Siguem invencibles

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 19 DE JUNY DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hui, en aquesta columna, hauria volgut delectar-me amb l’aroma de l’estiu que ja ens saluda. O amb la notícia del retorn dels festivals que, per fi, aguaiten pertot arreu. O amb els territoris que ens esperen amb les fronteres obertes. Però no he volgut. No he volgut deslligar-me del lament desesperat que aquests dies ressona per damunt de la vida, del plany profund que contrau les entranyes de la Terra. El sentiu? És el crit d’una mare que reclama la carn de la seua carn.

Diem Ana i Olivia i tot queda exposat: l’horror desbocat, inhumà, atroç, engendrat per un ésser incapaç d’estimar que ha sentenciat a mort la innocència més translúcida, que és la forma que té una criatura d’enlluernar-nos i oferir-nos el seu amor barata res.

Juraríem que la devoció infinita que sentim pels nostres infants és la nostra raó de viure i que no hi ha fossa abissal ni foscor volcànica més profundes que aquest amor filial. De vegades, però, la terrible realitat ens ensenya que això no és sempre així i que la cultura del patriarcat, unida a les actituds frívoles d’alguns mitjans de comunicació i partits polítics davant de l’estampa diària de la violència de gènere, dona ales als energúmens possessius que, tard o d’hora, es desfan de les seues pells de bonhomia i escampen el verí de l’odi sobre les vides de qui consideren causa del seu infortuni.

Diem Ana i Olivia, i ens arriba l’alé tallat de Beatriz, enfonsada en un univers paral·lel de foscor eterna, arrapada als records de la vida que fins fa poc compartia amb els seus amors, una vida amarada de felicitats grans i menudes que l’home en qui confiaven els ha sostret. No en diré el nom. La bèstia ha perdut el dret a ser invocat. El diluirem en el dissolvent del silenci i l’oblit. D’ésser humà, només conserva el deure de pagar pel seu crim.

Mentrestant, la mare, des d’un lloc impossible d’imaginar, sap que no tornarà mai més a abraçar la vida. Mai més.

Fem-nos un favor: siguem invencibles. Ajuntem les nostres inseguretats, força, ràbia, sentit de la justícia i valentia, i cridem-ho ben fort: les nostres vides i les dels nostres fills i filles no es toquen. Punt.

I després, al carrer, unides en un sol cos, a parar els peus al monstre.