Ancoratge

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 D'AGOST DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Diu Annie Ernaux, a la primera frase del seu magnífic llibre Els anys, que “Totes les imatges desapareixeran”. Quan ens arribe l’hora, sosté, no solament haurem deixat d’existir sinó que ben prompte no haurem existit mai.

Els records que bastim amb tant d’esforç en cada parpelleig no ens protegiran de l’oblit per més que gràcies a ells, nosaltres, organismes alhora dèbils i aterridors, éssers amb data de caducitat impossible d’alterar, ens forgem un autèntic miracle: viure per segona vegada allò que ens atrapà, i reviure-ho mentre passegem pel present. Durant uns instants, la reminiscència dels fets ens regala el poder de superposar vida sobre vida i així, des de l’ahir i l’ara a l’uníson, aconseguim la màgia de rememorar qui som i on som.

Certament, en l’últim sospir ens emportem els records que hem anat acumulant i que són únics en tant que única i intransferible és la percepció que posseïm del tacte de la vida i dels esdeveniments que hi ocorren. Es difuminen les fotografies de la nostra realitat, certes o imaginàries, de moments entranyables o insignificants, de personatges estimats o que ens van esborronar la pell. S’esfuma la memòria de l’olfacte, que ens colpeja de ple al mig del pit per transportar-nos a la ferum de la vaqueria on fumejava la llet munyida, a l’aroma que desprenien els cabells de la iaia, a l’aire humit de les nits d’estiu, a la flaire olorosa d’aquella sopa modesta... Morim i amb nosaltres mor la memòria de farina, volàtil i mal·leable.

Ernaux, però, va més enllà i ens avisa que sobre l’absència, a poc a poc, s’anirà teixint el silenci, es fondran les paraules pronunciades i s’esvairan per sempre més les imatges del nostre pas pel món. No quedaran ni les restes del nostre nom per parlar de nosaltres.

Aleshores, ens preguntem, com és que l’autora ens ofereix a continuació centenars de pàgines farcides de records privats i col·lectius? “Per salvar allò que no tornarà a ser”, respon. Per això escriu la narració del viatge de la seua vida, travessat pels recorreguts d’altres individus i habitat per múltiples paisatges de la història recent, perquè vol conservar la seua experiència ben amarrada a la terra ja que de forma quasi immediata haurà de servir d’ancoratge a les generacions següents. Perquè creu, i nosaltres amb ella, que per formar l’esquelet d’allò que un dia s’erigirà en futur, és vital reclamar una memòria heretada, respectada i compartida.