ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE NOVEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
S’acaba
de celebrar a València la Plaça del Llibre on cada any es presenten les lletres
escrites en valencià: les obres premiades, els autors novells i les autores consolidades,
o a l’inrevés, el treball titànic de les editorials per continuar en la bretxa,
la poesia cantada, les revistes d’ací, els còmics... En resum, durant uns dies tenim
l’oportunitat de submergir-nos en el riu, cada vegada menys cabalós, certament,
però no per això menys torrencial, de la literatura en la nostra llengua.
Em reconforta
saber que hi ha persones que escriuen per a mi. Que un bon dia una revelació
(una paraula, un núvol, una olor) els accelera el pols i els aboca sobre el
full blanc, aquell continent fred que, més prompte que tard, hauran de
travessar de punta a punta corrues de paraules, enganxades les unes a les
altres com una gossada que estira el trineu de l’argument. Així, per arribar a
bon port, al llarg de mesos, l’artista s’haurà d’extraure de la boca de
l’estómac o del fons del cor el cordell que bastirà la trama del text, igual
que l’aranya escup el fil trèmul que acabarà formant la sòlida i alhora
elàstica i harmoniosa teranyina.
Encara
que, per falta de temps i d’un compte bancari més sucós, només puc consumir una
ínfima part d’allò que es produeix, em considere afortunada de tindre accés a
la màgia de la literatura en concret i de l’art en general. Ja siga des del
teatre, la dansa, la pintura, la música o la mateixa escriptura, la creativitat
sempre ha sigut el regal més generós de la humanitat a la humanitat. He conegut
esperits il·luminats capaços de recrear una multiplicitat de paisatges i
personatges que d’alguna manera tan sols existiran al meu interior; de
presentar-me protagonistes que, sense demanar res a canvi, em descobreixen les
seues angoixes i esperances a fi que jo hi retrobe també les meues; d’atorgar-me
el coratge de llançar-me al buit, lliure de temors, perquè en la seua fantasia obsequiada em
recollirà un jaç de fulles tendres. I de tots aquests bells encontres, en
resulte sempre tan extasiada, enfortida o pensarosa que, a voltes, no he volgut
eixir-ne.
Tot és
possible amb la cultura, i poc farem si ens n’allunyem. Per això, a mossets o
tota d’un glop, hem d’aprendre a assaborir-la en cada una de les seues manifestacions
per poder mirar-nos en la resta de la humanitat i obrir-nos a les seues existències.
Ni que fora, tan sols, per aconseguir entendre la nostra pròpia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada