Temps perdut

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 GENER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

2024. Enguany celebrem el centenari de Vicent Andrés Estellés, el poeta més important en la nostra llengua després d’Ausiàs March. De sempre, els seus versos ens han acompanyat en el rescat del nostre patrimoni gràcies a un bon grapat de persones que s’han esforçat, des de múltiples fòrums, a mantenir-ne viva l’obra. Ara mateix hi ha en actiu diferents projectes amb la intenció que tota la gent puga llegir les seues declaracions d’estima per la terra i reconéixer-s’hi. La Coordinadora Pro Fundació Estellés ha posat en marxa la campanya “Cent d’Estellés” que pretén activar la societat civil a retre homenatge al poeta. Publicacions, teatre, exposicions, taules redones, festes, sopars, recitals, iniciatives d’ajuntaments, associacions o particulars, tot servirà per enaltir la imatge del cronista de Burjassot i la de qui som i qui volem ser.

Mentrestant, el conseller de Cultura, només desembarcar al càrrec, va anunciar que no hi hauria cap cobertura institucional per a la celebració de l’any Estellés. L’home, a més, va començar a censurar sense miraments revistes, actes culturals, centres de difusió d’obres literàries dels nostres autors i autores, etc...; és a dir, es va llançar a aplicar a toc de corneta el primer manament del seu govern: eliminar qualsevol mostra de promoció del valencià. Però l’animadversió que supura dels dirigents de dreta i d’extrema dreta, i que pretén conduir-nos a una batalla permanent, ha rebut una resposta tan contundent com pacífica. Qui no s’avergonyeix dels avantpassats, ni d’allò que van construir i ens van llegar, ni de la llengua que ens van transferir des de la intimitat, aquesta part de la societat que es manté fidel als seus orígens, segueix adherida amb força a l’art i la literatura que ens dibuixen la història, a la música que ens atorga oxigen i a totes les actuacions en valencià que portem ancorades al cor.

És una pena que uns pocs hagen decidit renunciar a tan belles manifestacions i castigar qui les defensa. Però és temps perdut. Perquè nosaltres continuarem abraçant l’herència rebuda i mirant-nos en els versos d’Estellés, un dels espills on queda reflectida la nostra autèntica identitat.

Confetis

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 GENER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Al llarg dels anys som testimonis de situacions extraordinàries que ens pinten un somriure als llavis i ens engrandeixen el cor de l’alegria. Són aquells successos que no oblidarem mai perquè ens van marcar positivament i ens feren madurar: des del naixement d’una criatura a la superació d’una malaltia; des de l’obtenció d’un diploma a la firma del primer contracte laboral o a l’aparició d’algun ésser humà que ens segresta l’esperit i ens fa volar de felicitat. Qualsevol d’aquests fets, i molts altres, són els que acabaran perfilant, grosso modo, la nostra línia biogràfica més alegre.

Així i tot, a banda, en cada persona també hi ha una infinitat d’actes igual de fascinants i prodigiosos però més quotidians, abundants i, per això, més ignorats. Solen ser manifestacions tan integrades en la nostra existència, que ens hi hem acostumat i hem extraviat la capacitat de veure’n la brillantor o de sentir-ne la dolça aroma.

No em referisc a la parafernàlia d’aparells elèctrics i electrònics que busquen suplantar-nos en el món, ni als moderns mitjans de transport que alternen amb l’automòbil, ni als exèrcits de drons que solquen l’horitzó a la recerca d’informació privada o per dibuixar figures sobre el firmament. Parle de fragments de gestes, de confetis d’accions meravelloses que ens arriben de tot arreu, a tothora, i que nosaltres tractem sovint, en el millor dels casos, amb una indiferència absoluta.

Una anciana busca i troba la mà de la filla. Un jove et crida i et lliura la bufanda que acabes de perdre. Un ocell s’instal·la al balcó i canta per a tu. Un vianant dona les gràcies al vehicle que s’ha detingut per deixar-lo passar. Algú aguanta, pacientment, la porta d’un local mentre la gent n’ix. Al cel, els núvols formen una galeria de personatges i t’entretens a identificar-los. Una amiga et fa un obsequi perquè sí, per pura estima. L’amable caixera d’un supermercat t’ajuda a omplir la bossa. Al metro, un senyor major ofereix el seu seient a un xicot que coixeja.

Fem visibles tots aquests moviments que aparenten ser insignificants. Elogiem-los. Atorguem-los cos i força; són els que ens regalen la bellesa de vida a què aspirem sempre.

Pintar el món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 DESEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Aquesta és la meua última columna del 2023. La podria haver aprofitat per elaborar un repàs detallat de l’any i destacar-hi les grans alegries i totes les seues brillantors. La podria haver dedicat a les criatures que estan a punt de submergir-se en una màgia creada pels adults per tal d’insistir en valors com la pau i l’amor. Em podria haver entaforat en la irreflexiva eufòria  consumista que ens acompanya aquests dies. Fins i tot, podria haver reproduït fragments de nadalenques o rondalles valencianes que alguns dirigents ressentits s’alegrarien de veure desaparéixer. Lamentablement, però, enguany no crec que arribe a fer-ho. Tot i les microscòpiques il·lusions quotidianes que són les que en realitat ens subjecten surant en la superfície de la vida, em sent incapaç, ara mateix, de confeccionar un darrer text per cantar i ballar la felicitat que ens envolta, a nosaltres, habitants d’una minúscula part del planeta on encara es pot viure i sobreviure, on ens podem alimentar de forma adequada, disposar d’assistència mèdica, de centres d’estudis, de llocs desbordants de cultura i de paisatges serens. Per què? Perquè és perfilar sobre el full la calidesa de les paraules celebració, harmonia, família, infants, regals... i el meu cor s’encongeix de dolor, i l’esperit vola allà on éssers humans de totes les edats i condicions intenten subsistir al terror de les humiliacions i de les tortures, de les persecucions i dels assassinats. Dels genocidis.

Per això, el meu article de festes de desembre és un desig. Millor dit, un repte. Un repte alhora desolador i reivindicatiu que hauríem d’imposar-nos per a l’any que entra: tornar a pintar el món de colors. Exigir pertot arreu la claror nítida d’un cel verge de bombes. Forçar que el blanc de la sensatesa s’estenga pels territoris assetjats. Recuperar el bronze de les terres conreades que ens nodreixen. Arrancar dels enderrocs els horitzons de natura i vitalitat. Mantenir en el record la fisonomia d’or de totes les víctimes innocents. Cobrir de gris, fins que s’ofeguen, els noms dels criminals.

Per les mirades irisades que són i per les que seran, omplim la Terra d’estima. Hi som a temps.

Bon destí.

Bones festes.

Escriure a mà

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DESEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Arriba Nadal i les criatures envien milers de cartes al Pare Noel, als Reis d’Orient o a qui s’encarregue de complir els desitjos nadalencs. No s’hi val un correu electrònic ni un whatsapp. Res d’enviar un àudio o un pòdcast. Si algú vol participar en el joc ha d’agafar bolígraf i paper i posar-se a escriure... a mà. 

Fa molt, però, que els adults vam abandonar el costum d’escriure cartes amb un simple bolígraf entre els dits. La part més jove de la societat n’ha redactades ben poques; la part més madura fa tants anys que va abandonar-ho que quasi ni ho recorda. En l’actualitat, ens comuniquem a través de les pantalles de forma ràpida i poc donada a fantasies literàries o lingüístiques, que solem substituir per quatre emoticones. El llenguatge hi és directe, el lèxic minimalista, les abreviatures abundants i els signes de puntuació fantasmes del passat, amb la qual cosa la llengua s’empobreix dia a dia. I ens preguntem: per què fugim d’escriure a mà? Senzill: perquè requereix més temps i dedicació que emetre un grapat de caràcters, un GIF o un vídeo. És cert que quan t’aboques sobre el full no hi cap la improvisació i, de seguida, sorgeixen les inseguretats: és presentable la nostra cal·ligrafia o ha quedat anul·lada per l’omnipresència dels teclats? S’hi tindran en compte les faltes d’ortografia? Què dir i com dir-ho? Què resumir i què detallar? Com superar la dificultat de plasmar-hi els nostres sentiments? En definitiva, de quina manera encisar qui ens llegirà amb paraules dibuixades en la distància?

No, no és fàcil, però el fet de traçar nosaltres els signes de l’alfabet i de no refugiar-nos darrere d’un teclat, ens implica infinitament més en l’escrit. Quan decidim traslladar allò que duem al cor sobre un paper, mentre n’organitzem els paràgrafs, en busquem els mots adequats, ho repassem una vegada i una altra i ens esforcem per embellir al màxim la nostra lletra, estem homenatjant des del primer instant la persona a qui va dirigida l’epístola, estem construint-li el regal d’una bona escriptura, un regal tan íntim, únic i insubstituïble com ho és l’afecte que sentim per ella. 

Qui no seríem?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 NOVEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa poc vaig assistir a la representació de l’obra L’últim ball, magníficament interpretada per Carles Alberola i Alfred Picó sobre les velles glòries del nostre teatre. Al cinema, vaig veure La mestra, de Sergi Pitarch, un homenatge a Marifé Arroyo que, durant la Transició, va defensar un projecte educatiu que enarborava la igualtat i el valencià. L’altra nit, vam celebrar el lliurament dels Premis Ciutat d’Alzira, un dels certàmens literaris més importants en la nostra llengua. Dimarts, a la Universitat, vaig festejar el Dia del llibre valencià participant en la lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc. Ahir, vaig adquirir cinc novel·les acabades d’editar, de reconegudes autores i editorials de casa nostra. Per si fora poc, cada dia arriba informació sobre multitud d’activitats en valencià: concerts, presentacions, conferències, taules redones, propostes al voltant de figures literàries de la talla de Vicent Andrés Estellés o Carmelina Sánchez-Cutillas... Podem dir que, malgrat la foscor que ens envolta, gaudim d’una enèrgica producció cultural en valencià gràcies a l’esforç de moltes persones; una producció ben acollida per centres escolars, biblioteques, ajuntaments, col·lectius diversos... però, sobretot, per un públic format i informat, capaç de valorar la bellesa de les creacions i atorgar-los el lloc que es mereixen en el món artístic.

Que ens agradaria que la nostra llengua s’usara amb més fervor? És clar. Que ens hauria enorgullit, per exemple, que el recent restaurat Palau dels Valeriola s’expressara en valencià, i no solament en castellà i anglés? I tant. Per això, cal insistir a reclamar més i més cultura en valencià. Però, per no defallir, també és necessari conrear l’orgull d’allò que som, anul·lant les accions i paraules de qui es mofa del nostre patrimoni creatiu i lingüístic i s’encabota a destruir-lo. I és que, diguen el que diguen, formem part d’un poble que continua vivint i manifestant-se en la seua llengua. I és un goig. I un compromís enorme. Perquè, em pregunte, si no fora així, si fórem incapaços de reivindicar les nostres arrels, si acabàrem claudicant, en què ens convertiríem? Què seríem? Qui ja no seríem?

Restes

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 NOVEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La càmera de televisió deambula pel paisatge terrorífic: són les sis o set plantes d’un edifici que s’amunteguen les unes sobre les altres i formen una muntanya d’enderrocs, cables, fumagueres i detonacions. A través de la façana bombardejada es veuen algunes de les habitacions de qui hi residia. De sobte, una imatge en paralitza el recorregut. Ho identifiquem bé: és un sofà quasi sencer que es manté recolzat contra la paret color vainilla d’un saló. Encara hi ha un parell de coixins, ara bruts de cendra i terra, apilonats en un dels braços. Però allò que ens reté la mirada és el que ha quedat sobre la tauleta baixa de fusta: uns llibres oberts que semblen esperar el retorn del seu lector. Instintivament, escodrinyem els voltants de l’apartament per si de cas per algun miracle, en els quals ja fa temps que hem deixat de creure, fera acte de presència la persona a qui pertanyen les lectures. Però el que un dia fou llar de desenes de famílies, carrer, barri, jardí de cites amoroses, parc de jocs, zona comercial freqüentada i lloc de salutacions entre veïnatge, ara és un camp de batalla sense punts cardinals on tot s’inclina cap avall: cases, existències i esperances.

L’angoixa ens fa tornar al sofà orfe per, com en un homenatge carregat de dolor, recordar la calor de les mans que fullejaven pàgines, els ulls que en resseguien les paraules i el cos que s’hi abocava abduït per un univers literari generós. Ens ofega el dubte: era un adult que aprofitava el silenci abans de l’arribada de la família? Una jove que estudiava l’examen que l’havia d’espentar cap endavant? Una criatura fent deures? Una anciana que venia de la biblioteca? Un professor preparant classes? No ho sabrem mai perquè qui li ha destruït la vida també s’encarregarà d’esborrar-ne la identitat i diluir-ne la memòria, la seua i la dels milers de víctimes que ja són cendra.   

Ens allunyem del sofà i dels llibres, ens retirem respectuosament del saló i de la ciutat, de les empremtes de les espurnes de biografies assassinades, i arranquem a córrer de pressa, sense descans, perquè hem de continuar denunciant al món l’intent de genocidi d’un poble estripat per les garres d’un monstre odiós. 

Una Plaça que és nostra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 OCTUBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No es podia haver triat un nom més suggestiu i bonic: Plaça del Llibre. És a dir àgora, fòrum, pessic de ciutat que, durant uns dies, esdevé regne de les narracions de paper. Un oasi de tranquil·litat, freqüentat per visitants que hi passegen amunt i avall, fullegen tota classe de textos, en compren, tenen accés a les activitats d’animació lectora, es relaxen amb els concerts, riuen amb les propostes per a les criatures... I és que la Plaça del Llibre és una vitrina anual de la literatura en valencià, incloent-hi també el camp de la il·lustració i l’editorial; un acte de difusió i foment de les nostres lletres; una festivitat que s’ha anat consolidant amb èxit, any rere any, gràcies a totes les persones que s’hi han implicat. És la major exhibició del treball, creativitat i qualitat del sector professional del llibre. I en són desenes els exemples que es poden localitzar a les casetes d’aquest mercat de la imaginació i la fantasia a l’aire lliure.

Així i tot, el 2013, la primera edició de la Plaça del Llibre es va fer en un lloc tancat, a l’edifici Octubre Centre de Cultura Contemporània. Per què? Perquè  manava el partit de Rita Barberà i es veu que no els atreia la lectura, i molt menys en valencià. Però uns anys més tard, quan una onada de vent refrescant va sobrevolar la nostra terra, les editorials van eixir al carrer i, per fi, la Plaça del Llibre es va muntar on li pertocava: al bell mig de la plaça de l’Ajuntament de València. Hui en festegem l’onzena edició i les autoritats actuals n’han tornat a defugir el compromís; l’esdeveniment ha hagut d’emigrar i buscar-se un altre espai. Gràcies a la implicació de la Universitat de València, l’ha trobat: el magnífic Jardí Botànic.

En l’actualitat, vivint en el món que vivim, hi ha poques coses que il·lusionen més que topetar-se amb molta gent junta celebrant pacíficament l’art d’escriure en la nostra llengua. Si els governants són incapaços d’entendre-ho, cal recordar-los-ho: allà on s’exhibisca cultura en valencià, siga de la forma que siga, sempre hi haurà ulls per contemplar-la, esperits per delectar-se’n i aplaudiments per enaltir-ne el camí.

Ens veiem a la nostra Plaça del Llibre?