Ítaca

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 17 D'AGOST DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Tens 29 anys o 52, i parlen de tu. Et posen nom i casa. Rescaten el teu transitar laboral i ens descobreixen el teu rostre. Breument et coneixem i veloçment et fem nostra, com si tu, Beatriu, Juana o Evelyn, hagueres compartit taula i revolts de l’existència amb nosaltres. Esguiten les ones radiofòniques amb llàgrimes de familiars i amistats que, commoguts, recorden la tendresa amb què netejaves les asprors que duies adherides a cada àtom del teu cos i de l’esperit.

Ara mateix, en una altra vida, contemplaries el blau de l’estiu i et vindrien unes ganes boges de cantar. Segurament. O assaboriries un café comentant projectes, amb un somriure a la mirada i un llamp de vida als llavis.

Mentre escric, de segur que estaries capficada en les minúscules pedres que ens desequilibren el dia a dia: la llista de la compra, el cotxe que haurà d’anar, sense falta, al taller, o la factura del dentista per al menut, que ja tardes a abonar.

Però som en aquest instant d’aquesta vida que ja ha deixat de ser per a tu. Ja no caminaràs sobre els desnivells que construeix cada alba. Les teues pupil·les s’han estovat de foscor. La teua boca és silenci. I se’ns ha acabat el temps d’abstraure’ns en el futur.

Ell no t’estimava.

I ara que hem fet tard a tot i que el que ens queda a les mans és la pell d’un plany que no hem sabut apedaçar, ara, tal vegada, és possible que descobrim que en realitat sempre ho havíem sabut. Almenys, ho havíem sospitat. Perquè s’ha de poder endevinar el desamor que mata, no? Quan la mirada ja no és espurna daurada, ni tan sols cendra negra, sinó navalla de glaç clavada a la nou del coll. Quan les paraules esdevenen dalla que sega altres paraules. Quan l’altre només et percep per rebaixar-te i lligar-te, submisa, a cadenes d’insults i menyspreus.

Aquell que vivia de l’aire del teu nom t’ha assassinat. Ha estavellat la teua fràgil embarcació contra els penya-segats de la mort. Avariciós i assedegat de venjança, t’ha esquarterat l’alé i el de la teua gent. T’ha esmicolat el repòs, l’alegria i l’abraçada. Perquè només perseguia un desig: arrabassar-te el temps, el rem que se’ns atorga per a portar a terme el viatge de la vida.

Ahir és el port d’eixida. Hui és la barca. Demà, l’illa.

El monstre no t’ha permés arribar a Ítaca, però nosaltres hi vetlarem el teu nom en la infinitat del record.

La medicina que m'estime

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 3 D'AGOST DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Com diries a la persona que porta anys sentint-te els laments, suportant les descripcions minucioses fins al puntillisme del doloret que, n’estàs segura, precedeix l’última agonia, i regalant-te de franc paraules d’esperança; com diries al teu metge o la teua metgessa que l’estimes?

Sembla que la frescor d’alguns productes peribles pot superar el límit imprés en el recipient. La data de caducitat d’un iogurt, per exemple, és més flexible que la d’un ésser humà. Nosaltres no tenim pròrroga: el segon en què canviem de bàndol és inajornable. Per això ens matem a estirar-nos la vida i per això, de tots els gremis que freqüentem, el de sanitat és el que més ens ateny el cor.

És vital, mai millor dit, que qui s’encarregue del teu estat de salut siga d’una professionalitat rotunda. Reconec que també ho demanem a qui et condiciona la instal·lació elèctrica de casa o t’educa la criatura, però res comparable al que esperem de qui t’ha d’allargar el calendari. Perquè, a més de la seua preparació, al metge, a la metgessa, li supliquem un plus d’empatia que hauria de ser condició prèvia per poder exercir.

Aquesta humanitat requerida, però, no sempre habita la consulta i és quan ens queixem de l’actuació de facultatius que ens ofenen per la seua falta d’interés o de formes. És cert que la sanitat pública està lluny de ser ideal (pobra en pressupost i personal, col·lapse de sales d’espera), i sé (vinc de l’educació pública, què m’han de contar?) que costa treballar en condicions adverses, però també afirme que el món funcionaria millor si l’atenguérem amb una bona dosi de paciència. En qualsevol centre de salut o en qualsevol altra part.

Així i tot, ben sovint, trobes qui aplica receptes generoses als malalts. Jo en conec un grapat: la doctora Laura C., atenta com poques; l’especialista Javier A., que et reté amb consells i ànims; la nutricionista Pepa G., tot bondat i iniciatives... I la llista podria continuar, llarga i nodrida.

Jo me’ls estime. Molt. No els ho puc confessar, xocaria, i la veritat és que tampoc no sabria com fer-ho. Per això, preferisc escriure-ho.

Gràcies als professionals de la medicina que tenen cura de nosaltres, als qui ens doten de recursos i ens miren als ulls. Gràcies per practicar, a pesar dels obstacles i des de l’amabilitat, una sanitat que ens salvaguarde de la indiferència. Són ells i elles qui mantenen el caliu de la societat entranyable i generosa a què aspirem.

La terrassa d'estiu

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 20 DE JULIOL DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Capvespre de juliol. Calor enganxosa, tropical. Les finestres il·luminades dels edificis ens informen que el veïnat ha decidit quedar-se a casa, refrigerat amb màquines d’aires i neveres generoses.  

En un pretèrit no tan llunyà, però, als pobles de la Mediterrània, quan la nit d’estiu escampa estreles i llunes platejades, combatíem els embats de l’estació de foc ocupant els carrers. Preníem la fresca a la porta de casa i véiem passar les últimes hores del dia assaborint un café gelat amb la família, xarrant de tot i de res amb les amistats, escoltant alguna emissora de ràdio o deixant-nos bressolar per la respiració de la nit. A l’època de les grans calors, fins fa quatre dies, moltes coses bones de la vida residien a l’exterior dels habitatges.

Ara, són pocs els qui trauen la cadira de boga a la vorera o s’asseuen al bancalet de l’entrada per rebre la mitjanit. Ja no fem fluir els pensaments en el silenci nocturn, i quasi se’ns ha desdibuixat l’aroma del gesmiler.

Per això, quan Josep R. ens va invitar a la seua terrassa per sopar a l’aire lliure i gaudir de bona i abundant companyia, vam sentir que ens oferia una llesca generosa d’allò que entenem que és l’estiu a casa nostra. Un àpat a la llum dels fanalets que esguiten les parets emblanquinades. Una taula parada amb les estovalles brodades de la mare on cadascú deposita menges senzilles, adobades amb mil reminiscències: tomaca amb tonyina i pinyons, pa del forn de llenya de ca Aurelio, truita de creïlles, coca de carabassa, granissat de llima i, humitejant-ho tot, el vi generós, tan fresc com les tessel·les de Nolla que conformen la taula on ens encabim. La conversa a mitja veu sorprén, avesats com estem a compartir cobert enmig de judicis vomitats a ple pulmó. La maror de la música de fons, jazz subtil que dialoga amb la molsa fosca del cel, ens fa de pentagrama on depositem paraules i riures sedosos com si d’una orquestra improvisada es tractara.

Trota el temps i els diversos grups es fan i desfan. Hi ha una coreografia imperceptible que subjau en aquestes vetlades, on cada membre es desplaça per la sala al fil dels interessos i de les curiositats, i reprenem el diàleg interromput, rematem l’acudit que ens dispara el goig o desvetlem l’últim secret que tot ho canviarà.

Qualsevol anhel és susceptible de satisfer-se en una terrassa ben avinguda. En una nit de juliol. De calidesa humana entranyable. On ningú no vol tornar a casa.

Desobeïm!

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 6 DE JULIOL DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si un va nàixer ésser humà, i no botija, pizza Margarida o taula de menjador, i respira a glopades l’oxigen que ascendents i confrares han cultivat des de la memòria del temps, s’hauria de dedicar a la pràctica desbocada de l’agraïment etern.

Si fullejà les pàgines de la infància amb un ditet remullat en llet perfumada amb canyella, amb la seda d’abraçades acaronant-li la pell, i l’escalfor d’un sostre per recollir-li llàgrimes i mocs, hauria de recórrer la resta de la vida donant les gràcies a l’atzar generós per haver-lo situat en la part de la civilització que bull d’esperança.

Si els anys volcànics de l’adolescència l’atraparen en les seues erupcions i laves d’alt voltatge, el van fer dubtar del sentit de la seua existència i l’acostaren als penya-segats dels laments, ara hauria de somriure, alleugerit per no dur el cos travessat per barrots, fusells, i credos i banderes de sang que són la ració d’estima diària de tantes i tantes ombres arraconades en els confins del món. I si quan va arribar al tendre revolt de la primera maduresa, li van permetre passar a la terra del seu futur i veure desfilar centenars d’oportunitats per davant de sa casa perquè en poguera caçar una o totes, ara s’hauria d’inclinar, humil i agraït, en homenatge a qui s’alimenta del fang de la pobresa.

Perquè per més que el nostre racó d’univers siga lluminós, no hem de creure que el que posseïm ha caigut del cel per ser nós qui som, ni pensar que en som els amos ni que ens mereixen la nostra bona sort perquè som la llet, la repera. El súmmum.

Així i tot, alguns transiten les hores, panxacontents pel fet d’estar vius i de continuar vius, menyspreant l’altra banda dels continents que sofreix injustícies i mort. I fan l’impossible per fortificar el seu jardí de l’Edén privat amb una muralla enorme de prohibicions, intransigència, penalitzacions i ressentiment per mantenir-se, ignorants!, a recer dels desemparats que viuen per sobreviure o moren per viure.

I ara que als practicants de l’odi els han violat l’espai sagrat del búnquer, ara que un xicotet vaixell solidari que capitaneja, per si no en tenien prou amb la humiliació, una dona, els ha quedat escrit clarament sobre la línia dels horitzons de totes les nacions lliures que l’amor i la solidaritat no són cap delicte.

Sí, senyor Salvini, Carola l’ha desobeït: ha arrancat 42 vides de la viscositat sinistra de la mar. I de vosté.

Beneïda rebel·lia, capitana!

Digueu-li amor

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 22 DE JUNY DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

T’estreny les mans entre les meues. Atrape la teua essència i me la deixe a la vora del pit per tornar a sentir l’alé que ens compassava els sospirs i ens transportava amunt i avall de les dunes del calendari. No em recordes? De veritat que m’has oblidat? Dia a dia m’esforce per mantindre en peu la construcció que vam alçar quan el cel navegava sense nuvolades, quan créiem que les roses creixen amb l’afecte i que tu i jo seríem els jardiners de tots els universos.

Hui, la teua mirada vaga per boirines desconegudes. I em dol l’ànima, i el dolor em sacseja les entranyes, però no t’hi puc acompanyar: sense voler, vas traspassar una porta que es tancà per sempre més darrere dels teus passos insegurs, i jo no sé trobar-ne la clau, ni tan sols descobrir on se n’amaga el pany.

És possible que no t’inspire res el meu nom? Tantes vegades com me l’has xiuxiuejat a cau d’orella. No reconeixes la meua veu, la que et reclamava i que ara s’ha convertit en una minsa canya de pescar òrfena d’ham? I el rostre que se t’acosta per fregar-hi un bes mullat en llàgrimes, vida, no és ja el remolí que et sacsejava el cor?

A l’alba, netege els vidres de casa per deixar entrar-hi els flocs de llum que arrancaves a la crinera del sol per a mi. I quan s’anuncia el capvespre, recull dolçament les llavors que t’he anat sembrant sobre els llavis secs i les deposite a l’armari de l’esperança, per si un dia em tornes a mirar amb el desig i la urgència dels primers focs de l’amor.

Ara em dic Memòria. He esdevingut una meitat d’un tot, sola. Sola amb tu. Sola. A poc a poc em reconcilie amb el destí que t’ha devorat la feblesa del temps desagraït. M’he multiplicat. Sóc més poderosa. Visc per tu i per mi. Estime per tu i per mi. Ric i plore per tu i per mi, maldic per dues veus i cride per quatre goles, però avance. Avance perquè cada pas que tu no fas, jo te’l dibuixe a les ninetes dels ulls i així, només així, crec que aconsegueixes intuir de què va el món i aquesta existència que passa silenciosa al teu costat. I no pararé. Teixiré somnis renovats que acomplirem en la intimitat que ens deixa l’oblit, per arribar al lloc on vius ara i on sé que m’esperaràs eternament. Serem una història que es va refent, un trencadís de vivències bell i vell. Te’n recordes, company? Sóc tu i jo. Jo i tu. Sóc nosaltres per cada instant que ens ha d’unir.

No li digueu Alzheimer. Digueu-li amor sostingut. Amor en carn viva. Amor de per vida.

L'últim toc

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 8 DE JUNYDE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Ho diré clar i ras: els humans se’n foten de la mort. Com sona. Hi ha qui defensarà que no, que la Dama negra ens té ben agafats pel bescoll i això ens paralitza. Abans, sí, en el passat. Hi va haver un temps en el qual ens preocupava el nostre últim sospir i també el de la llengua i el del territori d’on descendíem o el de les rondalles que xiuxiuegen herències. Sofríem amb l’amenaça del final absolut i, temorosos i cauts, reivindicàvem proteccions. En l’actualitat, però, ja no temem el xantatge que suposa saber que sí o sí acabarem encollits en un jaç de cucs afamats. Ens hem tirat literalment la mort a l’esquena. Que ha de vindre? Que vinga! No l’esperarem entretinguts en lluites o cerimònies que no ens salvaran del taüt; la rebrem esprement el suc de la vida com si no hi haguera demà.

Que una vintena de Premis Nobel alerten de l’impacte del canvi climàtic en tots els racons de la Terra? Nosaltres a plastificar cada galló de mandarina per no ensucrar-nos els dits. Que els incendis estiuencs ens devoren cases i patrimoni natural? A tallar, aterrar i construir, que el món s’acaba. Que algú s’estavella en un vehicle llançat a més de 200 per hora? Lamentem-ne la desventura i exigim cotxes coets a cabassos. Que un ajuntament somia una ciutat sostenible? A maleir la invasió de bicicletes que altera els nervis de la ciutadania. Que aprovem una llei antitabac per amor als pulmons? Volant a encendre cigarrets i recuperar-ne els altíssims índexs de consum.

Posem a la vora de l’extinció desenes d’espècies animals i vegetals que són els nostre suport vital, assequem zones humides, embrutem paratges irrepetibles, abandonem la gent necessitada a la seua sort, ens incomuniquem darrere de pantalles, reneguem de qui som o, simplement, no ens interessa saber-ho. I des de l’apatia genètica, deixem fer i que ens facen. De què serveix?, exclamaran algunes veus. I continuem abduïts per la nostra minúscula existència sense ser conscients que seguim al peu de la lletra un manual invisible que ens duu cap al desenllaç.

No tenim dos dits de front. Ens considerem tan divins i ens hem traslladat tan endins de nosaltres, allà on no arriba la claror que tot ho ensenya, que som incapaços de veure la corda que portem al coll i que ens va col·locar la Parca una nit de borratxera egòlatra. Una corda que, alimentada per la indiferència suïcida, s’estreteix més i més. No sentim l’últim Tic? L’últim Tac? 

No sentim ja l’últim toc?

De banda en banda

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 25 DE MAIG DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Definitivament, som un país de pentagrames; una terra construïda sobre escales musicals que pugen i baixen resseguint el paisatge. Repartides pertot arreu, sobre les arenes que saluden la mar, prop dels tarongerars o als peus de castells i serralades, les bandes de músics ens vellutegen el cor amb les seues veus d’aire i basteixen arpegis que recorren les vèrtebres de la memòria.

D’on ens naix aquesta necessitat de fer ballar el vent? Qui va ensenyar als nostres avantpassats a domesticar la fusta i fer-la parlar, o a ajuntar corda i dits perquè es feren cosquerelles compassadament? Seria molt agosarat preguntar-nos si no som un poble elegit, tocat per la batuta d’alguna deessa de l’harmonia?

En són milers els ulls clavats al faristol i als arabescos de la clau de sol; milers les oïdes que s’exerciten des de menudes per captar al vol el puntejat del violí, el sospir greu del trombó o la rialla de la flauta; milers els esperits que s’esforcen per interpretar partitures. És difícil copsar d’on procedeix la força de cada home i dona que lluita per dominar aquest llenguatge universal i bellíssim, capaç de fondre’ns les cèl·lules més granítiques, un llenguatge que fermenta sentiments i ens fa plorar, riure, recordar, reviure.

Som un parterre florit de redones, semicorxeres i fuses que els músics arreglen en rams multicolors i ofereixen en qualsevol racó on l’aire ens permeta esdevenir auditori. Allí, ens abandonem a la cadència musical que ens atrapa de sobte i ens llança amunt, ben amunt, per recollir-nos a mitjan caiguda i tornar a enlairar-nos o depositar-nos amb delicadesa a la vora dels llavis d’un clarinet o en els braços forçuts d’una tuba.

I quan arriba el final i ens reincorporem lentament als batecs del nostre temps, obrim els ulls i ens acullen els artífexs del miracle: homes i dones uniformats i abraçats a l’obra d’antics luthiers que somriuen amb la satisfacció de qui acaba de regalar esforç i sacrifici titànics a canvi d’un viatge al cor de la felicitat íntima.

Fa uns dies, el Centre Artístic Musical Santa Cecília de Foios i la Banda Juvenil de la Societat Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera guanyaren el 43é Certamen de Bandes de la Diputació de València en les categories respectives. Gràcies per alimentar-nos amb tanta bellesa. I gràcies per recordar-nos que, malgrat la infinitat de turbulències, el món encara és capaç d’anhelar la veu serena i sinuosa de la música.