dissabte, 27 d’octubre de 2018

Per si demà...

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 D'OCTUBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No sé si alçar les persianes o acabar d’abaixar-les. No sé si esborrar la pissarra o deixar-hi les darreres paraules. Amb la mirada acarone les parets que arreceren pupitres, carpetes i el meu cor agitat que s’esforça per no defallir. Estic sola i el silenci del passat m’atrapa.

Recorde la primera vegada que em vaig presentar davant d’un grup d’alumnes. Tenia l’estómac barrat pels nervis però somreia perquè exercir de docent era el meu somni.
Prompte vaig entendre que aquells adolescents festius i inconsistents serien un dia els futurs guerrers de l’economia, els rescatadors de tristeses o les escaladores de pentagrames que dirigirien el món. Què esperen de la vida?, em preguntava. I de mi? Em costà endevinar que més que ensenyant, demanaven que en fóra guia; més que càstigs, que implantara reptes; i més que reforços, que els procurara forces.

Des d’aquell dia de fa tants i tants anys, he pessigat tantes imatges i sensacions que ara en tinc un coixí estovat de records. Quantes anècdotes caben en dècades de complicitats, miracles diminuts i, per què no dir-ho, frustracions? Quina quantitat extraordinària de noms, malnoms i rostres duc cosits a la memòria? Quantes històries individuals? Quants esforços per fer fugir la rendició? Si lluites per una vida bella i lliure, els he animat sovint, la majoria dels somnis es compleixen.

Contemple la pissarra, el prat verd on he plantat desenes de llavors, i juraria que un plany pàl·lid de guix s’esmuny per la superfície tremolosa. Hui tot em resulta màgic i trist. Passe la mà per l’estant on reposen narracions que no m’enyoraran i em retrac que podia haver il·luminat la finestra amb plantes o haver penjat algun quadre. Ho faré demà, promet. I somric a contracor: demà el meu horitzó serà diferent. El temps d’un altre temps em reclama.

M’encamine cap a l’eixida i fantasiege: si poguera tornar enrere ni que fóra un instant, modificaria allò, seria menys, intentaria no... I mentre els pensaments es trenen amb veus i rostres dels centenars d’estudiants que m’han ajudat a créixer, em convenç que a pesar que hui tanque un cicle, que acabe d’impartir l’última classe de la meua vida i que no tornaré a llançar un bon dia ple de reptes a una gernació de criatures encara per despertar, hui no posaré la clau al pany i deixaré oberta la porta de l’aula. Oberta a les oportunitats, a la il·lusió que cal per canviar el món. Al futur.
Per si de cas.
Per si demà...

Article al Levante-EMV