divendres, 14 de maig de 2010

Una rata de claveguera i quatre mones en zel

Un home, amb un micro a la mà, ens parla, des de la pantalla de la televisió. A primera vista, pense que és un periodista i, vist com està el pati, puge la veu, no siga que ens estiga anunciant una nova operació d’estètica de Berlusconi, l’adscripció del clan Borbó a l’ambulatori del barri o un atac d’honorabilitat d’un tal Honorable sin Miedo y sin Medios…
Tanmateix, quan la seua veu m’arriba, m’adone que més que les seues paraules, el que impacta és la imatge. El pallasso del micròfon, perquè d’immediat li trac l’ofici, ens presenta un ramat de seguidors de l’Atlético de Madrid, excitats com mones en zel, que acaben de rodejar un pobre captaire, discret i silenciós, que mira, completament atònit, l’espectacle que els imbècils estan muntant als seus peus. L’excitació va in crescendo quan el que porta el micro avisa els altres necis del plató, morts de riure ja, que atents tots!, que ara anem a vore la generositat dels de l’Atleti.
A l’ordre de l’instigador, les paparres sangonoses es posen a llançar monedes, bufandes, mòbils!!! al plateret del pobre ancià, com si de sobte hagueren patit, en massa, un atac agut de generositat. Ho fan, però, partits de riure, perquè l’home del micròfon és un refotut catxondo que no para de fer comentaris sucosíssims sobre les circumstàncies deplorables de l’ancià. Que megaxupi és açò i, a més, eixim en directe per la tele. Iupi!
En aquest punt, jo estic a la vora de l’infart de la gràcia suprema que em fan les imatges del numeret de l’imbècil i la seua cort de cucs bavosos.
Una vegada conclosa la diversió a costa del vell, el patètic mestre de cerimònies i el seu harem pretenen recuperar les pertinences falsament regalades i li les tornen a xoriçar.
L’ancià està atordit; sembla que no ha entés res del que acaba de passar, no ha vist les càmeres, no coneix el borinot del micro. Ell només està pendent del que hi ha al seu plateret i del que això pot suposar-li: un plat de calent, un tall de cabells, un paquet de tabac... I és, enmig d’aquestes imatges de pobresa, on la que més destaca és la pobresa moral de l’imbècil del micro, quan el captaire fa un dels gestos més tendres que hem vist últimament en el món depravat de la televisió: s’aferra al seu tresor, a la loteria que li ha caigut del cel, no la que té forma de moneda, ni de bitllet arrugat, ni de mòbil última generació, sinó al tresor que el salvarà ni que siga una miqueta del patiment de les nits fredes al ras, de la humitat de la pluja, del malestar de la malaltia. De tot el que l’imbècil i la gossada que li llepa les gràcies han llançat al plateret, l’ancià només reté entre les mans... la bufanda de llana.
L’imbècil del micro es diu Manolo Lama.
El canal de televisió, Cuatro.
L’almoiner, qualsevol de nosaltres.