Maneres de desaparéixer

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 13 D'OCTUBRE DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Fa uns dies, el Museu Nacional de Rio de Janeiro fou engolit per un incendi terrible. Milers de tresors que rastrejaven segles de la història del Brasil s’esfumaren en uns minuts. Ara, el país, extraviat, es pregunta com sobreviurà a la memòria silenciada.

Hi ha moltes maneres de perdre’s: abandonar camins familiars i aventurar-se per geografies insegures, cultivar revenges, renunciar a l’amor, cosir-se la dignitat a la sola de la sabata... Sortosament, són majoria els qui aconsegueixen reconstruir les coordenades que ens amarren a les gestes íntimes; gestes diminutes, certament, però immenses per a cada un de nosaltres, que conformen, junt amb milions d’altres, la base de la gran Història de la humanitat.

De vegades, però, no es torna del desviament. Perquè no es pot, no se’n sap o no es vol; maneres diferents de perir. Aleshores, l’estel del nostre pas per la vida és recollit per altres éssers de la col·lectivitat que n’esdevenen guardians. És allò que anomenem memòria.

La memòria individual, brodada sobre el llenç del temps que se’ns ha atorgat i formada per veus, formes, descosits involuntaris o ferms, repunts de fragments que endureixen el teixit i el preparen per al desgast, no necessita finestres per respirar perquè l’aire de què s’alimenta som nosaltres mateixos.

En canvi, la memòria col·lectiva creix cap enfora, s’expandeix, busca el ressò de l’univers per fer sentir la seua veu i ocupar un lloc en l’assemblea del món. Aquesta memòria es nodreix de cada un dels membres del clan i és, mentre duren els bàtecs de qui l’alimente, un element de cohesió viu i infinit.

Tant l’una com l’altra són com les pedres del riu que asseguren el nostre pas i ens ajuden a travessar el corrent del temps i a continuar existint.

Per tot això, deixar en blanc les mirades, aniquilar records i provocar oblits és l’obsessió majúscula dels intolerants, dels pobres d’esperit i dels adoradors dels sepulcres culturals.

Aquest 9 d’octubre, com cada any, el poble valencià ha homenatjat la memòria amb una festa immensa, perquè les alforges del nostre passat estan farcides de noms i efemèrides que ens parlem d’on i de qui venim i ens recorden què s’espera de nosaltres.

Conservar viva la memòria és atorgar-nos el miracle de connectar amb qui ens ha precedit o amb qui ens substituirà. És garantia de continuïtat, de presència fora del temps i dels cossos. De vida eterna.

Recordem fidelment. I avancem.