divendres, 13 de novembre de 2020

Visca la cultura

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE NOVEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


S’acaba de celebrar a València la Plaça del Llibre on cada any es presenten les lletres escrites en valencià: les obres premiades, els autors novells i les autores consolidades, o a l’inrevés, el treball titànic de les editorials per continuar en la bretxa, la poesia cantada, les revistes d’ací, els còmics... En resum, durant uns dies tenim l’oportunitat de submergir-nos en el riu, cada vegada menys cabalós, certament, però no per això menys torrencial, de la literatura en la nostra llengua.

Em reconforta saber que hi ha persones que escriuen per a mi. Que un bon dia una revelació (una paraula, un núvol, una olor) els accelera el pols i els aboca sobre el full blanc, aquell continent fred que, més prompte que tard, hauran de travessar de punta a punta corrues de paraules, enganxades les unes a les altres com una gossada que estira el trineu de l’argument. Així, per arribar a bon port, al llarg de mesos, l’artista s’haurà d’extraure de la boca de l’estómac o del fons del cor el cordell que bastirà la trama del text, igual que l’aranya escup el fil trèmul que acabarà formant la sòlida i alhora elàstica i harmoniosa teranyina.

Encara que, per falta de temps i d’un compte bancari més sucós, només puc consumir una ínfima part d’allò que es produeix, em considere afortunada de tindre accés a la màgia de la literatura en concret i de l’art en general. Ja siga des del teatre, la dansa, la pintura, la música o la mateixa escriptura, la creativitat sempre ha sigut el regal més generós de la humanitat a la humanitat. He conegut esperits il·luminats capaços de recrear una multiplicitat de paisatges i personatges que d’alguna manera tan sols existiran al meu interior; de presentar-me protagonistes que, sense demanar res a canvi, em descobreixen les seues angoixes i esperances a fi que jo hi retrobe també les meues; d’atorgar-me el coratge de llançar-me al buit, lliure de temors,  perquè en la seua fantasia obsequiada em recollirà un jaç de fulles tendres. I de tots aquests bells encontres, en resulte sempre tan extasiada, enfortida o pensarosa que, a voltes, no he volgut eixir-ne.

Tot és possible amb la cultura, i poc farem si ens n’allunyem. Per això, a mossets o tota d’un glop, hem d’aprendre a assaborir-la en cada una de les seues manifestacions per poder mirar-nos en la resta de la humanitat i obrir-nos a les seues existències. Ni que fora, tan sols, per aconseguir entendre la nostra pròpia.  

 

Cap comentari: