dissabte, 29 d’octubre de 2016

Ella

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 D'OCTUBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Resseguir una llàgrima de pluja en l’anvers de la finestra que t’arrecera de les tempestes de l’existència. Llançar al vent un esclat de riure que naix del centre del cos i del cor i que expulsa, alhora, les sagetes endimoniades que t’enverinaven. Embarrancar la teua barca sense fre en la placidesa d’una mirada líquida. Engalanar els dies grisos. Trossejar els glaciars que ens estomaquen diàriament. Resseguir la cresta d’una onada que s’enfonsa en un futur turquesa. Puntejar de verd la terra cremada dels sentiments.
Açò és la vida. Tot açò. I ella, que et vol tant, ho sap de sobra. Perquè ha nascut amb tu. Al mateix minut i segon.
T’abraça, et prem contra el si i aprofita la teua inconsciència per bressolar-te, sabedora que eres un fruit de la seua generositat. A partir d’aquest instant t’acompanya a tothora i pertot arreu, presència fidel, enorme, que et fa estimar la vida, el temps de la vida. No hi haurà fragment d’alè ni mirada compartida, llibre agraït o riure infantil que ella no enregistrarà per, arribat el moment, recordar-te’ls. Un a un. O tots alhora, en un segon.
Creix amb tu. Compassa els seus passos als teus. Pren les mateixes dreceres que tu tries, salta els ponts que tu saltes, i es deté en les mateixes pedres que desequilibren els teus peus. Ella sap que tu eres la seua vida i que ella, malgrat tot, no és la teua. És l’única que t’estima sense demanar-te res a canvi. O, tal vegada,  tot.
El seu amor per tu està per damunt de les particularitats i les misèries diàries. No buscarà conéixer la veritat de les teues paraules; no et preguntarà per què tries el pitjor dels camins; no t’escorcollarà les butxaques a la recerca d’allò que t’ha d’arrabassar la vida. Ella només seguirà el rastre de la teua vida, silenciosa i complaent.
Un bon dia, massa prompte o ben tard, en perdre la consciència, la descobriràs i li posaràs matèria i paisatge. Per fi, identificaràs aquella presència que se t’ha adherit a la pell per davall del pèl i de les pors. I a partir d’aquell dia, la sabràs vigilant-te a cada alba i al final de cada crepuscle.  La veuràs quan tancaràs els ulls. La notaràs a prop quan tu ja estigues lluny. Serà gran o menuda, discreta o escandalosa, solitària o multitudinària, però sempre serà única. Única per a tu.
I és que la mort és així: servil i pacient; perversament generosa, fins al punt de regalar-nos un amor desorbitat i desesperat per la vida.