diumenge, 25 d’agost de 2019

Ítaca

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 D'AGOST DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Tens 29 anys o 52, i parlen de tu. Et posen nom i casa. Rescaten el teu transitar laboral i ens descobreixen el teu rostre. Breument et coneixem i veloçment et fem nostra, com si tu, Beatriu, Juana o Evelyn, hagueres compartit taula i revolts de l’existència amb nosaltres. Esguiten les ones radiofòniques amb llàgrimes de familiars i amistats que, commoguts, recorden la tendresa amb què netejaves les asprors que duies adherides a cada àtom del teu cos i de l’esperit.
Ara mateix, en una altra vida, contemplaries el blau de l’estiu i et vindrien unes ganes boges de cantar. Segurament. O assaboriries un café comentant projectes, amb un somriure a la mirada i un llamp de vida als llavis.
Mentre escric, de segur que estaries capficada en les minúscules pedres que ens desequilibren el dia a dia: la llista de la compra, el cotxe que haurà d’anar, sense falta, al taller, o la factura del dentista per al menut, que ja tardes a abonar.
Però som en aquest instant d’aquesta vida que ja ha deixat de ser per a tu. Ja no caminaràs sobre els desnivells que construeix cada alba. Les teues pupil·les s’han estovat de foscor. La teua boca és silenci. I se’ns ha acabat el temps d’abstraure’ns en el futur.
Ell no t’estimava.
I ara que hem fet tard a tot i que el que ens queda a les mans és la pell d’un plany que no hem sabut apedaçar, ara, tal vegada, és possible que descobrim que en realitat sempre ho havíem sabut. Almenys, ho havíem sospitat. Perquè s’ha de poder endevinar el desamor que mata, no? Quan la mirada ja no és espurna daurada, ni tan sols cendra negra, sinó navalla de glaç clavada a la nou del coll. Quan les paraules esdevenen dalla que sega altres paraules. Quan l’altre només et percep per rebaixar-te i lligar-te, submisa, a cadenes d’insults i menyspreus.
Aquell que vivia de l’aire del teu nom t’ha assassinat. Ha estavellat la teua fràgil embarcació contra els penya-segats de la mort. Avariciós i assedegat de venjança, t’ha esquarterat l’alé i el de la teua gent. T’ha esmicolat el repòs, l’alegria i l’abraçada. Perquè només perseguia un desig: arrabassar-te el temps, el rem que se’ns atorga per a portar a terme el viatge de la vida.
Ahir és el port d’eixida. Hui és la barca. Demà, l’illa.
El monstre no t’ha permés arribar a Ítaca, però nosaltres hi vetlarem el teu nom en la infinitat del record.