La lletjor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 D'AGOST DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

“És molt lleig” afirmava la iaia, una dona de poble del segle passat, sense estudis ni món. Ho repetia sovint, sacsejant el cap i espolsant-se unes molles invisibles del davantal endolat. La dona no es referia als valors estètics d’una persona o d’un paisatge. De fet, en comptades ocasions l’he sentit comentar l’aspecte de ningú. A diferència d’altres, ella no tenia per costum pronunciar-se sobre els encants de tal o qual, o sentenciar si aquell, condemnat per la societat per culpa d’unes orelles de pàmpol o unes cames curtes, es quedaria per a vestir sants. La seua reflexió al voltant dels atributs del món es centrava, sobretot, en les actituds dels individus, en els seus comportaments.

“Açò que dius és lleig” o “Això que has fet ha estat molt lleig” significava per a ella que les paraules que acabaves d’emetre o l’acció que havies portat a terme no s’adeien a la teua bona educació, la qual tenies l’obligació moral d’exhibir a tothora i a tot arreu; significava que tota tu ofenies, en la forma, en el contingut o en ambdós.

Últimament, em pregunte què diria si haguera hagut de sofrir aquesta lletgesa que rovella els mecanismes de la nostra convivència. Estic convençuda que a la iaia, que va patir la dolorosa travessia d’una època terrible, la sobresaltaria la monstruositat del grapat de panxacontents de sempre que són més i més rics a costa dels milions de sempre que s’enfonsen, més i més pobres. Illetrada però educada en la supervivència, identificaria sense pestanyejar aquells que enganyen, emparats en la seua pretesa noblesa de cor i que, per no respondre del delicte, peguen a fugir perseguits per la deshonra; i no li passaria per alt l’aberració de l’empresonament o l’exili de qui tan sols ha volgut fer ús de la llibertat d’expressió. A ella, esposa i mare enfortida en mil batalles i una guerra, li faria oix descobrir com es permet a quatre desgraciats castigar una família mitjançant un escarni sostingut, amb el vistiplau d’uns i d’altres.

I jo li faria saber que fa temps que la decència es va extraviar en els revolts del dia a dia i que el més trist és haver de continuar escrivint textos que denuncien la lletjor dels voltors de caus infectes, els mateixos que ella va suportar en vida. Tanque els ulls i m’arriba el xiuxiueig de la seua veu quan començava a enfosquir. “Ja s’ha fet de nit, teta. No donaries una miqueta de llum?”.

I tant que sí, iaia, i tant que sí. En això estem.