Valencià sense etiquetes

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 17 DE FEBRER DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Està en perill d’extinció el cigró? Les bresquilles, la vedella o el llobarro? És clar que no. Però el nom, sí. El seu nom en valencià, òbviament. Almenys en l’etiquetatge dels comerços.

Moltes empreses de la terreta retolen únicament en castellà o, si de cas, hi afigen venecià o swahili segons la nacionalitat de les carteres que les visiten. És una mostra sublim de l’atenció que presten a la clientela. El tema, però, és que no ho fan mai en valencià. D’altres, més compromeses amb la societat que les empara, adopten polítiques a favor de l’ús de la nostra llengua. És una forma, diuen, d’equilibrar el bilingüisme oficial. De manera que si busques, trobaràs GARBANZO/CIGRÓ o CIGRÓ/GARBANZO; més sovint, GARBANZO/cigró. I això, per poquet que siga, sempre ens resulta una ALEGRÍA/alegria.

Així i tot, sabem que la situació és alarmant. Només cal visitar les botigues i posar-nos a buscar el nom d’algun producte, escrit en la nostra llengua i regnant sol enmig de l’etiqueta. Difícil. Ara, tal volta, si forces la vista, allà baix, a punt d’eixir-se’n del paper, el pots localitzar uns instants abans que l’empresari decidisca, per la qüestió aquella tan a mà de la llegibilitat, fer-lo caure definitivament del paquet de fideus. Algú exclamarà: Ben fet! El castellà és un idioma milionari, fins i tot en parlants, mentre que el valencià, com aquell.

Per què? De veres, per què no s’entén que qualsevol persona valencianoparlant desitge comprar també en valencià? No es tracta de menysprear el salmonete o la coliflor rizada. No estem en guerra contra cap llengua. Només aspirem a viure en pau amb la nostra. Som valencians, de lluny o de fa quatre dies, i compartim una llengua que estimem. Perquè ens estimem a nosaltres mateixos. Com qualsevol altre grup humà. I anhelem recórrer els segles futurs amb les veus que ens ha cuinat el passat.

Les paraules que no s’usen s’acosten temeràriament a la boca de la fera dominant i acaben, tard o d’hora, deglutides per ella i per l’oblit. Un mot abandonat és una pedra més en el mur de les lapidacions lingüístiques. No ho volem per a la nostra manera de parlar, i lluitem per avançar cap a una normalitat plena.

Comerciants, conserveu les nostres paraules, difoneu-les, atorgueu-los força i vitalitat, i ajudeu a crear referents lingüístics a la vida quotidiana. El valencià forma part de la nostra identitat. I la de les generacions futures que ja arriben a les vostres portes.