dissabte, 1 d’octubre de 2016

Aniversari

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 D'OCTUBRE DE 2016 
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hui fa anys i ha esdevingut un ésser responsable i generós perquè des que era només un farcell, el seu entorn li ha anat bastint una estructura sòlida on s’hi va instal·lar a poc a poc, i des d’on va descobrir com obrir el cor a les necessitats del món i, en acabant, tancar-lo suaument i retindre-hi allò que val la vida.
Hui fa anys i assaboreix cada plat que l’existència li posa al davant. Unes vegades hi pega mossegades fermes i d’altres, llepades suaus, com si viure fóra un incendi ferotge que intimida i subjuga alhora. I sap volar per damunt de les paraules, llançar-se al cel i escalar ones de tempestes. I sap interpretar els esclats del foc, murmurar noms d’amics i enroscar-se a l’espera de la pluja. És tro i xiuxiueig de cortina, roca de penya-segat i perla blanca. I cada alba, el vermell dels seus llavis aguaita darrere l’horitzó com un sol esperançador.
Hui fa dues dècades llargues però ben endins seu, darrere d’un plec del cor, continua residint  la criatura que fou. Tanmateix, hi ha moments en què abandona la calidesa flonja del passat i muda en barca temerària, sacsejada amunt i avall per tot i per res. I corre desesperadament perseguint la quimera. Corre i corre intentant acaçar la llambregada fugissera i intermitent. No pot parar perquè té pressa, molta pressa a trobar-ho tot i a fer-ne ús sense contemplacions. Però encara no s’ha adonat que tan sols atenyerà la felicitat quan abandone el moviment  convulsiu i torne al repòs de la paciència i la reflexió. Aleshores, el seu paisatge, curull d'afectes, l’abraçarà, i es rendirà per fi a l'estima del moment present. Pacient, a l’altra banda del deliri, la vida minúscula l’espera en silenci, igual que una mar preparada per deixar-se navegar.
Fa anys i és encara l’infant tendre que ha procurat rescatar la seua infància. Ha crescut en la innocència de creure que el món s’acoblava al seu cos com un vestit de seda, i ha intuït, en la foscor lasciva d’un crepuscle que, de vegades, el teixit s’esgarra i la pell queda a l’aire, pudorosa i indefensa. Ha hagut de madurar a la força per enfrontar-se a la nuesa, i ha lluitat pel seu territori i per fer retrunyir l’eco de la seua veu.
Hui, en la capsa dels dies habitats, ha ordenat els seus anys per fer lloc als que ja vénen de camí. Hui compleix 24 anys del seu temps. 
Mentrestant, aquells que l’estimen, continuen construint amarres de jonc a la vora de la seua vida per ancorar-s’hi eternament.

1 comentari:

Federic ha dit...

Molt bon article i ben ajustat a la realitat. Tornem majors les criatures d'ara i les carreguem de feines que els furten temps per jugar als carrers, com hem jugat molts que ara ja estem en els setanta.