Juny

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 DE JUNY DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

El mes de juny sempre m’havia semblat el més bonic de l’any. Més que l’octubre que ens recorre l’espinal amb la gelor primerenca dels seus dits de bronze. Més que el maig florit que ens sacseja el cos encotillat per les convulsions hivernals. Juny marcava el despertar de l’estiu amb la nit de sant Joan: fogueres esberlant l’arena, ombres socarrades d’eufòria ballant, ones llepant-nos els peus escaldats pel viatge de l’any que acaba. En la meua ment sensible als vals de l’oratge, al mes de juny només es podia coure la felicitat. Però ja no. Des que la vida em va posar a lloc, és a dir, em va convertir en ciutadana àvida de treballar i de contribuir al benestar general, la meua poètica percepció del sisé mes ha canviat. Juny ja no és la cançó que em perfuma l’esperit; és l’infern de Dant, l’escalada a l’Himàlaia en xancles, el cap rodant 360º de la xiqueta de l’Exorcista, la preciosa Rose congelada sobre un tros de fusta del Titànic. Tot en un. I tot per hisenda.

A qui se li pot ocórrer fer coincidir la declaració de renda amb la farina daurada de la platja i forçar-te a mantenir les mans immerses en oceans de targetes i documents d’assessories per traure’t de les entranyes els euros que amb tants esforços has guanyat? Et repeteixes que la teua aportació contribuirà a crear una societat més justa, amb els serveis públics adequats, manifestacions culturals múltiples, ajudes als col·lectius més desafavorits...T’ho dius una vegada i una altra durant aquest compromés juny en què has de revelar allò acumulat a la llibreta d’estalvis, sacrifici a sacrifici. Perquè sí. Perquè és la teua obligació. I hauria de ser la de totes les persones honestes. Independentment de la seua partida de naixement, credo o diàmetre de coroneta.

I, de sobte, arriba ell, bronzejat i panxacontent, amb la mirada il·luminada per la màgia de juny i, en realitat, per la de tots els mesos de l’any i de tots els anys del món. I en sentir la periodista que li pregunta si ha tornat a casa per a donar explicacions, el rei sol somriu i amolla: ¿Explicaciones, de qué? I tanques els punys i prems la mandíbula perquè saps, i milers i milers com tu, que juny acaba de morir. I l’estiu sencer amb ell.

El millor cambrer del món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DE MAIG DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Voldria parlar d’un home excepcional, mestre i deixeble, erudit i modest. Voldria parlar del millor cambrer del món. Almenys, d’un dels més excel·lents.

Tots coneixem gent de l’hostaleria eficient. Tanmateix, el meu cambrer té dos mèrits afegits: és amable sense ser embafós, i és discret sense ser invisible. No sé si la simpatia fina i l’elegància són assignatures incloses als estudis que formen professionals però, en el cas que no ho foren, s’hi haurien d’impartir de seguida perquè constitueixen una targeta de presentació imprescindible.

El local on l’expert desenvolupa la seua tasca és un lloc concorregut en què un vesper de cambrers i cambreres s’espavilen per parar taules, preparar consumicions, reclamar plats a la cuina i, entre una cosa i l’altra, atendre la clientela. Tot d’una, al bell mig d’aquesta activitat frenètica, ell: l’home que somriu, que et saluda i espera resposta, que s’expressa amb veu de vellut sense alterar-la mai, que t’aclareix els dubtes gastronòmics, que és honest en la informació i que s’aplica a assessorar-te segons els teus gustos. És, en definitiva, allò que anomenem un professional de primera. Un entre tants, perquè, contemplat de més a prop, el món laboral n’està ple.

Ben mirat, podríem haver elaborat una laudatio a la més excelsa conductora d’autobús, a la metgessa més atenta o a l’electricista més detallista, perquè cada dia topem amb persones que, emparades en el bon quefer i la paciència, revelen passió pel que fan, ens enllustren la quotidianitat i ens acosten a una societat anhelada.

 Lamentablement, però, per vergonya o deixadesa, poques vegades els fem arribar els nostres aplaudiments, i tot queda en silenci. Per aquest motiu els celebrem i sentim que són doblement especials; perquè, a pesar d’habitar un anonimat impertorbable, brillen intensament. De la mateixa manera que ho fan les estrelles que, desconeixent que són la llum en la foscor, no deixen mai de resplendir per damunt de tot. 

Rebuigs

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE MAIG DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Passejant per la Fira del Llibre, em crida l’atenció una exposició: el Saló dels rebutjats. Dins, obres artístiques descartades en el seu moment per qui les va encomanar. Sorprén el gran nombre de peces que s’hi presenten. És possible desbancar tant de talent com si res?, em pregunte. Tanmateix, de seguida m’aclareixen que pot ocórrer que la proposta de l’artista agrade al contractant però que no l’accepte perquè no quadra amb l’objectiu empresarial.

Em delecte contemplant els dibuixos un a un: m’enlluernen tots els estils i totes les temàtiques arremolinats en aquesta meravella de traços! Si m’hagueren dit que es tractava de treballs de tal o qual nom celebrat, m’ho hauria engolit perquè, tot i que cada imatge porta una nota explicant el motiu pel qual es va declinar l’encàrrec (s’allunya de les expectatives, no correspon a...,), costa de creure que aquestes joies s’hagen hagut de retirar de la taula de negociació per acabar en la foscor d’una carpeta.

M’arriba la frustració de l’artista en analitzar el seu fracàs i em fa pensar en la quantitat de rebuigs que acumulem en la nostra existència. Paraules de perdó que ens requereixen hores de lligar però que, una vegada dites, no ens restitueixen el lloc en el cor de l’altre. Detalls elaborats que créiem que enamorarien, sense cap repercussió perquè el destinatari ni els ha apreciat. Sacrificis titànics per a alimentar una relació que, després, hem hagut d’aparcar perquè quan l’hem necessitat no hi ha hagut reciprocitat.

Tot ésser humà guarda en un calaix de la memòria les negatives que el món li ha anat obsequiant; un armariet de desaires compost d’iniciatives impregnades d’esperances que quasi ningú no ha sabut valorar. Però caldria recordar que una acció, de qualsevol índole, duta a terme amb honradesa però menystinguda, no és un projecte inútil. A tot estirar, és un projecte a deshora, desubicat, perquè el seu èxit, ben sovint, no depén de la mà de qui l’ha creat sinó de la mirada de qui l’hauria d’haver rebut. Per això, quan tornem a visitar l’habitació dels rebuigs, que ho farem, ens caldrà ser pacients, pouar la confiança en nosaltres i repetir-nos, una vegada i una altra: “Demà ho tornaré a intentar”.

Pregó de la 57a Fira del Llibre de València 2022

Aquests dies, una imatge ha recorregut el món: el finestral d’una casa tapiat amb una muntanya de llibres a fi d’evitar que hi entrara el terror de l’exterior. L’habitatge, convertit en trinxera improvisada, es troba a Kiiv, capital d’Ucraïna, i és la llar d’un escriptor, Lev Shevchenko. O ho era fa uns dies.

Escuts delicats de paper en primera línia formant una barricada, protegint-nos, arrecerant-nos; en una paraula, salvant-nos. Quina metàfora més contundent d’allò que són o haurien de ser els llibres: barques trèmules que s’esforcen per rescatar-nos de l’oceà de les incerteses i del dolor.

Llegim per descobrir que no estem sols, diuen, per escapar de la solitud. Jo hi afegiria: i per convéncer-nos que tot és possible. Perquè l’autor o l’autora crea perquè nosaltres creguem; creguem que hi ha més temps de vida que el temps que se’ns ha atorgat, més horitzó que la pròxima barrera, i més llum que el fràgil cresol que ens adverteix dels revolts de la vida.

Qui s’atorga la satisfacció de recórrer els cavallons de tinta negra, en recull sempre llavors que, tard o d’hora, donaran fruits. Per això, l’amant dels llibres incita obsessivament a la lectura, perquè sap que llegir ens transforma. Podem decidir empastifar-nos la mirada amb il·lustracions diverses, adoptar una dieta severa de versos, compartir el sofà amb personatges de totes les dimensions o saludar des d’una hamaca els passats reals o inventats, els presents enganxosos o els futurs de vidre. Podem fer el que ens vinga en gana perquè en companyia de l’eco d’una veu literària, de qualsevol veu literària, tenim garantit el dret sagrat a visitar tots els horitzons, tantes vegades com ens abellisca.

Perquè és cert que no sempre tenim un viatge esperant-nos al replà de casa, però sí que podem llançar-nos a l’univers dels mots que giravolten, respiren, apareixen i desapareixen. No sempre trobem una espatlla on deixar caure la pena, però sí que ens podem caldejar el cor amb paraules que ens retornen a la infantesa, amb històries que ens expliquen la nostra història, o amb rius de lletres que ens estoven els llavis en somriures que créiem perduts. No sempre disposarem de temps per arribar a tot i a tots, però sí que podem, alçant la coberta d’un llibre, introduir-nos en milers d’existències, demanar prestades altres realitats i, ni que siga durant l’instant màgic de la lectura, perfumar-nos l’esperit d’eternitat.

Ho podem afirmar amb convicció: ens és permés bastir un edifici de sentiments amb l’andami de l’escriptura.

Heu vist mai una platja prendre el sol?, deia la poetessa. Heu sentit mai trons riallers esclatar enmig d'una tempesta de besos? No, li respondria, però conec fortaleses on la gent s’esmuny en silenci  entre cascades de tinta: són les llibreries i les biblioteques, discrets aquaris de pergamí, on cada dia s’invita a somiar; són les editorials, que pasten sense descans textos, que després serveixen farcits de treball honrat. Perquè són moltes les persones que participen en el miracle del naixement d’un llibre, i molts els gremis que es desviuen perquè les paraules i, de rebot, les idees, tinguen una llar on acomodar-se a l’espera d’un visitant. Hem de tenir cura d’aquests guardians i d’aquestes guardianes dels mots, dotar-los de les eines adients per dur endavant la seua tasca, recolzar-ne els projectes, crear espais socials que els reclame, promoure’ls, respectar-los. De tots ells, de tots nosaltres dependrà la societat que pretenem construir, perquè sense llibres, sense narració escrita, siga del gènere que siga, al nostre interior no creixerà cap pensament crític, ni cap pregunta que ens obligue a repensar qui som i com som, ni cap claror que ens desemboire el camí del pròxim pas.

Per tot això, des d’ara mateix i durant els pròxims dies, estarem ací, a la vora de les casetes de la Fira, celebrant un objecte, un llibre, tan modest i alhora tan determinant en la història de la humanitat. Perquè per continuar avançant en la recerca d’un ésser humà empàtic, hui, més que mai, necessitem passar pàgines: moltes, belles i estimulants pàgines.

Ja ho va dir Joan Fuster: “Ningú no s’ha d’enganyar: dir “Bon dia” ja és fer literatura”. Doncs això farem. Bon dia i bona Fira.

Maria Jesús Bolta

 Pregó de 57a Fira del Llibre de València

Text de Pregó al Levante-EMV

Altres aires

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 D'ABRIL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Una amiga curiosa, acostumada a moure’s per altres territoris, comentant la possibilitat de reprendre els viatges després de dos anys de dieta severa, em confessava que evidentment que tornaria a recórrer món però que, ara per ara, no es veia amb cor/valor/ganes... de fer la maleta i aventurar-se per valls i muntanyes. Que de moment, preferia quedar-se per casa perquè la bellesa del món també està ací. I perquè s’hi sentia més segura.

Quan la microscòpica COVID-19 ens va entaforar entre quatre parets, ens vam apressar a reduir l’abast del nostre univers i conformar-nos (quin remei!) amb l’espai diminut de la llar. A poc a poc, la gestió dels esdeveniments ens va permetre, al cap d’unes setmanes, obrir les finestres i abocar-nos al barri, en acabant a la ciutat sencera, al país, fins que, tot i que el malson no està oficialment superat, ara sembla que ja estem en disposició de saltar-nos les fronteres sense perill per a la salut. Però, la pandèmia, la llarguíssima travessia bastida sobre aïllaments, mascaretes, distanciaments, contactes eteris, higiene extrema, por, dolor, molt de dolor..., ens ha canviat. Imagine que hi deu haver en marxa estudis per calibrar les conseqüències d’aquests mesos d’irrealitat col·lectiva en la nostra manera de comportar-nos, relacionar-nos i habitar el paisatge.

Desesperats com hem estat per córrer davall del cel, ens preguntem ara: estem en disposició de tornar a llançar-nos, lliures de temors, a l’aire del planeta? Posar-se a recer és la primera reacció davant d’una amenaça, i acomodar-nos en allò que ens reporta tranquil·litat i pau, una actitud que ens acompanya des que naixem. L’alegria que dúiem somiant des de fa mesos ens ha aparegut difuminada per núvols negres: la crisi econòmica, l’ombra de la guerra i les seues incerteses i la pesada digestió de tot el que ens ha ocorregut, estiren de nosaltres i malden per retenir-nos al cau.

És possible que necessitem una miqueta de temps per posar en marxa l’engranatge que ens activava. Atorguem-nos uns segons de respir i sanegem l’entorn, recuperem dignitats i amarem-nos de llibertat. De segur que, més prompte que tard, tornarem a alçar el vol. Si és que ens ho permeten.

Poca broma

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 D'ABRIL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

A l’última cerimònia dels Òscar, el més destacat no van ser les identitats dels guardonats i guardonades, ni els vestits que durant mesos s’analitzaran al detall, sinó l’agressió de l’actor Will Smith a Chris Rock, presentador de la gala, per burlar-se de l’alopècia que pateix la dona, l’actriu Jada Pinkett. Uns segons abans, el còmic ja s’havia mofat de Bardem i “la seua esposa” i, encara que ella va protestar discretament, van haver d’encaixar el colp, imagine que per exigències del guió.

Molt s’ha dit d’aquests minuts de vergonya: les gracietes fora mesura de Rock; la carcallada inicial de Smith en sentir el comentari de l’altre i el seu canvi d’actitud immediat en observar el malestar de la seua parella; l’escena dels dos cowboys enfrontats; la bufetada; el discurs posterior de l’agressor on s’autoatorga la defensa de l’esposa com si ella estiguera incapacitada per reaccionar; acudint a l’amor per justificar l’injustificable...

Viure de fer riure deu ser complicat. Complicat i delicat. Exercir la total llibertat d’expressió, també. I és que usar l’humor per enfocar la quotidianitat és d’agrair si això ens rescabala de les ombres que ens assetgen cada dia; ara bé, apropiar-se’n per ressaltar allò que fereix un altre ésser humà, costa d’assimilar. La broma permanent, igual que la queixa incessant, arriben a cansar.

Tot és susceptible d’esdevenir humor, diuen. Per a Smith, no, i en va voler marcar els límits. Podria haver protestat ostentosament, haver exigit excuses immediates al graciós de torn o, fins i tot, podria haver abandonat la sala, però el seu honor de mascle ferit resolgué la situació de la pitjor manera possible: tirant mà d’un llenguatge inapropiat i intolerable, el de la violència.

Al remat, la nit de major pretensió seductora va quedar així, atrapada entre la fredor d’un còmic agosarat i les flames d’un milhòmens encés.

Encara com, en aquella mateixa sala però a anys llum dels pitjors galants de la vetlada, el tracte exquisit que Lady Gaga va atorgar a la gran Liza Minnelli ens va fer saltar el cor d’emoció i enorgullir-nos, una vegada més, de les persones educades, sensibles i intel·ligents.