ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 D'AGOST DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Va obrir els ulls per primera vegada i es va posar a bramar: era l’hora del
seu biberó. Com és que els pares encara no li l’havien portat, embolicat en un cobertor
de besos i carícies?
Quan es va notar la panxa plena, la mare la va dur al bany per pentinar-li unes
trenes humides: hui estrenava escoleta i el cor li bategava molt fort.
A les huit i mitja en punt va sonar el timbre: com cada matí els companys
de classe passaven a arreplegar-la per fer junts el trajecte a l’escola. El
pare la va acomiadar des del balcó.
A l’hora de l’esmorzar, va entrar al lavabo i va descobrir aquella taca de sang
als pantalons. Anà a casa a dinar i la van rebre els ulls plorosos de la mare:
el pare havia sofert un desmai, tot i que ja se n’havia recuperat.
Quan va traure’s de damunt la capa espessa de dubtes i temors, es va dirigir
a la cafeteria de l’institut i el va veure: pell setinada i d’uns dèsset anys,
va calcular, igual que ella.
Recordà que celebraven una conferència a la facultat i hi volia arribar
prompte però va tornar a coincidir amb el xic de la cafeteria i van preferir passejar.
Al cap d’una hora, ja havien fet l’amor.
Poc després, ell li va dir que l’estimava de veritat però que tenia pressa
per menjar-se el món i va desaparéixer. Ella, entre sospirs de pesar i crits de
desesper, no tardà a fixar-se en un xicot ros i baixet. Se’n va enamorar. Quan es
consumia de plaer entre els seus braços, sonà el telèfon: el pare havia tingut un
tercer infart. En aquesta ocasió, però, s’havia rendit.
Va córrer a casa. Pel camí va xocar de ple amb l’home de la seua vida i van
acordar de viure plegats.
Cap a les set, va sentir els símptomes del part i va acudir a l’hospital. Allí,
amb llàgrimes d’emoció, va veure nàixer el seu segon fill.
A l’eixida, li van comunicar que la mare havia emmalaltit sobtadament i que
estava molt dèbil.
Telefonà al bufet d’advocats per avisar que no hi aniria a treballar perquè
havia de celebrar l’admissió a la universitat del fill major.
Al capvespre, l’home de la seua vida l’acompanyà al soterrar de la mare. De
camí, assistiren al naixement del primer nét.
A mitjan nit, quan tornaren junts i entraren en aquell pis tan buit de presències
i alhora tan farcit de records, buscà el cobertor de besos i carícies que havia
conservat tota la vida i, mirant el rostre acanalat del seu company, va
somriure i el va besar; tenien tot el temps del món. Començava un nou dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada