dissabte, 26 de maig de 2018

Jo

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE MAIG DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

D’una banda, l’univers sencer. Tot ell. Amb els milers de milions de galàxies, planetes, energies diverses i detonacions residuals del Big Ban.
De l’altra, la Humanitat, així, amb majúscula, per ser un ens enormement complex que abasta una diversitat tal d’individus i de batecs de cors passats i presents que caldria un altre univers per allotjar-ne les mutacions.
I entre la nebulosa de l’espai infinit i l’amalgama extraordinària de cèl·lules: JO.
JO habita un fragment microscòpic del Temps de tots els Temps. És dèbil, tot i que prové d’un exercici de força atòmica. Té arrels i fidelitats, i s’esforça per estimar qui l’envolta. Perquè JO és noble o, almenys, pretén ser-ho. I comparteix. Obsequia. I s’apunta a les escalades més agres fins arribar al cim, i torna a començar. Per pura generositat. No, ningú no reprotxarà mai a JO que no s’esmerce a socórrer els altres, a alleugerir-ne les renúncies o a rescatar-ne la desmemòria.
Però, de vegades, JO oblida una de les germanors més elementals: la bondat amb un mateix. És a dir, la manera que té de veure’s, d’analitzar-se i de tractar-se. Ho fa amb el mateix microscopi amb el qual vigila la resta de conciutadans? Amb la mateixa tolerància? Per què, sovint, és el seu jutge més sever? Allò que JO  disculpa en els altres, esdevé transgressió imperdonable en el seu comportament, i s’acusa de les pitjors maldats: no és tan divertit com aquell, ni tan brillant, astut o interessant. I enveja aquell tors de déu, aquella cintura de vespa, aquells ulls cendrosos. Està convençut que tot allò que li aniria bé, està fora d’ell. Pitjor: fora del seu abast. I plora. I entra en l’univers de l’autoodi, moneda de canvi per a la submissió.
Prou!, s’anima un bon dia. He de recuperar l’orgull de ser qui sóc. Però, que difícil! Si l’ésser humà ni tan sols ha sabut construir la manera per dir-s’ho! Com pot un mateix ordenar-se que s’ha d’estimar? Estima’m? A mi, estime jo? Quina persona gramatical ha de convocar JO perquè es presente JO, li anegue la caixa toràcica d’amor tebi i diga: Tot jo m’estime, JO estima JO? Encara no ho sabem. El que sí que intuïm, però, és que hem d’estimar JO per arribar a estimar més enllà. 
Sent com som fragments de temps i espais nostres i dels altres, passem la vida maldant per unir-los i construir-nos una identitat satisfactòria i generosa. Disposem de moltes vies per aconseguir-ho. Moltes. Però d’una sola andana des d’on partir: JO.