diumenge, 4 de febrer de 2018

Costa

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE FEBRER DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Costa d’entendre que, de vegades, d’entre els milers d’éssers humans excepcionals, els pobles trien com a representants els individus que transiten per la vida voletejant d’engany en engany, dimonis disfressats d’ovelles que prometen edificar caus de felicitat quan, en el fons, només aspiren a construir-se un oasi privat amb la força de treball i les ferramentes dels altres. Costa d’acceptar que l’altruisme de determinats personatges que parlen en nom del món comence i finalitze en els límits de la seua pròpia ombra ja que més enllà, deuen pensar, vegeten territoris que no els ofereixen cap interés ni, sobretot, cap benefici per a les seues biografies personals.
Costa de confiar en qui no ha alçat mai la mirada de la seua cartera quan gernacions de mans esteses li suplicaven aliment; de qui ha renegat de la veritat; de qui ha callat i, per tant, encobert, el delicte i la insolidaritat més vergonyosos. Costa de sentir les excuses de l’estafador que ha saquejat i humiliat les arques públiques en nom d’una suposada bandera, pàtria o ideologia a la qual s’ha aferrat com si fóra l’últim salvavides d’un Titànic qualsevol.
Costa de suportar el raonament que justifica la maldat, perquè les mentides abundants acaben assecant la bona fe, igual que un cataclisme sever engul la bellesa de les formes. Costa assimilar tanta depravació consentida enmig del desesper de famílies abandonades a la seua sort. Sí, costa.
Encara com, a les societats madures, un bon dia algú es renta les lleganyes per veure-hi millor i descobreix la realitat nauseabunda. I aleshores, amb els ulls ben oberts, s’afanya per extirpar-ne els tumors i aplicar-hi benes sanejadores que n’allunyaran la recaiguda. Perquè després del desastre, costa calibrar el cost humà i moral que hauran de pagar les víctimes dels quatre malànimes. Costa de recuperar la confiança i renunciar a la crítica compulsiva a tot i a tots. I és que ens ho han posat tan negre que ens costa de creure en la bondat de les persones, en la seua generositat desinteressada; fins i tot, en els seus sacrificis. Sí, senyor. Costa.
Perquè la salut de la vida pública té un nom: transparència. Sense opacitats, ni foscors. Que vol dir decència. I cada membre de la col·lectivitat s’hi ha de rendir, com en un homenatge a la veritat absoluta.
Si volem societats sòlides, cultivem l’honradesa. Més encara: exigim-la. Per no tornar mai més a haver de preguntar: I la decència, costa?