ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 D'OCTUBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
No sé si
alçar les persianes o acabar d’abaixar-les. No sé si esborrar la pissarra o deixar-hi
les darreres paraules. Amb la mirada acarone les parets que arreceren pupitres,
carpetes i el meu cor agitat que s’esforça per no defallir. Estic sola i el silenci
del passat m’atrapa.
Recorde
la primera vegada que em vaig presentar davant d’un grup d’alumnes. Tenia
l’estómac barrat pels nervis però somreia perquè exercir de docent era el meu
somni.
Prompte vaig
entendre que aquells adolescents festius i inconsistents serien un dia els futurs
guerrers de l’economia, els rescatadors de tristeses o les escaladores de
pentagrames que dirigirien el món. Què esperen de la vida?, em preguntava. I de
mi? Em costà endevinar que més que ensenyant, demanaven que en fóra guia; més
que càstigs, que implantara reptes; i més que reforços, que els procurara
forces.
Des d’aquell dia
de fa tants i tants anys, he pessigat tantes imatges i sensacions que ara en
tinc un coixí estovat de records. Quantes anècdotes caben en dècades de complicitats,
miracles diminuts i, per què no dir-ho, frustracions? Quina
quantitat extraordinària de noms, malnoms i rostres duc cosits a la memòria? Quantes
històries individuals? Quants esforços per fer fugir la rendició? Si lluites per
una vida bella i lliure, els he animat sovint, la majoria dels somnis es compleixen.
Contemple la pissarra,
el prat verd on he plantat desenes de llavors, i juraria que un plany pàl·lid de
guix s’esmuny per la superfície tremolosa. Hui tot
em resulta màgic i trist. Passe la mà per l’estant on reposen narracions que no m’enyoraran
i em retrac que podia haver il·luminat la finestra amb plantes o
haver penjat algun quadre. Ho faré demà, promet. I somric a contracor: demà el
meu horitzó serà diferent. El temps d’un altre temps em reclama.
M’encamine
cap a l’eixida i fantasiege: si poguera tornar enrere ni que fóra un instant, modificaria
allò, seria menys, intentaria no... I mentre els pensaments es trenen amb veus
i rostres dels centenars d’estudiants que m’han ajudat a créixer, em convenç
que a pesar que hui tanque un cicle, que acabe d’impartir l’última classe de la
meua vida i que no tornaré a llançar un bon dia ple de reptes a una gernació de
criatures encara per despertar, hui no posaré la clau al pany i deixaré oberta
la porta de l’aula. Oberta a les oportunitats, a la il·lusió que cal per canviar
el món. Al futur.
Per si de cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada