dimarts, 13 de setembre de 2011

Ultracossos

He acabat el meu treball fa més de sis hores, però he hagut d’esperar que fóra nit fosca per poder tornar a casa. Emparada en l’obscuritat, he caminat de pressa, arrapada a les parets com un grafitti, evitant les zones blanques de llum. Quan he eixit a la plaça major, m’he retirat momentàniament davall d’un porxo i m’he maquetat: bufanda al nas, ulleres negres, barret de cowboy, guants de cuir... Crec que he tingut sort i que ningú no s’ha fixat en l’esprint, amb salt de font de 5 x 5 inclosa, que he fet en un segon i mig. Aprofitant que parava per a recuperar l’alé i l’orgull escampats per la plaça, he telefonat a la família: “Compteu fins a deu i obriu la porta”.
Davant de les seues protestes, els he hagut de recordar que la meua vida està en perill; que la societat sencera m’odia, desitja la meua exterminació, em fa culpable de la seua mala sort, i s’entreté ara a buscar i identificar els qui són com jo. I jo no vull que em vegen, i si em veuen, no vull que em reconeguen, i si em reconeixen, ho negaré tot. Tot.
Sabedora que encara em quedava el més difícil, travessar l’avinguda, m’he tirat a terra i he començat a recórrer-la estil pista americana, a colzades, genollades, espentes i estirades. M’he fet tres cantons de carrers més xula que un cuc amb patinet tot i que hi ha hagut un moment de perill sublim quan he hagut d’apartar-me de la meua trajectòria per evitar entropessar amb els peus de la fornera i del perruquer que són unes males peces que flipes i he hagut de passar per davall de la sotana de Don Ambrosio i per damunt de la cadira de rodes d’un iaio. En el moment en què he divisat la porta de ma casa, se m’ha plantat davant del nas un altre nas, el del gos del president del club de futbol, una espècie de mamut panxut i pelut, el gos, em referisc, que s’ha posat a grunyir i a lladrar com sol fer el seu amo en el camp, i he cregut que el cor m’eixia per la boca, però la sort m’ha somrigut quan els tacons de la regidora encarregada d’afers socials ha xafat la cua del can i això ha donat peu perquè l’animal, ara sí que em referisc a l’amo, s’entretinguera amb la xicota i em permetera a mi moure els colzes a una velocitat de Termomix-funció-picar i arribar a tota virolla a la porta de ma casa que la meua família estava encarregada d’obrir i que, evidentment, com sol passar amb els éssers més estimats, són els primers a deixar-te amb el cul a l’aire, amb la qual cosa, he tingut temps per estampar-m’hi el nas, trencar-me les ungles de les mans i dels peus arrapant amb desesper la porta i gastar-me la veu a força de crits d’auxili. Quan finalment, m’han obert la cova, he aconseguit llançar-me en planxa al rebedor, després d’embolicar-me en tots els cables, de carregadors de mòbils, d’ipods, de fixes, de portàtils i altres penjolls que portava el meu major i que m’han obstaculitzat, a propòsit sospite, l’entrada imminent al meu refugi.
El meu marit, els meus fills i el meu gat, han assistit, impassibles, des del llindar del saló, a la recomposició de la meua dignitat que en aquell moment tenia la grandària d’un confeti. I ha sigut en aquest moment màgic del dia quan la meua filla menuda, impactada perquè el sopar encara no estava en taula, ha preguntat:
-Mare, per què no vols que la gent sàpia que eres funcionària?

1 comentari:

Anònim ha dit...

hahaha que bo!!

coralet