diumenge, 24 de gener de 2016

Art

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 23 DE GENER
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Carmen, la mirada fixa sobre la màquina de cosir, passa les hores fent i desfent arabescos, com una fada de contes capaç de crear il·lusions amb la punta d’una vareta. De molt jove, el seu esperit va quedar lligat a uns fils de colors que la van atrapar per sempre més. Ara, moltes dècades després, continua, com aquell primer dia de costura, vinclada sobre la seua obra d’art.

Carmen Ros Lladró, Carmen la de Bruno, veïna de Meliana (Horta Nord), és una de les últimes brodadores, d’aquelles que pinten figures sobre teles, no amb pinzells ni laques acolorides, sinó amb agulles i fils de cotó. Sap la història de cada peça, el nom del propietari i l’ús que li’n va donar; s’anima quan recorda les flors d’aquell aixovar que va combinar amb unes fulles estilitzades o els canesús delicats com sospirs de brisa que la van obligar a foradar moltes albes amb l’esguard cansat.

Vista des de la distància, la seua vida d’artesana recorda una esfera blanca de lli on cada puntada haguera marcat el pas del temps. Punt de creu: un segon. Cadeneta: dos segons. Vainiques: una hora, un matí o, ben sovint, una nit sencera. Un ball de dits similar al vaivé de la mar que adorna les onades amb l’escuma de les profunditats; un vals reposat i etern.

Perquè aquest és el valor dels artesans: ser fabricants de paciències, de paciències diminutes que modelen el cuir, que fan bategar el cor d’una guitarra, insuflar brillantor a una ceràmica o màgia a una joia. Els seus malabarismes exquisits, que conjuguen passió i ofici, tenen com a objectiu últim la peça exclusiva firmada per unes mans cisellades pel sacrifici.

Carmen, però, com molts altres, sent que el seu art va a la deriva en una societat que no ha sabut rescatar-lo del naufragi que s’acosta. A qui deixar una herència acumulada al llarg de tants i tants anys? Els artesans no s’amaguen la cruel realitat: saben que, malauradament, hi ha ben pocs hereus per a tants tresors! Aleshores? Haurem de contemplar com deixen de rodar els torns dels terrissers? Haurem de donar el condol als bufadors de vidre i als teixidors? Entristix assistir a la mort de les bondats del passat i n’hauríem de rescatar ni que fóra l’aroma i el colorit perquè el passat és la bastida de les societats que es volen orgulloses.

Mentrestant, amb l’entusiasme intacte, Carmen continua fent brodadures sobre el llenç que reposa damunt de les cames. El llenç, delicat i poderós alhora, de la seua vida d’artesana.