ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 AGOST DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
L’estiu ha tenyit la casa d’un silenci espés. Un raig de sol, cansat de joguinejar amb la cortina dansaire, s’ha deixat caure sobre l’estora. Sembla com si ell també reclamara repòs, igual que la menuda que dorm plàcidament al sofà. La mare la mira i sospira de benestar. Els cabells negres de la xiqueta contrasten amb la pell de nata, tan suau que pareix que ni l’aire gose acaronar-la. Però la mare, sí; amb tendresa, li prem el bracet mentre sent com batega la felicitat.
Decidida a respectar el descans infantil, encén el televisor i el redueix a un fil de so. Durant uns instants ressegueix les imatges de la inauguració dels Jocs Olímpics: una diversitat exuberant de colors, reivindicacions, homenatges i desfilades. Tanmateix, l’opressió al cor li fa aclucar els ulls. Li costa assimilar aquesta festa nascuda per asserenar les mentalitats, perquè sap que a l’exterior de l’obra teatral que París ofereix, la crua realitat no s’ha alterat ni un mil·límetre. Mentre el Comité Olímpic ha acceptat emblanquinar banderes amb noms de dictadors genocides, a uns quilòmetres de distància no han cessat de ploure bombes que han rebentat famílies senceres; no han parat d’enfonsar-se barques d’emigrants que ningú no rescatarà; no han escatimat assassinats d’estudiants, i no han emmudit les veus que gestionen el planeta reptant-se, declarant guerres, firmant rendicions, i torna a començar. Mentrestant, recorre el món un Hymne à l’amour que confirma l’amor apassionat i egoista en què viu la humanitat. “Les Olimpíades sempre han sigut un parèntesi de pau per acollir la competència amistosa -li va dir algú-. A més, la vida ha de continuar”. Ha de continuar malgrat el desempar activat per polítiques immorals. La vida ha de continuar, sí, però també la denúncia dels criminals i, per damunt de tot, la lluita per la supervivència dels pobles.
La mare desvia la mirada i busca el rostre de la menuda que ara ha entreobert la boca i aparenta somriure. Acarona el front del seu estimat oasi de pau que respira per aquells éssers que l’horror ha silenciat i, entre bes i bes, li xiuxiueja el secret de qui no vol deixar d’existir: “Tous les amours du monde sont nos amours. Luttons pour eux”.
