Podríem
dir que si ens vingueren ganes de parlar de Juana Sagrera, nascuda a València el 1820, la lògica ens
confirmaria que ben poques persones sabrien identificar-la. Si hi afegírem que va
estar casada amb Miquel Nolla,
l’empresari català que va construir una fàbrica de mosaics policromats a
Meliana des de la qual va exportar a tots els punts cardinals, de segur que ja
començaríem a dibuixar un context per a la dama. Si, a més, recordàrem que el
lloc fou visitat per figures de primeríssima línia de l’època (la família reial
russa o Amadeu de Savoia), és a dir, si atorgàrem al marit de Juana el lloc de
privilegi que, no ho discutirem, va aconseguir amb tota classe de mèrits, la
visió que ens faríem de la valenciana es perfilaria substancialment. I si, per
rematar-ho, fullejàrem l’àmplia documentació que ens presenta el visionari
Nolla i la comparàrem amb les escasses referències sobre l’esposa, mare dels seus
fills, víctima d’una confabulació de l’espós per tal de recloure-la en un
psiquiàtric i, per damunt de tot, indiscutible base econòmica del negociat de
l’empresari, ens acabaríem fent una pregunta que es repeteix com una lletania
quan ens trobem davant la fulgència d’un homenot del segle que siga: tan
irrellevants són les dones que conviuen amb ells en l’ascensió a l’Olimp?
De vegades és complicat conéixer les companyes
d’alguns individus; tant, que és quasi impossible dibuixar-ne un retrat. De
resultes d’aquest difuminat orquestrat per la societat, ens costa treball dotar
el mascle de trets íntims i ens l’imaginem fet a ell mateix, travessant la història
en solitari, rodejat de descendents creats per generació espontània, sense
lligams afectius que el rebaixen a
simple mortal.
Es dirà que sí, que fins fa poc les dones eren
invisibles però que hem avançat tant i tant; jo retrucaria que sovint, en ple
segle XXI, continuem preguntant-nos on són. Aquesta setmana, un programa de
televisió dedicat a la figura d’un artista ha demostrat de quina manera un
intent d’acostar-se de forma exhaustiva a un personatge rellevant pot servir-se
exempt de referències femenines; ni mare, ni esposes, ni companyes. Ombres i
silencis. Una vegada més.
Descoratjador.
