dissabte, 9 de febrer de 2019

La llibreria

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE FEBRER DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Fa temps, vaig llegir La llibreria, de Penelope Fitzgerald, editada el 1978 i adaptada al cinema per Isabel Coixet. L’obra recrea la misèria d’un minúscul món hermètic de mitjans segle XX, en el qual l’obertura d’una llibreria posa en estat d’alerta les mentalitats immobilistes i les activa a provocar-ne el tancament.
Si fa no fa, el mateix que ara i ací.
Fa uns dies, hem hagut d’assistir a una renovada versió de Bookshop: Espai Mariola Nos acaba de baixar la persiana. S’ha permés que es cloga una casa de llibres. A la majoria els és indiferent que milers de preguntes i respostes infinites emmudisquen, que els fulls condemnats a la foscor ens barren l’accés al somni, que cap idea no ens provoque o que la música dels versos no sone. Per a denunciar aquesta mort esfereïdora poques mans s’han alçat demanant una demora immediata a tan magna sangria. No s’ha celebrat cap reunió d’emergència. No hi ha hagut rescat. Solament un poc més d’afonia per a la gola d’una societat que ja no té quasi aire per respirar. Per opinar. Per rebel·lar-se.
Cada dia contemplem la desaparició d’espais dedicats a la lectura: grans superfícies que en redueixen els estants, biblioteques que agonitzen... Què ocorreria si ens hi rebel·làrem, si apostàrem per fomentar la creació i manteniment de les ferramentes intel·lectuals que ens fan sobrevolar la vida, ben sovint, incompleta? Fàcil: decreixeríem en neciesa i servilisme, i aniríem a més en reflexió i actuació.
Però no escarmentem. Venim de períodes d’incultura suprema que ens han fet vomitar odi en les trinxeres. Sabem, a base de llaços a les solapes, que el fang nauseabund de la ignorància és l’olla on es couen els egoismes. I hem aprés en les batalles perdudes que, a pesar de tot, la il·lustració furga sense descans en la panxa de l’univers per desentrellar-ne els monstres. Així i tot, com una gossada rastrejadora, tornem a buscar la manera d’enfosquir-nos i avivar els prejudicis sempre a punt per soterrar les llibertats. I illetrats com som, desallotgem manuscrits de les seues llars, incapacitats per entendre que ens estem desnonant a nosaltres mateixos de la humanitat.
Les llibreries són els forns on es pasta la curiositat necessària per dibuixar l’horitzó que ens mereixem. Ens són imprescindibles, més que mai, per recollir-nos-hi, per escorcollar les restes d’humanitat que algú va deixar escrites i oferir-les a l’enteniment.
Després, si de cas, ja podrem viure.   


dissabte, 26 de gener de 2019

Tocats de l'urna

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 19 DE GENER DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si no fóra perquè és tràgic, em farien somriure alguns partits polítics quan parlen de respecte des de la seua tribuna d’odi. Vociferen, amb el musell ple de navalles, que aquell o aquella és l’enemic. Que qualsevol és susceptible, en l’instant que ells ho diguen, de convertir-se en objectiu de la seua croada sanejadora de pecats aliens.
Aquests individus tenen una tara extraordinàriament greu: no saben estimar. N’estan incapacitats. Per tant odien a perpetuïtat. Sense revisió. Odien la diferència. El debat, la llibertat, el pensament, la crítica. Se sulfuren amb l’humor satíric; en realitat, amb qualsevol humor, excepte el que inclou l’ofensa. Odien les arrels que no beuen de la seua terra que consideren santíssimaamén. Abominen del que consideren inferior. O superior. Del que tenen a la vora i també del que ve de lluny. Odien les paraules que fan volar. I les que cruixen de bones intencions. Odien la poesia. L’art, en general. Volen silenciar-lo, decapitar-lo, per fer fora les ments que donen vida a idees. Ja ho he dit, odien a tothora. Respiren odi, beuen odi, treballen l’odi i viuen d’odi. La seua raça, nacionalitat, ofici, tendència sexual, esport, plat preferit i pràctica religiosa només té un nom: odi. Són odiadors de cap a peus.
Van pel seu món lil·liputenc clamant que s’avergonyeixen de la llengua dels seus avantpassats, perquè odien els seus avantpassats. Castiguen la terra que xafen maltractant-la i venent-la per quatre xavos perquè en volen assecar les arrels. Persegueixen la llibertat dels horitzons perquè no saben viure lluny de la foscor que els alimenta els budells.
I si odien la seua terra, la llengua i la gent, és perquè en el fons s’odien a ells mateixos. I això és molt trist. I això no pot ser mai un programa de vida, molt menys un programa polític per oferir a una societat que vol avançar sense renunciar a qui és i a qui ha sigut.
Per sort, només hi ha un model d’odi: aquell que pretén destruir l’altre. Davant, un cabàs extraordinari de maneres de conjugar afectes, de refregar-nos sentiments pels cossos, d’atrapar-nos en abraçades fraternals. Per això, a pesar del verí escampat, al món domina l’amor, perquè estimar(-se) és la consigna de qui es respecta i vol créixer.
Pareu, gent de l’odi perenne, deixeu de vomitar bilis sobre les persones de bé. Encara hi esteu a temps. O acabareu tocats de l’urna. I les vostres entranyes se’n ressentiran.
Si és que encara en teniu. 

dissabte, 12 de gener de 2019

Gràcies

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 5 DE GENER DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Fa uns dies, uns amics benvolguts ens invitaren, a uns quants devots de Händel, a Polinyà del Xúquer, al concert de Nadal que el cor A Capella oferia a l’església parroquial, junt amb la Camerata Silentivm. Podria parlar llargament de l’acollida càlida que ens van deparar, de la gran assistència de públic, de la bellesa del temple i de les cases senyorials que l’envolten, de la precisió dels instruments o de l’harmonia del cant. I em faltarien adjectius per celebrar la nit perquè de vegades no hi ha vocables que aconsegueixen donar fe del moment únic: del fred que ens assetjava i de l’escalfor de la música, de l’incendi cromàtic de les flors de Pasqua i de la pal·lidesa dels llums, del recolliment de l’acte i dels riures al sopar. La llengua, ben sovint, s’ha de rendir a la potència que impregna la vida. Tanmateix, des del primers moviments de batuta, hi va haver una paraula que se’m va instal·lar al mirador dels llavis i que va observar amb emoció l’espectacle de sons. És un dels mots més bells i alhora més civilitzats amb què la humanitat ha desitjat autoobsequiar-se: gràcies.
Gràcies és un diminut cofre de sensacions que cap en la palma d’una mà però d’una immensitat tal que és capaç de dissoldre el mur del ressentiment. Del gràcies, en podem abusar tant com vulguem perquè és igual d’il·limitat que les galàxies de sentiments de gratitud que arrecera.
I jo desitge aprofitar-me’n per agrair a Polinyà i al seu grapat d’habitants l’esforç sostingut que els deu haver costat el regal d’aire que ens esperava aquell capvespre i que condensà les veus del cor, els laments de l’orquestra i la nostra respiració en suspens davant de la màgia. Quina classe de poble és capaç de comprometre’s amb projectes que requereixen tants sacrificis? De quina pasta estan fets els éssers humans que viuen pendents de reintegrar a la societat una part d’allò que han rebut? No haurien de ser ells les figures a reverenciar, els altars on abdicar de maldats?
Gràcies als déus i deesses de cada dia que s’esmercen a construir llars entranyables, que tronen pels palaus de la dignitat i que fan cosquerelles a les fosses de l’oblit. Gràcies als herois i heroïnes d’anar per casa, enormes i discrets, enlluernadors però, malhauradament, en moltes ocasions, invisibles. Vull que siga el vostre exemple, rellotgers i rellotgeres de llum generosa, qui done corda al món i qui encapçale la resistència als temps foscos que ja s’acosten.