diumenge, 27 de setembre del 2020

Docents de cor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE SETEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No està escrit a la pissarra que l’ensenyant que acaba d’entrar a l’aula és d’una professionalitat exemplar. A les parets, res no ens parla de les ocasions en què ha impartit matèria en condicions poc propícies, ni de les que s’ha hagut de reinventar per mirar de resoldre allò que l’administració no ha satisfet. Els pupitres no faciliten pistes que il·lustren com al llarg dels anys el docent no ha cessat de reciclar-se, invertint-hi temps lliure, diners i voluntat ferma, perquè el domini de l’assignatura i la seua didàctica, creu fermament, són essencials per arribar a l’alumnat. Als estants, cap nota sobre l’esforç descomunal per estar al dia en lectures i en tècniques de treball, per desembrollar els misteris de l’ordinador o consultar la infinitat de fonts que l’ajuden a atendre els conflictes juvenils. Als armaris, ni una paraula sobre l’agenda de tasques burocràtiques o acadèmiques que l’acompanya durant els cap de setmana, o sobre les tutories que s’endú a casa amb la imatge del desesper del pare aturat o de l’estudiant que ha confessat el seu infern.

Quan un foraster deambula per un centre educatiu, li pot semblar que hi transita un silenci anònim però en realitat ni un sol racó queda exempt de l’empremta de la persona que, hora rere hora, se situa al capdavant del grup de joves per engrescar-lo a visitar els múltiples camins del saber. Ens referim a l’espina dorsal de l’educació: el professorat. El seu llegat, fet d’experiència i entusiasme, es deposita en cada centímetre quadrat i ho impregna tot. Sobretot l’esperit de qui en vol ser deixeble.

A pesar d’això, de vegades, alguns lladrucs intenten desacreditar la competència de l’educador o educadora. L’acusaran de no saber de, de ser recalcitrant a, de gaudir de privilegis o de no moure un dit si no és per fer més vacances. Aquest reguer d’espasmes, tanmateix, es dilueix en pocs segons per falta de consistència i qui els formula s’ha de retirar a llepar-se la vergonya.

No està escrit enlloc que qui ha entrat a l’aula és d’una professionalitat exemplar. No cal. Les persones conscients del repte al qual es veu abocat el món de l’ensenyament i del sacrifici dels seus membres, només pensaran a gaudir de la mestria dels homes i dones que dia a dia lluiten per elevar-se per damunt dels d’entrebancs i agrair-los, una vegada més, el seu compromís per formar ments riques i crítiques, que és com dir deixar-nos la llibertat a l’abast de la mà.