dissabte, 17 de setembre de 2016

Força

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 DE SETEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Admire sense reserves la gent forta. No em referisc als King-kong de gimnàs unflats d'anabolitzants, ni als exhibicionistes de platja o als emprenedors exitosos. No solen interessar-me ni la força dels músculs ni els comptes bancaris sanejats si no és perquè gràcies a ells, de vegades i amb molta bona voluntat, aconseguim millorar la vida de les persones necessitades.
No, els éssers humans que em deixen bocabadada o amb llàgrimes als ulls solen ser discrets fins a ratllar la invisibilitat. Viuen entre nosaltres, presoners també de la velocitat, vicis i virtuts del nostre món, i el seu comportament no denota de cap de les maneres la seua extraordinària capacitat per nadar riu amunt, sortejant totes les adversitats que presenta la navegació de la vida.
Parle de l'ancià vacil·lant que arrossega el carro de la compra tan buit com el seu portamonedes i els seus afectes. Parle dels pares que vetlen el fill malalt i que, juntes les mans, teixeixen amb tenacitat el fil de l’esperança. Pense en l'adolescent que descompta hores de son per estudiar perquè tot en ell l’empeny a buscar respostes més enllà del lloc on els seus pares han quedat atrapats. Em referisc a qui acull un familiar a sa casa seua barata l’alegria de rescatar-lo del pou; a l'emigrant abatut que continua caminant cap a l’horitzó perquè a la seua esquena tot ha perdut sentit i ha esdevingut ombres de dolor. Evoque qui ha perdut el treball però no la dignitat; aquella que s'alça cada matí per foragitar el buit que l'assetja; l’altre que s’alimenta de records feliços perquè és l’últim flotador per mantindre el cap fora de l’aigua de la desesperació; el de més enllà que busca el seu lloc al món, malgrat que aquest l’estigme, el violente i el rebutge.
Aquestes persones, microscòpiques en el paisatge de les nostres societats però gegantesques en tenacitat, són les que pinten el mapa secret dels afectes. No ens hauríem de deixar enlluernar per la falsa brillantor de l’espectacle mediocre a què vivim sotmesos sinó buscar l’autèntica heroïcitat que habita les nostres cases, carrers i ciutats. És aquesta gent perseverant qui hauria de conduir el carro de la història per enfortir-nos amb el seu exemple i per fer fugir  les bèsties que pretenen sotmetre’ns impunement a canvi de créixer ells i la seua avarícia.
De moment, però, permeten-nos respirar al seu costat cada dia i deixem que el seu coratge, com un perfum, ens impregne la pell i la voluntat.

1 comentari:

Joan ha dit...

Gràcies M Jesús per eixa sensibilitat de reconèixer en un mitjà on es troba la força del canvi i transformació. M'ha agradat molt la teua columna al diari