Abans de començar el sopar, ens vam servir un aperitiu: uns còctels de records color pruna i un plateret de somriures farcits de cosquerelles. L’àpat ens va anar deixant successivament, damunt del plat, un consomé de confidències perfumades amb unes gotes de pudor, unes llàgrimes d’alegria embolcallades d’abraçades, i un bon tros d’estima torrat, sobre un llit de sospirs de menta i d’essència de gessamí. De postres, una mousse dolça i amarga de les nostres vides recolzada sobre unes besades cruixents de perdons.
I en acabant, a mesura que la nit fugia a la recerca de la matinada, van anar descobrint-se lentament les mesures d’anís dolç com el primer bes, les flautes de xampany amb promeses d’anys futurs ballant-hi, l’enorme copa de conyac color coure, com els teus llavis molsuts, els minúsculs glops de xarops melosos, d’extractes de vida rosa, d’esperança verda, de somni blau, de passió vermella... Quina borratxera de complicitat! Quina ressaca ofereixen l’amor i l’amistat cruspits a dues boques!
Era l’últim sopar de l’any i jo, una vegada més, començava a viure’t.
1 comentari:
Per a cuinar aital sopar les cassoles hauran de ser d'estima cuita i els cullerots de carícies terrissades.
Si trobe una oferta en consum no deixaré d'avisar en aquest blog.
Una preciositat M. Jesús.
Publica un comentari a l'entrada