Un llop vol entrar en la teua vida

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 OCTUBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La primera vegada que vaig sentir el conte de Caputxeta Roja vaig riure, no pel paper de la menuda sinó pel del llop. Em resultava poc creïble que una bèstia salvatge acabara disfressant-se de iaia malalta per fer-se amb la neta. Així i tot, és cert que la l’art sempre ha desenvolupat trames que narren l’intent de males peces d’ensenyorir-se del nostre espai a fi de destruir-nos, burlar-se de nosaltres o simplement distraure’s de la grisor que porten damunt. Resumida en una frase, la cosa aniria així: crònica d’un animal que prova d’enganyar-te per amargar-te la vida. 

A poc a poc, però, he descobert que aquell romanç infantil ja no m’és tan divertit, que apareix en l’actualitat quasi a diari i que ofereix arguments explosius. Per exemple, aquella història que parla d’un llop-policia camuflat que s’introdueix en partits polítics o associacions diverses per espiar. O la d’un llop-pederasta vestit amb sotana que penetra la privacitat de criatures verges. O la d’un llop-nóvio d’alcadessa que, amb perruca o sense, furta tant com pot i a qui pot, mentre ella amolla vides. O la del famós llop-Bombó que, amb la coroneta al cap... En fi, tenim un cabàs de notícies sobre alimanyes que es resguarden darrere de mentides per augmentar el seu patrimoni d’aspiracions i venjances. 

Ací, a casa nostra, no n’estem exempts. Des de fa anys, l’Ajuntament de València convoca el certament de relats Beatriu Civera per a la igualtat. Consisteix en escrits que defensen la llibertat de les dones i els autors i autores dels quals, en altres esferes, en demostren respecte. Enguany, però, un dels finalistes és un llop-pamfletista que ha posat el nas en el concurs per a, com si fora una tragèdia grega, rebentar-lo. Per què? Doncs perquè es tracta d’un individu condemnat per violència contra l’esposa. Sí, jutjat i condemnat. Ara el consistori informa que no li retiraran el guardó, que en publicaran l’obra, tot i que de cara al futur bla-bla-bla... Quina deshonra. Quina mofa literària. Ai, Caputxetes, la tradició oral sempre ho ha clamat: hem d’estar alertes. Els boscos, naturals i polítics, continuen, més que mai, farcits de llops que inventen farses per agredir-nos des de tots els fronts. 

Don i Doña

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 OCTUBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Don i Doña, si m’ho permeten, em presentaré: soc un dels fruits de la llengua que acusen d’”impuesta demasiado tiempo”. I ho soc gràcies al rei Jaume I (el del 9 d’octubre, per si no els sona) i als meus pares, família, veïnatge i amistats que habiten el meu país. Des que vaig obrir els ulls al món, els molt devots m’alimentaren amb cançons de bressol i rondalles, refranys i frases fetes, tradicions i jocs de carrer; i amb una quantitat generosa de paraules que ens bullien al cap com la cassola al forn i  escapaven de la boca per envolar-se per les llars. A tots ells, em contaven de nit a la fresca, també els ho havien aplicat els seus, en una mena de deliciosa cadena. 

Com, Don i Doña? No. He dit “cadena”, no “condemna”, que és el que van airejant vostés pertot arreu.

Perdonats estan.

Prosseguisc. 

Allà pel segle XVIII, el monarca veí de Castella i la seua colla van entrar al Regne sense permís i es van arremangar bona cosa per caçar la mosca apegalosa que tant odiaven: la nostra llengua. Pretenien substituir-la per la seua que, es vanagloriaven, havia nascut quan el Big Bang i els atorgava el dret a menysprear qualsevol parla que se’ls posara entre cames. Es van llançar a desbrossar els racons del territori per buidar-lo de vocals obertes i tancades, d’historietes de gegants del romaní i de músiques que cantaven l’ama del corral o la casa del Cabanyal que fa cantonet. 

Ens van enverinar l’aire. Així i tot, jugant jugant, des del 1238 en som milers a continuar fidels a qui ens va parir. 

Don i Doña, no entenen que si el valencià s’haguera “impuesto”, vostés el dominarien? Per nassos. Igual que la majoria dominem a la força l’idioma dels Borbó. El problema és que vostés van desertar fa molts anys i se senten desarrelats. Per això festegen la Diada o les Falles com si es tractara del Día de la hispanidad. Si no fora així, també seria seua la llengua en què m’expresse i la dignificarien sense prejudicis. 

No diré que el valencià, ferit per les seues polítiques agressives, no s’encongeix de dolor però es manté viu perquè el parlem, el llegim i el cantem. Per evitar acabar com vostés, Don i Doña, desubicats en un país que es resisteixen a comprendre i a estimar.