Si jo...

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 JUNY DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Què hauria ocorregut, ens preguntem sovint, si aquell dia, en aquell instant, amb aquella persona, en lloc de creure’ns els seus arguments, haguérem dubtat; en lloc de girar cap a l’esquerra, haguérem entrat al carreró de la dreta? Què hauria sigut de nosaltres si haguérem alterat una sola paraula, un gest mínim, en la narrativa de la nostra existència passada? 

El destí està fet d’un continu de tries i de descarts, i és evident que és impossible saber quins efectes haurien tingut les decisions que vam deixar anar. Perquè des que ens alcem fins que tornem al llit, des que comencem a tenir ús de raó fins que amollem l’últim sospir, recorrem el calendari elegint una de les múltiples opcions que la vida ens posa a l’abast. No som sabedors dels milers de milions de disjuntives que s’obrin davant de nosaltres i que ens pressionen per resoldre en una fracció de segon: quin vestit em pose? M’endinse en la hipoteca? Hi vaig o m’espere? En la majoria dels casos, no disposem de temps per parar-nos a reflexionar en la nostra resolució. I això és un regal dels déus: l’habilitat per no ser conscients que sempre, sempre, estem garbellant, escollint, excloent a tota velocitat, sense quasi alé per analitzar la situació. De vegades, però, convertida aquella decisió en un passat remot, som capaços de penedir-nos-en.

Fa uns dies, en un concurs de televisió, una de les participants es lamentava que si haguera sabut que havia de compartir el joc amb un autèntic mascle d’escullera que havia intentat humiliar-la, no hi hauria acudit. I jo pense en la quantitat de circumstàncies en què canviaríem de paréixer si haguérem pogut tornar enrere, si tinguérem segones oportunitats. Qui seria jo ara, on viuria, en quin ambient, amb quina salut... si haguera acceptat aquella faena o mirat abans de travessar el carrer. Perquè així és la navegació vital, temptejant, optant i, al remat, esforçant-nos per assumir, un darrere l’altre, els nostres veredictes i les seues conseqüències de la manera més valenta possible.

Si jo... és la teoria de les ocasions arraconades. Si jo... deu ser també la teoria  de les vides diverses, de les vides perdudes i, per damunt de tot, de les vides viscudes. 

La plaga

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 JUNY DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

A València, vivim la pitjor època de l’any: aire pesat, temperatures elevades als llavis, tempestes explosives, ambient asfixiant. I, cada volta més, insectes. Milers d’insectes malèvols que ens persegueixen i ens ataquen, pertot arreu i a tothora, i que la direcció política valenciana fa mesos que ens proporciona a cabassos i de tots els colors. Abans, les bestioles bramadores d’aquesta part del món es presentaven i es retiraven a toc d’urnes. Ara, però, siga pel canvi climàtic o per una justícia casolana delirant, venen, et claven les dents, fugen i tornen impunes, sense cap mirament ni requisit de perdó, quan els dona la santa gana. No m’agrada el maltractament animal, i em regiren l’estómac els matadors de bous i qualsevol altre torturador de mascotes, però també m’encenen de ràbia els moscards que intenten xuplar-nos la sang i degenerar-nos l’existència. 

Cal reconéixer que l’aparició de plagues tradicionals i ultraconservadores, només s’explica perquè, en realitat, els animalons ja duien dècades instal·lats entre nosaltres, infiltrats en càrrecs, periòdics, tribunals i càmeres. Alguns dels portaveus d’aquest vesper se solen mostrar tan agressius que ens recorden aquell Mai Honorable que prohibeix als periodistes expressar-se amb llibertat i els ordena de callar. I és que, sovint, ser demòcrates i lluir educació ens exposa a la ingratitud dels guilopos que ens volen dominar. 

Jo, com que em resistisc a ser aliment de les malànimes que no respecten ni costums ni territori, suggerisc mantenir-los a ratlla flitant-los amb nuvolades de manifestacions joioses i tenaces. Si eliminen premis literaris; els arruixarem amb fires. Si anul·len concerts, regarem els carrers amb la nostra música. Si esborren el valencià, conrearem manifestacions escrites i orals en la nostra llengua. Si ens esguiten amb insults, obrirem paraigües de versos. I protestarem. I reclamarem. I tot això en bucle. Fins que accepten respectar el que som i d’on venim. I aleshores, només aleshores, quan deixen l’atmosfera neta de violències i d’amenaces, de mossegades a la llibertat i de calbots a la intel·ligència, podrem celebrar de nou la placidesa de l’estiu.