dissabte, 19 d’octubre de 2019

Perla

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 D'OCTUBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No heu percebut, aquestes últimes setmanes, un silenci resinós que s’adhereix a l’esperit? No vos ha faltat, en algun moment del dia o de la nit, en la solitud d’un camí o en el guirigall d’una festa, una alenada d’aire transparent?  Els especialistes afirmen que aquestes sensacions són pròpies d’un fenomen que engul les ganes de viure i apaga l’alegria. Es diu tristesa.
Perla, em saludava Llorenç Giménez sempre que ens trobàvem. Les dues síl·labes, embolcallades com una mocadorada d’octubre en un somriure dolç i una mirada que cruixia de bon humor, t’esborraven de soca-rel la remor grisenca del dia a dia. Dissolta en aquell núvol, jo em deixava caure sobre el balancí que formaven les seues paraules i m’abandonava al bressoleig de les anècdotes que contava, encadenades les unes a les altres, en una lletania deliciosa.
Llorenç estava fet de paraules. Rondalles, acudits, històries de tota mena, contes i embarbussaments li corrien per les venes i li alimentaven el cos de fantasia. Per si no en tenia prou, qualsevol fet que li acabara d’ocórrer o li arribava a les oïdes, ell el trenava amb tal o qual llegenda per donar vida a un espectacle de mots. Perquè Llorenç era, per damunt de tot, un artista de la llengua. I un recitador de la memòria de poble.
Parlar amb ell et situava en el registre lingüístic que la majoria oblida quan abandona la infantesa i que, tanmateix, resulta vital per a consolidar una societat amable: aquell en què la llengua, qualsevol llengua, serveix per parlar de sentiments nobles, per atraure sense violència, per aliar-se sense cadenes, per estimar. Per a ell, tots i totes érem perles i et feia sentir exactament així, com un ésser especial que mereixia tota la seua atenció.
Malgrat els homenatges de diferents sectors de la societat, l’enyor i la ràbia continguda que sentim per la seua pèrdua ens prem el cor i ens paralitza el pas. Però Llorenç no ha marxat perquè ens quedem inclinats de pena. Hem de reprendre la rondalla allà on la va haver de deixar. Per mantindre’n en alt el llegat, hem de tornar a acostar a grans i menuts, les aventures sucoses dels éssers màgics que habiten les nostres llars, i hem de vigilar que ressone pertot arreu el nom de l’home bo que somreia a la terra i a la gent.
Descansa en pau, amic, però no deixes de xiuxiuejar-nos les paraules màgiques, aquelles amb les quals ens feies creure que no hi haurà mai cap esperit dolent capaç de véncer la bondat. 

dissabte, 5 d’octubre de 2019

Som horta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 DE SETEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

En realitat, sóc poca cosa: un grapat de pedres i quatre herbes. Alguns m’anomenen terra, així, en minúscula, per diferenciar-me de l’altra, la Terra, la gran, la que va cedir innocentment el seu ventre fa milions d’anys perquè uns éssers volubles l’ocuparen, sense imaginar que esdevindrien el corc que li rosegaria les entranyes.  
Jo, per si de cas, em quede amb la terra en miniatura, la dòcil, la que es deixa abordar. Hi ha qui, en un excés de sensibilitat als meus encants, em diu horta. M’agrada. Aquesta paraula vibrant com l’aigua que em recorre les artèries, em remunta lluny enrere quan els humans començaren a rascar-me el llom, ara una passada ara una altra, i jo, agraïda, hi vaig voler correspondre. Des d’aquell instant, vam teixir una simbiosi única en aquest racó de món. El mèrit, això sí, ha sigut només dels homes i dones que segle rere segle s’han sacrificat per extraure’m la saó. Les onades de cavallons, els arraps dels canals, l’alenar dels animals acoblat a l’alé cíclic de les estacions són l’obra dels qui van suar per esculpir-me.
He sigut horta que ha alimentat, i horta que ha protegit. No solament he atret la corbella i el cabasset; en mi també s’han acomodat cabanyes, barraques i masies, que han arrecerat existències duríssimes, endolcides pels xanglots de raïm penjats dels canyissos. Ignore quanta gent m’ha habitat però en tinc la memòria coberta d’empremtes inesborrables. He fet créixer milers d’arrels amb la suor de cada aixada, amb les llàgrimes de vi primerenc de cada bota i amb les gotes d’aigua de les botiges a l’ombra, davall de les figueres. També amb la saliva dels crits de fam i desesper quan el cos se m’ha assecat. Sóc poca cosa, però els braços de qui em treballa han sabut fer-me deessa generosa. Per ells continue viva.
I ara, alguns individus intenten retallar-me la cabellera de branques que fa poc espolsava aire perfumat pertot arreu, i pressionar-me el cor davall capes d’asfalt. Sóc vella i la sé llarga: no cal que m’amagueu que hi ha qui cantusseja, fregant-se les mans de pura golafreria, que horta rima amb morta.
Tanmateix he sentit tambors convocant a la resistència. De nit, veig les fogueres que vigilen les alqueries centenàries i m’arriben veus de joves i no tan joves que defensen, amb cants i mots, la meua dignitat. Són la força de les causes nobles i la seua lluita va carregada de raons.
Sóc horta. Simplement. El futur no em pertany.
El vostre, però, sí.

dissabte, 21 de setembre de 2019

Senyor Estellés

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 DE SETEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Perdone’ns, senyor Vicent Andrés Estellés, que el molestem en el seu descans etern però hem  d’anunciar-li que la mort que portem adherida a la vida, la que vosté convertí en un plany literari dolorós de pair, l’enemiga maleïda que tot ho esborra, ha perdut la batalla: vosté continua viu entre nosaltres, molt viu.
No li negarem la nostra condició de poble oblidadís que s’encabota a trair el llegat, que s’avergonyeix de qui l’ha precedit en aquest tros de terra arrapat a la mar, i que s’ha venut, en múltiples ocasions, a assaltadors de camins que li han promés riqueses i èxits. No li discutirem tampoc que ens hem esmerçat per renunciar a tot passat i que duem, enganxada a l’esquena de la nostra història, una foscor que amenaça d’esdevenir la nostra tomba.
Vosté ens deixà un mural enorme d’allò que érem, som i hauríem de ser, on parlava de l’amor i de la mort petita, del sexe i del pimentó torrat, del dolor i de les renúncies. Ai, les renúncies! Quantes n’hem exercitat! Aleshores i ara. Els Sí senyor! A disposar, senyor!, de l’enyorat Ovidi, cabotades que continuem pegant davant de les màquines que mosseguen la carn de l’horta o les tradicions seculars engolides per Halloween comercials. I què dir dels buits que cada dia són més profunds: el de l’estima per la llengua, pels paisatges heretats, pel país que volem veure créixer...?
A voltes resultem lamentables. Què li he de contar?
Tanmateix, a pesar de tot i d’uns quants, en som moltíssims més els qui fem camí amb determinació i coratge. I la seua veu ens hi acompanya. Sempre. Sense anar més lluny, aquestes setmanes, en moltes poblacions, celebrem la Nit Estellés, un homenatge fet de germanor i literatura, que ens ensenya que les paraules nobles poder ser llances que defensen la memòria dels pobles.
Enguany, com és tradició, vosté seurà a la nostra taula i no ens hi faltaran menges de l’horta agraïda, ni el bon vi d’algun celler veí. Contarem anècdotes d’un temps llunyà que també és nostre i enramarem rimes pels carrers perquè ressone en la nit que el poeta de Burjassot, el fill del forner, va fer versos que es fonen amb l’eternitat. Finalment, quan la nit se’ns desfaça a les mans com un sabó perfumat, li donarem les gràcies per haver vingut i ens acomiadarem de camí a l’alba del dia que ja ens convoca.
Ací ens pariren i ací estem, va escriure, senyor Estellés. I nosaltres enllacem: Ací ens pariren i, per la memòria i pel futur, ací continuarem.

dissabte, 7 de setembre de 2019

Foc a les entranyes


ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 31 D'AGOST DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Hi va haver un temps en el qual la humanitat va posseir el foc a la punta dels dits. Aquell instant gloriós en què vam aconseguir imitar la descàrrega incendiària que la mare natura ens enviava des del cel, ens va traure de la foscor dels primers moments de la Història i ens va llançar a una nova manera de viure: de sobte, enceníem torxes i espantàvem les bèsties de la nit, coíem el fang i confeccionàvem eines, i assaboríem una carn a la brasa deliciosament mastegable.
Rudes i primaris com érem, això ens va impressionar tant que vam pensar que ens mereixíem elevar-nos uns centímetres per damunt de la resta dels organismes vius, conformistes i inútils, i pobladors, amb nosaltres, de la Terra. Aquesta creença va donar pas a un estat d’imbecil·litat que es va adherir al nostre ADN i que, mil·lennis després, conservem intacte.
Fa uns segles, la flama de la curiositat va prendre a les pupil·les d’uns quants esperits desitjosos de saber-ho tot de tot. S’esforçaren per passejar la raó pel Segle de les llums i quasi aconsegueixen contaminar-nos el seu deler pel pensament reflexiu. Tanmateix, al cap d’uns anys, de nou, un seguit d’egos unflats i polítiques violentes ens van confirmar el que ja sabíem: érem els ineptes més perillosos de l’univers.
Ara, el foc ha tornat a habitar-nos el cos. Aquesta vegada, però, no hem buscat la innocència de l’espurneig de les brases de campament, ni els esclats de brillantor d’un intel·lecte despert. Hem anat més enllà i hem activat un horror que des de fa setmanes, mesos, abrasa la vegetació i socarra cossos, tritura la llar de milers de famílies, ens segresta l’oxigen del futur i ens acosta una miqueta més a l’extinció total.
Estem cremant hectàrees i hectàrees de vida pertot arreu i no hi ha continent que se’n salve. És com si haguérem decidit d’unir les forces per damunt de les nacionalitats, interessos i misèries casolanes (nosaltres, en combat perpetu per açò o per allò), i haguérem format un exèrcit dedicat a consciència, però sense consciència, a saquejar el planeta, violar-lo, enverinar-lo, assecar-lo. Assassinar-lo.
Hem esdevingut la raça que porta el foc i la mort a les entranyes. Som el dimoni en persona i estem a punt de rebre la clau del nostre infern.
Reaccionem. Protestem. Denunciem tots els Bolsonaro, Trump i piròmans institucionals del món. Per una vegada, deixem de ser humans i convertim-nos en animals: respectem la Terra. No ens en queda altra.

diumenge, 25 d’agost de 2019

Ítaca

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 D'AGOST DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Tens 29 anys o 52, i parlen de tu. Et posen nom i casa. Rescaten el teu transitar laboral i ens descobreixen el teu rostre. Breument et coneixem i veloçment et fem nostra, com si tu, Beatriu, Juana o Evelyn, hagueres compartit taula i revolts de l’existència amb nosaltres. Esguiten les ones radiofòniques amb llàgrimes de familiars i amistats que, commoguts, recorden la tendresa amb què netejaves les asprors que duies adherides a cada àtom del teu cos i de l’esperit.
Ara mateix, en una altra vida, contemplaries el blau de l’estiu i et vindrien unes ganes boges de cantar. Segurament. O assaboriries un café comentant projectes, amb un somriure a la mirada i un llamp de vida als llavis.
Mentre escric, de segur que estaries capficada en les minúscules pedres que ens desequilibren el dia a dia: la llista de la compra, el cotxe que haurà d’anar, sense falta, al taller, o la factura del dentista per al menut, que ja tardes a abonar.
Però som en aquest instant d’aquesta vida que ja ha deixat de ser per a tu. Ja no caminaràs sobre els desnivells que construeix cada alba. Les teues pupil·les s’han estovat de foscor. La teua boca és silenci. I se’ns ha acabat el temps d’abstraure’ns en el futur.
Ell no t’estimava.
I ara que hem fet tard a tot i que el que ens queda a les mans és la pell d’un plany que no hem sabut apedaçar, ara, tal vegada, és possible que descobrim que en realitat sempre ho havíem sabut. Almenys, ho havíem sospitat. Perquè s’ha de poder endevinar el desamor que mata, no? Quan la mirada ja no és espurna daurada, ni tan sols cendra negra, sinó navalla de glaç clavada a la nou del coll. Quan les paraules esdevenen dalla que sega altres paraules. Quan l’altre només et percep per rebaixar-te i lligar-te, submisa, a cadenes d’insults i menyspreus.
Aquell que vivia de l’aire del teu nom t’ha assassinat. Ha estavellat la teua fràgil embarcació contra els penya-segats de la mort. Avariciós i assedegat de venjança, t’ha esquarterat l’alé i el de la teua gent. T’ha esmicolat el repòs, l’alegria i l’abraçada. Perquè només perseguia un desig: arrabassar-te el temps, el rem que se’ns atorga per a portar a terme el viatge de la vida.
Ahir és el port d’eixida. Hui és la barca. Demà, l’illa.
El monstre no t’ha permés arribar a Ítaca, però nosaltres hi vetlarem el teu nom en la infinitat del record.

dissabte, 10 d’agost de 2019

La medicina que m'estime

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 D'AGOST DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Com diries a la persona que porta anys sentint-te els laments, suportant les descripcions minucioses fins al puntillisme del doloret que, n’estàs segura, precedeix l’última agonia, i regalant-te de franc paraules d’esperança; com diries al teu metge o la teua metgessa que l’estimes?
Sembla que la frescor d’alguns productes peribles pot superar el límit imprés en el recipient. La data de caducitat d’un iogurt, per exemple, és més flexible que la d’un ésser humà. Nosaltres no tenim pròrroga: el segon en què canviem de bàndol és inajornable. Per això ens matem a estirar-nos la vida i per això, de tots els gremis que freqüentem, el de sanitat és el que més ens ateny el cor.
És vital, mai millor dit, que qui s’encarregue del teu estat de salut siga d’una professionalitat rotunda. Reconec que també ho demanem a qui et condiciona la instal·lació elèctrica de casa o t’educa la criatura, però res comparable al que esperem de qui t’ha d’allargar el calendari. Perquè, a més de la seua preparació, al metge, a la metgessa, li supliquem un plus d’empatia que hauria de ser condició prèvia per poder exercir.
Aquesta humanitat requerida, però, no sempre habita la consulta i és quan ens queixem de l’actuació de facultatius que ens ofenen per la seua falta d’interés o de formes. És cert que la sanitat pública està lluny de ser ideal (pobra en pressupost i personal, col·lapse de sales d’espera), i sé (vinc de l’educació pública, què m’han de contar?) que costa treballar en condicions adverses, però també afirme que el món funcionaria millor si l’atenguérem amb una bona dosi de paciència. En qualsevol centre de salut o en qualsevol altra part.
Així i tot, ben sovint, trobes qui aplica receptes generoses als malalts. Jo en conec un grapat: la doctora Laura C., atenta com poques; l’especialista Javier A., que et reté amb consells i ànims; la nutricionista Pepa G., tot bondat i iniciatives... I la llista podria continuar, llarga i nodrida.
Jo me’ls estime. Molt. No els ho puc confessar, xocaria, i la veritat és que tampoc no sabria com fer-ho. Per això, preferisc escriure-ho.
Gràcies als professionals de la medicina que tenen cura de nosaltres, als qui ens doten de recursos i ens miren als ulls. Gràcies per practicar, a pesar dels obstacles i des de l’amabilitat, una sanitat que ens salvaguarde de la indiferència. Són ells i elles qui mantenen el caliu de la societat entranyable i generosa a què aspirem.

dissabte, 27 de juliol de 2019

La terrassa d'estiu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 DE JULIOL DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Capvespre de juliol. Calor enganxosa, tropical. Les finestres il·luminades dels edificis ens informen que el veïnat ha decidit quedar-se a casa, refrigerat amb màquines d’aires i neveres generoses.  
En un pretèrit no tan llunyà, però, als pobles de la Mediterrània, quan la nit d’estiu escampa estreles i llunes platejades, combatíem els embats de l’estació de foc ocupant els carrers. Preníem la fresca a la porta de casa i véiem passar les últimes hores del dia assaborint un café gelat amb la família, xarrant de tot i de res amb les amistats, escoltant alguna emissora de ràdio o deixant-nos bressolar per la respiració de la nit. A l’època de les grans calors, fins fa quatre dies, moltes coses bones de la vida residien a l’exterior dels habitatges.
Ara, són pocs els qui trauen la cadira de boga a la vorera o s’asseuen al bancalet de l’entrada per rebre la mitjanit. Ja no fem fluir els pensaments en el silenci nocturn, i quasi se’ns ha desdibuixat l’aroma del gesmiler.
Per això, quan Josep R. ens va invitar a la seua terrassa per sopar a l’aire lliure i gaudir de bona i abundant companyia, vam sentir que ens oferia una llesca generosa d’allò que entenem que és l’estiu a casa nostra. Un àpat a la llum dels fanalets que esguiten les parets emblanquinades. Una taula parada amb les estovalles brodades de la mare on cadascú deposita menges senzilles, adobades amb mil reminiscències: tomaca amb tonyina i pinyons, pa del forn de llenya de ca Aurelio, truita de creïlles, coca de carabassa, granissat de llima i, humitejant-ho tot, el vi generós, tan fresc com les tessel·les de Nolla que conformen la taula on ens encabim. La conversa a mitja veu sorprén, avesats com estem a compartir cobert enmig de judicis vomitats a ple pulmó. La maror de la música de fons, jazz subtil que dialoga amb la molsa fosca del cel, ens fa de pentagrama on depositem paraules i riures sedosos com si d’una orquestra improvisada es tractara.
Trota el temps i els diversos grups es fan i desfan. Hi ha una coreografia imperceptible que subjau en aquestes vetlades, on cada membre es desplaça per la sala al fil dels interessos i de les curiositats, i reprenem el diàleg interromput, rematem l’acudit que ens dispara el goig o desvetlem l’últim secret que tot ho canviarà.
Qualsevol anhel és susceptible de satisfer-se en una terrassa ben avinguda. En una nit de juliol. De calidesa humana entranyable. On ningú no vol tornar a casa.

diumenge, 14 de juliol de 2019

Desobeïm!

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 DE JULIOL DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si un va nàixer ésser humà, i no botija, pizza Margarida o taula de menjador, i respira a glopades l’oxigen que ascendents i confrares han cultivat des de la memòria del temps, s’hauria de dedicar a la pràctica desbocada de l’agraïment etern.
Si fullejà les pàgines de la infància amb un ditet remullat en llet perfumada amb canyella, amb la seda d’abraçades acaronant-li la pell, i l’escalfor d’un sostre per recollir-li llàgrimes i mocs, hauria de recórrer la resta de la vida donant les gràcies a l’atzar generós per haver-lo situat en la part de la civilització que bull d’esperança.
Si els anys volcànics de l’adolescència l’atraparen en les seues erupcions i laves d’alt voltatge, el van fer dubtar del sentit de la seua existència i l’acostaren als penya-segats dels laments, ara hauria de somriure, alleugerit per no dur el cos travessat per barrots, fusells, i credos i banderes de sang que són la ració d’estima diària de tantes i tantes ombres arraconades en els confins del món. I si quan va arribar al tendre revolt de la primera maduresa, li van permetre passar a la terra del seu futur i veure desfilar centenars d’oportunitats per davant de sa casa perquè en poguera caçar una o totes, ara s’hauria d’inclinar, humil i agraït, en homenatge a qui s’alimenta del fang de la pobresa.
Perquè per més que el nostre racó d’univers siga lluminós, no hem de creure que el que posseïm ha caigut del cel per ser nós qui som, ni pensar que en som els amos ni que ens mereixen la nostra bona sort perquè som la llet, la repera. El súmmum.
Així i tot, alguns transiten les hores, panxacontents pel fet d’estar vius i de continuar vius, menyspreant l’altra banda dels continents que sofreix injustícies i mort. I fan l’impossible per fortificar el seu jardí de l’Edén privat amb una muralla enorme de prohibicions, intransigència, penalitzacions i ressentiment per mantenir-se, ignorants!, a recer dels desemparats que viuen per sobreviure o moren per viure.
I ara que als practicants de l’odi els han violat l’espai sagrat del búnquer, ara que un xicotet vaixell solidari que capitaneja, per si no en tenien prou amb la humiliació, una dona, els ha quedat escrit clarament sobre la línia dels horitzons de totes les nacions lliures que l’amor i la solidaritat no són cap delicte.
Sí, senyor Salvini, Carola l’ha desobeït: ha arrancat 42 vides de la viscositat sinistra de la mar. I de vosté.
Beneïda rebel·lia, capitana!

diumenge, 30 de juny de 2019

Digueu-li amor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 DE JUNY DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

T’estreny les mans entre les meues. Atrape la teua essència i me la deixe a la vora del pit per tornar a sentir l’alé que ens compassava els sospirs i ens transportava amunt i avall de les dunes del calendari. No em recordes? De veritat que m’has oblidat? Dia a dia m’esforce per mantindre en peu la construcció que vam alçar quan el cel navegava sense nuvolades, quan créiem que les roses creixen amb l’afecte i que tu i jo seríem els jardiners de tots els universos.
Hui, la teua mirada vaga per boirines desconegudes. I em dol l’ànima, i el dolor em sacseja les entranyes, però no t’hi puc acompanyar: sense voler, vas traspassar una porta que es tancà per sempre més darrere dels teus passos insegurs, i jo no sé trobar-ne la clau, ni tan sols descobrir on se n’amaga el pany.
És possible que no t’inspire res el meu nom? Tantes vegades com me l’has xiuxiuejat a cau d’orella. No reconeixes la meua veu, la que et reclamava i que ara s’ha convertit en una minsa canya de pescar òrfena d’ham? I el rostre que se t’acosta per fregar-hi un bes mullat en llàgrimes, vida, no és ja el remolí que et sacsejava el cor?
A l’alba, netege els vidres de casa per deixar entrar-hi els flocs de llum que arrancaves a la crinera del sol per a mi. I quan s’anuncia el capvespre, recull dolçament les llavors que t’he anat sembrant sobre els llavis secs i les deposite a l’armari de l’esperança, per si un dia em tornes a mirar amb el desig i la urgència dels primers focs de l’amor.
Ara em dic Memòria. He esdevingut una meitat d’un tot, sola. Sola amb tu. Sola. A poc a poc em reconcilie amb el destí que t’ha devorat la feblesa del temps desagraït. M’he multiplicat. Sóc més poderosa. Visc per tu i per mi. Estime per tu i per mi. Ric i plore per tu i per mi, maldic per dues veus i cride per quatre goles, però avance. Avance perquè cada pas que tu no fas, jo te’l dibuixe a les ninetes dels ulls i així, només així, crec que aconsegueixes intuir de què va el món i aquesta existència que passa silenciosa al teu costat. I no pararé. Teixiré somnis renovats que acomplirem en la intimitat que ens deixa l’oblit, per arribar al lloc on vius ara i on sé que m’esperaràs eternament. Serem una història que es va refent, un trencadís de vivències bell i vell. Te’n recordes, company? Sóc tu i jo. Jo i tu. Sóc nosaltres per cada instant que ens ha d’unir.
No li digueu Alzheimer. Digueu-li amor sostingut. Amor en carn viva. Amor de per vida.

diumenge, 16 de juny de 2019

L'últim toc

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE JUNYDE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Ho diré clar i ras: els humans se’n foten de la mort. Com sona. Hi ha qui defensarà que no, que la Dama negra ens té ben agafats pel bescoll i això ens paralitza. Abans, sí, en el passat. Hi va haver un temps en el qual ens preocupava el nostre últim sospir i també el de la llengua i el del territori d’on descendíem o el de les rondalles que xiuxiuegen herències. Sofríem amb l’amenaça del final absolut i, temorosos i cauts, reivindicàvem proteccions. En l’actualitat, però, ja no temem el xantatge que suposa saber que sí o sí acabarem encollits en un jaç de cucs afamats. Ens hem tirat literalment la mort a l’esquena. Que ha de vindre? Que vinga! No l’esperarem entretinguts en lluites o cerimònies que no ens salvaran del taüt; la rebrem esprement el suc de la vida com si no hi haguera demà.
Que una vintena de Premis Nobel alerten de l’impacte del canvi climàtic en tots els racons de la Terra? Nosaltres a plastificar cada galló de mandarina per no ensucrar-nos els dits. Que els incendis estiuencs ens devoren cases i patrimoni natural? A tallar, aterrar i construir, que el món s’acaba. Que algú s’estavella en un vehicle llançat a més de 200 per hora? Lamentem-ne la desventura i exigim cotxes coets a cabassos. Que un ajuntament somia una ciutat sostenible? A maleir la invasió de bicicletes que altera els nervis de la ciutadania. Que aprovem una llei antitabac per amor als pulmons? Volant a encendre cigarrets i recuperar-ne els altíssims índexs de consum.
Posem a la vora de l’extinció desenes d’espècies animals i vegetals que són els nostre suport vital, assequem zones humides, embrutem paratges irrepetibles, abandonem la gent necessitada a la seua sort, ens incomuniquem darrere de pantalles, reneguem de qui som o, simplement, no ens interessa saber-ho. I des de l’apatia genètica, deixem fer i que ens facen. De què serveix?, exclamaran algunes veus. I continuem abduïts per la nostra minúscula existència sense ser conscients que seguim al peu de la lletra un manual invisible que ens duu cap al desenllaç.
No tenim dos dits de front. Ens considerem tan divins i ens hem traslladat tan endins de nosaltres, allà on no arriba la claror que tot ho ensenya, que som incapaços de veure la corda que portem al coll i que ens va col·locar la Parca una nit de borratxera egòlatra. Una corda que, alimentada per la indiferència suïcida, s’estreteix més i més. No sentim l’últim Tic? L’últim Tac? 
No sentim ja l’últim toc?

dissabte, 1 de juny de 2019

De banda en banda

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 DE MAIG DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Definitivament, som un país de pentagrames; una terra construïda sobre escales musicals que pugen i baixen resseguint el paisatge. Repartides pertot arreu, sobre les arenes que saluden la mar, prop dels tarongerars o als peus de castells i serralades, les bandes de músics ens vellutegen el cor amb les seues veus d’aire i basteixen arpegis que recorren les vèrtebres de la memòria.
D’on ens naix aquesta necessitat de fer ballar el vent? Qui va ensenyar als nostres avantpassats a domesticar la fusta i fer-la parlar, o a ajuntar corda i dits perquè es feren cosquerelles compassadament? Seria molt agosarat preguntar-nos si no som un poble elegit, tocat per la batuta d’alguna deessa de l’harmonia?
En són milers els ulls clavats al faristol i als arabescos de la clau de sol; milers les oïdes que s’exerciten des de menudes per captar al vol el puntejat del violí, el sospir greu del trombó o la rialla de la flauta; milers els esperits que s’esforcen per interpretar partitures. És difícil copsar d’on procedeix la força de cada home i dona que lluita per dominar aquest llenguatge universal i bellíssim, capaç de fondre’ns les cèl·lules més granítiques, un llenguatge que fermenta sentiments i ens fa plorar, riure, recordar, reviure.
Som un parterre florit de redones, semicorxeres i fuses que els músics arreglen en rams multicolors i ofereixen en qualsevol racó on l’aire ens permeta esdevenir auditori. Allí, ens abandonem a la cadència musical que ens atrapa de sobte i ens llança amunt, ben amunt, per recollir-nos a mitjan caiguda i tornar a enlairar-nos o depositar-nos amb delicadesa a la vora dels llavis d’un clarinet o en els braços forçuts d’una tuba.
I quan arriba el final i ens reincorporem lentament als batecs del nostre temps, obrim els ulls i ens acullen els artífexs del miracle: homes i dones uniformats i abraçats a l’obra d’antics luthiers que somriuen amb la satisfacció de qui acaba de regalar esforç i sacrifici titànics a canvi d’un viatge al cor de la felicitat íntima.
Fa uns dies, el Centre Artístic Musical Santa Cecília de Foios i la Banda Juvenil de la Societat Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera guanyaren el 43é Certamen de Bandes de la Diputació de València en les categories respectives. Gràcies per alimentar-nos amb tanta bellesa. I gràcies per recordar-nos que, malgrat la infinitat de turbulències, el món encara és capaç d’anhelar la veu serena i sinuosa de la música.

dissabte, 18 de maig de 2019

Dones de pergamí

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 DE MAIG DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Puge l’escala de pressa; estic a punt de fer tard a la cita amb el club de lectura de la Biblioteca de Meliana. Nou dones (sí, cap home) han llegit la meua novel·la A l’altra banda de les muntanyes, i volen compartir amb mi opinions, dubtes i preguntes que el relat els ha generat. Salude i m’assec. Les observe discretament.
Pilar B., la bibliotecària, una professional de cap a peus, em presenta amb passió desmesurada, i jo sent com les brases del foc de l’agraïment m’escalfen el cor. De seguida, Pilar C., la responsable de la reunió, obri l’encontre i, una rere l’altra, Xelo, Merxe i Merxe, Cristina, Trini, Magali i Susi hi entren amb determinació. Als pocs minuts, ja s’ha conformat un ambient amable i ple de complicitats.
Es nota que han reflexionat el text. Molt. Algunes tenen el llibre a les mans, com si fóra l’entrada obligada per accedir a la festa. Però prompte comprove que el manegen amb determinació, buscant els senyals que hi han depositat per localitzar-ne un passatge o alguna imatge que els ha fet gràcia. Lligen anotacions, m’interroguen sobre el com i el perquè, parlen de les seues experiències, i es teixeix ràpidament la molla de confiança necessària pequè jo m’òbriga sense condicions.
Em trobe còmoda en la seua companyia perquè són consumidores de literatura per gust i per voluntat; pel gust de gaudir d’una llengua, tot i que, de vegades, no siga la pròpia, i d’una narració que les fa evadir-se sense haver de posar la clau al pany; per la voluntat de descobrir maneres noves d’implicar-se en les realitats del món. Posen en quarantena la seua rutina de compromisos i sotmetiments, s’emboliquen la mirada en somnis de paper i pretenen arribar més enllà de l’horitzó que ataüllen des de la finestra de les seues vides. Aquestes dones que naden entre onades d’arabescos, s’alimenten del fluid dens de la lectura i confessen a altres sirenes de pàgines allò que les ha commogut, són criatures màgiques. Són éssers fets de desenes d’històries, viscudes o no, reals o no, properes o no, que integren el seu ADN literari i, per tant, vital.
Em bressolen les seues veus i els relats entendridors que s’assemblen estranyament al meu. I pense que som afortunades d’estar ací, alimentant-nos de creativitat en majúscula i en minúscula, nosaltres, lectores apassionades que, com els relats sembrats per la humanitat segle rere segle, ja tenim el cor de pergamí i l’alé de qui vol viure eternament.

dissabte, 4 de maig de 2019

Hem vingut a parlar

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 D'ABRIL DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

I have a dream, va dir Luther King en el discurs on reivindicava un futur d’harmonia per a negres i blancs. I milers de persones s’apuntaren al repte de construir una societat a la mesura de la bondat que vencera l’odi i entonara càntics de llibertat. Lluny queda aquell 1963, però proper l’anhel de canvi que s’hi respirava perquè els éssers humans han continuat bregant per un tros de terra o un déu de resina, i sembla que ja integra la nostra natura buscar en l’altre l’escletxa per clavar-hi les urpes i esgarrar-li la identitat. No hi ha forma de trobar una mínima correcció en res i corren temps terribles per al consens.
Però comencen a despuntar veus que demanen un recés en l’atmosfera àcida on vivim, que reclamen condicions propícies per atendre sense irritació les idees de l’interlocutor i defensar sense acritud les pròpies. Perquè alguns també tenen un somni i estan posant les bases per arribar-hi.
Des de fa uns anys, Xarxa Vives i Escola Valenciana celebren la Lliga de debats, un projecte enfocat a centres de secundària, batxillerat i universitat que consisteix a plantejar una pregunta i invitar-los a intervindre-hi en la nostra llengua. En aquesta edició (“Calen fronteres entre països?”), 5000 joves han adoptat alternativament el pro i el contra de la qüestió. Durant setmanes, assessorats per uns 300 ensenyants, els oradors i oradores han aprés a exposar, argumentar, rebatre..., sense alçar la veu ni faltar al respecte.
Enguany, he tingut la sort de seguir el camí encetat pel professor Enric Senabre i Alba, Paula, Maria, Berta i Amparo, l’equip de l’institut Ramon Llull. Ha sigut encomiable la preparació meticulosa de cada sessió de treball. Ha sigut espectacular el grau d’implicació de cada membre. I han sigut brillants els resultats obtinguts: ús dels recursos expressius, seguretat, rapidesa en la presa de decisions, augment de l’autoestima... És un esforç titànic que té com a objectiu preparar individus implicats en el dia a dia del seu entorn, antítesi de qui ignora el valor de la pròpia veu i malviu al ritme dels ecos de la ignorància.
Els membres de la Lliga han sigut generosos en temps i sacrificis perquè saben quina classe de ciutadania necessitem urgentment. Ens sobren Màsters de l’univers i al·ligàtors de ribera, i la manera segura de fossilitzar-los és canviar-ne les baves verinoses per ponts dialèctics de cultura i tolerància. Necessitem entendre’ns per avançar. Parlem-ne, doncs.

dilluns, 22 d’abril de 2019

Elegància

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 D'ABRIL DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


No hi narració que m’atrape més que la que pessiga sospirs de vida, la que situa davall del microscopi de l’anàlisi els comportaments íntims; en definitiva, la que dissecciona frustracions i esperances i les posa a remull en el líquid amniòtic del pas del temps.
Per això estic a l’aguait del comentari que amplifica la minúcia que, d’una altra manera, se’ns haguera passat per alt. Perquè, ben mirat, la vida és una successió sense fre de decisions ínfimes (i de ben grosses), que el cervell va prenent incessantment, sense donar-se temps, moltes voltes, per replantejar-se’n el sentit. Tot el que fem, diem, deixem de fer o dir, està supeditat durant una mil·lèsima fracció de segon a una avaluació del fet i de les seues conseqüències.
És obvi que la immensa majoria de les ocasions no som conscients del procés; seria complicat viure si a cada incertesa ens haguérem de parar a estudiar-la, valorar-ne les derivacions, optar i, finalment, felicitar-nos o enutjar-nos pel resultat. Bec una altra copa de vi? Faig com si no el vera? Deixe el tovalló sobre la taula? A dreta? A esquerra? Tot acaba quasi sempre en un sí o un no. Avancem per la vida exercitant-nos a una velocitat de creuer a respondre en positiu o negatiu els milers de preguntes diàries. Encara com el temps és generós i ens presta els anys d’infantesa, els de l’adolescència, i fins i tot, en alguns casos, els de la inauguració de la maduresa, per aprendre a gestionar ràpidament les opcions.
Per això, en l’edat adulta, s’espera que ja tinguem controlat aquest procés íntim i que les decisions que adoptem tendisquen a ser encertades o, si més no, prudents. Molt prudents. Perquè és només quan aconseguim aprovar amb cum laude l’etapa de la bondat, l’empatia i la generositat, que és com dir, de l’elegància, quan podem afirmar que hem arribat a la majoria d’edat. I l’elegància per aquestes terres és saber opinar de les coses justes en el moment propici, amb les paraules adequades i els arguments veraços. És no frivolitzar amb el sofriment dels altres i no apostar per la provocació fàcil. És callar, escoltar i pair. Respectar.  

Per desventura, hi ha qui no arriba a la fase adulta i es consumeix en la volatilitat d’una adolescència perillosament descervellada. No vos fieu d’aquesta gent pobra en generositats, primitiva i fosca. I si pretén representar-vos, fugiu-ne. Que no vos convoque a les urnes. Mai. O la societat sencera n’eixirà ben escaldada. 


dissabte, 6 d’abril de 2019

Més de Falles

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 DE MARÇ DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Han passat les Falles i malgrat l’esforç de tantíssimes persones i col·lectius, ens ha quedat el mal sabor de boca que et deixen les actuacions que t’han ferit o que t’han avergonyit.
Durant uns dies, hem sigut testimonis de la indecència. Després d’hores de revetles, d’ingesta d’alcohol i d’aliments, de crits i de cants, quan els noctàmbuls consideraven que era hora d’abandonar els escenaris cedits generosament per l’ajuntament, pel barri, pel carrer, en definitiva per la ciutadania, la ciutat desplegava la seua cara més nauseabunda. Monuments xops de pixum. Muntanyes de deixalles abandonades per qui no ho permetria de cap manera a sa casa. Explosions de sorolls d’alta intensitat orquestrades per salvatges que exigeixen silenci d’ultratomba quan volen veure el partit, bressolar la criatura o, senzillament, reposar després d’un dia de treball. Per què ho consentim? És falta d’autoritat? D’educació? D’estima? O una barreja de tot plegat?
Sovint, l’espai públic s’assembla a un territori salvatge, com aquelles enormes planures que Europa va trobar en la seua conquesta de l’oest americà i on va creure que tot hi estava permés. És això, València en Falles? Un espai on hem de conviure una ciutadania que vol continuar amb la seua vida quotidiana i festiva, i uns miserables que aprofiten l’ocasió per vomitar a l’aire la seua indecència? Haurem de reclamar més mesures de contenció cada vegada que el calendari festiu ens amolle a la via pública amb les nostres borratxeres i converses a brams a altes hores de la nit? Què passara quan algú exigisca mà dura per evitar que l’any que ve torne l’infern de Dant a les nostres portes? Protestarem per les prohibicions i el control? Parlarem de llibertat perduda? Direm que la ciutat ha esdevingut una presó?
Què esperem per canviar la direcció del vent? Qualsevol intent d’anàlisi profunda serà benvingut. Ens calen urgentment mesures sensates i generoses per sanejar una celebració que corre el risc de morir d’èxit. Ja no ens val desinhibir-nos de les responsabilitats ni buscar els culpables fora; ja no ens fan profit els desaires ni les rebequeries. En aquesta magna obra que són les Falles, cada actor i actriu ha d’assumir el seu paper i unir esforços amb la resta de l’elenc perquè el públic quede satisfet de l’espectacle.
Pensem-ho bé i actuem de pressa. No siga que un dia, la immundícia que hem anat acumulant pels carrers acabe rebotant-nos a la cara.

divendres, 29 de març de 2019

Per tu.
Pels passos ferms que encara no han fet camí.
Per les llunes futures, arrecerades darrere de les nostres mirades.
Per l'amor que ens balla al cor, que serà l'aire, l'aigua i la paraula.
T'estime. Sempre més.

dissabte, 23 de març de 2019

No pararem

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 DE MARÇ DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Sé que el meu últim article també versava sobre el tema de la dona. No tinc per costum repetir-me però hui necessite reprendre el fil del que publicava fa uns dies. Per què? Per molts motius.
En primer lloc, per la celebració del Dia de la dona, el 8 de març, amb unes manifestacions multitudinàries que han inundat els carrers de les ciutats clamant contra les injustícies grans i minúscules que patim una gran part de la societat. A València ha sigut una demostració pacífica de força i coratge que ha superat la d’anys anteriors i no oblidarem fàcilment els milers de veus exigint igualtat de drets i oportunitats per a la dona.
En segon lloc, per haver presenciat una vegada més, astorades i impotents, com la violència contra nosaltres ha continuat com si res, amb més agressions i més assassinats. Uns malànimes han considerat justificat agredir les seues companyes, guiats i sostinguts per un còctel d’incultura, masclisme, brutalitat, permissivitat i silencis, adobat amb tesis de dreta i d’ultradreta.
Finalment, en tercer lloc, pel Partit Popular, qui, desatenent el clam universal a favor dels drets de les dones, oferia una negociació bruta, mesquina i inhumana a les dones emigrants sense papers: si estàs embarassada, t’allarguem l’estada en aquesta terra de bondat, a condició que quan parisques, ens quedem el teu fill. En acabant, t’expulsem. Sense vergonya. Sense empatia. Amb una crueltat insuportable. La dona com a fàbrica d’éssers humans; l’emigrant com a esclava.
En comparació, El conte de la criada de Margaret Atwood sembla una cançó de bressol. De segur que l’autora, que va recrear literàriament l’ambient asfixiant de l’explotació sexual femenina, s’estremiria davant dels propòsits del senyor Casado, desitjós de representar una societat del segle XXI. Aquest personatge ha demostrat que ignora què se sent quan naix una criatura. Les persones decents sí que ho sabem i plorem a la sola idea de veure’ns forçades a renunciar a qui acaba d’abandonar les nostres entranyes. Com és possible que es defense una idea tan aterradora? Com pot creure, Casado, que algú renunciaria als fills? Ni per tot l’or del món! Ni per un miserable permís de residència! Ni tan sols per un grapat de màsters de veritat! O no?
Enteneu ara per què necessite totes les paraules per repetir fins a l’extenuació que ens volem vives i lliures, que no pararem? Enteneu per què el 8 de març no s’acaba mai? Perquè juntes, ho podem tot.

dijous, 7 de març de 2019

Tantes com n'hem sigut

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE MARÇ DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Paraules d’un altre temps que ressonen fresques en l’aire del nou mil·lenni. Guerreres de primera línia o damisel·les rebels d’alcova. Lluitadores descarnades de carrers i pancartes. O discretes, de boca a oïda.
Tantes com n’hem sigut, i que dolorós que se’ns fa el silenci que prové de les planures de la història. Els segles han vist passar moltes dones de pensament just que han quedat expulsades de la memòria del temps. Humiliades davall del brocat corcat de les imposicions masculines, ens han abillats amb colors deslluïts: gris mediocritat, groc inoperància, negre rendició. Goles femenines lligades a cudols i enfonsades a l’oceà de la desmemòria. Durant existències senceres. Aquelles pioneres de la llibertat van assumir reptes i van bastir somnis de llana gruixuda; es van alçar com ones encrespades contra l’amenaça, i en van sofrir les conseqüències: anul·lades, i bandejades del record.
Però la nostra paciència és similar a la de qui ve d’una travessia llarga i assumeix que l’horitzó és llunyà, sí, però immòbil, i algun dia hi arribarà. Amb esforç, anem restituint la llum sobre el nom de les dones que ens han precedit: pensadores, artistes, polítiques, científiques... A pesar dels intents de cosir-nos l’esperit als sudaris masculins, recuperem allò que els seus intel·lectes van parir en un món que les abominava i les va emmudir.
Tantes com n’hem sigut, i continuem preguntant-nos en quin moment el patriarcat es va erigir com a únic model de societat? Què seria de l’univers si les dones haguérem governat la nostra parcel·la de vida? Des d’èpoques immemorials, hem donat besos i arraps, abraçades i dentades; hem sigut comunes, extraordinàries, miserables i potents; i ens han agredit amb mil estratagemes, però ens mantenim en peu. Hem sobreviscut a la fredor que ha intentat recloure’ns a les cuines on es coïa la desesperança. No som espills clivellats; unint solituds, teixim la corda que ens trau del pou de l’ostracisme.
I ara ens presentem davant del món per dir que convoquem a esgarrar les ombres que han pretés engolir-nos; que no enyorem cap paradís perdut perquè encara l’estem construint; i que el nostre pas és imparable, que les dones que ens marcat el camí no han mort i les que ens asseuran a la taula del futur ja han nascut.
Per cada mà alçada contra nosaltres, mil punys al cel. Per cada boca tapada, clams i riures als llavis. Tantes com n’hem sigut i en som... Endavant.
Sabem on anem.

dissabte, 23 de febrer de 2019

Veritats disfressades

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 DE FEBRER DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Ja ha arribat Carnestoltes i, amb ell, la llibertat per denunciar amb el dit els abusos, i l’humor per fer-ho amb el somriure als llavis i la picardia salada al cor. Per començar, alcem a l’armari les màscares que disfressen la nostra quotidianitat, les que ens permeten construir-nos imatges fantasioses o les que ens arreceren de les intromissions dels altres. Màscares de cinisme, seriositat, fins i tot violència, que amaguen les nostres inseguretats. Després, amuntegats pêle-mêle, éssers humans i passions formen parelles que ja no ens semblen insòlites perquè les hem vistes sovint confraternitzar. Així i tot, ara tenen permís per passejar de la mà, a la llum del sol, davant dels nassos dels al·ludits, i no hi ha autoritat que els en puga privar. Som tot llibertat, canta el poble. I molts s’ho creuen. La toga del jutge conviurà amb el tors d’una justícia despullada d’honor; la gorra d’un agent coronarà el cos d’un captiu; els savis parlaran de política; els dimonis perseguiran àngels per espolsar-los els àcars de les ales; els pobres faran de rics i els rics se’n mofaran des del seu paradís sempitern.
Va, canviem-ho tot, pensem, mentre saltironem per les artèries de la ciutat. Ni que siga per una vegada, alterem l’ordre que asfixia, les lleis que sotmeten i els cossos que empresonen. Subvertim el que ens emmanilla. Obrim les portes i que tot isca volant cap a l’olla del cel bullint de confetis. El rei Carnestoltes regala disbauxa i permissivitat. És magnànim, enemic de la severitat i poc complaent amb l’autoritat, com només ho són els reis de fantasia. Trenquem reglaments i rebentem de felicitat, crida. Amunt la llibertat. Avall la repressió.
Nosaltres, Pierrot de llàgrima fàcil, enamorats d’una lluna inabastable, ho acceptem com qui agraeix un got d’aigua en ple desert. Perquè també venim d’una llarga travessia per un territori cada dia més inhòspit, ple de perills i silencis; un paisatge que alguns ja han vist i que d’altres comencem a reconéixer. I tremolem en aquesta foscor que tanca la mandíbula sobre els nostres anhels cada colp més esquifits. Per això, durant un dia, ens arranquem la pell dels ulls i ens abracem i supliquem que no se’n vaja el rei de la Veritat de la Bona, que es quede i ens ajude a reconstruir-nos.
Mentrestant, allà on s’amaga la llum, un clam recorre el capvespre: vida llarga a les veritats disfressades del Carnaval. I curta, molt curta, a les fal·làcies del món.  

dissabte, 9 de febrer de 2019

La llibreria

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE FEBRER DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Fa temps, vaig llegir La llibreria, de Penelope Fitzgerald, editada el 1978 i adaptada al cinema per Isabel Coixet. L’obra recrea la misèria d’un minúscul món hermètic de mitjans segle XX, en el qual l’obertura d’una llibreria posa en estat d’alerta les mentalitats immobilistes i les activa a provocar-ne el tancament.
Si fa no fa, el mateix que ara i ací.
Fa uns dies, hem hagut d’assistir a una renovada versió de Bookshop: Espai Mariola Nos acaba de baixar la persiana. S’ha permés que es cloga una casa de llibres. A la majoria els és indiferent que milers de preguntes i respostes infinites emmudisquen, que els fulls condemnats a la foscor ens barren l’accés al somni, que cap idea no ens provoque o que la música dels versos no sone. Per a denunciar aquesta mort esfereïdora poques mans s’han alçat demanant una demora immediata a tan magna sangria. No s’ha celebrat cap reunió d’emergència. No hi ha hagut rescat. Solament un poc més d’afonia per a la gola d’una societat que ja no té quasi aire per respirar. Per opinar. Per rebel·lar-se.
Cada dia contemplem la desaparició d’espais dedicats a la lectura: grans superfícies que en redueixen els estants, biblioteques que agonitzen... Què ocorreria si ens hi rebel·làrem, si apostàrem per fomentar la creació i manteniment de les ferramentes intel·lectuals que ens fan sobrevolar la vida, ben sovint, incompleta? Fàcil: decreixeríem en neciesa i servilisme, i aniríem a més en reflexió i actuació.
Però no escarmentem. Venim de períodes d’incultura suprema que ens han fet vomitar odi en les trinxeres. Sabem, a base de llaços a les solapes, que el fang nauseabund de la ignorància és l’olla on es couen els egoismes. I hem aprés en les batalles perdudes que, a pesar de tot, la il·lustració furga sense descans en la panxa de l’univers per desentrellar-ne els monstres. Així i tot, com una gossada rastrejadora, tornem a buscar la manera d’enfosquir-nos i avivar els prejudicis sempre a punt per soterrar les llibertats. I illetrats com som, desallotgem manuscrits de les seues llars, incapacitats per entendre que ens estem desnonant a nosaltres mateixos de la humanitat.
Les llibreries són els forns on es pasta la curiositat necessària per dibuixar l’horitzó que ens mereixem. Ens són imprescindibles, més que mai, per recollir-nos-hi, per escorcollar les restes d’humanitat que algú va deixar escrites i oferir-les a l’enteniment.
Després, si de cas, ja podrem viure.