dissabte, 7 de juliol de 2018

A la fresca

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE JULIOL DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Juny 2015: una multinacional instal·lada a València festeja el seu aniversari regalant hamaques al veïnat. Salvem la fresca, diu la campanya que pretén celebrar el costum mediterrani d’eixir a la porta de casa quan amaina la calor.
En realitat, poc queda d’aquell hàbit ancestral. I mira que el concepte mateix de “prendre la fresca”, és a dir, servir-se’n gratuïtament, abraçar l’aire fresc que corre per davant de la teua porta, és una de les expressions més felices de l’estiu. En el passat no tan llunyà quan, orfes d’aire condicionat, havíem de buscar l’oxigen a la via pública, les famílies s’hi abocaven amb deler i els carrers s’omplien d’engronsadores i cadiretes de boga arrenglerades a la paret o de cul al trànsit, amb les potes davanteres sobre la vorera i les posteriors a la calçada, en un joc d’equilibri digne del Cirque du Soleil.
De vegades algú narrava contes per als més menuts, però normalment les converses que s’hi coïen eren territori acotat dels adults. La jovenalla preferia córrer amunt i avall cridant com bèsties a punt de degollar perquè tot era bo per posar-nos el cor a mil i envernissar-nos la pell de suor.
Ara, si pel que fóra ens afegíem al rogle, sabíem que podíem escoltar però que teníem prohibit posar-hi el nas. Va ser en aquesta escola d’oratòria improvisada que vam aprendre a callar i interpretar les paraules misterioses dels majors que exposaven raonaments compromesos davant d’un públic infantil aparentment innocent. Quin exercici lingüístic tan subtil i ric en matisos aquell que forçava els narradors a contar sense ferir sensibilitats, a senyalar sense dir noms, a indignar-se sense escandalitzar-nos! Quants contacontes els haurien volgut de mestres! I quants polítics!
Amb esforç, les criatures vam anar desxifrant els codis que ens serviren per entendre els amors i desamors de mitja comarca, els negocis bruts de molts, els abusos dels governants o com era que el senyor rector vivia amb una neboda que se li pareixia com una gota d’aigua beneïda a una altra.
Actualment, els carrers d’estiu van plens d’enormes concentracions festives o musicals, però han anat buidant-se de minúscules vides compartides, d’aquelles que cosien el teixit social i cuinaven, qui sap, un futur millor. Quan el planeta llangueix i ens suplica xicotetes revolucions per salvaguardar-lo, no seria hora de tornar a eixir al carrer a compartir secrets de lluita? Ni que fóra prenent la fresca.

dissabte, 30 de juny de 2018

Mirades contra l'oblit

ARTICLE PUBLICAT
NÚM. 2 ESTIU DE 2018
A LA REVISTA CULTURAL DE L'HORTA NORD "ESPAICARRAIXET" 

Deu ser per culpa de la falta crònica de temps, ganes o curiositat. Deu ser perquè n’hem abusat molt i ara ens n’excedeix l’interés. Deu ser perquè, en realitat, ja fa temps que hem perdut la capacitat d’admirar-la.  No sabríem concretar-ne la causa, però la qüestió és que ens passegem per la vida ignorant una bona part de la bellesa del món. Sembla com si el nostre esperit s’encabotara a refusar les formes artístiques que ens situen a l’illa de la saviesa i n’impregnen el paisatge.
Travessem les biografies a la velocitat d’un vent huracanat, encegats, veloços, només atents al rendiment compensatori o a l’aplaudiment immediat. Fins que, un bon dia, algú ens diu que això o allò mereix una mirada reposada, i ens detenim. I passem de veure a mirar i a observar. Amb la retina esponjosa d’emocions i les parpelles bategants com si foren ventalls d’aire perfumat atrapem, per fi, la forma ondulant d’una construcció, el colorit d’una pintura, el ritme d’un text prometedor, la respiració sedosa d’un instrument o els arabescos d’una dansa. I ens en quedem embadalits. Com és possible que l’alba i el crepuscle ens hagen estat oferint tan bell espectacle de llums, des del principi del temps, en una funció privada i universal alhora? Com se’ns han passat aquests camps de verdor que porten els seus cavallons fèrtils a esclafir-se contra les sèquies, com si d’un oceà de terra es tractara? Per què no hem quedat atrapats pel deliri tortuós d’un tronc d’olivera? Quin vel d’ignorància ens ha estat silenciant la llengua de l’aigua, el plany del violí o el crepitar d’una foguera, una nit de juny?
Habitem un racó de món bastit principalment amb peces de terra, cel i aigua que alguns han intentat convertir en motiu d’art. Parle de l’extraordinària i alhora humil gernació d’artistes que n’ha capturat bocins amb l’ajuda d’un pinzell, d’uns mots, unes notes musicals, una fotografia o un tros de fang. La contemplació i el descobriment de l’essència més íntima, la recreació de la realitat i la seua figuració... Tot aboca a l’estima, punt d’eixida i punt final de l’art.
Necessitem mirades que caminen pels nostres carrers, que s’enfonsen entre els tarongerars, acaronen façanes i sostrades dels edificis. Venerem les pupil·les que aguaiten entre les barques de la mar, escodrinyen ponts, covetes i pous per deixar-ne constància al país de la memòria del poble.
Serà, la garantia de l’estima al territori i a la seua gent, la protecció més ferma contra la indiferència. Contra l’oblit.
Contra la desaparició de la nostra bellesa com a poble.  

dissabte, 23 de juny de 2018

Ensenyant

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 DE JUNY DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Unes estudiants de quart escriuen un poema i el reciten en veu alta davant de la  classe. Parlen d’allò que amera les cases d’un carrer: la intimitat, l’amor, la incertesa, la por... El text, senzill i profund com ho són els barris antics dels pobles, és tot sentiment. Les felicite i els pose nota. L’activitat ha acabat.
En finalitzar la sessió, però, vénen a mi: em volen regalar els versos. Van dedicats. És un obsequi a qui ha intentat explicar-los, al llarg dels mesos, que som responsables de la vida i de la mort de la nostra llengua. No ho negaré: m’emocione.
Així i tot, el que vull destacar de l’anècdota no és el nus a la gola, ni la repercussió de les lliçons impartides, ni tan sols el regal generós. Allò que m’atrapa és l’aroma que sura en l’aire de l’aula i que reconec d’altres matins i d’altres cursos. És el que em transporta tendrament als rostres d’escolars del passat més llunyà. Parle del perfum que exhalen les persones bones, un bouquet compost d’educació i amabilitat.
Certament, quan analitzem la situació del dia a dia a les aules, tendim a remarcar la immaduresa d'alguns joves o l’actitud rebel. Ens queixem de la seua falta d’empatia i lamentem que desaprofiten les oportunitats. Així i tot, amb ells i per ells, lluitem amb energia pel seu futur.
Ara bé, si deixem de banda el discurs cru que afecta una part reduïda de la realitat acadèmica, hem de confessar que gaudim d’un alumnat magnífic. Insistisc: magnífic. Com ho són les persones que revelen una curiositat perenne, que entren al debat fugint de la confrontació histèrica, que practiquen el respecte sense mesura, que et perdonen els dubtes i canvis d’humor, que diuen bon dia, per favor... Quin goig compartir camí amb tantíssims esperits en construcció que t'atorguen permís per soterrar fal·làcies i obrir finestres!
Hui que les aules han emmudit, conscient que cada curs escolar és únic i irrepetible, vull donar les gràcies al meu alumnat per atorgar-me un lloc privilegiat en aquesta apassionant travessia conjunta. Gràcies per obligar-me a superar-me, a resoldre els reptes plantejats, a desentrellar les bifurcacions sorgides ací i allà. Gràcies, sobretot, per estimular-me, perquè la il·lusió és la força que ens empeny a ser i a fer més.
La vostra humanitat és el meu repte i el meu premi. En això m’hi va la vida professional.
Ho vull tot per a vosaltres.
Per a mi, la sort de ser ensenyant.

dissabte, 9 de juny de 2018

Qui ho sap?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DE JUNY DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

28 de maig. Un home entreveu un cadàver a través de la finestra de la casa veïna. És el de María Amparo Plaza. 78 anys. Ha mort. Va morir. Fa quatre anys. O cinc. Qui ho sap?
Qui sap com es va acomiadar de la vida? En quines circumstàncies terribles es va submergir en el silenci de la mort? Qui en sap res, de la seua última esperança? Va repetir algun nom estimat?
No hi va haver ningú, ni de prop ni de lluny, que s’esverara pel seu estat i es llançara a la seua ajuda. Ningú. Va morir completament sola. Abandonada. Com si s’haguera convertit en l’únic ésser de la Terra i l’acomiadara només la seua fidel companya en vida: l'absoluta indiferència.
No hi va haver cap veïnatge, associació, casal faller, banc, llar de jubilats, cens o llistat que reclamara la seua presència. Durant quatre anys. O cinc. Qui ho sap? En cap lloc, cap casa, cap cor i cap vida, María Amparo fou esperada, estranyada o enyorada. Cap ni un. Per què ho havia d’estar si pagava religiosament el lloguer i ingressava la pensió cada mes? La banca no fa preguntes, si eres obedient. Encara que ja no tingues ni un sol alé de vida.
Però una mort tan solitària com la de María Amparo, tan lluny dels paràmetres que anomenem humanitat, comença a coure’s molt abans: als despatxos de les polítiques socials que no arriben a qui naufraga, als pressupostos que no rescaten les persones en situacions precàries o en perill, als serveis socials que, desbordats, no aconsegueixen recollir tots els casos i totes les necessitats i, sobretot, en la ceguesa de l’entorn més íntim de María Amparo: a les cases del carrer, els pisos de les finques, la caseta del conserge, la policia del barri, els comerciants de la zona..., és a dir, la xarxa social que establim quan ens assentem en un trosset de territori i ens apressem a marcar-lo amb noms, cares, complicitats, salutacions breus o copes que s’allarguen.
Em pregunte què li podíem haver dit si haguérem arribat a hora per acompanyar-la en el desenllaç, i què hauríem d’haver fet perquè ens perdonara l’abandonament a què la vam sotmetre. Perquè la majoria vam mirar al cel mentre ella es cavava la tomba. Una anciana. Sola.
Sola.
El silenci de la memòria és la mort duplicada. Parlem, per tant, de María Amparo. Parlem-ne ara, encara que ja no ens senta. Ni que siga per alleugerir-li el silenci inhumà amb què l’hem soterrada. Fa quatre anys. O cinc. O fou ahir?
Qui ho sap?

dissabte, 26 de maig de 2018

Jo

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE MAIG DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

D’una banda, l’univers sencer. Tot ell. Amb els milers de milions de galàxies, planetes, energies diverses i detonacions residuals del Big Ban.
De l’altra, la Humanitat, així, amb majúscula, per ser un ens enormement complex que abasta una diversitat tal d’individus i de batecs de cors passats i presents que caldria un altre univers per allotjar-ne les mutacions.
I entre la nebulosa de l’espai infinit i l’amalgama extraordinària de cèl·lules: JO.
JO habita un fragment microscòpic del Temps de tots els Temps. És dèbil, tot i que prové d’un exercici de força atòmica. Té arrels i fidelitats, i s’esforça per estimar qui l’envolta. Perquè JO és noble o, almenys, pretén ser-ho. I comparteix. Obsequia. I s’apunta a les escalades més agres fins arribar al cim, i torna a començar. Per pura generositat. No, ningú no reprotxarà mai a JO que no s’esmerce a socórrer els altres, a alleugerir-ne les renúncies o a rescatar-ne la desmemòria.
Però, de vegades, JO oblida una de les germanors més elementals: la bondat amb un mateix. És a dir, la manera que té de veure’s, d’analitzar-se i de tractar-se. Ho fa amb el mateix microscopi amb el qual vigila la resta de conciutadans? Amb la mateixa tolerància? Per què, sovint, és el seu jutge més sever? Allò que JO  disculpa en els altres, esdevé transgressió imperdonable en el seu comportament, i s’acusa de les pitjors maldats: no és tan divertit com aquell, ni tan brillant, astut o interessant. I enveja aquell tors de déu, aquella cintura de vespa, aquells ulls cendrosos. Està convençut que tot allò que li aniria bé, està fora d’ell. Pitjor: fora del seu abast. I plora. I entra en l’univers de l’autoodi, moneda de canvi per a la submissió.
Prou!, s’anima un bon dia. He de recuperar l’orgull de ser qui sóc. Però, que difícil! Si l’ésser humà ni tan sols ha sabut construir la manera per dir-s’ho! Com pot un mateix ordenar-se que s’ha d’estimar? Estima’m? A mi, estime jo? Quina persona gramatical ha de convocar JO perquè es presente JO, li anegue la caixa toràcica d’amor tebi i diga: Tot jo m’estime, JO estima JO? Encara no ho sabem. El que sí que intuïm, però, és que hem d’estimar JO per arribar a estimar més enllà. 
Sent com som fragments de temps i espais nostres i dels altres, passem la vida maldant per unir-los i construir-nos una identitat satisfactòria i generosa. Disposem de moltes vies per aconseguir-ho. Moltes. Però d’una sola andana des d’on partir: JO.

dissabte, 12 de maig de 2018

Segona vida

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE MAIG DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Voldríem rescatar cada minut compartit amb vosaltres, absències estimades, cada gest, cada paraula, cada silenci. Voldríem gaudir novament d’aquelles mirades còmplices cuinades amb un bull de riures de primavera o de l’instant en què l’abraçada paralitzava els sotracs que pretenien destruir-nos. Pagaríem el que fóra per acumular amb golafreria, els fragments diminuts del patchwork que va conformar la nostra història amb vosaltres, ara que només sou habiteu en el nostre pensament.
Però no podem.
El temps, el maleït temps, poleix els records fins a aprimar-los i convertir-los en fràgils vitralls d’allò que un dia va resplendir de fermesa i felicitat. I descobrim, amb un dolor primari, que la distància s’estira sense remei, i que cada vegada ens costa més convocar-vos. Retenim tan poc, ben pensat, d’allò que ens semblava etern. El gran focus de llum blanca que és la nostra memòria va perdent força amb el desgast de les estacions, i acaba il·luminant només uns primers plans, unes imatges arrapades dolorosament al cor, un somriure, alguns racons íntims...
A pesar d’això, o justament a causa d’això, continuem viatjant enrere per reunir-nos de nou amb els qui ja no ens acompanyen en la claredat de la realitat.
I ens esforcem per salvar-ne el que la marea de l’oblit involuntari comença a esborrar. Ens desesperem intentant localitzar les imatges que un dia ens van trasbalsar i que ara, absents ja els protagonistes, som incapaços de visionar amb nitidesa. I ens distraiem puntejant retalls de converses que ens marcaren la direcció del camí a seguir, o ens enervem retocant els mots que vam amollar quan no tocava, l’amargura que vam destil·lar quan era l’hora de segregar amor.
Quants bocins d’un món, ara desaparegut, que són perquè viuen en nosaltres! Hem esdevingut depòsits de pensaments de boira que traiem a passejar cada colp més sovint, i són aquestes trenes etèries les que retenen a la vora del present la memòria dels qui van marxar.
Recordar és tornar a passar la brotxa untuosa sobre la paret ja pintada de la vida; és el rent que afegim a la massa dels records servits des de la llunyania dels anys. És atorgar una nova oportunitat. I nosaltres la volem sencera per a oferir-vos-la, amors del nostre pensament.
Perquè recordar-vos és tornar a creure que allò que fou i que tant vam estimar, continua compartint amb nosaltres el temps, l’aire, la vida. Una segona i anhelada vida. 

dissabte, 28 d’abril de 2018

Depredadors

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 D'ABRIL DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


En són cinc. Van per la ciutat en festes com si en foren mil. Llueixen múscul. La roba sadollada de suor, licor i fum. Quins mascles!, es congratulen. Mirada de depredadors. Membre en posició d’atac. Neurones narcotitzades.
S’entretenen admirant un cotxe exclusiu, roig com la sang dels bous que tacarà els carrers. Voldrien posseir-lo però no hi deixen ni una ditada, no fóra cosa que l’amo els sorprenguera embafant-ne els vidres amb el seu alé aviciat.
Més enllà, els atrau l’ostentació d’un habitatge. I si...? No. No pensen forçar cap pany pel gust de palpar allò que no posseeixen. En el seu codi, la propietat privada és sagrada. I ells pensen que són ètics. Més encara: etílics.
De sobte, la rastregen. És dona. Jove. Sola. Però, ells només hi veuen una vagina desorientada. Decideixen acollir-la entre les cames. Perquè són bona gent, redéu! N’estan convençuts: no han violentat ni el cotxe ni la casa. Ara, una vagina solta pel carrer és diferent; no és de ningú. És de tots. D’ells!
La tanquen en un portal i l’alliberen de la seua protecció de tela. Que autosatisfets que estan! Es conformen amb poc: un simple tros de carn profanat sense rostre, ni veu, ni batecs de cor accelerats, ni horror en la mirada. Agredit i forçat a donar-los satisfacció immediata.
Acaben. Litres de testosterona continuen brollant-los per tot el cos. Suc de libido que entumeix les mans i encega la vista. Abandonen el cos foradat i fugen per tallar l’hemorràgia hormonal. Tornen al seu cau de llops en zel.
Alguna cosa, però, no va bé. Abracen les mares i els fan besos d’esperma. Enlairen la criatura carn de la seua carn i les seues urpes violentes li marquen el futur. S’inclinen davant del taüt de l’anciana i els reté l’entrecuix morat d’espasmes i sang. Palpen l’esquena de l’amiga i hi deixen ditades viscoses de sexe furiós.
Temps infinit de judicis, advocats. Testimoni esfereïdor d’una jove morta en vida, violada en un portal i denigrada en un tribunal.
Però no hi ha càstig. Impunitat. Guanyen ells. Perd la justícia.
Fins que un dia, a la cel·la, es descobreixen lligats al doll de dolor que van obrir i que ara és riu desbocat que clama justícia. I entenen que, en realitat, han perdut. Que la vergonya no els abandonarà mai. Que quedaran atrapats en la mirada innocent que ignorava que els monstres no tenen cor ni ètica. Només cua. Com els dimonis.
Perquè no són d’aquest món.
Perquè nosaltres som Manada.
I ells Nada.
No res.