diumenge, 16 d’abril de 2017

Lletres en Fira

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 D'ABRIL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

I si el món haguera nascut d’un vers i d’una veu? 
Despertes i somrius: per fi ha arribat el moment esperat. Aguaites per la finestra i descobreixes que una pluja inversa de versos s’ha enlairat per saludar el nou dia. I rius, perquè saps que és hora de celebrar les paraules.
Com que les hores desfilen veloces i coquetes sobre la passarel·la del temps,  t’afanyes a enfilar-te una camisa de pergamí i uns braçalets de tinta blava: hui és dia de deixar-se cobrir per l’art, d’esdevenir art.
Vas a la cuina i saludes el trobador que bat les parpelles per fer el cor a la balada que interpreten les torrades sucoses d’oli i la llet tèbia.
Reculls d’ací i d’allà un parell d’alexandrins suaus que et llances d’esma sobre els muscles, i penses que no hi ha res com abrigar-se amb un grapat de síl·labes ben esponjoses per arrecerar-se de la frescor de la primavera.
Baixes al carrer i no t’estranya trobar-hi voreres que cantussegen, fanals inclinats per depositar rondalles a cau d’orella i fonts llançant dolls de gotes platejades que, en esclafir, amollen títols novells. Sembla com si, de sobte, cel i terra hagueren adquirit una textura de cotó-en-pèl, de full de seda. Camines, alegre, perquè hui tot sona a literatura.
T’agradaria participar dels diàlegs teatrals entre caderneres i teuladins però la seua obra té lloc allà dalt dels arbres que esguiten l’albereda. Et pares a contemplar com una anciana reté una gosseta nerviüda amb quatre tirallongues que juguen a enllaçar monosíl·labs. Més enllà, una colla d’adolescents comparteix amb fruïció una història d’amor de paper on una mà experta ha pintat restes del naufragi d’uns enamorats.
Un agent manté un ull sobre el trànsit i l’altre sobre la pàgina de qui sap quina gran novel·la que el té encisat. Els comerciants depositen a les cistelles de la clientela ressenyes d’obres que un dia els van marcar. Els passatgers dels autobusos s’asseuen sobre relats sòlids i volums de pes escrits fa anys però que sempre tornen a nosaltres per fer-nos llum, por o, simplement, companyia.
Tanques els ulls i assaboreixes l’instant en què la humanitat va decidir parar de sacrificar existències a les guerres del costat de casa. En realitat, no volem matar. Només pretenem viure la nostra vida i les vides buscades, renàixer mil vegades.
Per això, hui et dirigeixes, amb el cor i el futur oberts, cap a la Fira del Llibre. T’hi esperen les vides. Totes. T’hi espera la Literatura.  

diumenge, 2 d’abril de 2017

Perdre's un món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 D'ABRIL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ens perdem un món. Això és el que passa quan desconeixem una llengua, que som incapaços d’assaborir allò que presenta, de recrear-nos en la seua musicalitat, de buscar-la perquè ens acompanye en el dibuix dels paisatges. Quan la ignorem, tenim vetada l’entrada al cor del poble que la parla i ens quedem a la seua perifèria erma.
Si desconeixem el valencià, no sabrem que la paraula FRONTISSA uneix i no separa, que les MANDONGUILLES són pilotes que encistellen a la boca, que amb ALBERCOC i SÉQUIA vam picotejar de l’àrab, que un BORINOT molesta o vola, que parem el CABÀS, indultem NINOTS i gaudim de GAIATES i FOGUERES.
Si ens submergírem en les onades de tinta, Ausiàs March ens portaria al GOIG i al SENY, Estellés ens esguitaria amb l’oli cru del PIMENTÓ TORRAT i Enric Valor ens delectaria amb alguna RONDALLA d’aquelles que fan estimar les muntanyes i els personatges que els atorguen veu.
Expressar-se en una llengua no és solament repetir sons que ixen de la forja del temps i que ara envernissen la quotidianitat; és, sobretot, posseir el fragment d’una de les realitats que han poblat i poblen els racons del planeta, pegar-li una bona queixalada i sentir-ne els diferents sabors, els que emanen dels dialectes que s’amaguen en una illa mansa, una ciutat o enfilats en una vall hermètica.
Vivim sobre un territori i ens pensem que pel sol fet d’esculpir-lo, ja formem part de la seua essència, i oblidem que només els seus vocables , com uns cordills de seda, com un pegament amable, seran els qui ens ajuden a lligar-ne paisatges, tradicions, pors i  esperances i a descobrir-hi la intimitat més oculta. Parlar una llengua és arribar a les entranyes de qui en té cura.
Per això, els bons governs preparen lleis compromeses perquè les seues comunitats lingüístiques es mantinguen unides per herència i afecte a les seues formes de verbalitzar la vida, perquè saben que respectar una llengua és respectar qui l’ha parida i ignorar-la és menysprear-ne els avantpassats que la van mantindre en vida.
Nosaltres tenim un patrimoni lingüístic en perill que exigeix actuacions immediates. Per això, cada primavera, Escola Valenciana, junt amb milers de persones, trau les Trobades d’Escoles en valencià al carrer per cridar ben fort que la nostra llengua encara brilla, a pesar de tot i de molts, i que l’oferim a qui desitge apropiar-se-la.  A glops o a mos redó. Per no perdre’s ni una molla del món.  
Perquè en valencià creixem.

diumenge, 19 de març de 2017

Alé de Falles

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 DE MARÇ DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Aquests dies festius, mentre les comissions falleres passegen lluint brocats espectaculars, seguisc amb la mirada els centenars d’homes i dones que, arrapats als seus instruments de música, els acompanyen discretament. Quina classe d’heroisme habita aquests artistes procedents de centres musicals dinamitats, privats de beques, foragitats de l'ensenyament elemental, que lluiten sols cada dia per tallar-nos l’alé amb garlandes de sons compassats?
A la València terra de músics, aquests virtuosos solen ser espectres que durant uns dies posen banda sonora a les nostres vides però que la resta del temps malviuen arraconats a la cova dels ignorats.   
Quan narren les peripècies que sofreixen per mantindre en alt el seu bon ofici, m’assetja sempre la mateixa fantasia: imagine una gran desfilada d’afirmació artística, un cant immens a l’harmonia on celebraríem totes les formes musicals que aquests homes i dones han sigut capaços de generar i de conservar contra tot i contra tots.
Encapçalaria la processó una orquestra filharmònica, insinuant i dúctil com gelatina, un conglomerat de dits nerviosos que tesarien les cordes dels instruments per fer-los sonar per damunt de la ciutat en Falles. A continuació, una banda o una orquestra de cambra domesticarien, ni que fóra uns instants, el bram d’eufòria que s’elevaria de les goles arremolinades al voltant dels ninots de les mil carasses. Fins i tot s’hi podria inserir un quartet de corda que acabaria de trenar les veus. Després, s’imposaria la vivesa d’una rondalla rascant golosament el guitarró i la mandolina, o una xaranga irreverent que ens reconciliaria amb l’estrèpit dels petards, autèntic alfabet de la ciutat en aquests dies, un tabalet i una dolçaina, una big band, uns conjunts de rock, clarinetistes de carrer, concertistes de piano i tot aquell que parla de la vida amb claus de sol als ulls i als llavis. Finalment, seguint l’enorme ball de sons, desfilaria la resta del món, recollit durant uns dies al cap i casal de cartó pedra, un món ebri de sonoritat, rendit als peus dels qui se sacrifiquen per mantindre en alt la música, i disposat a reclamar per a ells benestar, reconeixements i estímuls.
            Si és cert que encara som terra virtuosa, tenim el deure de bastir un pentagrama sòlid sobre el qual el món de la música puga desenvolupar-se dignament.   
            Endavant, mestres! Feu ressonar la música pertot arreu; nosaltres hi afegirem la veu.

dijous, 16 de març de 2017

Cau la nit. Despenge els records del llindar de la memòria i isc a la foscor de les absències.

diumenge, 5 de març de 2017

Arc iris

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 DE MARÇ DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Que generosa que ha sigut sempre la Natura! Ha permés tantes varietats i diferències que encara estem intentant identificar les formes de vida que ens acompanyen en aquest viatge a través del temps.
Ha parit sabanes polsegoses, tundres gèlides i deserts que amaguen miratges. No s’ha sorprés quan ha hagut de transitar per muntanyes nívies, monstres de roques foses pels focs de l’univers; ni tampoc ho ha fet quan ha engendrat els oceans, camps de batalla d’éssers minúsculs o gegantins, transparents o refulgents.
Ha fet levitar sobre les ones l’enorme cos de la balena, ha llançat a l’aire àguiles reials i també peixos, i ha donat visió nocturna als rats penats i verí a l’escurçó.
Com una mare amorosa, ha estimat per igual la bava del llimac i el plomatge del titot presumptuós. S’ha delerat amb la mateixa intensitat per la ingravidesa d’una ploma i per la massa compacta d’un rinoceront.  No ha menyspreat la discreció de la margarida, i ha rebaixat l’espectacular vòmit ardorós del volcà amb una bona dosi de cendra sòbria.
Es té constància que no hi ha hagut mai cap rebuig de la mare Natura contra les seues criatures, foren carrancs caminant a recules, elefants d’apèndixs carnosos, flamencs sedosos o polps de mil braços.
Diguem-ho ben alt: la Natura és incommensurablement respectuosa amb la seua diversitat. Sembla que, d’alguna manera, tot ha estat calculat per encaixar, per formar part d’un tot i formar alhora el tot.
És només quan apareix l’ésser humà quan tot pren una altra dimensió. Tot d’una, cal acordar què és bell i què no ho és; cal marcar fronteres entre allò permés i allò prohibit; s’han de foragitar cossos i actituds perquè sí, i d’altres perquè no... I un bon dia ens trobem regatejant a la Natura allò que durant mil·lennis havia configurat la seua bella llibertat.
Qui som nosaltres per burxar en les particularitats alienes i lluitar contra elles com si ens hi anara l’honor? Un simple còctel d’àtoms que acaba d’aterrar sobre un paisatge de riqueses i, com a invitats, n’hem d’estar agraïts.
Fem fora els cervells retorçuts que s’adjudiquen l’autoritat moral sobre l’arc iris de colors, comportaments i somnis que conformen la Natura. Siguem tan generosos com ella. És hora de fer emmudir els brams que vomiten les goles incendiàries dels papagais que només s’alimenten d’odi.
Per a la felicitat de l’ésser humà és irrellevant qui tinga penis o vulva. Només ens importa qui té cor o ... cudol.

diumenge, 19 de febrer de 2017

La casa

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 DE FEBRER DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quin és el record que ens empresona i ens trasllada una vegada i una altra a un indret que ja forma part del que som i serem? En quin moment exacte sentim que vivim adherit a un paisatge?
Tanques els ulls i rememores les cases que has habitat i que la vida ha anat apartant del teu camí. Cada una t’acosta a uns rostres i a unes veus que es van esfumar entre la boira de l’esdevenir però que encara ressonen dins de tu com si el temps del món s’haguera condensat i estigueres novament a la porta de l’entrada, llesta per trucar i tornar a començar a viure.
La casa on vas nàixer, esguitada de tendresa, on resideixen per sempre més els éssers més estimats que van celebrar amb tu la felicitat verge.  
La casa de la teua adolescència, una casa de poble robusta o un pis de corredors llargs com les teues hores d’aquells temps, on vas abocar secrets a les oïdes de l’amiga i les primeres paraules feridores als cors dels pares.  El mausoleu que va acollir la teua entrada al dolor quan et desesperaves per trobar un lloc al món.
El piset d’estudiant que et va iniciar en el fràgil art de combinar responsabilitats acabades d’adquirir, amb milers d’ofertes d’oci temptadores. Tot i que saps que ha desaparegut, ben endins teu encara voleien les cortines que posaven ritme al pas de l’aire. I aquell sofà geperut, atapeït de foulards, segueix acollint cossos i cigarrets prohibits al compàs que marcaven les hormones de la universitat.
I la llar, la teua casa; una o deu, tant s’hi val, la vida te les quantificarà, el refugi on s’arreceren  els dolors i les alegries que els horitzons de les teues travessies t’han proporcionat. L’espai sagrat on lentament esgotes els fulls del calendari i que a poc a poc el futur deixa de freqüentar.
Les assaboreixes, però saps que més que el pati de geranis, més que el color de la teua habitació, allò que et fa estimar aquelles construccions amb una nostàlgia crua, són  les vivències que hi associes i les persones que t’hi van acompanyar: les converses a mitja veu al balcó, la planta que la mare cuidava, l’explosió de riures en el menjador minúscul, la iaia dormitant a l’engronsadora...
Retens la respiració i totes les portes et xiuxiuegen des de la llunyania del temps. Saludes i somrius a qui un dia en va passar el forrellat per sempre més. T’eixugues els ulls humits i dins de tu creix el record.
Tu tenies una casa a la vora del cor. Ara, però, ja no hi és.
Ara, la casa eres tu. 

dissabte, 4 de febrer de 2017

En valencià

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 DE FEBRER DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Alguns diuen que la nostra llengua, el valencià, és perillosa. Que és capaç de llançar-te de cap a un barranc inundat i arrancar-te literalment el cotxe de les mans, sense deixar-te temps ni per recitar les 5 vocals.
Qualsevol altra llengua imperial, en canvi, et protegirà la vida i la butxaca. No solament tindràs els senyals de carretera expressats com cal sinó que, a més, et proporcionarà la informació tècnica del vehicle, el mapa de carreteres, la ubicació del pont del barranc que no has volgut usar per trompellot, i la multa dels bombers que t’han rescatat.
També diuen que allà on el valencià dóna senyals de vida es generen fenòmens paranormals que ni la NASA ha aconseguit esbrinar. Antics amics de l’ànima juren que, en nits de lluna verda, barris sencers veuen desaparéixer places escolars per culpa d’una intoxicació massiva dels centres que consisteix a encabotar-se a voler impartir ensenyament en valencià. Així mateix, es tenen notícies inquietants de teatres i sales de concert respectables que van haver de tancar les portes i barrar-les per evitar l’entrada d’un tal tio Canya i els seus seguidors, revolucionaris exacerbats de cap a peus, que amenaçaven de fer-los fum les teulades.
Els qui practiquen altres sistemes lingüístics no valencians sostenen que el valencià és una llengua que es vanagloria, com un titot estovat, de la seua estructura hermètica i impenetrable fins a extrems inimaginables per a qualsevol altre parlant neollatí. Ho testimonia el cas d’un cambrer exemplar del Cap i Casal que va estar 5 dies i 5 nits, preguntant-se què li volia dir aquell home de parla estranya quan li refilà un sorollós “Un tallat, per favor!”. 
Alguns han arribat a opinar que el valencià no s’esforça gens ni miqueta per acostar-se a les llengües grans del món que, com tothom sap, tenen molts membres i molt de volum i, per tant, són les més pesades i quan et cauen damunt et retiren l’oxigen. I mors.
Finalment alguns usuaris d’altres llengües bramen que el valencià és l’idioma de la mala educació, que s’infiltra pertot arreu, com l’aigua que inunda la casa en un esternut, i que una vegada instal·lat es manté inflexible, per nassos, encara que hi haja pels voltants parlants de la llengua obesa.
Alguns, ben pocs, diuen que el valencià és perillós per al nostre futur.
La majoria, però, n'estem ben orgullosos.  I l'estudiem. I el parlem. I el vivim. I l'estimem. Com a herència del nostre passat i com una aposta de present i de futur per al poble valencià.