ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DE MAIG DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Cloe no
sap res del futur que l’espera. En realitat, no sap res del món. A ella, ara
per ara, la seua única preocupació no va més enllà del seu minúscul i alhora vital
benestar.
Cloe acaba
de nàixer. Tova com un saquet de blat, la seua pell té la textura i l’aroma de
les farinetes tèbies que prompte engolirà. Ha superat els nou mesos reclosa
còmodament en el ventre de sa mare, i ha arribat a la vida, com qui diu, a
taula parada. És natural pensar que en el moment màgic de traure el cap al nou
univers, prou ha fet de practicar el plor i el parpelleig accelerat. La
menudeta no estava en condicions de meravellar-se del convit que l’acollia, i per
això li ha passat desapercebut. De poder-ho fer, ho hauria tastat tot però, amb
uns minuts de vida, només s’ha mirat el melic. No importa. De segur que ben
prompte, algú li explicarà de què va la festa de benvinguda.
Sobre
un territori perfectament habitable i adobat amb unes condicions de vida agraïdes,
destaquen un sistema sanitari dotat d’un personal humà excepcional, una casa acollidora
i una família amorosa. Distribuïdes ací i allà, barrejades amb cims de pedra
negra, platges infinites i camps cultivats amb esforç, l’espera amb els braços
oberts una llengua heretada dels seus iaios que encara somriu malgrat les
fuetades, una educació pública millorable, i unes oportunitats de futur més que
satisfactòries. Sentirà parlar dels milions d’éssers humans que, d’una manera o
altra, li han construït el món que ara és la seua llar. De les ments
privilegiades que han fet avançar el tren de la civilització; de les lluites
treballadores que l’han espentat a la recerca de justícies segrestades; de les
generacions cosides a través dels segles per l’art i la literatura; dels
cavallons del temps llaurats per existències anònimes i alhora insubstituïbles.
Algú li farà notar que, per a bé o per a mal, som nosaltres, la col·lectivitat,
qui sempre s’ha encarregat de mantindre’ns vius i d’establir la continuïtat. Perquè
en el fons, la nostra font de vida beu d’una primera font de vida: els altres.
En
aquests dies ingrats, separats per parets i temors, hem hagut d’obrir els
balcons per repartir coratge. I hem (re)descobert la força que ens atorga la
unió. Ens hem mirat i hem entés que
només junts, podrem sobreviure. Perquè, a pesar de les desafeccions i les
traïcions, la humanitat continua confiant cegament en la humanitat.
Per
això tenim criatures.
Per
això, a cada instant, amollem a l’aire del món capsuletes d’amor translúcid. Perquè
no ens cansem mai de creure que cada nova vida és un mosaic d’innocència,
agraïment i tendresa que ens uneix i ens injecta valor per continuar.
Per
això en som una multitud a celebrar-te, Cloe; perquè eres tot el que necessitem.
