dissabte, 25 de novembre de 2017

Mala persona

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 DE NOVEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Mala persona, deia mon pare a qui se n’eixia de la fraternitat humana. Amb aquesta sentència devastadora concloïa un dictamen que s’anunciava ferm fins a l’infinit. No deia estafador, gelós, venjatiu. No. Ell anava més enllà i furgava en la mateixa essència de l’individu. Eres mala persona; altrament dit, el teu delicte arranca de les entranyes del teu temps, quan et van malparir, i t’ha acompanyat fins a l’instant mateix del perjuri. Eres mala persona i cada cèl·lula del teu organisme estarà corrompuda, viciada i podrida.
Uns carronyers, autoanomenats Manada, han violat una dona. Pressumptament. Esperem que la senyora de la balança, en qui ja pocs creiem, jutge de manera exemplar la barbàrie. Tanmateix, siga quin siga el veredicte, no serà mai proporcional a la vida que han destruït, per més que els energúmens adduïsquen que la víctima del calvari va al cinema, navega per les xarxes o somriu.
Maleïts canalles, aquells que atempten contra les dones i les xiquetes! Qui els atorga el dret a apropiar-se’n?  Quina societat els fa creure que en tenen la vida a la punta del sexe excitat? Com es pot corrompre els somnis d’una criatura tendra i innocent?
Hòmens roïns, deia mon pare. Si eres lladre, traïdor o mentider, tard o d’hora acabaràs sent mal fill, mal pare, mal company, mal veí, mal amic...
Em consola saber, però, que del que mai no es podran refer aquells que ens maltracten és del fet de ser considerats males persones, perquè algun dia, aquests masclistes ho seran amb les seues mares. Seran males persones amb les germanes, nebodes i amigues. Amb les col·legues que tinguen la desgràcia de treballar amb ells. Seran males persones amb la parella. Fins i tot amb la filleta.
Tendra. Innocent.
No hi ha lloc al món civilitzat per a bèsties com ells. No els volem passejant les urpes pels cossos i la dignitat de les dones. Que es retiren. Que abaixen el cap i que no tornen a mirar-nos a la cara. Que desapareguen en l’ostracisme més absolut.
Ara bé, el pitjor dels càstigs el porten lligat al cos com unes manilles. És la imatge del rostre de la perfídia que els retornarà l’espill cada vegada que hi aguaiten la mirada. És la condemna a viure amb ells mateixos, amb la carronya que emana de les clavegueres del seu interior, cada segon de la seua vida miserable.
Per no oblidar que són més que éssers execrables. Més que la ferum de la societat.
Són el pitjor de la no-evolució.
Són. Unes. Males. Persones.