dissabte, 15 de desembre de 2018

Pescadors de vides

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE DESEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Pascual Durà és el capità del Nuestra Madre Loreto que fa uns dies rescatà 12 immigrants de la mar. Pascual Durà i el seu pare, José Durà, que en anys passats també va haver d’atendre nàufrags, no tenien per què haver-se jugat la vida. Ben mirat, només són uns simples i sacrificats treballadors de la mar. No estaven obligats a fer-ho, certament, però els Durà no semblen d’aquest món, almenys no del que s’està forjant, cada dia més insolidari i vergonyant, i que ara mateix té l’epicentre a Andalusia.  
Pascual Durà, sense pensar en les conseqüències, recull en aigües internacionals, prop de la costa de Líbia, uns nàufrags. El govern espanyol s’atabala amb l’acció però perquè no es diga que els defensors de llibertats de tots els colors i usos no estan disposats a tirar una mà, es lleven ràpidament el problema de damunt: que els descarreguen a Líbia, que és el port pròxim més segur -ordenen els panxacontents de polítiques migratòries de sofà. El Loreto s’hi nega. Només desembarcaran en territori europeu: Líbia no garanteix els drets humans. El govern valencià ofereix el port. Madrid ho rebutja. Pascual, forçat per la situació extrema al pesquer, posa rumb a casa. Atònits pel gest, per fi i com per art de màgia, Salvament Marítim afirma que Malta els acollirà.
Hi havia a la mar, una nau de decència que buscava un port on arrecerar-se... Podria ser el principi d’una bella havanera que contara l’heroïcitat d’uns pescadors generosos. O una metàfora de la malaltia que rosega les entranyes de la democràcia. Perquè durant una setmana eterna de terror i privacions, el govern espanyol ha donat llargues al crit d’auxili del Loreto i ha jugat amb la seua seguretat. Per una falta d’empatia i de compromís seriós, han vorejat la tragèdia uns homes que s’han sacrificat per uns desconeguts que suplicaven ajuda. I ho han fet moguts només pels principis de solidaritat, fraternitat i humanitat, principis que en aquestes latituds es van enterbolint més i més.
Una vegada a recer els emigrants, Pascual s’ha afanyat a posar rumb cap al calador: la vida continua i ell sap, millor que ningú, que no és fàcil i que costa mantindre el cap fora de l’aigua. I mentre des del sud avança una tempesta que retruny d’odi, nosaltres portem gravada a la retina la gran lliçó del mariner que pesca vides: mentre hi haja vaixells carregats de decència, sempre es dibuixaran horitzons de llibertat que ens rescataran del mal oratge.