dimecres, 2 de juny de 2010

El lector d'alfabet

El professor va mirar l’alumne de dalt a baix i de baix a dalt, amb els ulls oberts com un mussol. El que li acabava de dir aquell mocós li havia tallat, literalment, la respiració i ara un dolor obscur com la mort se li havia allotjat a la zona del cor. Va tirar mà amb urgència de la bombona d’oxigen que tenia enganxada a la paret, just al costat del desfibril•lador que els de la Conselleria d’Educació havien enviat a tots els centres, preocupats com estaven per la quantitat d’accidents cardiovasculars que s’havien donat entre el professorat des de l’aplicació de la Reforma.
Jaume Hortolà Enguix va estar uns minuts xuclant amb fruïció el mannà que eixia de la màscara, intentant controlar els batecs del seu cor revoltat.
— Es...estàs segur de...del que dius? — va quequejar finalment l’home, en un intent desesperat per obrir els pulmons a la vida.
— Completament segur — féu el xiquet, sense la més mínima empatia per l’estat del seu educador—. Vull estudiar.
Jaume va tancar els ulls i va sospirar llargament: per què totes les desgràcies li havien d’anar a ell? No era suficient resistir cada dia, de timbre a timbre, els seus alumnes i els seus crits, les seues corregudes, els riures, els comentaris, les amenaces, els projectils diversos que s’esclafaven sobre la seua calba, les discussions entre ells, les burles, els assetjaments, els conflictes verbals, els pares, els nóvios i les nóvies, els temaris que no s’acabaven mai, les mateixes preguntes repetides per desenes de veus, i tot això durant setmanes i mesos...? I ara arribava aquest tros de xirivia que li deia que volia estudiar! La mare que el va.....
— Mira, fill — Jaume feia un esforç quasi sobrehumà per no deixar-se morir-, els teus pares ja em van explicar a principi de curs que se t’havia clavat en la perola aquesta insensatesa dels estudis, i jo, immediatament, els vaig aconsellar de demanar-te una avaluació psicològica al departament d’orientació. Te la van fer, i tu ja saps què et van dir: trauma transitori, causat per la falta flagrant i contínua d’Internet, de sexe virtual i d’amics de xat. Els teus sacrificats pares es van gastar un dineral amb l’ordinador, la playstation, la Wii i els jocs, et van fer el mòbil i l’I-pod, van cremar la teua col•lecció sencera de còmics de Tirant lo Blanch, tinc entés que fins i tot et van comprar tres mascotes i una moto com la de Dani Pedrosa. Jo personalment, en un intent d’ajudar com bonament podia els teus progenitors, vaig esgarrar en mil trossos el teu abonament a l’òpera i la targeta de la Biblioteca Valenciana. Te’n recordes de la plorera?
El xicot el va fulminar amb la mirada però va romandre mut.
— I ara, després de tot l’esforç, em dius que vols estudiar, que tot el que hem estat fent aquests últims mesos no ha servit de res? Això és el que m’estàs dient, Lluís Cardós Vicent, fill de Manuel Cardós, mantenidor de piscines, i María Graciela Vicent, mestressa de sa casa i de la de sa mare viuda, i presidenta de l’associació de macramé de la comarca?
El jove es mirava la punta de les sabates.
— Mira, fill, la vida és llarga i el que hui et sembla terrible, demà pot ser la teua salvació. Tu ja tens edat per anar preparant-te el futur. Oblida els estudis, i oblida’ls ja. O vols acabar com jo? O fent de metge en un hospital concertat, d’aparellador per a l’ajuntament d’un poblet o, pitjor encara, d’advocat particular d’algun senyoret del govern? Mala vida, tot això, molt mala vida. Salaris baixos, anonimat extrem, en una paraula: mediocritat. T’ho torne a dir: lleva’t del cap aquesta barbaritat dels estudis...
Va interrompre’s un moment, no amb la pretensió d’oferir al seu interlocutor l’ocasió d’exposar les raons de la seua patinada, sinó perquè portava una estona contemplant el desfibril•lador, temptat d’aplicar-se un parell de descàrregues per veure si s’animava. Finalment, va deixar-ho córrer: aquella setmana ja n’havia abusat excessivament i tenia les costelles socarrades com xulles. Va reprendre el discurs.
— Hui en dia qui vol triomfar s’ho ha de guanyar: aprén a jugar a cartes i als daus i munta’t una paradeta al carrer. Especialitza’t en balls regionals, lloga’t en els casals fallers i les corregudes de bous i fes-te un nom. Busca’t un fotògraf, llança’t des de la Torre Eiffel en calçotets i converteix-te en primera notícia dels telenotícies de mig món. Apunta’t a l’església, casa’t amb una cara de portada de revista o fes-te traficant-policia... O més fàcil encara: presenta’t a Eurovisió!
— Però no sé cantar.
— I què? Això no importa. Mira, podries tindre fins i tot la sort que un espontani professional s’infiltrara en la teua actuació... Series portada del món sencer!
— Però a mi és que m’agraden els llibres, em tornen boig els museus, vull saber-ho tot del món de l’art, vull estudiar la vida dels escriptors, vull...
— Ei! Para el carro! Vull, vull, vull... Aquesta és la vida que et lleva la son? Això va bé quan tens cinc o sis anys, un dia lliges un conte, un altre t’ensenyes les capitals del món, el tercer aprens a mirar a comptar un, dos, tres, però tu ja ets un home i el dia de demà, que no està molt lluny, hauràs de dur endavant una família, una casa i una hipoteca, o dues... I d’on pensa, el xic, traure els diners? Dels llibres? De... l’Art? — va dir pronunciant de manera exageradament teatral l’última síl•laba.
El menut semblava difícil de convéncer.
— A vore, no és cert que ton pare és especialista en insults?
— Sí, però...
— Però, què? Que t’ensenye, redéu! Aquesta pot ser la mamelleta d’on estirar. No ho entens? Tens la fortuna en casa! Ah, si ma mare m’haguera ensenyat els seus trucs de bruixeria que amargaven mig barri, a bona hora estaria jo ací, clavat com un semàfor davant d’una pissarra, aguantant tot açò... Mira el que et dic: un pal de galliner té més dignitat que jo. I tot per la mania meua de voler estudiar... Quan tenia deu anys se’m va clavar entre cella i cella que volia llegir, escriure, descobrir els misteris de la vida, pensar pel meu compte...Igual que tu, però amb la diferència que jo no vaig tindre tanta sort i no em tocaren uns pares com els teus. No, en aquella època els pares estaven damunt dels fills com caparres en el llom d’un gos. Els pobres van creure que els havia tocat la loteria i en lloc de pegar-me quatre calbots i au, enviar-me a jugar a pilota al carrer amb els altres xiquets, em van dir que sí, que a veure si així algun dia donaven el meu nom a un carrer. Quina parella! Com pots veure, les ganes de tindre un fill sabut van poder més que la meua felicitat... I això ha marcat tota la meua vida, xicot. Hui, encara n’estic pagant les conseqüències.
L’home va callar i va posar el morro dins la màscara d’oxigen: després de tants anys, aquells records encara el turmentaven. De sobte, la veu tímida de l’alumne el va sobresaltar:
— No podria estudiar...?
Jaume estava a punt de desesperar-se quan el xicot, tot d’una, va afegir:
— ... els fraus immobiliaris amb el meu oncle, que és empresari i alcalde?
— Què? Com? Aprendre a estafar?
Jaume es va posar de peu d’un salt i, completament eufòric, llançà la màscara a passejar.
— Clar que sí! Aquest és el teu futur! I si no vols saber enganyar com un déu, esdevé actor de sèrie de televisió, fes-te soldat o terrorista, incendia els boscos, compra’t una empresa contaminant... Mira si tens opcions per triomfar en la vida! Ara, no t’acostes al món dels llibres, no et deixes enganxar per aquestes històries que no t’aportaran res a la vida real, són com una droga, t’anul•len el pensament, et convertiran en un ésser amb valors i seràs un pària per a la societat... Si et deixes guiar per les males companyies, fill, jo no podré ajudar-te. És un camí sense retorn. Sense retorn i sense futur.
L’adolescent el va contemplar i, de sobte, una ombra de compassió li va travessar la mirada. Aquell ancià... Tota una vida, amb totes les seues possibilitats, bifurcacions i eleccions, fent coses que no li havien servit ni per fer diners, ni per fer-se un nom... Tot d’una, l’adolescent va entendre el que els seus pares portaven anys dient-li.
— Crec que m’ha convençut.
— Molt bé.
La mirada del seu professor era el crit d’impotència d’algú que estava atrapat en un destí que ell mateix havia triat, feia molt de temps.
Confirmà:
— No vull estudiar res de res.
— Molt requetebé, ara sí que ens entenem.
— Adéu.
— Adéu, fill.
Jaume va acomiadar amb la mà el futur especulador i, de sobte, va notar que el cor defallia. Immediatament, girà el cap i deixà caure la mirada sobre la màquina d’oxigen. Desesperat, va allargar la mà però, quan els seus dits estaven a punt de desenganxar-ne la màscara i fer arribar el corrent d’aire humit als seus pulmons, va descobrir, com una descàrrega elèctrica, que per fi, el destí li oferia la manera de traure el seu nom de la grisor de l’anonimat. Va deixar el braç inert i, amb un somriure d’orgull a penes perceptible, esperà la mort que l’havia de conduir, l’endemà, a formar part de les notícies d’algun periòdic: “Mor un lector d’alfabet en plena classe”.
Per fi, un trosset d’eternitat!

1 comentari:

Imma ha dit...

Ja ho saps.....GENIAAAAAL
Ocurrent, m'agradat molt.