ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 D'OCTUBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Hui fa anys i ha esdevingut un ésser
responsable i generós perquè des que era només un farcell, el seu entorn li ha
anat bastint una estructura sòlida on s’hi va instal·lar a poc a poc, i des
d’on va descobrir com obrir el cor a les necessitats del món i, en acabant, tancar-lo
suaument i retindre-hi allò que val la vida.
Hui fa anys i assaboreix cada plat que l’existència li posa al davant. Unes
vegades hi pega mossegades fermes i d’altres, llepades suaus, com si viure fóra
un incendi ferotge que intimida i subjuga alhora. I sap volar per damunt de les
paraules, llançar-se al cel i escalar ones de tempestes. I sap interpretar els
esclats del foc, murmurar noms d’amics i enroscar-se a l’espera de la pluja. És
tro i xiuxiueig de cortina, roca de penya-segat i perla blanca. I cada alba, el vermell dels seus llavis aguaita
darrere l’horitzó com un sol esperançador.
Hui fa dues dècades llargues però ben endins seu, darrere d’un plec
del cor, continua residint la criatura
que fou. Tanmateix, hi ha moments en què abandona la calidesa flonja del passat i muda en barca temerària, sacsejada
amunt i avall per tot i per res. I corre desesperadament perseguint la quimera.
Corre i corre intentant acaçar la llambregada fugissera i intermitent. No pot
parar perquè té pressa, molta pressa a trobar-ho tot i a fer-ne ús sense
contemplacions. Però encara no s’ha adonat que tan sols atenyerà la felicitat
quan abandone el moviment convulsiu i
torne al repòs de la paciència i la reflexió. Aleshores, el seu paisatge,
curull d'afectes, l’abraçarà, i es rendirà per fi a l'estima del moment
present. Pacient, a l’altra banda del deliri, la vida minúscula l’espera en
silenci, igual que una mar preparada per deixar-se navegar.
Fa anys i és encara l’infant tendre que ha
procurat rescatar la seua infància. Ha crescut en la innocència de creure que
el món s’acoblava al seu cos com un vestit de seda, i ha intuït, en la foscor
lasciva d’un crepuscle que, de vegades, el teixit s’esgarra i la pell queda a
l’aire, pudorosa i indefensa. Ha hagut de madurar a la força per enfrontar-se a
la nuesa, i ha lluitat pel seu territori i per fer retrunyir l’eco de la seua
veu.
Hui, en la capsa dels dies habitats,
ha ordenat els seus anys per fer lloc als que ja vénen de camí. Hui compleix 24
anys del seu temps.
Mentrestant, aquells que
l’estimen, continuen construint amarres de jonc a la vora de la seua vida per
ancorar-s’hi eternament.
1 comentari:
Molt bon article i ben ajustat a la realitat. Tornem majors les criatures d'ara i les carreguem de feines que els furten temps per jugar als carrers, com hem jugat molts que ara ja estem en els setanta.
Publica un comentari a l'entrada