dissabte, 6 d’agost de 2016

Dies viscuts

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 6 D'AGOST DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Va obrir els ulls per primera vegada i es va posar a bramar: era l’hora del seu biberó. Com és que els pares encara no li l’havien portat, embolicat en un cobertor de besos i carícies?

Quan es va notar la panxa plena, la mare la va dur al bany per pentinar-li unes trenes humides: hui estrenava escoleta i el cor li bategava molt fort.

A les huit i mitja en punt va sonar el timbre: com cada matí els companys de classe passaven a arreplegar-la per fer junts el trajecte a l’escola. El pare la va acomiadar des del balcó.

A l’hora de l’esmorzar, va entrar al lavabo i va descobrir aquella taca de sang als pantalons. Anà a casa a dinar i la van rebre els ulls plorosos de la mare: el pare havia sofert un desmai, tot i que ja se n’havia recuperat.

Quan va traure’s de damunt la capa espessa de dubtes i temors, es va dirigir a la cafeteria de l’institut i el va veure: pell setinada i d’uns dèsset anys, va calcular, igual que ella.

Recordà que celebraven una conferència a la facultat i hi volia arribar prompte però va tornar a coincidir amb el xic de la cafeteria i van preferir passejar. Al cap d’una hora, ja havien fet l’amor.

Poc després, ell li va dir que l’estimava de veritat però que tenia pressa per menjar-se el món i va desaparéixer. Ella, entre sospirs de pesar i crits de desesper, no tardà a fixar-se en un xicot ros i baixet. Se’n va enamorar. Quan es consumia de plaer entre els seus braços, sonà el telèfon: el pare havia tingut un tercer infart. En aquesta ocasió, però, s’havia rendit.

Va córrer a casa. Pel camí va xocar de ple amb l’home de la seua vida i van acordar de viure plegats.

Cap a les set, va sentir els símptomes del part i va acudir a l’hospital. Allí, amb llàgrimes d’emoció, va veure nàixer el seu segon fill.

A l’eixida, li van comunicar que la mare havia emmalaltit sobtadament i que estava molt dèbil.

Telefonà al bufet d’advocats per avisar que no hi aniria a treballar perquè havia de celebrar l’admissió a la universitat del fill major.

Al capvespre, l’home de la seua vida l’acompanyà al soterrar de la mare. De camí, assistiren al naixement del primer nét.

A mitjan nit, quan tornaren junts i entraren en aquell pis tan buit de presències i alhora tan farcit de records, buscà el cobertor de besos i carícies que havia conservat tota la vida i, mirant el rostre acanalat del seu company, va somriure i el va besar; tenien tot el temps del món. Començava un nou dia.