dimecres, 29 d’agost de 2018

Negra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 D'AGOST DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Tot va començar amb una gata negra rondant per davant de casa. Res de l’altre món si tenim en compte que l’empatia i la dedicació d’una part del veïnatge n’havien fomentat l’aparició d’una xicoteta colònia.
En aquell moment, jo no requeria de cap companyia que m’allunyara d’una solitud enganxosa, ni desitjava reconciliar-me amb la Natura a través de cap karma especial. Més encara; jurava als quatre vents que, després d’unes quantes experiències doloroses amb gossos i hàmsters, mai de la vida tornaria a agenciar-me una mascota; encara menys un felí de barri. Ni pensar-ho!
L’animal, però, es va apostar a la meua porta amb els ullets negres rastrejant-me de cap a peus, immutable al fet que jo ni l’olorava. Durant setmanes, em va  vigilar a pesar que m’esforçava per deixar-li clar, dia rere dia, que no m’interessava gens ni miqueta. Ni això la va parar. Al contrari: com més l’evitava més augmentava les seues mostres d’afecte amb mi. Com era possible? No notava el meu rebuig cap a ella i els seus? Errava en la lectura dels meus crits? Malinterpretava els meus gestos d’impaciència? Si fóra així, no hauríem de concloure que Negra té l’olfacte d’una post de planxar?
Però un bon dia, sense saber amb exactitud ni com ni per què, vaig abaixar la guàrdia. Emocionada pels mèus i roncs contra les meues cames, per aquella tendresa que em feia somriure, li vaig acaronar lleugerament el llom. Fou la meua perdició: la resabuda de set vides acabava de trobar l’escletxa que porta en línia recta al fons del cor. I per allí es va infiltrar.
No vaig tardar a convéncer-me que no hi havia millor partit per a mi que deixar-me estimar per aquell animal sigil·lós que amolla pèls a grapats, independent, d’un egoisme exasperant i posseïdor d’una capacitat de comunicació facial copiada de la millor esfinx. A canvi d’un plat de cereals diari, d’aigua fresca, visites al veterinari, raspalls especials, caixa privada, manta d’hivern i estora d’estiu, ella m’ofereix un minúscul musell d’ònix negre que sembla que olora els meus pensaments, i una veritat absoluta que m’ha ajudat a il·luminar una miqueta l’inframón dels sentiments humans: quan algú t’ignora ostentosament, quan et fa sentir invisible, no perdes l’esperança. Has de saber que darrere de la immutable màscara de desinterés, hi pot haver ocult un autèntic remolí  d’amor i amistat. Sí, l’hi pot haver. O no. En done fe.