya. Sempre. Sense anar més lluny, aquestes setmanes, en moltes poblacions, celebrem la Nit Estellés, un homenatge fet de germanor i literatura, que ens ensenya que les paraules nobles poder ser llances que defensen la memòria dels pobles.
Enguany, com és tradició, vosté seurà a la nostra taula i no ens hi faltaran menges de l’horta agraïda, ni el bon vi d’algun celler veí. Contarem anècdotes d’un temps llunyà que també és nostre i enramarem rimes pels carrers perquè ressone en la nit que el poeta de Burjassot, el fill del forner, va fer versos que es fonen amb l’eternitat. Finalment, quan la nit se’ns desfaça a les mans com un sabó perfumat, li donarem les gràcies per haver vingut i ens acomiadarem de camí a l’alba del dia que ja ens convoca.
Ací ens pariren i ací estem, va escriure, senyor Estellés. I nosaltres enllacem: Ací ens pariren i, per la memòria i pel futur, ací continuarem.

dissabte, 7 de setembre de 2019

Foc a les entranyes


ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 31 D'AGOST DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Hi va haver un temps en el qual la humanitat va posseir el foc a la punta dels dits. Aquell instant gloriós en què vam aconseguir imitar la descàrrega incendiària que la mare natura ens enviava des del cel, ens va traure de la foscor dels primers moments de la Història i ens va llançar a una nova manera de viure: de sobte, enceníem torxes i espantàvem les bèsties de la nit, coíem el fang i confeccionàvem eines, i assaboríem una carn a la brasa deliciosament mastegable.
Rudes i primaris com érem, això ens va impressionar tant que vam pensar que ens mereixíem elevar-nos uns centímetres per damunt de la resta dels organismes vius, conformistes i inútils, i pobladors, amb nosaltres, de la Terra. Aquesta creença va donar pas a un estat d’imbecil·litat que es va adherir al nostre ADN i que, mil·lennis després, conservem intacte.
Fa uns segles, la flama de la curiositat va prendre a les pupil·les d’uns quants esperits desitjosos de saber-ho tot de tot. S’esforçaren per passejar la raó pel Segle de les llums i quasi aconsegueixen contaminar-nos el seu deler pel pensament reflexiu. Tanmateix, al cap d’uns anys, de nou, un seguit d’egos unflats i polítiques violentes ens van confirmar el que ja sabíem: érem els ineptes més perillosos de l’univers.
Ara, el foc ha tornat a habitar-nos el cos. Aquesta vegada, però, no hem buscat la innocència de l’espurneig de les brases de campament, ni els esclats de brillantor d’un intel·lecte despert. Hem anat més enllà i hem activat un horror que des de fa setmanes, mesos, abrasa la vegetació i socarra cossos, tritura la llar de milers de famílies, ens segresta l’oxigen del futur i ens acosta una miqueta més a l’extinció total.
Estem cremant hectàrees i hectàrees de vida pertot arreu i no hi ha continent que se’n salve. És com si haguérem decidit d’unir les forces per damunt de les nacionalitats, interessos i misèries casolanes (nosaltres, en combat perpetu per açò o per allò), i haguérem format un exèrcit dedicat a consciència, però sense consciència, a saquejar el planeta, violar-lo, enverinar-lo, assecar-lo. Assassinar-lo.
Hem esdevingut la raça que porta el foc i la mort a les entranyes. Som el dimoni en persona i estem a punt de rebre la clau del nostre infern.
Reaccionem. Protestem. Denunciem tots els Bolsonaro, Trump i piròmans institucionals del món. Per una vegada, deixem de ser humans i convertim-nos en animals: respectem la Terra. No ens en queda altra.

diumenge, 25 d’agost de 2019

Ítaca

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 D'AGOST DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Tens 29 anys o 52, i parlen de tu. Et posen nom i casa. Rescaten el teu transitar laboral i ens descobreixen el teu rostre. Breument et coneixem i veloçment et fem nostra, com si tu, Beatriu, Juana o Evelyn, hagueres compartit taula i revolts de l’existència amb nosaltres. Esguiten les ones radiofòniques amb llàgrimes de familiars i amistats que, commoguts, recorden la tendresa amb què netejaves les asprors que duies adherides a cada àtom del teu cos i de l’esperit.
Ara mateix, en una altra vida, contemplaries el blau de l’estiu i et vindrien unes ganes boges de cantar. Segurament. O assaboriries un café comentant projectes, amb un somriure a la mirada i un llamp de vida als llavis.
Mentre escric, de segur que estaries capficada en les minúscules pedres que ens desequilibren el dia a dia: la llista de la compra, el cotxe que haurà d’anar, sense falta, al taller, o la factura del dentista per al menut, que ja tardes a abonar.
Però som en aquest instant d’aquesta vida que ja ha deixat de ser per a tu. Ja no caminaràs sobre els desnivells que construeix cada alba. Les teues pupil·les s’han estovat de foscor. La teua boca és silenci. I se’ns ha acabat el temps d’abstraure’ns en el futur.
Ell no t’estimava.
I ara que hem fet tard a tot i que el que ens queda a les mans és la pell d’un plany que no hem sabut apedaçar, ara, tal vegada, és possible que descobrim que en realitat sempre ho havíem sabut. Almenys, ho havíem sospitat. Perquè s’ha de poder endevinar el desamor que mata, no? Quan la mirada ja no és espurna daurada, ni tan sols cendra negra, sinó navalla de glaç clavada a la nou del coll. Quan les paraules esdevenen dalla que sega altres paraules. Quan l’altre només et percep per rebaixar-te i lligar-te, submisa, a cadenes d’insults i menyspreus.
Aquell que vivia de l’aire del teu nom t’ha assassinat. Ha estavellat la teua fràgil embarcació contra els penya-segats de la mort. Avariciós i assedegat de venjança, t’ha esquarterat l’alé i el de la teua gent. T’ha esmicolat el repòs, l’alegria i l’abraçada. Perquè només perseguia un desig: arrabassar-te el temps, el rem que se’ns atorga per a portar a terme el viatge de la vida.
Ahir és el port d’eixida. Hui és la barca. Demà, l’illa.
El monstre no t’ha permés arribar a Ítaca, però nosaltres hi vetlarem el teu nom en la infinitat del record.