divendres, 6 de juliol de 2012

Podrien condemnar-me pel que estic a punt de confessar, però no m'importa. Sabia que tard o d’hora ho hauria de fer, i hui, finalment, ha arribat el moment. El fatídic i ara ja irreversible moment: he mort el meu company de pis.


No, no, no vull consol, ni engrunes de pietat, ni perdó instantani basat en la confiança cega que molts teniu en mi. Estalvieu-me la vergonya d'haver-vos d'explicar les c...ircumstàncies que m’han dut a la certesa que, esborrant un fragment de vida del mapa, recuperaria la felicitat perduda. No ha estat una decisió d’última hora. Els meus pensaments han estat captius, des de fa setmanes, de l’operació que havia d’alliberar-me i alhora condemnar-me.

Aquesta davallada als inferns, però, la faré sola. M’ho meresc. Hui he llevat la vida a un ésser viu i no me’n penedisc: no suporte els escarabats.